IN FERNEM LAND

EL MOZART DE OUE


obc-19

PREAMBUL

Abans d’entrar al Auditori ens han donat un escrit anònim, que us adjunto, on es fa constar el rumor que fa dies ens porta de cap. Per fi tot es comença a moure i cada vegada i per mitjans diversos, es comença a fer esment d’aquest rumor, que mai ha estat desmentit per part de les persones que ho podien fer.

Pujant cap a les alçades del Auditori, he escoltat una conversa al ascensor que feia referència a la possible no renovació del contracte a Eiji Oue, davant la perplexitat de la resta d’ocupants del atapeït elevador. De ben segur aquests ho han comentat a altres, que a la vegada ho comentaran als seus veïns de seient i aquests a altres, anant fent una cadena de irrefrenable eficàcia. És el que cal, que tothom prengui consciència i es posicioni o a favor o en contra, però que se sàpiga de manera fefaent i sense moviments soterrats, el què es vol fer i el perquè. Què tothom doni la cara.

comunicat-30_01_09

L’entrada del mestre Oue ha estat rebuda amb intensitat i els bravos que he llençat han provocat una reacció en cadena, Curta però intensa.

EL CONCERT

Un monogràfic de Mozart amb l‘OBC era un risc que honora al mestre Oue. Mozart és com actuà amb el trapezi més enlairat i sense xarxa i fer tot un programa sense xarxa és perillós però agraït, sobretot si els resultats acaben sent bons, tot i que millorables.

La primera part s’ha iniciat amb la simfonia núm. 35 en re major KV 385 “Haffner”. So precís, bonic, transparent. Jo hagués desitjat una mica més de guspira mozartiana. Tot ha estat molt controlat per un Oue molt seriós, potser massa. Suposo que sabia que avui l’analitzarien amb lupa i no ha volgut o no ha pogut fer gaires genialitats. He trobat que en alguns moments el equilibri entre l’orquestra no era el més idoni, quedant la corda una mica més apagada que la fusta i el metall. Algunes imprecisions en entrades solistes i un cert nerviosisme, crec que superat a partir del Menuetto, m’ha deixat una sensació pulcre, bonica, però no genial. Era Mozart, sense cap mena de dubte, però necessitàvem mostres d’alta volada.

Seguia el concert per a piano i orquestra núm. 24 en do menor, KV 491, amb un jove solista gironí, Lluís Rodríguez Salvà, amb una prestigiosa llarga llista de premis i guardons nacionals i internacionals, que es presentava per primera vegada en les temporades de l’OBC. El so net, delicat i transparent s’adapta perfectament a Mozart, però jo hagués desitjat una mica més de força i vigor en la pulsació, que no ha d’estar renyit amb l’estil del salzburguès.

El mestre Oue l’ha acompanyat amb extrema delicadesa i cura. Potser hauré de rectificar la meva impressió quan vaig dir, l’any passat, que Oue tenia una assignatura pendent acompanyant als solistes. Ha estat tan atent al solista que m’ha semblat que hi han hagut uns petits desajustaments amb l’orquestra. Tot i així, el magnífic i suggerent Larghetto és el que m’ha agradat més d’una bona primera part, però millorable.

El mestre Oue ha forçat la propina de Rodríguez Salvà, amb el ja habitual gest de treure la pols hipotètica de la banqueta del pianista, convidant-lo a seure per regalar-nos una peça, que ahir va ser unes variacions del vocalisse de Rakhmàninov, que no m’han fet canviar la bona impressió, tot i que jo desitjaria una pulsació menys dolça i aquesta manera tan extremadament romàntica de tocar el piano.

La segona part estava dedicada a la preciosa i magnífica simfonia núm. 39 en mi bemoll major, KV 543.

La interpretació d’aquesta simfonia m’ha semblat més treballada que la primera part o potser tots s’han tret els nervis i la pressió de treballar sense la xarxa i han començat a fer musica excelsa, per demostrar als forenses presents a la sala, que el Mozart de Oue amb l’OBC pot presentar-se, sense cap tipus de complexos i que el bon nivell actual de l’orquestra, gràcies un cop més al seu director titular, li permet fer un monogràfic Mozart sense fer-nos enrajolar.

La bona sintonia del director amb l’orquestra, ha fet que aquest cop no hi haguessin els dubtes de la primera part, i que l’orquestra unànimement, hagi seguit les dinàmiques que Oue imposa sense decaure mai. Un so bell, nítid, un so de categoria. Equilibri entre totes les famílies, que han demostrat un cop més que amb Oue gaudeixen, i amb ells el públic, que en acabar, després d’un allegro reparador (com diu l’amic Amfortas de la música mozartiana) ha esclatat en una ovació intensa, de satisfacció. Després han arribat les mostres que tant m’agraden, de reconeixement personalitzat que el mestre Oue ens té acostumats, amb cadascun dels solistes i seccions de l’OBC, els seus amics com diu ell.

Entregues de flors, per part d’una admiradora del públic i més tard les flors dels seus musics, que substituint la rància mesura de la direcció d’eliminar-les, li tornen amb aquest llenguatge simbòlic i tan vistós, l’estimació que ell els professa. El públic, testimoni del moment feliç, els hi regalem, artífexs com son de la nostra felicitat, una sonora pluja de bravos.

EPÍLEG.

Un cop restablert l’accés per la porta principal, a la sortida es congrega un nombrós grup de persones, que tot fent petar la xerrada esperen la sortida del mestre.

Quan això es produeix, tornen a sonar els aplaudiments i algun bravo. Veure la petita (ara encara més) figura del mestre agraint amb les reverencials maneres orientals, alhora que donant la ma a tothom, amb una cara de felicitat i agraïment tot dirigint-se amb un més que acceptable “MOLTES GRÀCIES”, als seus incondicionals, és una de les coses gratificants de veritat en una setmana farcida de noticies i temors no musicals, que gràcies a Mozart, Oue i l’OBC, han quedat aparcats fins dilluns al matí.

ACTUALITZACIÓ:

Arxius sonors del concert del dia 01.02.2009 Catalunya Música

Wolfgang Amadeus Mozart

Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya

Lluís Rodríguez Salvà, piano

Eiji Oue, director

Us deixo el Larghetto del concert, amb Rodriguez Salvà i l’OBC amb Oue

i ara el moment Frank Capra d’avui. Escoltareu en Joan Vives i l’Albert Balcells intentant parlar de Mozart i no del que estava passant a la sala. En Joan Vives finalment ho ha d’explicar. Gràcies Joan!

3 comments

  1. José Luis

    El Sr. Radigales, parlant a La Vanguardia de la LPO que el passat dimecres va actuar a L’Auditori, amb una 4ª De Brahms extraordinaria, escriu: “Las comparaciones se antojan odiosas, pese al nivel medio-bueno de la OBC. Y, claro, el de la orquesta londinense es bueno-excelente.”

    No sé si en Radigales escriu entre linees. No soc fan de l’Oue pero tampoc serveixo a ningú, i la meva pregunta es nomes aixó, una pregunta per si algú te la resposta que potser ens ajudará a pendre partit: ¿Qué deia aquest mateix critic de la OBC fa cinc anys? Era una orquestra “media-buena”, “buena-excelente” (que no crec), o “justita-media” (el més probable) . Perque es evident que no pot ser mai la Filarmonica de Berlin, i del que es tracta es de millorar… En tot cas, no ens encaparrem, pero si algú com “Elektra” vol criticar al Sr.Oué, si us plau, que parli també i sobre tot de música, no nomes de sociologia de masas.

    M'agrada

  2. Isolda

    Joaquim em pregunto si vam escoltar el mateix concert…!!!.
    Jo particularment, en cap moment vaig notar nerviosisme en la orquestra. Vaig gaudir més en la sinfonia nº 39 què en la nº 35? Obviament, per mi la 39 és més bonica que la 35, però les dues vàren estar ben interpretades. Penssant en què directors de renom s’han estevellat amb Mozart, crec que el Mozart d’OUE i amb una orquestra que està renaixent, mereix un excel.lent. Referent al pianista vaig gaudir-lo per la seva interpretació, acurada, amb so molt bonic, clar i transparent. És molt jove i no sé si esdevindra una gran figura, però si un bon professional.
    Dels pocs bravos que es van escoltar per donar suport al MESTRE un d’ells era meu. Llàstima de la poca resposta obtinguda dins de l’Auditori…!!!

    M'agrada

  3. Edipa Maas

    Hola, Joaquim. Estic completament d’acord amb tot el que dius del concert de divendres. Pel que fa al concert de la Simfònica de Londres, al qual al·ludeix José Luis, jo també hi era i, tot i la meva adhesió al mestre Oué, he de dir que entre el so de l’orquestra de Londres i el de la de Barcelona, realment no hi ha color (a favor de la primera, és clar), però, jo almenys, no en donaria la culpa a Oue. Em sembla que més aviat cal lligar el tema a una inversió continuada de mitjans, tant per part d’institucions com per part d’un públic que, tractant-se de Londres, és potencialment molt més nombrós que el de Barcelona. Salut i, un cop més, visca l’OueBC!
    Edipa Maas

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: