Max von Schillings va néixer a Düren (Alemanya) el 19 d’abril de 1868. Malgrat ser una personalitat important en la història de l’òpera i la música en general, en la seva vessant de compositor, però també com a director d’orquestra, programador i director de importants centres operístics de l’Alemanya al tombant dels segles XIX. i XX., la seva obra i per motius prou importants, però extra musicals, ha estat força ignorada.

Juntament amb els seu gran amic Richard Strauss, Humperdinck i Pfitzner, representaven la continuïtat de l’escola wagneriana, mentre que un altre corrent encapçalada per Schreker, Wellesz o Schönberg, tractarien amb més radicalitat l’evolució del teatre musical alemany, doncs veien en la música de Strauss o Schillings clares mostres de decadència creativa massa lligada al passat.

Va rebre la seva formació musical a Bonn de la ma de Caspar Joseph Brambach i Otto von Königslow. També va estudiar filosofia, història del art i Lleis a Munic. A l’any 1903 va obtenir una càtedra del Ministeri del Interior i a l’any 1911 va ser anomenat Doctor Honoris Causa per la Universitat de Heilderberg. Va rebre títols i condecoracions que el van permetre finalment adoptar el von, que no li venia d’herència familiar, de mans del Rei de Wurtemberg.

L’any 1890 va ser anomenat assistent al Bayreuther Festspiele. Des de l’any 1908 i durant deu anys, va ser el intendent de Königlichen Hoftheater de Stuttgart. Acabat el contracte amb Stuttgart, va marxar a Berlín on volia assolir una plaça a l’Escola Superior per esdevenir més tard Director.

Des de 1919 fins l’any 1925 va ser anomenat Director de la Staastsoper de Berlín, reben mostres d’adhesió a la seva tasca, però també fortes crítiques per part de qui veia una gestió molt personalitzada i centrada en els seus interessos personals. El fet de que la seva segona esposa, la soprano Barbara Kemp, rebés un tracte de favor, va aixecar mota polseguera.

A l’any 1932 va ser anomenat President de l’Acadèmia de les Arts Prussianes, tenint en compte l’època que es concreten aquests nomenaments, la cosa pren un caire perillós. Durant la seva presidència varen ser expulsats tots els jueus i totes les persones amb pensaments progressistes i pertanyents a les idees representades per la República de Weimar. Schillings va ser un destacat antisemita.

Entre els represaliats durant la presidència de von Schillings trobem a Franz Schreker, Arnold Schömberg, Jakob Wassermann, Thomas Mann, Max Liebermann (a qui va succeir “casualment” en la presidència de l’Acadèmia) i molts d’altres.
Aquest va ser un dels motius pels quals acabada la Segona Guerra Mundial l’obra de von Schillings desaparegués dels escenaris.
El mateix any 1932 és anomenat President de l’Associació dels musics alemanys i de la Confederació de compositors.
Finalment i fins la seva mort, ocorreguda a Berlín el 24 de juliol de 1933, va ser anomenat Director Artístic de la Staastsoper de Berlín, on ja havia demostrat des de feia forces anys la seva vàlua com a director d’orquestra, de mans del ministre Göring.
Evidentment de no haver mort a l’any 1933, la seva significança en els anys més terrorífics del III Reich, hagués estat més que notòria. El senyor von Schillings no mereix el respecte que potser hauríem d’atorgar al music von Schillings.

Max von Schillings

La seva obra no és molt extensa.

Obra orquestral:
2 concerts de violí i un per a piano
Música de cambra:

• 2 quartets per a corda

Lied:

• Glockenlieder op.22
• Vier liederen aus der Wanderzeit op.2
• Meergruß und Seemorgen

Música pel teatre:

Melodrames

• Das Hexenlied
• Kassandra
• Das Fest Eleusische

Òperes

• Ingwelde (1894), ambientada a l’època dels víkings
• Der Pfeifertag (1899) de caire còmic. (revisada a l’any 1931)
• Moloch (1906),basada en l’obra de Friedrich Hebbe, molt inspirada en la espiritualitat parsifalesca ide caire descaradament antisemita.
• Monna Lisa, considerada l’obra mestra del seu opus.

Monna Lisa és una òpera en un pròleg, dos actes i un epíleg, amb llibret de Beatrice Dovsky, és l’opus 31 del compositor i té una durada aproximada de 1h i 30 minuts. Es va estrenar al Teatre de la Cort de Stuttgart el 26 de setembre de 1915 obtenint un èxit immediat.

En el transcurs dels 10 anys següents a l’estrena, l’òpera es va representar unes 1000 vegades.

Després de la Segona Guerra Mundial, l’òpera tan sols ha estat representada a Karlsruhe (1983), Augsburg (1989) i a Kiel (1994).

A part de Barbara Kemp l’esposa de von Schillings, que va estrenar l’òpera, un altre intèrpret destacada del personatge de Mona LIsa va ser Maria Jeritza, que la va estrenar a Viena.

Maria Jeritza va estrenar el rol de Fiordalisa a Viena

La trama:

Pròleg a Florència. Una parella visita un palau, el guia els hi explica la història del palau i els personatges que en ell varen habitar, entre ells Fiordalisa Gherardini, l’esposa de Francesco Giocondo, immortalitzada en el famós quadre de Leonardo da Vinci.

L’escena s’enfosqueix i ens situem al dimarts de Carnaval de  l’any 1492.

Els tres personatges del pròleg esdevenen Francesco del Giocondo, Fiordalisa i Giovanni di Salviati, un enamorat de Lisa en la seva joventut.

A casa de Giocondo s’han reunit un grup de florentins per veure la desfilada de Carnaval. Francesco Giocondo comenta la perplexitat que li produeix l’expressió d’un misteriós somriure en el rostre de la seva muller, en el quadre que ha pintat da Vinci.

Entra Giovanni, que ve a comprar per encàrrec del Papa, una perla de la famosa col·lecció del Giocondo. Perles que conserven una lluentor especial, doncs cada dia una d’elles reposa sobre la pell de Fiordilisa.  Giovanni i Lisa es coneixien d’anys enrere, varen estar enamorats, però ell va haver de marxar de la ciutat i ella finalment, va casar-se amb Francesco. Giovanni aprofitant l’absència de l’estança de Francesco i veient a l’estimada trista i no gens feliç en el seu matrimoni, vol persuadir-la per fugir junts l’endemà matí. Quan torna Francesco i per tal d’evitar veure’ls junts, Giovanni s’amaga en un armari hermètic on Francesco guarda les cobejades perles. Francesco sospita en veure a la seva dona torbada, del intent de infidelitat i tement que hi ha un home amagat en el famós armari-bagul, ell tanca la porta, amb l’única clau existent. A partit d’aquell moment comença un joc sàdic entre marit i muller, ella per recuperar la clau i alliberar al amant i ell per fer patir a la dona la infidelitat comesa. La perversitat i la gelosia del marit li fa llançar la clau per la finestra, sabent tots dos el que realment significa aquest gest, la clau anirà al fons del riu i l’amant morirà asfixiat.

Segon acte. (dimecres de cendra)

Fiordalisa ha tingut malsons tota la nit. Diamora porta la clau que va veure caure la nit anterior i que va anar a parar a la seva barca. Fiordalisa sap de totes maneres que Giovanni ha mort asfixiat, però vol rematar la venjança. Li diu al marit que ha trobat la clau i que ell mateix comprovi que a dins del armari de les perles no hi ha ningú. Quan el marit entra, ella embogida el tanca i així el mata de la mateixa manera que ell ho havia fet amb Giovanni.

En el epíleg ens tornem a situar en l’època actual, La dona encara està horroritzada pel que acaba d’escoltar, abandona la sala deixant caure un ram de lliris blancs que duia, flors que eren les preferides de la Mona Lisa.

La música d’aquesta òpera significa un canvi radical en l’estètica musical emprada per von Schillings en les seves òperes precedents, de caire absolutament wagnerià, per temàtica i estil musical.

En la Mona Lisa von Schillings, endut per la corrent imperant en aquells anys, ambienta l’òpera al voltant del renaixement, com la Violanta de Korngold, la Francesca da Rimini de Zandonai, La cena delle beffe de Giordano o le sobres teatrals Die Frau mit dem Dolche de Schnitzler i Glaudius Dei de Thomas Mann.

Pel que fa al llenguatge musical, l’obra s’inspira directament en l’orquestració de Richard Strauus i en el melodisme de l’escola verista italiana. De gran riquesa orquestral, més que melòdica, l’obra adopta estils i formes de la música italiana, tenint com a base els madrigals. També en la luxuriosa orquestració i trobarem mandolines per donar el caire més tòpicament italianitzant possible.

L’estructura musical és distribueix en llargues escenes amb recitatius que permeten seguir de manera fluida l’acció. Hi ha, com no podia ser d’altre manera en una tragèdia florentina, grans esclats emocionals.

Els grans eixos son la presentació del quadre dels personatges en el pròleg, la presentació de les perles per Francesco, el duo d’amor entre Giovanni i Lisa, el duo de Francesco i Lisa i el final amb la gran escena de Lisa.

La música de von Schillings, moltes vegades titllada d’elegant però massa freda i acadèmica, esclata de manera passional en aquesta obra, on les atmosferes i els sentiments dels personatges inspiren una música que cal escoltar amb atenció.

Ara us proposo alguns fragments.

Començarem amb el preludi del primer acte, amb un inquietant tema inicial que anirem escoltant al llarg de l’obra. L’orquestra és la del Teatre de l’ÒPera de Kiel dirigida per Klauspeter Seibel.

Ara escoltarem el duo final del primer acte, entre Francesco Giocondo i la seva esposa, Mona Fiordalisa, interpretat pel baríton Klaus Wallprecht i la soprano Beate Biladzija, el tenor que intervé cantant el madrigal és Karsten Ruβ (Arrigo) i de tant en tant s’escolta uns crits ofegats del pobre Giovanni tancat al armari de les perles, el “sofert” tenor és Albert Bonnema.

Finalment escoltarem l’escena de la bogeria de Mona Lisa, “So! So! Hab ich Dich!”, un cop ha tancat al Giocondo al armari. Escena de gran impacte teatral, segur, sobretot si la intèrpret té grans dots d’actriu/cantant. La música del crescendo final és francament impactant. La soprano és Beate Bilandzija

Mona Lisa es va estrenar al Liceu a l’any 1923, quan el teatre va contractar a Schillings per dirigir Tristan und Isolde. Va tornar a Barcelona repetides vegades fins la temporada 1929-1930 que va dirigir Tannhäuser i la Tetralogia. El Tannhäuser, el Siegmund i els Siegfried de la Tetralogia va ser Lauritz Melchior.

Curiosament el mateix any que debutava al Liceu, també va venir a dirigir Parsifal (quin nivell!!!) Otto Klemperer. Un director que situem a les antípodes ideològiques de von Schillings. També director de l’Òpera de Berlín, Klemperer va haver d’exiliar-se.

Wilhem Furtwangler, alumne de composició de von Schillings

Wilhelm Furtwängler alumne de composició de la càtedra de von Schillings, igual que Robert Heger, va dir del mestre. “Jo tenia 15 anys quan vaig trobar-me amb von Schillings per primera vegada. Va ser abans del primer període de la seva estada a Stuttgart. En aquella època vivia a Munic i ja havia escrit Der Pfeifertag. Al costat de Strauss i Pfitzner era considerat el successor de Richard Wagner. Ell es va interessar en la meva formació. Jo era un music passional, absolut, sortia de la severa escola de Rheinberger. Per a ell no devia ser gens fàcil, com a compositor wagnerià i de la “Neudeutsche Schule”, de imposar la seva maduresa i la seva experiència artística a un jove amb idees molt progressistes com les meves.

M’ha semblat interessant porta aquesta obra a In Fernem Land, aprofitant les properes representacions de Tiefland d’Eugen d’Albert al Liceu, un altre exponent del verisme musical alemany i obra molt ben tractada pel regim nazi, motiu pel qual va ser durant molts anys estigmatitzada.

Espero que us agradi, tot i que parlar de von Schillings m’ha fet una mica de basarda i molta mandra.