IN FERNEM LAND

Beijin 2008: reflexions al voltant de la inauguració dels Jocs


Abans d’ahir vaig ser un dels 4.000 milions d’espectadors en veure bocabadat l’espectacle de la inauguració dels jocs. Després al hora de la desfilada de les delegacions vaig dedicar-me a fer coses més interessants, és pesadíssima.

Totes aquestes cerimònies olímpiques tenen una càrrega dubtosa, bastant de règim totalitarista, tan li fa que sigui de dretes com d’esquerres, en ambdós casos hi han demostracions impressionants d’organitzacions perfectes, d’ordre i de disciplina militarista.

En el cas de Barcelona, jo crec que el que volíem demostrar és que érem capaços d’organitzar uns Jocs i fins i tot sorprendre. La diferència crec jo que és abismal. Barcelona al 92 volia demostrar a Espanya i al món que era molt capaç de generar un projecte cabdal i ser capdavantera al Estat, com tantes altres vegades ho ha estat. Va emprar per fer-ho en la inauguració, un espectacle bàsicament teatral i innovador, que ha estat copiat en certa manera en totes les cerimònies posteriors. A Barcelona era la ciutat, amb un país al darrera com és obvi i sempre hauria de ser així, la que organitzava els Jocs, en canvi a Beijin és LA XINA la que vol demostrar lo imponents que són, fent una inauguració i suposo que uns Jocs que enlluernin al món.

La cerimònia de la inauguració, dissenyada pel cineasta Zhang Yimou em va agradar moltíssim i malgrat que la intenció era anar mirant la televisió mentre dinava o feia altres coses, em va tenir enganxat a la pantalla de la televisió, davant la magnificència de les imatges, l’altíssima tecnologia emprada, la precisió, l’estètica i l’espectacle, altament televisiu que els xinesos varen fer, per tal de, com a targeta de presentació, dir-nos que el futur són ells i que ja cal que anem aprenent el seu impossible idioma, se’ns menjaran amb patatones. Temps al temps.

Mentre veia la cerimònia, no em deixava de sorprendre que a la tribuna de les màximes autoritats estiguessin asseguts els màxims dignataris de dos països que en aquell mateix moment estaven entrant en conflicte bèl·lic, amb atacs sobre la població civil i la resta ingenus, contemplaven com bledes, un colom de la pau immens al bell mig del estadi.

Tampoc em deixa de sorprendre la utilització mediàtica que s’ha fet del tema del Tibet, mentre d’altres causes igualment dignes de ser tingudes en compte i potser per no tenir el Richard Gere i al màxim dirigent de la primera potència occidental al capdavant, passen desapercebudes.

Com és que els mitjans s’han fet tan poc resó del boicot testimonial dels màxims dignataris d’Alemanya o Anglaterra en la cerimònia de la inauguració?.

No estic gaire segur que el Jocs representin una obertura cap a les llibertats d’un gegant com la Xina, potser si, tan de bo. Tampoc sé si el dineral que s’han gastat per demostrar tot el que han demostrat, no hagués estat millor per arreglar coses de caire intern que no acaben de rotllar. Que la comunitat internacional hagi hagut de donar diners i recursos després del horrorós terratrèmol, que encara no sabem l’abast exacte de la tragèdia, no deixa de ser preocupant.

Mentre esperava per entrar al cinema i prenia un cafè al Icària, vaig veure com entrava la bandera olímpica, un dels moments emocionants de tota cerimònia. Què hi pintava l’exèrcit?, La demostració, sense cap mena d’escrúpol, del poder militar i la participació del mateix exercit, en una cerimònia olímpica, em sembla un insult al tan maltractat esperit olímpic, que tothom es passa pel forro. Si l’exercit dels USA també estava a la cerimònia de Los Angeles o Atlanta, que no ho recordo, pensaria exactament igual.

Fins i tot el mateix creador de la fantàstica cerimònia, que sent un cineasta enfrontat amb el seu propi país, ha acceptat, aneu a saber perquè, muntar aquesta cerimònia i fer les paus amb uns dirigents que li eren hostils.

Potser és que m’agrada ser l’esperit de la contradicció permanent i a tot arreu m’agrada buscar-li la punta.

Que alguns independentistes catalans vulguin fer paral·lelismes entre la Xina actual i el Tibet i el que va representar les manifestacions d’unes pancartes a favor de la Independencia de Catalunya, em sembla ridícul i un cop més provincià.

Perquè l’esperit olímpic ha fet la vista grossa, i tan grossa, davant un país que no passa la més mínima de les condicions per celebrar-hi uns jocs?. Els mateixos països que clamen llibertat varen permetre que així fos. També es va fer amb Rússia quan encara hi regnava la dictadura comunista i en aquell cas els EE.UU varen boicotejar els Jocs, ara no han tingut pebrots.

La fantàstica Maria Escario va dir mentre desfilava la delegació espanyola, que aquesta estava formada per un 85% de esportistes catalans. Penso que no m’equivoco amb el percentatge, que em va semblar sensacional.

Vol dir que si haguessin seleccions catalanes i en el supòsit que tots els atletes escollissin competir amb Catalunya, Espanya tindria una delegació més minsa que Catalunya?.

La dada correcta no té res a veure. 83 atletes són catalans i això sembla que és un 29% del total d’atletes. Això em passa per no estar atent en el moment de la desfilada i davant la pantalla (gràcies amic que m’has avisat), de totes maneres no ens les donaran mai les seleccions catalanes, ni amb el 85% ni amb 83 esportistes.

Finalment en un article que he llegit en El País d’ahir, signat per Lluís Bassat, deia que aquesta cerimònia li faltava emoció. Home, la pell de gallina a mi no sem va posar, però penso que si fos xinès segurament hagués plorat i xinesos ni ha un munt, o sigui que emocionant, segurament ho va ser per molta gent, per moltíssima més que els que varem emocionar-nos el dia de la inauguració dels Jocs de Barcelona.

Perdoneu la pluja desordenada d’idees al voltant d’una cerimònia que tothom em beneït com sensacional, malgrat que al darrera de tots aquells milers de xinesos que hi participaven hi han unes històries de repressió i manca de llibertats que en un altre context serien motiu de confrontació si més no diplomàtica.

Us deixo un muntatge amb fotos de la inauguració. Els drets de les imatges captades per la televisió, no permeten que hi hagi cap vídeo penjat a youtube.

16 comments

  1. Roberto

    Partiendo de la base que los deportes me importan un bledo, lo que ví de la ceremonia de imauguración no cabe duda que era impactante pero al mismo tiempo de una frialdad absoluta. Me ha extrañado la participación de Zhang Yimou, un director que ha tenido problemas con la censura de su país en casi todas sus primeras películas. Supongo que a partir de ahora será considerado como un héroe nacional. Con los millones y millones de chinos que tienen a su disposición, que sólo participaran 15.000 me parece una cifra ridícula. Arturo San Agustín, en El Periódico, también hace hincapié en la falta de emoción del espectáculo, pero claro, no es chino! En fin, para los que no somos muy afectos (o nada) al deporte, ahora se nos viene encima una paliza diaria que será muy difícil de evitar. ¡Y que gane el más mejor!

    M'agrada

  2. Carlos

    Bueno, sí, la fantástica María Escario y sus no menos fantásticos acompañantes de locución también confundieron el pergamino con el papel (un rollo es un rollo, sea de pergamino, de papiro o de papel, pero lo que es imposible de toda imposibilidad es que haya un pergamino de papel, porque el pergamino por definición es de piel) y soltaron unas cuantas borricadas más, que lamento no haber ido anotando. Qué comienzo de los juegos en TVE, madre de Dios!!!

    M'agrada

  3. Eduardo

    Mejor sería que compitieran bajo las marcas que los patrocinan.
    Ximo, la primera medalla no es del % catalán, ay, ay, ay. Veremos como termina la cosa.
    El espíritu olímpico es un cuento chino y lo ha sido aunque no se celebren en Pekín. Nos tendríamos que remontar a los inicios y de eso hace muchísimo años y no estaban ni la Escario ni los fantásticos chicos, como dice Carlos, diciendo las burradas que dijeron. ¡Qué necesidad tenían de hablar! Les da miedo el silencio, cuando las imágenes y la música tienen suficiente poder de atracción. Yo también me quedé enganchado a la TV y en principio no lo tenía previsto.
    Este blog no deja de sorprenderme, sigue así.

    M'agrada

  4. Más que el espectáculo, lo que me epata de verdad es la utilización patriótica del deporte, más aún en los juegos olímpicos. Banderas, medalleros, buff!…

    Somos ciudadanos, personas, individuos, compitiendo por hacerlo mejor, más rápido, más alto. Punto.

    Patrias y religiones ya sabemos a donde llevan; algunos a La Haya, pero no todos.

    M'agrada

  5. kenderina

    A mi es que me interesa el deporte. El “espiritu olímpico” se perdió en algun punto del camino, si es que alguna vez lo hubo. Y el rollo político-social que sirve de envoltorio a los Juegos..pues ojalá se aprovechara para algo positivo…pero vamos, que mucho me temo que no va a ser el caso, ni en la China…ni en los participantes.
    A mi la ceremonia me gustó, y el momento del encendido de la antorcha me pareció emocionante…claro que yo sigo hace muchos años la competición de gimnasia de los Juegos..y recordaba al de la antorcha jovencillo , haciendo virguerias en el caballo con arcos…vamos, que me puse sentimental , jajaja.
    En todo caso, los Juegos siguen siendo el momento de muchos deportistas que no estan superprofesionalizados y que no tienen mas “gloria” que una medallita en su carrera…y creo que en el mundo del deporte actual, es algo digno de admirar que aun exista gente como ellos/ellas 🙂

    M'agrada

  6. teresa

    Jo no vaig veure la cerimonia d’inauguració dels Jocs, per principis, com no veuré (encara menys!) cap de les competicions.

    No m’agrada l’esport, encara que de fet esport és només el que practica un mateix o junt amb altres. Ho demés son negocis, espectacles, “panem et circenses”…I, ja que hi som, el “citius, altius, fortius” em deixa ben indiferent, mira que no hi han coses més interessants a fer que competir contra ningú, ni menys encara contra un mateix. El “carpe diem” el vec incompatible amb els esforços titànics…

    I, a més de les Olimpiades i les competicions esportives, tampoc suporto les Expos, els Forums ni les Capitalitats Culturals diverses…

    I em repateja la hipocresia dels mitjans i dels govers donant suport, per motius económics i comercials, a un país que no respecta els drets humans. I encara em repateja més que surti el dement del senyor Bush a denunciar-ho, quan la veritable vergonya i transgressió de tot dret que es Guantanamo té, fins i tot, a menors d’edat detinguts ilegalment sense judici ni cap mena de dret.

    Encara que no ho sembli (ja, ja) no he tingut un mal dia. Simplement, és que el tema em toca el voraviu…

    M'agrada

  7. Tosca

    A mi siempre me habían gustado las inauguraciones olímpicas pero, después de Barcelona 92, además me emocionan. Me hacen revivir la ilusión por la celebración, el nerviosismo por que todo saliera bien y la satisfacción de haberlo hecho fenomenal.

    Esperaba una majestuosa ceremonia, con multitud de gente en escena ( en China les sobra personal y disciplina ) y con un extraordinario alarde pirotécnico y así ha sido, llena de color y espectacular. Se ha desplegado de manera cinematográfica todo un movimiento de masas pensado para ser retransmitido. Sin ningún fallo, con máxima sincronización , donde se nos ha vendido , como siempre en estos eventos que sirven de escaparate al mundo, las maravillas autóctonas para la redención de los pecados políticos,. Sin entrar en otro tipo de consideraciones y analizado sólo como lo que es, un espectáculo, éste ha sido de primera magnitud sobresaliendo el momento del encendido del pebetero, momento álgido de toda ceremonia de inauguración olímpica que se precie, aunque….. para mí nada puede superar la magia que le dio nuestro arquero. Ay, que nostalgia ¡!!!!!

    Me gusta el deporte: futbol, automovilismo, atletismo, ciclismo… de grupo o individual y lo sigo habitualmente, con olimpiadas y sin ellas, así que en mi caso, las retransmisiones son bienvenidas. ¿Espíritu olímpico? ¿Existió alguna vez? No lo sé. Deje de creer en él desde hace años, igual que deje de creer en en los reyes magos o en la paz mundial. ¿Hipocresía? Si, toda la del mundo y más, sobre todo si nos tomamos en serio todo el discurso sobre concordia mundial, igualdad entre naciones y demás. ¿Negocio? Según para quien. Junto a las grandes estrellas del deporte mundial y a quien no les hace falta las olimpiadas para vivir montados en el dólar, encontramos a aquellos que, aunque profesionales, la medalla de turno no les arreglará la vida, o a aquellos, la mayoría, que pasarán desapercibidos y sin recompensa alguna.

    Me quedo con la competición sin discursos añadidos, sin demagogia y así disfrutaré del espectáculo.

    M'agrada

  8. bocachete

    A banda d’altres consideracions sobre l’oportunitat d’uns Jocs en un lloc com aquest, l’espectacle va ser impecable. I encara en alguna retransmissió aliena a TVE va ser millor –potser a TVE van abusar d’alguns plans de prop en moments on la gràcia era veure el conjunt des de lluny, com si fóssim a la tribuna. El color, la precisió, el moviment… fantàstic. La idea del rotlle de paper (que, efectivament, era paper i no pergamí ni papir: els xinesos van inventar el paper (no ben bé com el nostre, però aquest en deriva) i mai no van fer servir el pergamí com a suport escriptori; tota l’estona, quan deien “un pergamino”, volien dir, com diu el Carlos, “un rollo”)), va ser enginyosa i va ser portada a terme d’una manera magnífica, a més de, simplement, bella. El moment dels tipus d’impremta va ser, plàsticament i pel que fa a la coordinació, perfecte –una altra cosa és que, ben bé, els xinesos no van inventar els tipus mòbils d’impremta: van ser els seus veïns coreans, la segona meitat del s. XIV, uns 70 anys abans que Gutenberg (a Xina s’havia imprès amb planxes on hi havia gravats textos complets, però no amb caràcters separats: la gran quantitat de caracters del xinès ho fa poc pràctic). El que em va deixar un pèl fred va ser l’encesa del pebeter: psé… El noi aquell “volant” no sé… Allò del Rebollo (el nostre arquer), en això, continua insuperat. Però, en general, sí que va ser un bon espectacle.
    I jo no diria tan alt que passem de l'”altius, citius, fortius”: ¿o és que al Liceu no valorem la nota més alta, les coloratures més ràpides o la veu més forta? També un cantant competeix per ser el millor o per fer-ho millor que mai. No és tan diferent, al cap i a la fi.

    M'agrada

  9. A mi me solia gustar el asunto olimpico. Pero la gracia era estar en casa y mirar los deportistas, la competición, alegrarse por sus medallas etc. Viviendo en otro sitio pues el interes ha disminuido bastante porque lo que a mi me interesaria desde luego que en UK no lo vere por la tele  Y tambien esta claro que el espectaculo de la apertura tambien suele ejercer una cierta fascinación. Dio la casualidad que este dia estaba en casa y por lo tanto me lo mire entero, aunque la intencion tambien fue de hacer otras cosas mientras.
    De espectaculo estuvo muy bien, pero estamos hablando de un regisor aclamado asi que tampoco es de sorprenderse. Que haya accedido a tomar el cargo tampoco sorprende, a fin de cuentas es chino y seguro le hizo ilusion tener la oportunidad de mostrar la china suya, diferente a la china comunista. Tambien estuvo claro que se han hecho bastantes compromisos y que la china comunista estuvo muy presente. Aquí se que no soy nada objectiva, pero he vivido esos espectáculos de masa donde ano tras ano de colegio estabamos obligados a participar, asi que eso nunca dejara de darme repelus. Aunque si entiendo que los chinos se sienten y tengan derecho de sentirse orgullosos del logro.

    La belleza audio visual de la China antigua fue emocionante. Las masas de personas y la perfecta sincronisacion eran lo esperado y no me han impresionado mucho puesto que eso en China es asi. No dejo de ser una demostración al mundo de quien es China y el poder que tienen. La parte segunda de paz, ninos cantando, el planeta verde… agrio sabor de hipocresía me dejo! Tipico del regimen pero en otros paises no comunistas hubiera quedado tambien con un toque bastante grande de hipocresía. Demasiado politico para mi gusto, demasiados politicos ahí para mi gusto, demasiado “la China no es demócrata pero no nos importa pasárnoslo bien en una visita oficial guays” Puags!

    Solo unos comentarios mas sobre la parte…musical 😉

    Creo que el unico momento donde de verdad senti en un espectaculo de apertura el espiritu olimpico, o lo que a mi me gustaria que fuese, fue con Monserrat y Freddy  En todos los sentidos posibles ellos lo creian, sentian y los repesentaban. Perfecto y irrepetible!
    La parte musical de este ano imposible que fuera mas cutre! Lang Lang ni se oia casi y de la Brightman prefiero no hablar jajajaja Lo que si me divertio y paso medio desapercibido fueron las varias bandas de musica popular. Imposible una combinación mas rara y fue claramente la idea de algun oficial al que los varios sonidos le parecian llamativos. Los mariachis cantaban de todo 😉 Lo mas diveritido para mi fue oir la banda de gaiteros escoceses que tocaron con ganas en trajes tradicionales durante todo el desfile. Y oir el comentador ingles decir con tono amargo que en su vida habia oido tantas veces el “Scotland the Brave” fue genial!!! Jejejejejeje

    Ademas de que fue tambien la noche de apertura del Festival de Edimburgo asi que los gaiteros esos a mi me hicieron ilusion aunque no tengan nada que pintar en la China 😉

    M'agrada

  10. teresa

    Sembla que aquest fil ha revifat amb l’Hariclea, que amb la seva vitalitat ressuscita a un mort !

    Doncs aprofito per comentar la veritat que es va destapar ahir, per si a algú, amb les vacances, se li ha passat: a la cerimònia d’inauguració del jocs, la nena que va cantar la “Oda a la mare pàtria” no va cantar en realitat, sinó que la veu venia d’una altra nena que va ser “amagada” perquè tenia la cara rodoneta i les dents imperfectes (coses estranyíssimes en una criatura de 6-7 anys, pel que es veu!). El director de música de la cerimònia, Chen Qigang, va declara a la radio de Beiginj: “Hem combinat la música perfecta amb l’actuació perfecta”. SENSE COMENTARIS…

    Tampoc els focs artificials i les imatges que van vendre com a directe ho van ser: van passar una superposició de les imatges del moment amb altres pre-gravades i, fins i tot, algunes produïdes per ordinador, per la empresa Crystal Digital Technology. El seu portaveu va declarar al diari en anglès Beijing Times “Hem fet el possible perquè sembli real, la majoria de la gent no ha notat la diferència”.

    Jo crec que al propers Jocs o cerimònia similar, es podría encarregar la producció directament a Disney o a Pixar. La gent s’emocionarà tant o més i encara podrà quedar molt més fantàstic i “verídic”.

    M'agrada

  11. teresa

    Aquí podeu veure la FOTO DE LES DOS NENES

    A mi m’agrada molt més la de l’esquerra, mes fresca i innocent, sobretot la seva mirada, que la dreta, que sembla una còpia en petit i en xinès de la Renée Fleming, dient “que mona que sóc”.

    M'agrada

  12. Tu sí, Teresa, que ets capaç de ressuscitar un mort –tal i com jo me l’he fet en aquest “post”- amb el teu comentari.

    I és que no volia opinar i per això em mossegava la llengua, perquè quan parlo de tota aquesta colla d’ineptes i de fatxendes hipòcrates (em refereixo a TOTA la classe política d’alt standing) m’enfilo, sense poder-ho evitar, per les parets. Colla de cretins els d’una banda i els de l’altra!

    Cap de les dues nenes en té la culpa del que sens dubte els seus “adults” els han fet creure, ja que de ben segur que a totes dues els hauran menjat el “coco”, que en aquestes edats no costa gens, val a dir-ho, dient-lis si n’havien d’estar, d’orgulloses, pel fet de ser, davant tot el món, l’”espill” del seu país:

    “Tu, criatura, com que –ho has de comprendre- ets més aviat lletgeta, d’amagatotis cantaràs com ho saps fer: com els àngels!, i tu, bonica, que sembles un àngel, tot i que la teva veu fa pensar més en la d’en Samuel Ramey que no pas en la de la Montserrat Caballé, faràs veure que cantes, i així, el món sencer, gràcies a vosaltres dues, comprovarà, ni que sigui per un moment, quin gran país, capaç d’harmonitzar la bellesa física amb les dots artístiques, hem sigut, entre tots, capaços de crear.”

    Veu del President del COI quan s’acabi aquesta fita que ha “agermanat” a tots els pobles de l’univers: “Aquests han estat els millors Jocs de la història!”
    Tot el públic present (i en xinès, està clar): “Beeeeeeeeee!!!” (m’he deixat l’accent diacrític expressament, eh?)

    Disculpa, Ximo… Ha estat culpa de la Teresa “canyera”, eh? :))

    M'agrada

  13. olympia

    Teresa,
    Quasi tot el que dius ho podria signar. Penso, com la Tosca, que no s’ha de rebutjar l’espectacle. Les competicions sìn inevitables però jo les detesto. Crec en competir amb un mateix i aquest afany de superació per ser el millor el millor em sembla primari i feixista. Si un té un pes específic brilla amb llum pròpia.
    Ximo: No entenc per què sempre titlles de provincianes les tendències nacionalistes. Probablement siguem més comparables a Escòcia que al Tíbet però aquella farà un referendum l’any 2010 i aquí volen empresonar al lehendakari si s’atreveix a convocar-ne un…que és ser provincià?

    M'agrada

  14. Olympia vens fresca com una rosa i deixes comentaris a tort i a dret. Entenc que t’hagis de posar al dia, però en una nit?. Jo en canvi he demanat vacances. Del tema nacionalisme crec que és llarg i perillós d’explicar en un comentari de bloc, però em sembla que la majoria de les mostres nacionalistes catalanes es limiten a això, mostres, no hi ha una voluntat ferma d’anar més enllà, son petits actes per fer-nos veure. El nacionalisme català sempre ha estat així, potser perquè els catalans, o la majoria som així, ens agrada mostrar els nostre nacionalisme sense estripar res, no fos cas que prenguéssim mal. Això per mi es provincianisme. Les pancartes dient que som una nació és provincianisme. El món ha de conèixer que som una nació per molts i millors arguments, això de mostrar a tort i a dret la barretina… però insisteixo que un dia caldrà que t’ho expliqui “a uns postres”, d’acord?
    Ah! i ben tornada

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: