Aquest divendres ha tornat Eiji Oue al Auditori de Barcelona al capdavant de la seva orquestra, la OBC, en el primer concert de la temporada, després del aperitiu del festival Mozart.
Ha triat un programa de compromís, amb la primera part pel concert per violí de Jean Sibelius i a la segona, la simfonia número 1, Tità, de Gustav Mahler.

Eiji Oue sap ja a aquestes alçades, com guanyar-se el públic i ha començat la temporada apostant fort però segur.

El preciós concert per a violí i orquestra de Sibelius, va ser escrit entre la segona i la tercera simfonia, a l’any 1903. És l’únic concert que Sibelius va escriure per aquest instrument, malgrat ser ell mateix un competent violinista. Va pensar per a la seva estrena en el primer violí de l’orquestra de Helsinki, Willoy Burmeister. Curiosament el concert va ser estrenat per Victor Nováček i la direcció del mateix compositor. L’estrena va ser un fracàs, degut a les dificultats extremes i a la impossibilitat del violinista de superar-les.
Sibelius va fer profundes modificacions, fins a la seva segona estrena celebrada a Berlín, sota la direcció de Richard Strauss i Karl Halir com a violí solista. Encara haurem d’afegir un quart violinista, Franz von Vecsey a qui va ser dedicada l’obra.
L’obra, com tot el opus de Jean Sibelius, conté una música profunda, soterrada, melancòlica, inquietant i encara romàntica, motiu per el qual va ser, malauradament maltractat en el seu temps.

Leticia Moreno

Pel concert de violí no ni ha prou amb acompanyar al solista. La part orquestral té prou personalitat i densitat, com perquè el director alterni el diàleg que s’estableix entre l’orquestra i el solista i alhora deixar que ambdós llueixin en els grans moments d’exaltació virtuosística pel solista o de plenitud per a l’orquestra.
Oue no m’acaba d’agradar com a director acompanyant. Sembla que no s’acabi de trobar còmoda. De fet la personalitat marcadíssima i personal del director japonès em fa l’efecte que no acaba d’encaixar quan té un solista que vol imposar la seva pròpia personalitat.

Leticia Moreno, la fantàstica violinista solista s’ha presentat a Barcelona amb el seu violí Nicola Gagliano datat al 1762.

El so és preciós, ample i delicat. És cert que al inici ha trigat una mica a entrar en matèria, però ja en el primer moviment ha demostrat vigor, sensibilitat i extrema musicalitat. En el moviment central, el Adagio di molto ha fet coses precioses, extraient de les cordes sons puríssims. M’ha donat la sensació que Oue anava a remolc i que veritablement era ella qui marcava l’esperit del concert.
En el darrer moviment, la brillantor orquestral, amb els decibels una mica exagerats de Oue, han tapat a la violista en algun moment, tot i que posseeix un so força punyent.

El públic, que pràcticament omplia l’Auditori ha premiat amb grans aplaudiments la prestació i ella ens ho ha agraït tocant J.S.Bach.
Bona presentació d’aquest jove violinista madrilenya, nascuda a l’any 1985 i apadrinada per Plácido Domingo, que ja ha tocat a moltes de les grans sales de concert d’Europa i Amèrica.

A la segona part, Oue, ja alliberat i amb una obra que li va om anell al dit, la Tità de Gustav Mahler, ha volgut fer la seva versió. Particular i personal, extremadament lenta i sobretot en el tercer moviment el “Feierlich und gemessen, ohne zu schleppen”, Oue s’ha recreat en excés, amb uns capricis que han portat fins hi tot a un manierisme del so, sota el meu punt de vista, contraproduent. No calen aquests ritardando tan exagerats, o aquestes pauses gratuïtes.

Oue ens ha demostrat moltes vegades que domina a la perfecció l’orquestra, avui s’ha passat una mica de rosca.
A la banda positiva cal dir que el so de l’orquestra cada cop és més majestívol, net i preciós. Sobretot totes les seccions de corda, en especial violoncels i contrabaixos han pres una consistència, que fins ara poques vegades havíem escoltat amb aquesta contundència. També s’aprecien les violes, cosa bastant difícil en qualsevol orquestra.
No ha estat el dia més lluït de la secció de vent (trompes i trombons), tot i així cal dir que la Mireia Farrés (trompeta solista), s’ha tornat a endur un crescendo d’aplaudiments quan el director, al final i en el ritual que ja ha esdevingut quotidià, l’ha fet aixecar per rebre el reconeixement de la tasca feta.
És innegable que amb Oue l’orquestra, extraordinàriament mimada pel seu director, i el públic, ens ho passem bé. La crítica de Barcelona, sembla que això no ho acaba de pair del tot. Cert, tots estarem d’acord que no és el millor director del món, però és molt important que el músics es trobin a gust amb ell. Junts ens ho poden arribar a fer passar molt bé. Si això comporta versions a vegades massa carregades de decibels o amb tempos arbitraris i dinàmiques extremes, és el risc que s’ha de córrer per arriba de tan en tan a la catarsi de l’any passat.

Talment sembla que estiguem a la recerca del so Oue, aquell so que caracteritzi a la nostre orquestra i que li doni la personalitat, que la distingeixi de les altres orquestres. Repte difícil però no impossible i Oue sembla que hi hagi posat molt entestament, de moment el so comença a ser bell, rotund i homogeni, tot i que encara no personal i a vegades massa contundent.

Feia molts anys que el públic de Barcelona no combregava d’aquesta manera amb el seu director, no ho engeguem a rodar ara que sembla que hi ha bona sintonia. El públic ho nota i ho agraeix, malgrat que el concert inaugural de Oue, no ha estat el millor que li hem escoltat al Auditori. Queda tota la temporada per endavant i malgrat tot, avui, com ja és tradicional, quan ha sortit al carrer, un cop acabat el concert, ha tornat a ser aplaudit per part del públic que comentàvem la jugada, si bé és veritat, no com altres vegades, però que voleu que us digui, fa maco.