Les veus del Pamano la millor novel•la que he llegit en anys, obra del millor novel•lista viu, en llengua catalana, Jaume Cabré (Joaquim dixit), ja és una sèrie de dos capítols (90 minuts cadascun) , dirigida per Lluís Maria Güell.
Un cop més es complirà la traïció i els personatges que ens varem imaginar, els paisatges i l’entramat de les històries que armen aquesta fantàstica història de recuperació de la memòria històrica, tindran cara i ulls.
No serà difícil construir Torena, el poble del Pallars on es situa l’eix central de la història, però posar cara a en Fontelles, la Tina, l’Elisenda, la Rosa o el malèfic Valentí Tàrrega, és tota un altre cosa.
Estic segur, o quasi, que hauran fet una bona pel•lícula, però també em fa por que hagin convertit aquesta obra mestra, en un culebrot més de la nostre TV.
És impossible que les 700 pàgines es puguin resumir en dos capítols i encara estic més convençut, que les imatges puguin competir amb la brillant prosa d’en Cabré.
Ahir vaig escoltar en El Cafè de la República, el programa d’en Joan Barril, l’entrevista que va fer-li a Jaume Cabré, on explicava entre d’altres coses, que ell es va limitar a emmarcar els eixos de la novel•la i els personatges, però és conscient, que la sèrie televisiva és un altre llenguatge ben diferent i que l’obra pren un altre volada i dimensió.
Quina por!
Jaume Cabré
Les veus del Pamano la vaig llegir l’estiu del 2004, tota d’un cop, i cada plana que passava em sabia greu, doncs volia dir que m’apropava al final.
He llegit i fruit de moltes de les seves novel•les, la trilogia del Llibre de les Feixes, Senyoria, L’ombra del eunuc o Viatge d’hivern i no m’he cansat mai de recomanar-les. En totes elles, sempre hi ha un petit o gran homenatge a la música, però el que em va succeir amb aquesta m’ha passat molt poques vegades. Quan vaig passar la darrera plana vaig pensar, l’hauràs de tornar a llegir, ara no, però hi hauràs de tornar.
És cert que mentre la llegia pensava que semblava escrita per ser portada al cinema, però alhora pensava que era impossible portar aquella riquesa narrativa, aquell luxe lingüístic a la pantalla, sense perdre gran part del valor de l’obra.
Sempre ha estat així amb totes les translacions que s’han fet de les grans obres de la literatura universal (aquesta no en tingueu cap dubte que ho és i tan sols la proximitat sobre l’obra no ens deixa veure amb la perspectiva adient, la seva vàlua i el fet de que sigui d’un autor català, encara menys) ha succeït el mateix.
Bé, avui m’he apartat molt de la línea habitual, però l’entrevista d’en Barril m’ha portat de corcoll tota la nit i ni que sigui per invitar a la lectura, a tots aquells que no l’hagueu llegit, valia la pena fer aquest parèntesi.
Us deixo un enllaç on podreu veure un vídeo de la filmació i algunes entrevistes als personatges principals.
D’entrada us haig de dir que Roger Comas és en Fontelles, Mar Ulldemolins la seva dona, la Rosa. La Montse Germán és la poderosa Elisenda (mai l’hagués imaginat així) i en Francesc Orella el Valentí Tàrrega.
Si voleu veure el vídeo premeu aquí
Si voleu escoltar l’entrevista:
Entrevista a en Jaume Cabré a El Cafè de la República (Joan Barril) 04/12/08.
Les traduccions de Les veus del Pamano:
- Hongarès. A Pamano zúgása (trad: Tomcsányi Zsuzsanna) Ed. Európa. Budapest, 2006.
- Castellà. Las voces del Pamano (trad. Palmira Feixas). Ed. Destino. Barcelona, 2007.
- Alemany. Die Stimmen des Flusses (trad. Kirsten Brandt). Ed. Insel. Frankfurt a.M., 2007
- Holandès. De stemmen van de Pamano (trad. Pieter Lamberts & Joan Garrit) Ed. Signatuur. Utrecht, 2007.
- Italià. Le voci del fiume (trad. Stefania Maria Ciminelli) Ed. La Nuova Frontiera. Roma, 2007.
- Portuguès. As vozes do rio Pamano (trad. Jorge Fallorca) Tinta da China ediçôes. Lisboa, 2008.
- Grec. En procés de traducció.
- Francès. En procés de traducció.
- Romanès. En procés de traducció.
- Noruec. En procés de traducció.
IN FERNEM LAND 
Ni un sol mot més, que no en fos un altre de lloança, m’atreviria a afegir a aquest magnífic “post” dedicat a la darrera de les obres del que per a mi és, sense cap mena de dubte, un dels millors narradors de la literatura catalana de tots els temps (Assur també “dixit”).
Parlar de Jaume Cabré és parlar de LITERATURA, tal i com ho he escrit, amb totes i cadascuna de les lletres en majúscula, i és molt curiós, Joaquim, el que esmentes sobre aquella sensació que tens quan llegeixes per primer cop qualsevol de les seves novel·les: que ja no pots deixar de pensar que, tard o d’hora, s’acabarà, i és per això que, per posar un símil, intentes llegir-lo de la mateixa manera que quan tens davant teu un plat exquisit no l’endrapes, sinó que el saboreges tan a poc a poc com pots.
Jo tinc dues formes de llegir: la més normal és agafar un llibre -pel començament, està clar-, i anar tirant si m’enganxa l’estil de l’autor i el tema del que tracta, i una altra, que és la que faig servir amb TOTA l’obra de Jaume Cabré, i que consisteix en llegir-ne cada dia deu pàgines; deixar-ho i, l’endemà, tornar a llegir aquelles deu pàgines i llegir-ne deu més… Però tot i així, malaurdament, el llibre se m’acaba.
El que sí que aquí vull esmentar sense la més mínima intenció de crear polèmiques, és el fet que CAP de les obres de Jaume Cabré, com la de moltíssims altres autors de gran qualitat literària, estigui traduïda a l’anglès, la llengua més emprada universalment i, en canvi, la que menys tendència té a traduir d’altres llengües, amb la qual cosa s’evidencia la poquíssima, per no dir gairebé nul·la, influència que els escriptors en llengua anglesa tenen de la resta de les literatures que es fan a la resta del món. Després surten els “cànons” de literatura confeccionats per ells mateixos –traduïts immediatament a totes les altres llengües- i, està clar, ells són “los más mejores”.
M'agradaM'agrada
No he llegit Jaume Cabré, però ho faré; m´has fet agafar una il.lusió molt espècial… Gràcies Joaquim.
M'agradaM'agrada
Em va agradar molt aquest llibre que em va passar la Beatriz que, a la vegada, l’havia llegit per recomanació teva. Jaume Cabré em sembla un escriptor de veritat, dels pocs que tenim, a l’alçada de Juan Marsé (malgrat que aquest escriu en castellà). Però si hagués d’escollir una novel·la de l’autor seria SENYORIA que , a més, te un rerafons musical ja que un dels personatges és el conegut músic Ferran Sors, que va destacar en la música per a guitarra. També us el recomano!
M'agradaM'agrada
Joaquím celebro aquesta irrupció de la literatura -de la autèntica LITERATURA- en el teu bloc… de fet l’últim llibre que he llegit de Jaume Cabré ha estat Viatge d’hivern; les al·lusions a la música: a Bach i a Schubert (de qui manlleva el títol, recordeu Winterreise -lieder- que he cantat sovint…)
Vaja que és, com tots els llibres de Cabré, molt recomanable.
M'agradaM'agrada
També en sóc un apassionat de la prosa d’en Cabré i coincideixo amb en Xavier Martin en situar al capdamunt de les seves novel•les, el fantàstic Viatge d’hivern.
Les veus del Pamano potser és més espectacular i més difícil de pair, motivat per la seva llargària i pels constants i una mica esgotadors flashbacks, que això si, literàriament i de manera molt brillant van desenvolupant la trama, utilitzant la llengua catalana amb un domini i una bellesa enlluernadora.
Si la sèrie televisiva opta per la narració continuada, seguint l’ordre cronològic dels fets, per fer-la més assequible al públic televisiu, haurà fet la primera de les traïcions, sabent també i com diu el mateix Cabré en l’entrevista, que quan es cedeixen els drets, l’obra nova ja és una altre obra i d’un altre autor.
Gràcies per deixar-nos l’entrevista, doncs a l’hora que emeten aquest programa, mai puc escoltar-lo.
Un gir al bloc, no per inesperat menys interessant.
L’enhorabona.
M'agradaM'agrada
Veurem que se n’haurà fet de l’adaptació a TV però, contràriament a l’opinió del Joanpau, em temo que és impossible fer una traducció cronològicament lineal de l’obra: no hi hauria thriller possible, vaja.
En fi, gràcies pel post i per les recomanacions d’altres llibres de Cabré. En prenc nota.
M'agradaM'agrada
Hola Dav. Recomanar en Cabré és un privilegi.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: “Les veus del Pamano” (orig.2004) « Des de Sants