The Best is Yet to Come, així és com els responsables de les sessions golfes d’aquesta temporada, la segona, han titulat aquesta avorrida sessió dedicada a una lletrista, Carolyn Leigh.
Anem a pams!. Dedicar-li una sessió de les golfes a una lletrista o a un lletrista, tant li fa, em sembla d’una sofisticació rosant la ridiculesa, i que em perdoni qui m’hagi de perdonar, però no s’aguanta per enlloc.
Ni el públic de Barcelona, ni el habitual d’aquestes sessions, hem gaudit de tots els possibles musics de teatre musical, per que ara haguem de començar a homenatjar els fantàstics lletristes que ha donat el gènere. Tenint en compte que aquest cicle està inclòs a una temporada musical d’un teatre d’òpera, la lògica sembla dir que s’hagi de programar mirant el interès musical de la vetllada, més que el literari, però fins hi tot sent així, el resultat hagués pogut ser molt més brillant, si s’hagués programat, pensant més en la música, que no pas en les suposades excel•lències dels texts escrits per la Leigh.
Més dubtes encaram’han vingut al cap, després dels quinze primers minuts del recital, quan me’n he adonat que Sara Zahn, la cantant canadenca habitual de determinats i sofisticats cabarets novaiorquesos (programa general de la temporada dixit), era d’una monotonia plana, amb greus, per bé que puntuals, problemes vocals, que amagava amb les taules que dona molts anys d’ofici (em sembla que molts més dels que ens ha dit que tenia, o ho porta fatal!).
Un repàs per cançons bàsicament de Cy Coleman i puntuals aportacions de Jhony Richards, Marvin Hamlisch, Lee Pockriss, Philip Springer, Marton Gould, Jules Styne i Jack Segal, que m’han semblat sempre la mateixa, han motivat un cert i preocupant ensopiment al normalment participatiu públic golfo, sempre tan predisposat.
El ja fixa Christopher Denny, ha acompanyat amb la solvència habitual, tot i que la seva participació canora m’ha semblat molt més fluixa que altres vegades, al tenir que fer de “partenaire” d’una veu amb evidents problemes de registre, fiato i a vegades fins i tot, d’afinació.
Ha fet un bis de Bernstein, la cançó de la taxista de On the Town, “I Can Cook, Too” i he abandonat el Foyer mentre iniciava “White Cristmas” d’Irving Berlin.
El problema d’aquesta senyora?, doncs malgrat que hagués estat bé de veu, no té sentit del ritme d’un espectacle. Ella s’ha col•locat al costat del piano i ha començat a cantar, bé, perquè canta bé, però tot igual. Potser els responsables artístics haurien de començar a entendre que el Foyer no serà mai un cabaret, que les golfes no seran mai golfes. A les 9 del vespre difícilment es pot crear l’ambient que potser aquesta senyora o el Steven Brinberg estan acostumats a tenir, unes tauletes rodones i unes espelmetes no són suficients i sobretot el nostre públic no ho fa possible.
Sense cap moment que les guspires de Broadway envaïssin l’espai, cap moment de màgia escènica, cap moment de presència, cap moment de brillantor. Sempre correcta, mentre l’estat vocal ho permetia.
0 de 2, un 50% de les golfes al Foyer d’enguany fallides.
Disc del espectacle amb una foto que no es correspon a l'època actual
IN FERNEM LAND 
Yo creo que lo más divertido de este fallido “show” es el programa que nos muestra a Jane Withers (la segunda sentada, comenzando por la izquierda, con un “vestido” fucsia (muy “sui generis”) y con un sombrerito muy “ad hoc”. Esta señorita fue la rival más feroz de Shirley Temple y aquí la vemos en un musical juvenil de la década de los 40 del pasado siglo. Aún vive y fue la que leyó el mensaje de despedida a Rita Hayworth, cuando ésta fue enterrada, ya que habían actuado juntas en “Paddy O´Day” (1936) y habían continuado siendo amigas.
Pues bien este programa no lo he entendido en absoluto. Carolyn Leigh era una buena letrista, pero no tan buena como Cole Porter (aparte de músico), Stephen Sondheim (idem que Porter), Alan Jay Lerner, Larry Hart o Ira Gershwin, por poner unos ejemplos.
Y como dice Joaquim, hay que homenajear a un/a letrista norteamericana, cuando aún no se conoce al global de los compositores de su misma nacionalidad? Es que Barcelona está situada en los Estados Unidos?
Yo creo que basta de tánta mediocridad y vayámos a la búsqueda de actuaciones de interés y calidad para unas sesiones al Foyer que se están degradando, por falta de una buena selección.
La voz de Sara Zahn pudo ser buena, ahora ya no lo es, lo cual no obsta para que en algunos momentos asome un poco de calidad, pues tablas no le faltan, pero su estado vocal actual ya no da para mucho y la monotonía imperó en todo momento.
Canciones que ne han emocionado y gustado, las encontré irreconocibles. Una pena.
M'agradaM'agrada
Jo hagués preferit veure un homenatge al maestro Alonso o be Guerrero o fins i tot Prada, les lletres de les seves cançons eren molt més inspirades i divertides i per veure una calcomania del passat també preferiria veure una Carmen de Lirio o una Alícia Tomàs fer fer justícia i ajuda económica a les de casa nostra.
Colbran te has dejado a mi querido Jerry Herman en el tintero
M'agradaM'agrada
Suposo que el problema, en el fons, és el nostre desconeixement del gènere, d’una banda, i de la llengua, a l’altra. Sense això, l’homenatge a un lletrista no té tant de sentit. La idea, en si, no té per què ésser dolenta (pot donar lloc a més varietat musical), però falla el context. Suposo que, com apunta Julianen, pot ser més factible un recital basat en lletres de Romero i Fernández Shaw, o de Víctor Mora, per exemple: ens resulten més propers, els “entenem” i en un concert d’aquest tipus, el factor “entendre” la lletra, els dobles sentits, la complicitat, etc., és bàsic. I en músics, a banda dels grans de la sarsuela, jo m’hi apuntaria a algun concert de León i Quiroga, de Padilla o algun d’aquests: només caldria trobar un cantant adequat, si es vol, dels “històrics”, i segur que el teatre s’omplia. O algun dedicat a aquests músics “secundaris” del gènere que van treballar i estrenar sobretot a Barcelona: Millán, Fernández Giles, Penella… o el mateix Sorozábal.
M'agradaM'agrada
Jo hi vaig avui.
Quins ànims ens dones!
Ja et diré el què.
M'agradaM'agrada
Ara me’n hi vaig..i amb quines poques ganes! Això en anglés se’n diu spoiler, em sembla.
M'agradaM'agrada
Teresa, èsto en ambientes cinematográficos y teatrales en inglés se dice “bomb”, “turkey” o “flop” y algún otro término más gráfico en “slang”…
Ya nos contarás tu opinión.
M'agradaM'agrada
¿Es posible que un mismo espectáculo sea “otro espectáculo” de una noche a la otra? Parece que sí después de haber presenciado la función del sábado noche, que “a priori” no tiene nada que ver con la que comentáis en este blog. Carolyn Leigh no es ni la mejor letrista ni la más conocida de los letristas americanos, pero es muy interesante, y las 28 canciones seleccionadas en este programa son una amplia muestra de su buen hacer y una manera de darlas a conocer al público no familiarizado con el cancionero americano. En lo que respecta a Sara Zhan demostró a lo largo de este extenso y variado recital sin interrupciones, que tiene tablas y que supo meterse al público en el bolsillo desde el primer momento, gracias a su entrega total y su simpatía, llegando al climax en los bises con la versión completa de “Young at heart” (no cantó la de Berstein que parece ser que hizo la noche anterior) y la versión catalana de “White Christmas” sin recurrir a la “chuleta” y animando al público a cantarla con ella, cosa que todos agradecieron, cerrando un recital sencillo y casi se puede, didáctico, sobre esta letrista americana.
M'agradaM'agrada
Doncs no em referia als terme que dius, Colbran. En tot cas, la meva opinió sobre l’espectacle no pot ser anterior a haver-lo vist.
Spoiler és un terme que en llenguatge actual s’utilitza per definir quan una lectura, escolta o visió d’alguna mena d’anticipació d’una obra (pel·licula, teatre, llibre, etc,…) et fa saber abans algo de l’argument que no volies saber. Un exemple clàssic, quan algú et diu allò de…”l’assassí és el majordom”. Això és un spoiler, i, normalment, les pàgines web avisen abans quan n’hi han d’haver, perquè cadascú decideixi si l’interessa saber-ho o no. Deixo la definició de la Wiki.
En aquest cas, estava utilitzat amb ironia, al fil del que haviem dit just abans tan Broadway Baby com jo mateixa….que hi anavem sense masses ànims. Es obvi que no es pot prendre al peu de la lletra, perquè sino mai hauria llegit un post que parlés del que encara no havia vist.
I això és el que té de bò no esperar gairebé res…que desprès les sorpreses només poden ser positives. M’esperava un autèntic desastre, i, si bé coincideixo en trobar-ho avorrit, tampoc va ser nefast en absolut, com, segons el meu parer, l’anterior Golfa de l’imitador de la Streissand.
La Sara Zahn canta força bé, amb mancances, és cert, però possant-hi molt de la seva part per agradar. Es va volcar en l’espectacle, i al públic, majoritariament, li va agradar molt, si hem de jutgar (és un bon barem, crec) per la quantitat d’aplaudiments i gent posada en peu que hi va haver al final de tot, superior a totes les altres Golfes que jo he vist fins ara (només 3).
A mi, personalment, no es el tipus de cançò ni d’espectacle que més m’agrada, tinc ganes d’escoltar el ENCAJE de l’Adriana Varela,o d’altres propostes no tan exclusivament nordamericanes. Trobo que la programació de les Golfes s’hauria d’afinar més per donar pas a més coses europees, i més actuals, no només (encara que també) productes de fa 30-40 anys.
Ah, i la foto de la Sara, que és la portada del seu únic disc, més que de fa uns anys, sembla “photosopeada”, que és el que es porta.
M'agradaM'agrada
M’esperava un desastre i no ho va ser, però el format de les presumptes golfes comença a necessitar altres estímuls o pujar una mica el llistó dels convidats, o potser és que aquest any, l’han abaixat una mica.
Tot feia intuir que de mica en mica anirien passant pel Foyer personalitats rellevants del musical. Ni han un munt, es pot triar i remenar.
Estic d’acord amb en Joaquim quan classifica d’avorrida la proposta per la poca varietat dels temes triats.
Tampoc la Sara Zahn és la cantant que a Nova York la gent es mati per anar a veure, més aviat se la troben al club on van a prendre la copa, però estic d’acord amb el Roberto, sap anar burlant els problemes vocals que tu esmentes, per emportant-se al, poc exigent públic d’aquestes sessions, a la butxaca. La gent es posa molt ràpidament dreta per aplaudir actuacions correctes sense més.
M'agradaM'agrada
Roberto és més que probable que les dues sessions hagin estat idèntiques, és més, potser en la vostre hagi millorat l’estat vocal, bastant justet del primer dia, però ella sempre serà ella i les cançons del programa seran les cançons del programa.
Senzillament, a tu i a quasi la resta de tot el públic també, et va agradar i a mi no.
Jo quan vaig al Foyer o a una Golfa, tot i sabent el que vaig a veure, exigeixo el mateix que quan vaig a la sala gran. Serà per això que continuo pensant que aquestes artistes que últimament venen a les golfes, grans professionals, tots i totes elles, no estan a l’alçada del teatre que les acull, o més ben dit, no estan a l’alçada que a mi m’agradaria.
Per altre part, continuo pensant que un homenatge a aquesta lletrista no li deuen haver fet ni al seu poble natal (ÉS BROMA!!!). Amb això vull dir que com a monogràfic està bé, però una mica més de varietat com ens reclamen la Teresa, el Jualianen, el Bocachete o el Colbran i molta gent que no escriu al bloc, no estaria malament.
La oferta d’uns certs aspectes del teatre musical, i mira que m’agrada, s’està cobrint en escreix en aquest format golfo, però en detriment d’altres generes tan dignes de ser-hi com els del teatre musical anglosaxó.
Les golfes més aviat semblen capricis dels programadors i no necessitats de donar a conèixer generes al voltant del teatre musical, amb un amplíssim espectre per cobrir que s’està decantant molt cap a un gènere i encara diria més, cap a un tipus de format i intèrprets molt determinats. Potser és per manca de pressupost que no venen personalitats més rellevants, però aleshores és quan s’ha de utilitzar la imaginació per oferir coses més interessants que un recital d’una dona, que a la vida hagués somiat mai actuar a Barcelona en el marc de la temporada d’un teatre com el Liceu.
Digue’m insatisfet permanent. Si, poder si, però saps què passa? Que jo vull emocionar-me i vibrar i aquesta senyora em fa ver badallar i mira el rellotge més d’una vegada. Serà qüestió d’anar-hi els dissabtes i no els divendres, quan s’arrossega el cansament de tota la setmana. Segurament ho vaig encomanar a la resta dels components de la meva taula, que aviat ens varem dedicar a buscar alternatives de distracció.
M'agradaM'agrada
Després de llegir el teu post, jo també hi vaig anar sense aires gane, però l’espectacle no em va decepcionar gens,ho pintaves tan negre! Tot i que no hi tornaria, però tampoc tornaria a les altres actuacions de les “golfes” del Liceu que he assistit, la darrera de la temporada passada i la primera d’aquesta.
L’actuació de la Sara Zahn no la vaig trobar gens desastrosa, tot el contrari, cantava i interpretava les cançons amb gràcia. L’altre cosa és que aquestes lletres no em diuen res i quan volen ser iròniques són d’un tòpic que per a mi no te cap gràcia.
Estic d’acord amb tots vosaltres, crec que si els programadors busquessín una mica trobarien actuacions molt més interessants, i no caldria que les anessin a buscar al EUA.
M'agradaM'agrada
Corregeixo un error: el Fernández Giles que vaig escriure l’altra nit no és ningú; volia dir Fernando Díaz Gilés (el d’El cantar del arriero). En fi… espero que ningú s’hagi trencat el cap pensant qui era l’autor inventat…
M'agradaM'agrada