Partint de la base que el western és un gènere que mai m’ha agradat gaire, que aquest remake de la pel·lícula del mateix nom del any 1957 que va dirigir Dalmer Daves i varen protagonitzar els ja mítics Glenn Ford i Van Heflin, m’hagi fins hi tot commogut i inquietat, trobo que té molt mèrit. A que es deu aquest trasbals?. Si seguiu llegint, intentaré explicar-ho.

Dos personatges antagònics i alhora complementaris a la recerca sense saber-ho, un del altre. Un ambient claustrofòbic malgrat que la pel·lícula pràcticament està rodada en exteriors. Un guió brillant i elaborat, unes actuacions brillants i un ritme narratiu que no decau mai, tot i que la llarga escena final m’ha semblat del tot inversemblant.

Aquests diríem que son a grans trets els factors que m’han agradat i pràcticament m’han fet oblidar que el que estava veient era una pel·lícula de cowboys.

Els bons no son bons del tot i de la mateixa manera, els dolents, que si que ho son, tenen al capdavant un personatge fascinant, interpretat de manera més fascinant encara, per Rusell Crowe.

El duel interpretatiu de Crowe i aquí si, el brillant Christian Bale (ho dic perquè en el últim Batman, la exitosa i prescindible The Dark NIght, no em va agradar gens), és de gran volada. Personatges psicològicament torturats, que mantenen durant tota la pel·lícula, un joc de seducció i admiració, de lo més sòrdid que he vist en els darrers anys en una pel·lícula comercial americana.

Els excel·lents secundaris, entre ells Peter Fonda, arrodoneixen unes interpretacions minuciosament trenades, enmig d’un excel·lent guió de Halsted Welles, Michael Brandt i Derek Haas.

Si davant de totes aquestes matèries primeres d’extraordinària vàlua, el director James Mangold, hagués fet una pífia (no seria el primer que li passa) seria per posar-lo tot seguit a la cua del atur de Hollywood, però Mangold treu nota alta d’aquest remake, que no s’arronsa davant del original i que aporta variacions inquietants i interessants.

M’ha agradat molt, jo de vosaltres hi aniria.