IN FERNEM LAND

Gurrelieder a L’Auditori per acabar la temporada


Tarda intensa d’emocions musicals. Per la radio els Meistersinger des de Bayreuth, per bé que lo de Radio Clásica de Radio Nacional de Epaña, aquest any és de denuncia i dimissions. Al Liceu el Don Giovanni, amb un sold out en un diumenge a la tarda d’un mes de juliol, que ja és rècord i a les vuit del vespre els Gurre-Lieder de Schömberg a l’Auditori.

El Liceu ple de gom a gom amb un públic diferent i molt més jove, és un fet que fa pensar. Si no han de tornar mai més a l’òpera i el únic que els interessa son propostes escèniques com les d’avui, serà un fracàs, si d’aquests repeteix algú altre encara que sigui per veure una cosa més “normaleta” benvingut sigui el desori, la disbauxa i el mal gust, tot i que em nego a creure que per omplir els teatres d’òpera el important siguin les trencadisses i no pas el excel·lents cantants.

He anat al primer acte del Liceu i us haig de dir, que malgrat el desori escènic, he gaudit tant o més que el divendres passat. He marxat amb una mica de recança, tot i que marxar per uns Gurre-Lieder no em sap gens de greu. L’única cosa és que marxava d’un espectacle que musicalment, m’atreveixo a dir, que és el millor de la temporada, per anar a un concert que per molt bona que sigui l’obra, no sabia com aniria.

A l’Auditori es celebrava una doble commemoració, els 25 anys de la JONDE (Joven Orquesta Nacional de España) i els 15 de la JONC (Jove Orquestra Nacional de Catalunya). Ambdues orquestres i els cors que varen participar aquest any en la temporada de l’OBC amb la mateixa obra, és a dir el Cor Lieder Camera, el Cor Madrigal, l’Orfeó Català i la Polifònica de Puig-reig, amb els solistes:

Melanie Diener, substituint a Linda Watson (Tove), soprano
Charlotte Hellekant (Waldtaube) mezzosoprano
Nikolai Schukoff (Waldemar), tenor
Francisco Vas (Klaus Narr), tenor
José Antonio López (Bauer), baríton
Barbara Sukowa (narradora) actriu

tots sota la direcció de Josep Pons, ens han ofert una versió inoblidable de l’obra de Schömberg.

Escoltar en directa aquesta obra ja és una cosa estranya, però que en una mateixa temporada la podem gaudir dues vegades en versions diferents é ben bé, una proesa que trigarem anys a que es torni a repetir.

Josep Pons ha plantejat l’obra, radicalment diferent a Oue. La versió de Pons és més dramàtica i seca, amb una contundència sonora, a vegades fins hi tot excessiva. Penso que era difícil prescindir de part de la plantilla d’ambdues orquestres, per tal d’anivellar una mica els diferents plans sonors. La contundència orquestral (que l’obra requereix) ha anat com sempre, en detriment de les veus, que tot hi ser grans, hi han hagut moments que s’han tornat inaudibles.

Nikolai Schukoff. N’havia sentit parlar, però renoi quin tenor!. És jove, té bona planta, una gran veu de heldentenor, és valent i canta molt bé. No se que esperen per contractar-lo al Liceu. Al Auditori ha quedat tapat en alguns moments, però és que és impossible traspassar aquella muralla sonora que Pons, seguint les indicacions de Schömberg, ha sotmès als solistes. En els moments més lírics ens ha deixat una tarja de presentació excel·lent.

Melanie Diener repetia la Tove de l’OBC. Tampoc aquest cop m’ha agradat, si bé ha mostrat en algun moment una mica més de presència sonora. En la zona aguda ha tingut més d’un problema i m’agradaria veure-la al Liceu per tal d’escoltar-la en condicions més favorables i emetre un judici més definitiu. La fama que la precedeix em fa esperar per millor ocasió un veredicte més definitiu.

M’ha semblat sensacional, quan l’he sentida, que ha estat quasi bé sempre, la mezzosoprano Charlotte Hellekant. Elegant vestint i cantant, ha mostrat una veu gran i preciosa, lluint en el magnífic solo que tanca la primera part, una musicalitat i una classe sensacional. La tenia present de gravacions amb Minkowski cantant Händel (Cornelia del Giulio CEsare), però al natural m’ha semblat d’impacte.

Francisco Vas, com sempre, genial. És un gran professional que s’atreveix amb tot i quasi sempre se’n surt amb nota alta. Avui ha lluitat, com tots, per fer-se sentir i ha assolit l’objectiu, tot i que el rol dona per més histrionismes, s’ha mantingut més auster del que és habitual en ell.

José Antonio López ha mostrat una bona veu de baríton, tot i que m’ha semblat que forçava massa el instrument per tal de fer-se sentir, cosa que l’ha perjudicat, però ha etat una grata sorpresa.

L’actriu Barbara Sukowa s’ha marcat una escena del narrador veritablement antològica, de gran actriu. Li han amplificat la veu, però de manera molt ben feta, sense cap tipus d’estridència i ha fet una versió al·lucinada del relat del narrador que ha captivat a tothom, BRAVA.

Els cors han estat molt bé, però semblava que en faltaven el doble per tal de poder imposar-se en aquest final tan emocionant que Schömberg ens regala.

Ha esclatat tot el Auditori, ple a vessar, amb una alegria i una emoció continguda de manera respectuosa durant tota l’obra. Entre el públic hi havia molts familiars dels joves musics, però la interpretació ha superat amb escreix la il·lusió de veure el nen o la nena tocar. L’emoció ha estat sincera, perquè l’obra és magnífica i perquè Josep Pons l’ha portat de manera contundent, brillant i controlant en tot moment l’energia jovenívola de dues orquestres que han de ser el futur de les orquestres del Estat.

Un veritable nus a gola quan el públic aclamava a cadascun dels solistes i famílies de l’orquestra que Pons feia aixecar, per tal que rebessin el reconeixem d’una tasca extraordinària.

Aquest final de temporada ha esdevingut molt emocionant, ple de satisfaccions. Ara ens convé una mica de “repòs” estiuenc. El setembre sant tornem-hi, i això està al tombar la cantonada.

8 comments

  1. kenderina

    Yo creo que esta bien atraer un publico mas joven aunque sea con “Bieitadas”. Quizá eso sea lo que los animó a entrar…pero posiblemente al salir es el espectaculo completo lo que recuerden. Incluso alguno puede ser que sea el montaje lo que menos les guste y salgan disfrutando de la musica y los cantantes. Igual no se tragarian un montaje de Zeffirelli…pero creo que yo tampoco 😉

    Me alegro que hayas tenido buen fin de temporada, yo ya tengo mono que desde Junio nada de nada , bueno si…la radio. 😉

    M'agrada

  2. Jo crec que aquesta mena d’intent d’en Bieito d’escandalitzar ja no te cap sentit. Les drogues, el sexe i l’alcohol ja no escandalitzen a ningú. Potser en un moment determinat representar una felació a l’escenari importunava a algú, però avui en dia ja em direu. En fi, jo vaig disfrutar molt.

    M'agrada

  3. Dos Gurre-Lieder en un mateix any, això és massa!! I jo que no sé si alguna vegada podré escoltar-los en viu, perquè aquesta sí és una obra de directe, en disc perd moltíssim.

    M'agrada

  4. Daniel

    Jo també hi vaig ser-hi i coincideixo amb tu, al Valdemar el van “tapar” dues o tres vegades al final de la primera part.
    La resta em va semblar meravellós i llàstima de no haver pogut veure el de l’OBC.

    M'agrada

  5. olympia

    Jo vaig veure el de l’OBC i en tinc un preciós record així com la conciència de ue difícil,ent repetiré en directe. Potser en el disc perd molt, com quasi tot el que és autèntic, però a mi el cd em va servir per preparar-me el que varen cantar a l’Auditori i, que vinguent de Schonberg, m’imaginava molt més entreverat. Els Gurrelieder i La nit transfigurada em fan copsar el gran músic.

    M'agrada

  6. dandini

    He llegit coses molt bones del tenor Nikolai Schukoff i tinc ganes de veure-li el Max de Der Freischutz a Ginebra.Ell ha cantat amb gran èxit el Parsifal sota la direcció de Baremboim a Berlin i en més d’una ocasió se l’ha qualificat com el Villazón de l’àrea germànica.

    M'agrada

  7. Titus, em disc s’aprecien coses que en viu és impossible percebre, per contra l’impacta sonor del directa és colpidor, sobretot el cor final, que cada vegada que l’escolto se’m humitegen els ulls.
    Dandini, el Schukoff aquest no em recorda per res a Villazón, però t’asseguro que tinc moltes ganes d’escoltar-lo en condicions. És boníssim

    És una veritable llàstima que el Auditori sigui un lloc impossible per escoltar solistes vocals, de fet és inadmissible i definitivament una VERGONYA que un local per la música no reuneixi les condicions indispensables per les que ha estat creat.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: