IN FERNEM LAND

LOS ABRAZOS ROTOS


cartel-los-abrazos-rotos

Després de l’excel•lent Volver, esperàvem amb ganes el nou film de Pedro Almodovar.

130 minuts de pel•lícula almodovoriana és un excés. Li sobren minuts i coneixent al director manxec, li sobren moltes històries paral•leles que no acaben d’arrancar.

Les relacions humanes i els sentiments han estat sempre el terreny on es mou més còmodament el cineasta, però encara no deu haver nascut ningú capaç de dir-li que ha de tallar i centrar la història principal. Potser si això succeís, ja no estaríem parlant d’Almodovar.

La pel•lícula comença de manera molt prometedora i amb una presència extraordinària d’Àngela Molina amb un paper curt però intens i meravellosament interpretat. Cap actriu voldria sortir com surt ella.

El guió es fa interessant i enganxa, però a mida que la pel•lícula va avançant Almodovar es despista amb trames paral•leles que després vol confluir, amb un final decididament dolent, molt dolent.

Tot i que per la publicitat sembla que la protagonista és la Penelope Cruz, no, el protagonista és un Lluís Homar perfecte com actor, molt sobri i convincent, però que quan la història tira enrere 14 anys, la seva caracterització és quasi patètica, amb una perruca i un tenyit molt poc atractiu. Fer més jove a una persona és quasi una tasca impossible. Al inrevés pot funcionar.

Penelope Cruz, no és la primera vegada que ho dic, té àngel. La càmera l’estima i si al darrera hi ha l’Almodovar, més. La Lena de Los abrazos rotos no arriba a la perfecció de la Raimunda de Volver. Si allà Almodovar l’enmiralla a la Loren, aquí la vol fer amb Audrey Hepburn. L’impacte visual és molt potent, però el guió no li dona moltes oportunitats. Quan pot les aprofita (escena a la cambra de bany) i sobretot en les escenes amb un imponent José Luis Gómez.

L’altre gran rol femení és per Blanca Portillo, que tira per terra l’excel•lent actuació en l’escena cabdal de la cafeteria, on senzillament estic segur que ella no es creu el que ha de fer i dir. El guió arribat a aquestes alçades ja grinyola per totes parts i això que encara li queda l’esmorzar de l’endemà al matí amb el fill, que és pitjor.

Hi ha dos rols per a dos actors joves. Rubén Ochandano (Ray X) senzillament horrorós i Tamar Novas, que no havia vist des de Mar Adentro i tampoc m’ha agradat gens. Sembla que estigui fent una sèrie de TV i és que el seu personatge és molt feble.

Las “Chicas Almodovar” estan com s’espera que estiguin. La Chus Lampreave no sap fer altre cosa que de si mateixa (portera) amb Almodovar?. Genial Carmen Machi a la coda final, un auto homenatge de Mujeres al borde de un ataque de nervios, en l’escena del cafè amb la Penelope.

Estupenda també Lola Dueñas, en escenes dramàtiques on ella li dona una austera vis còmica. Magnífica i tòpica la intervenció de Rosy de Palma i fresca, molt fresca la Kira Miró.

On la pel•lícula se’ns mostra genial és en la planificació visual i en la fotografia. Almodovar és una esponja que ret homenatges als grans directors del cinema, però ell també sap crear escola i és fidel a la seva planificació, al moviment de la càmera. La força visual de la pel•lícula és extraordinària i hi han escenes que porten la seva signatura. Una llàgrima relliscant per un tomàquet, les mans de Mateo Blanco/Harry Caine (Lluís Homar) sobre la pantalla de la televisió, els pits de la model o el geranis del balcó, l’enquadrament de la màquina d’escriure o la Penelope Cruz repetint en directe l’acomiadament a Ernesto Martel (José Luís Gómez) filmat, la caiguda per l’escala circular. Imatges que ja hem vist en altres pel·lícules del mateix director i que un cop més sorprenent i es fan admirar.

No és una gran pel•lícula, a estones ho sembla, però decau masses vegades i sobretot al final, malgrat tenir el segment còmic amb la Machi, o precisament per això, la pel•lícula es perd.

Tot i així es deixa veure bé i és que Almodovar ja ha assolit el nivell dels grans.

L’excel•lent i acuradíssima banda sonora, obra de Alberto Iglesias, es remata amb una versió d’un clàssic com A ciegas, de Quintero, León y Quiroga, re orquestrada pel mateix Iglesias i cantada per un Miguel Poveda fabulós (títols de crèdit).

Un comentari

  1. Roberto

    ¿Porqué la gran mayoría de películas actuales tienen que durar más de 2hs.? Almodóvar ha caído también en esta trampa y a su última película le sobran, bien bien, una media hora. Los grandes directores que él mismo admira nos han regalado verdaderas obras maestras con un poder de síntesis extraordinario que no alargaban sus películas más allá de los 90 o 100 minutos como mucho. Es verdad que “Los abrazos rotos” comienza bien, pero a medida que la película avanza comienzas a perder interés para llegar a un final que decepciona totalmente. Echas en falta el espíritu irónico almodovariano de otras películas y sí es verdad que no deja de estar presente ese poderoso impacto visual que Almodóvar domina y comunica al espectador. Una película fallida, sin dudas. Por cierto, nadie ha comentado el espantoso look a lo Paul Simon del personaje de Rubén Ochandiano, todo él horroroso.

    M'agrada

  2. dandini

    Un autèntic bunyol.No m’ha agradat gens,massa llarga,aburrida i amb un tarannà d’autohomenatge que m’ha semblat bastant patètic en un director que jo sempre he venerat.M’he reconciliat amb la Penélope,aquí se li veu la cara i la veritat és que está brillant.El Lluis Homar també está esplèndid pero la química emtre ambdós segons el meu parer no acaba de funcionar.

    M'agrada

  3. Jo no he vist la peli, encara. Les últimes de l’Almodovar no em motiven gens a anar una tarda o un vespre al cinema, les vec quan surten en DVD o apareixen per Internet.

    La Pe no m’agrada, ja veurem aquí (mai no es tard canviar d’opinió), pero com dius, Joaquim, sempre la vec fent d’alguna cosa o d’altra (Sofia? Audrey?). I mira que son dos estils diametralment oposats…cosa que vol dir que la Pe no acaba de trobar el seu propi estil i, al meu parer, va d’una banda a l’altra.

    El que vull destacar, i per això escric, és el Poveda. Jo soc una seguidora totalment abduïda d’aquest noi de Badalona, que té una gràcia, una profunditat, una veritat totalment arrebatadores. Si podeu, veiu-lo en directe. Ningú en surt indemne.

    La seva interpretació, a la peli, de “A ciegas”, es un prodigi de finura, de matiç, de dir les coses fluixet, sense cridar, pero amb una força i una expressivitat màximes. Fa dies que escolto aquesta cançò una vegada i altra. Una meravella!

    M'agrada

  4. pfp

    ya veis, a mí me gustó mucho, y eso que yo soy de las en en el cine tiendo a aburrirme como un hongo, y a revolverme veinte veces en la butaca, pero esta peli es dinámica y alborotada como un rompecabezas… historias entrelazadas con el hilo conductor del amor, de la pasión y de la venganza, y además de entre las tres escenas de sexo, las tres diferentes, las tres a su manera hermosas, un cuadro de Magritte ¡que más se puede pedir¡
    Cuando ya te puedes empezar a cansar, cambia el registro , del drama a la comedia, desde mi punto de vista desternillante con la “Machi”· de consejera de “bienestar social” y una maleta llena de coca para repartir entre todos sus colegas políticos y aún le sobra…

    yo lo pasé bomba. La Pe, guapísima y buena actriz, si señor, y el Homar, va mejorando conforme avanzas la peli y Carmen Machi, sencillamente extraordinaria.

    M'agrada

  5. Emilio-Bcn

    A mí también me gustó.

    Reconozco que el guión es enrevesado y se le va… y no sea su mejor film.
    Hay escenas, como siempre, de una estética visual sublime… la lágrima en el tomate… de antología….
    el Homar muy bien, la cara de la Molina..para recordar, la Penelope guapa a morir, el tema del padre, hace pupa, el Ochandano da pena, la Rosy de Palma y la Machi, para mearse, la Portillo, palabras mayores….

    Es Almodovar y punto.
    Unas veces te gusta más y otras veces menos.
    Es una buena película recomendable……..

    Aunque entiendo que a alguien le moleste lo de la concejala de Asuntos Sociales

    M'agrada

  6. No la he visto, pero dos o tres personas que sí lo han hecho coinciden punto por punto con tu (buena) crónica. Yo soy aficionado al cine de Almodóvar, casi por una cuestión generacional; aunque no piense que todas sus pelis sean maravillosas, sí que me llegan de alguna manera. De hecho, ahora que caigo, mi vida es bastante almodovariana, sea cual sea el significado del adjetivo. Supongo que como ha recibido malas críticas iré al cine algo temeroso y al final me acabará gustando, que es lo que suele pasarme en esos casos.

    M'agrada

  7. Chusco

    He ido esta tarde. El cine a tope.
    He de confesar una vez más que Penélope Cruz me entusiasma.
    Siempre está magnífica. Su presencia y fotogenia ante la cámara es su gran baza.
    En contra de lo que dice Teresa, yo creo que los directores, con Almodóvar a la cabeza, saben que pueden sacar de ella lo que quiera. Otras actrices nunca podrán ser la Loren y en la película siguiente la Hepburn. Pero voy más allá, ella siempre es la Cruz interpretando los personajes que le marcan los guiones.
    Lo que si he encontrado, como dice Dandini, es que no hay mucha química con Luis Homar, al que le sobran años.
    La película no es muy buena. Entretiene y a veces incluso interesa, pero le falta terminar coherentemente la trama principal. Lo que ocurre, que aquí no contaré para no fastidiar a los que aún no la han visto, no hay quién se lo trague.
    Las colaboraciones son espléndidas, aunque el final, repitiendo Las Mujeres al Borde de un Ataque de Nervios no pega ni con cola.

    M'agrada

  8. Básicamente coincido contigo en todo. Mi opinión es que es una película típica de Almodóvar, con todos sus topicazos (cine dentro del cine, pasados con secretos, dramas y amores turbulentos e historia noir que no interesa nada, inclusión de comedia irreverente, cameos…) No creo que haya que rasgarse las vestiduras porque no haya salido redonda, está bien y punto. Pero por favor que vuelva a la comedia.

    M'agrada

  9. A mí m’ha agradat molt la pel·lícula, però crec que no te l’has de prendre seriosament ni pretendre que tot acabi ben lligat. Possiblement és la pel·lícula més bella, visualment parlant, d’Almodóvar. I la música d’Alberto Iglesias és màgica, com ho són les cançons de Poveda i de Cat Power. Tot està explicat de forma molt imaginativa i és un regal tant pels sentits com per la part més joganera de l’intel·lecte.

    M'agrada

  10. colbran

    A mí también me ha gustado esta película, aunque no la encuentro excepcional como “La ley del deseo”, “Mujeres al borde…” y “Volver”. Es decir cualquiera de estas tres películas puedo volver a verlas en cualquier momento, pero “Los abrazos rotos” no.

    Pedro Almodóvar se dispersa una vez más en sub argumentos y en sub personajes y luego al recomponerlo todo al clásico estilo “Taxi Key” (programa radiofónico de Radio Barcelona de los años 50´s del siglo pasado, con temática policiaca, donde al final de cada capítulo el “famoso detective Taxi Key” agrupaba los cabos sueltos y nos comunicaba quién era el asesino) se le va un poco de la mano.

    Los últimos 20 minutos son bastante deficientes y aunque Almodóvar intenta levantar al público del sopor, con un “duo cómico” del film dentro del film, yo creo que no consigue recobrar el interés.

    Penélope Cruz tiene su propia personalidad, lo que sucede es que ha de someterse a las veleidades del director y así en “Volver” apareció con el “look” de Sophia Loren en “Boccaccio ´70” porque así se le antojó a Almodóvar y aquí en la escena de las pruebas de maquillaje y pelucas Pe aparece como Audrey Hepburn, como Jeanne Moreau en “Jules et Jim” y como Marilyn en su film incompleto “Something´s gotta give”. Al final el “look” Hepburn prevalece y luce en dos escenas de la película que rueda dentro de la película. En el resto del metraje muestra una espléndida cabellera suelta que yo me atrevería a decir que no tiene añadidos.

    Es verdad que el personaje que interpreta Rubén Ochandano es imposible, pero es que además este actor lo hace fatal. Da la impresión de que Almdóvar se lo quiso sacar de encima, dirigiéndolo mal para que no reincida en el cine. El otro personaje juvenil masculino tampoco está conseguido.

    El resto de actores está a un nivel excepcional por lo que respecta a Penélope Cruz, Lluis Homar, José Luis Gómez y una increíble Angela Molina (próximo Goya, seguro). Blanca Portillo tiene escenas magníficas y otras no tanto (la del bar es imposible). Los secundarios, en realidad las secundarias, divertidos y geniales como siempre.

    La labor técnica de Almodóvar está a un nivel de auténtico superclase, pero su guión no llega a las mismas cotas de calidad.

    De todas formas yo recomiendo que veáis esta cinta porque al menos durante 105 minutos váis a disfrutar, en el resto, hasta el final, no tanto.

    M'agrada

  11. Encara no l’he vista però en pocs dies ho haig de fer perquè de l’Almodóvar ho veig tot. Sempre m’ha semblat un guionista dubtós. Solament a Hable con élla acosengueix una història rodona. També salvo Átame, la pel·lícula que em va fer confiar amb el manxec com a autor. En el que sí estic completament d’acord amb tú, Joaquim, és amb la força del seu llenguatge visual. Les seves pel·lícules tenen una plàstica magnífica que podem veure molt socint imitada en series bones de televisió. Ex. Mujeres desesperadas pica l’ullet sovint a directors importants des de Billy Wilder fins a Pedro Almodóvar sense oblidar mai aquest poeta visual que és en David Lynch.

    M'agrada

  12. Kandins

    Hola Joaquim, a mi m’agradat molt, crec que Pedro Almodovar es un director fantastic, que et captiva amb una manera de filmar preciosa, es poesia, pero es veritat que potser, si els guions els fes un altre, encara serien millors les seves pelicules, o no , Pedro es Pedro.

    M'agrada

  13. Ja l’he vista. No em vaig aburrir gens però, un cop més, l’Almodovar guionista no funciona. Tampoc veig química entre la pe i l’Homar i aquest úñtim només em conveç quan fa de cec. Els dos nois joves no tenen cap entitat. La Portillo fa, com tu dius joaquim, un final en el bar que no es creu ningú. Per evitar el final que pertocaria l’Almodovar hi col·loca un pobre pedaç. Les escenes fent cine de l’Almodovar em semblen honestes i conseguides: És fantàstic veure la mateixa escena rodada de forma bàsica i després més treballada. una escena íntegrament de la gran Machi.
    Per acabar, una persona amb criteri, em suggereix que l’Almodovar li mostra a Woody Allen coim la Pe és un ser mimètic que passa de Sofia Loren a Jeanne Moreau , a Marylin i a l’Audrey hepburn . Molt més que la que en Woody fa sortir a Vicky, Cristina…
    Molt bona la música de l’Iglesias.
    Poveda i A ciegas: Reclinatori!!!

    M'agrada

  14. Ceph

    La película funciona en sí misma -al menos la pretendo ver- como la evocación de un recuerdo que no emociona. Un crítico inglés escribía que la película no estaba hecha de carne y hueso sino de celuloide. Es esto lo que encontré. Pero en el caso de Almodóvar, intenta ofrecer o coquetear con el melodrama y esta vez no lo consigue. Si se dedicara a trabajar en serio el cine negro, incluyendo los tintes de humor (por qué no?) tal vez el resultado fuera un producto más oscuro y menos popular, pero también más redondo.
    Dicho esto, la fotografía se traga al filme. El guión es bastante flojo, y comparto que la Pe no tiene muchas opciones, su personaje es diseminado. Ella está en estado de gracia, vive los mejores instantes de su carrera, pero el papel es tan fragmentario que no funciona sobre la pantalla, quizás literariamente sea otra cosa, porque la literatura echa mano aún más que el cine de la evocación, de la sutileza, cuando de un recuerdo se trata.
    Lo mejor, con mucho y sin duda, Ángela Molina, Lola Dueñas y Carme Machí. Cuando la Molina aparece, y después de la última secuencia en que participa, dan ganas de aplaudir y decirle a Almodóvar que le dedique una película entera a este personaje. Verdaderamente impresionante.
    No creo que vuelva a ver Los abrazos rotos, aunque su banda sonora se me ha quedado clavada en el pensamiento… pero no es la obra maestra de Almodóvar. Bastante buena racha tuvo desde Todo sobre mi madre hasta Volver. Cuatro películas al hilo, muy distintas, de temas muy distintos, y de una factura impecable (aunque La mala educación me parezca un poco coja).

    M'agrada

Deixa un comentari