El proppassat 17 de maig va tenir lloc a Baden-Baden, en el marc del Festival de Pentecosta 2026, una representació podríem dir semiescenificada, tot i que és escenificada del tot del fabulós Der Rosenkavalier de Richard Strauss.

Aquesta òpera sempre m’interessa, com la major part de l’opus del compositor bavarès  i sí la direcció i els cantants m’estimulen, encara més. No acostuma a ser una òpera on els directors d’escena facin gaires experiments i a vegades fins i tot massa pocs, però vaig començar a veure el vídeo que va penjar el canal de la SWR Symphonieorchester a YouTube i malgrat que el que veia més aviat m’entristia, el que sentia no, i vaig decidir tirar endavant i el resultant és una estimulant representació amb un tercet de veus femenines de primeríssima categoria i una direcció musical d’un altíssim refinament, per tant, vaig creure convenient qie calia el pertinent apunt a IFL i ja que el material està disponible en obert, és més fàcil compartir l’experiència.

El director que en principi es va anunciar que seria el substitut de Josep Pons al capdavant de la direcció musical del Liceu i que tan aviat ho van mig anunciar es van haver de tirar enrere a causa d’unes acusacions greus de caràcter sexual, de les que no s’ha acabat d’aclarir res judicialment per ara, el francès François-Xavier Roth, és el director concertador amb la SWR Symphonieorchester d’aquesta magnífica versió, àgil, de refinament i transparència sonora que defuig qualsevol tendència decadent, com han fet grandíssims directors. Per a Roth la nostàlgia del pas del temps no sembla ser només l’únic leitmotiv que envolta la seva exquisida direcció, sempre elegant, però optimista i jovenívola, amb el degut aire vienès, però més festiu que no pas l’imperi que s’enfonsava com la joventut de la Feldmarschallin. La resposta orquestral és esplèndida, ja que Roth ens serveix l’exquisit àpat amb l’elegància que necessita la sumptuositat straussiana, no oblidant un minuciós treball que evidencia tots els colors i timbres de la singular orquestració, que configuren la deliciosa comèdia..

L’equip vocal té la sort de comptar amb un tercet femení de luxe, que salva el desencís dels principals rols masculins.

El protagonista de l’òpera, el cavaller que hauria de portar la rosa, és Octavian i aquest està interpretat per l’extraordinària mezzosoprano canadenca Emily D’Angelo, nascuda l’any 1994. La veu és esplèndida, bonica, càlida, veritablement de vellut i de mezzosoprano, no de soprano curta i el cant és extraordinari, amb una intensa i impetuosa interpretació d’aquest desenvolupat i sempre enamoradís Cherubino. És una veu i una intèrpret que tan aviat apareix en escena és impossible de deixar de seguir. Una autèntica revelació per a mi.

La soprano alemanya Julia Kleiter, amb la que tenim una cita al Palau de la Música el dia 1 de juny amb un liderabenb dins la Schubertiada, ha triomfat com a Feldmarschallin a places tan exigents com Viena i Berlín, posseeix la veu carnosa, el posat senyorívol i aristocràtic del rol i sobretot aquell essencial fraseig distingit que s’enlaira en els grans monòlegs del primer acte i l’autoritat imposant del gloriós tercet final, tot amb la nostàlgia deguda i uns tocs de disbauxa vienesa, molt adients, amb la seducció i flirteig davant del cantant italià (no debades aquest és el guaperes Tetelman) i no deixa perdre amb discreció, l’oportunitat.

Hauria de parlar del Baró Ochs, si més no per la importància del rol, però abans vull rematar el tercet d’or, amb la Sophie de Katharina Konradi, de timbre no gaire seductor en les exigències més extremes del rol, però de deliciosa musicalitat i refinament.

Llàstima que el Baró Ochs de Wilhelm Schwinghammer, no tingui una veu més consistent i un cant més regular. El so és de baix, però la qualitat del seu cant no és del tot homogènia i les notes extremes, sobretot les agudes són molt precàries, mentre que els greus que tanquen el segon acte sonen forçats i caldria saber si a la sala eren tan audibles com en el streaming. Fa molt bé el rol, gens caricaturitzat, però vocalment està lluny del tercet femení i trobo incomprensible que ell sigui el darrer a sortir a l’hora de rebre els aplaudiments, quan correspon a la cantant que interpreta l’Octavian (el cavaller de la rosa).

Tampoc està en un moment gaire gloriós el baríton Roman Trekel, com ja vàrem comprovar en el Lohengrin del Liceu amb un Herald gastat, puix que ara és un Fanninal gastat.

Molt dignes l’Annina de Monika Bohinec i el Valzacchi de Norbert Ernst, i més justeta la Marianne de Daniela Köhler,

Per l’ocasió el cantant italià que en el primer acte canta la difícil ària “Di rigore armato” ha estat Jonathan Tetelman, que a banda de la pinta que enamora al públic de Baden-Baden i arreu, té moltes dificultats per emetre el so amb naturalitat i fluid. Les notes de la zona de pas per on ha de cantar perillosament tota l’ària, sonen escanyades deixant l’embolcalladora melodia amb una mena de sensació de restrenyiment, francament enutjós. Obté un èxit incomprensible. De tenir un físic menys agradable, segur que la resposta del públic seria una altra. Aquest és el nivell!

El cor està esplèndid en els pocs moments que ha d’intervenir.

La producció té alguna idea interessant, Benjamin Lazar treballa molt els personatges, però teatralment és mortalment freda, no hi ha amb prou feines contacte físic entre els cantants. Cap escena de llit a l’inici del primer acte i el més incomprensible i castrador, Lazar deixa a Octavian en un pla i a la Mariscala en un altre, idea que es torna a repetir en la presentació de la rosa (sense rosa), amb Octavian a la part altra de l’escenari (hi ha dos nivells molt diferenciats) i Sophie per sota. En molts moments i si no fos pel vestuari que no es correspon, semblaria que estiguéssim a un assaig sense escena, però tampoc és una versió de concert. El resultat per a mi és fallit, amb una escenografia bàsica i esquemàtica que en lloc d’ajudar, distancia, un vestuari molt poc lluït, tret del de la Mariscala, i això és més mèrit de l’elegància natural de la Kleiter que no pas del dissenyador que no figura en lloc dels crèdits i un disseny de llums massa pla. Francament, trobo que mereixia una altra mena de proposta. Idees n’hi ha, però aquest distanciament dramàtic i conceptual perjudica una òpera tan carnal.

En qualsevol cas mereix veure-la i sobretot gaudir de la direcció musical, l’orquestra i les tres dames, un veritable luxe vocal, musical i interpretatiu.

Aquí us deixo el YouTube i em podreu dir que us ha semblat

Richard Strauss-Hugo von Hofmannsthal
DER ROSENKAVALIER
Julia Kleiter, Feldmarschallin
Wilhelm Schwinghammer, Baron Ochs auf Lerchenau
Emily D’Angelo, Octavian
Katharina Konradi, Sophie
Roman Trekel, Herr von Faninal
Monika Bohinec, Annina
Norbert Ernst, Valzacchi
Daniela Köhler, Leitmetzerin
Jonathan Tetelman, Ein Sänger
Cornel Frey, Ein Wirt
Cantus Iuvenum Karlsruhe
MDR-Rundfunkchor
SWR Symphonieorchester
François-Xavier Roth, Dirigent
Benjamin Lazar, Szenische Einrichtung
Christophe Naillet, Lichtdesign und Bühne

17 de maig de 2026, Baden-Baden