IN FERNEM LAND

ALOMA, el musical


Julia Möller

Julia Möller Foto David Ruano TNC

Fa molts anys (30!!!) vaig llegir Aloma i em va deixar meravellat. Va ser la primera novel•la de la Rodoreda que vaig llegir, després vindrien La Plaça del Diamant,  Mirall Trencat i tota la resta.

La prosa de Mercè Rodoreda, amb aquella descripció del jardí, de les olors, de les flors, de la casa, de la melangia, em va captivar de tal manera que vaig tornar-la a llegir quan vaig acabar l’última plana. No ho he tornat a fer en cap altre llibre.

Aquesta magnífica novel•la psicològica, transformada en un musical?. Quan es va anunciar que Dagoll Dagom preparava aquest nou musical, vaig pensar, Ai Senyor quin fracàs!.

Ahir vaig anar al TNC (Teatre Nacional de Catalunya) amb por, però amb una certa esperança. No volia esperar les crítiques o les opinions d’altres, no volia deixar-me influenciar per ningú, tot sabent que era una tasca pràcticament impossible, però més engrescadora que qualsevol dels musicals franquiciats que omplen la cartellera barcelonina.

Quin goig escoltar un musical en català i quin goig escoltar la prosa de la Rodoreda. Aquest fet tan normal fa uns certs anys a casa nostre, està esdevenint estrany, vist la política de caixa cobri, que han adoptat les companyies locals, per tal d’intentar fer la competència a les productores foranes, que han vist en el potencial mercat barceloní, una possibilitat de negoci més enllà de la Gran Via madrilenya.

Carme Sansa i Julia Möller

Carme Sansa i Julia Möller Foto David Ruano TNC

Aloma podria ser un bon musical. És un musical intimista no gaire idoni per la sala gran i el immens escenari del TNC. Quan surti de gira, s’adaptarà bé als escenaris més reduïts d’arreu de Catalunya.

Potser s’hagués hagut d’estrenar a la sala petita?

Dic que Aloma podria ser un bon musical i no Aloma és un bon musical. Està mal acabat, parcialment mal interpretat i sobretot visualment molt millorable.

El guió segueix fidelment l’obra i tan sols s’ha desdoblat el personatge d’Aloma en una dramatúrgia interessant, encara que no aporta cap novetat a la història i en canvi treu l’emoció del final, quan saps positivament que l’Aloma no es traurà la vida com el seu germà Daniel. Des de que comença l’obra l’Aloma gran, interpretada per la gran Carme Sansa està present, acompanyant a l’Aloma jove, una excel•lent Julia Möller, com una narradora de la seva pròpia història, citant fragments íntegres de la novel•la.
Joan Lluís Bozzo ha treballat més el conjunt, que la part individual i personalitzada dels actors. Si no fos així, no li haurien sortit dos escenes cabdals de la segona part, tan de cartró pedra. Una quan en Joan li explica la situació real a la seva germana Aloma i l’altre, quan aquesta va al pis de la Coral. Els actors grinyolen de valent.

Per contra hi han escenes força lluïdes, sobretot l’escena del cinema, amb una idea extreta de “Pennies from Heaven”, la genial pel•lícula de Herbert Ross, amb aquell desdoblament de Fred Astaire i Ginger Rogers, amb Steve Martin i Bernadette Peters ballant alhora. Aquí són Carlos Gramaje i Julia Möller els que ballen una glamurosa escena de Roberta, la pel•lícula de William A. Seiter de l’any 1935 protagonitzada també per Astaire i Rodgers.

Julia Möller i Carlos Gramaje

Julia Möller i Carlos Gramaje Foto David Ruano TNC

També el cuplet que inicia la segona part és francament divertit, així com l’emocionant i difícil (musicalment parlant) cançó del nen. Però sobretot el millor moment musical el trobem cap al final de l’obra, amb el duet entre les dues Alomes. Per fi l’emoció ha aflorat. Tota l’estona continguda, com la protagonista de la novel•la, fins que explota. Gran moment teatral i musicalment inspirat.
Hi ha un bon equilibri entre els números més distesos i la trama més dramàtica i psicològica dels personatges, si bé aquest darrer aspecte, tan cuidat en la novel•la, queda força desdibuixat i a vegades esquematitzat en la adaptació que ha fet Lluís Arcarazo, això si, respectant molts texts i fragments de la novel•la.

Pel que fa al text de la cançons, obra del mateix autor de la partitura, el a voltes massa intel•lectualitzat Alfonso Vilallonga, grinyolen una mica al costat de la prosa de la Rodoreda, vol seguir-la però en algunes cançons el text sembla entrat en calçador. Pel que fa a la partitura haig de dir que m’ha agradat força. No és fàcil, però té algunes concessions, poques, al gran públic, sempre mantenint el intimisme que és propi a l’obra. Que ningú esperi grans números tipus Mar i Cel o similars.

Tot i així, sense voler ser dolent, us diré que els millors números musicals son aliens al Sr. Vilallonga. Es tracta de la presentació musical del personatge de Robert, cantant el tango “Uno” de Marianito Mores, excel•lentment cantat per Gramaje i l’altre és el esmentat número del cinema, amb el ball de Roberta amb la fabulosa música de Jerome Kern. El fragment és “Lovely to look at“,  i on al final tenim l’oportunitat d’escoltar el mític “Smoke Gets in Your Eyes“.

La música de Alfonso Vilallonga és mou entre el Sondheim més introspectiu (Passion potser?), una certa música de l’època que es situa l’acció, anys 30, amb ritmes ballables amb aportacions de l’obra personal de Vilallonga, és clar. Aquest músic el vaig conèixer en un bon programa nocturn d’en Jordi González (si, si, havia fet bons programes) a TV3.

Pel que fa al treball d’actors, destacar per sobre de tots la boníssima impressió d’aquesta noia, la Julia Möller i la Carme Sansa, sobretot al segon acte. Jo he trobat que li costa entrar una mica en la història, malgrat ser ella qui l’obra.

Carlos Gramaje és un bon cantant, però aquí també ha d’actuar i parlar, i aleshores la cosa no acaba d’encaixar. A la televisiva Gisela li haurien de prohibir que parlés. Quan canta ho fa molt bé i físicament llueix un tipet, però l’escena del seu pis és francament d’enrojolar-se.

Gisela i Julia Möller

Gisela i Julia Möller Foto David Ruano TNC

Anabel Totusaus està estupenda, cantant i actuant (Anna) i l’Anna Moliner està fresca i molt simpàtica en l’escena del vestit de núvia, molt ben acompanyada per unes transformades Gisela i Totusaus.

Josep Julien no m’ha agradat gens. El seu paper és molt gris, però té un moment important, que desaprofita miserablement i Marc Pujol, a qui li han regalat un numeret molt de music hall, que treu discretament, però molt i molt fluix quan ha de parlar (la maleïda escena del pis de la Coral i l’encontre al carrer amb l’Aloma).

Deixo pel final la part visual del espectacle.

M’imaginava un gran jardí de casa atrotinada (potser trait per la foto promocional que encapçala aquest post), però ple de la poesia que descriu la Rodoreda. En lloc d’això ens trobem amb una escenografia única, a diferents nivells, amb tots els ambients de la casa al mig del escenari, com si del mercat del Bellcaire es tractés i uns horrorosos planells al darrera, que serveixen per projectar algunes imatges, a voltes encertades i altres decididament horroroses.

Estèticament molt millorable, sobretot pensant que la Montse Amenós ha fet coses precioses pel teatre. És un espectacle, més aviat econòmic, pensat per anar de gira i rendibilitzar-lo. Cosa que em sembla perfecte. Tot Catalunya té dret a veure les produccions del TNC sense desplaçar-se al Tetre de la plaça de les Arts, però la solució és lletja amb ganes.

Pel que fa a les projeccions, sobretot aquelles que reflecteixen les imatges de la Barcelona dels anys 30, estan molt ben aconseguides, les altres (serps, flors i altres elements botànics) són, sota el meu punt de vista, penoses.

Millorant aquest aspecte i sobretot amb un casting més ben triat, Aloma és un bon musical, al menys a mi m’ho ha semblat, i la resta de la gent que no omplia la sala (segon dia oficial) m’ha semblat que també i això que hi havia un nombrós grup d’adolescents que al iniciar-se la funció m’han fet témer el pitjor. M’he equivocat, han seguit respectuosament l’obra i l’han aplaudit amb ganes.

Aloma s’estarà fins el mes de gener del 2009 a la sala Gran del TNC, veurem si té una bona resposta del públic. Jo ho agrairia.

Per més informació, amb fotos i vídeos inclosos del muntatge, premeu aquí

15 comments

  1. Josefina

    M´agrada, m´agrada molt… no em faig gaire a l´idea de l´escenificació, però l´important és el que diu amb les imatges. Per ser sincera del tot, quan vaig llegir la novel.la – ja fa molts anys – em va tocar el cor perque d´alguna manèra parla dels sentiments que, en l´época s´expressavan així… Es molt íntima.

    M'agrada

  2. teresa

    Doncs no acabo d’entendre una cosa, Joaquim. Ens dius al final que agrairies que tingués una bona resposta del públic.

    Però abans escrius això: “Dic que Aloma podria ser un bon musical i no Aloma és un bon musical. Està mal acabat, parcialment mal interpretat i sobretot visualment molt millorable.”

    Tenim en compte que la gent no solem disposar de tot el temps, diners i ganes que voldriem per anar-ho a veure-ho tot, sigui bó o dolent, només per veure-ho, o sigui, que hem de triar…no sé ben bé si la teva ressenya m’anima a anar-hi. Però diria més aviat que no…

    M'agrada

  3. Bé Teresa, m’agradaria que un musical fet a aquí, amb pretensions d’arribar a la gent, mitjançant una preciosa història, tingués més bona acollida que l’èxit assolit pels problemes d’una hippy dels 70’s a una illa grega per saber qui és el pare de la seva filla. Musical fluixet, fluixet, fluixet.

    Si els meus comentaris no arriben a motivar a anar al TNC, ho lamento més per a ells, però tampoc puc dir que és un musical de visió imprescindible.

    M’agradaria que fos un èxit. Jo ja he complert, he anat a veure’l. Punts d’interès ni han, però també ombres, potser masses, ven-t’ho aquí.

    M'agrada

  4. Joaquim,
    M’ha agradat la teva ressenya, ja que fas una distinció entre el que és i el que t’agradaria que fos. Nosaltres tenim previst anar-lo a veure, i si el nivell interpretatiu no és superlatiu, el fet que globalment estigui força ben fet i en català, ja paga la pena la visió tenint en compte les dificultats per a fer muntatges musicals en la nostra llengua. Gràcies una vegada més.

    M'agrada

  5. Carme

    No acabo de veure l’aigua clara, val la pena o no?Després de llegir la teva crònica no ting gaires ganes d’anar-hi.
    Sobre el jardí, una cosa és la descripció poètica que en fa la Rodorera i com cada persona se l’imagina i l’altra és la representació en un escenari. Crec que els fantàstics i enimàtics jardins de l’obra de la Rodorera són molts difícils de montar en un escenari, encanvi quan els llegim tot és possible.
    Una altra cosa, a mi Aloma no em va agradar quan la vaig llegir de molt joveneta, la vaig trobar molt trista, relatava unes vides i un entorn gens engrescadores. Més endavant he comprès molt més aquells personatges, sobretot al tenir en compte en el moment que que era escrita l’obra.

    M'agrada

  6. colbran

    Yo creo sinceramente que es un musical que debiéramos ver todos los catalanes y los que tengan nociones de catalán. En primer lugar porque es de los pocos que se estrenan en nuesta lengua vernácula. Y en segundo lugar porque está bien y no produce el mínimo sonrojo, como por ejemplo esa estupidez de “Spasmalot”.

    La temática es universal y aunque recurrente para mí (los años cuentan y ya nada me es nuevo), es tan humana y tan tremendamente sencilla y veraz que en su desenlace no te deja indiferente.

    La partitura es muy agradable y, aunque pueda tener influencias, es original y como mínimo seis canciones son buenas y tres muy buenas.

    La interpolación de dos temas ajenos a la partitura original (“Uno” y “Lovely to look at”/”Smoke gets in your eyes”) quizás no fuera absolutamente necesaria, pero esos fabulosos temas encajan muy bien en el devenir temático de la obra. Por otra parte “Dagoll Dagom” no ha inventado nada al respecto: El gran Jerome Kern en su obra maestra “Show Boat”, incluyó dos temas famosos de la época en que se situó la acción, ajenos a su partitura, y nadie se rasgó las vestiduras. Incluso uno de ellos que ya contaba 36 años (“After the ball”, de Charles K. Harris), se convirtió en un “hit” que ha acompañado siempre a todas las reposiciones y plasmaciones fílmicas.

    “Aloma”no es un musical extraordinario por lo expuesto por Joaquim. La escena es un “poti poti” y un mar de confusiones. No todos los intérpretes cantan y actúan con la misma calidad. No hay fallos destacables, sin embargo. Y hay actuaciones muy meritorias y otras no tánto.

    Aparte de los números dramáticos, el cuplé de la futura novia me ha parecido un hallazgo total y es un equivalente, en cuanto a efectividad, al “Master of the house” (“Les miserables”), salvando todas las distancias que queráis.

    El solo del niño, que canta divinamente y actúa con una soltura sorprendente y nada empalagosa, es para mi gusto demasiado difícil. Yo creo que en ese momento de la obra debiera haber un número de aquellos que se te agarran al oído a la primera escucha.

    Carlos Gramajes canta muy bien el tango “Uno” y baila aplicadamente el número “Lovely to look at” (que Kern compuso expresamente para la película) y que entronca con frases musicales de “Smoke gets in your eyes”. Como actor no está tan destacable.

    Sobre el resto de intérpretes me remito a la crónica que Joaquim ha expuesto en este post.

    En mi opinión debéis ver este musical. Tiene una calidad que ninguno de los foráneos en cartel tiene.

    M'agrada

  7. anna

    Joaquim, tens el do de la ubiqüitat?. No sé com tu fas per anar a tans llocs i a més a més escriure tan bé, tot i que els teus comentaris a vegades em fan una mica de por. Jo no filo tan prim.

    M'agrada

  8. Emilio-Bcn

    A mí no me desagradó, la encontré correcta. No esperaba un gran musical (la obra no lo permite) sino un “teatro musicado”. No debe ser muy correcta mi apreciación para los entendidos de la materia, pero cuando pienso en un musical, pienso en lujo y poderío. Vi un espectáculo intimista con buenas voces, con efectos a veces muy correctos y con mucho cariño. Sobre todo en catalán, que será por mi edad ,prefiero al musical en castellano. El sábado estaba lleno de de publico muy joven, que por sus aplausos les gustó. Un futuro prometedor.

    M'agrada

  9. colbran

    Ya me lo había adelantado Joaquim que lo había leído no sé dónde, pero ahora dispongo de la constatación. Efectivamente, el simpático cuplé de la futura novia tampoco es de Vilallonga.

    Buscando entre mis discos un tema de revista de los años 30´s del siglo pasado, me he encontrado con una joya que Mary Santpere dedicó a su padre y sus revistas/vodeviles/operetas (grabado en 1977), y mira por donde me encuentro con el número de la novia…!

    Se titula “Consells del casament”, letra y música de Josep Santpere, perteneciente al vodevil musical “El Pepito Santpere” (1932). Es un verdadero hallazgo y está muy bien interpolado en “Aloma” y un aliciente más para ver este musical.

    Sobre Josep Santpere ahora se habla poco pero fue el auténtico rey de la comedia musical catalana y del vodevil atrevido, en el período comprendido entre 1915 y 1939, generalmente acompañado por Rosa Hernáez, su esposa, a quienes se unió su hija, la célebre caricata y entrañable cómica Mary Santpere, a partir de 1935.

    Fue director cinematográfico (“El monedero de Cipriano”-1917), actor de cine (“Botarate y la andaluza”-1916, “Las tribulaciones de Querubin”-1917,”Baixant de la Font del Gat”-1927, “L´auca del Senyor Esteve”-1929, “Mercedes”-1932 (la primera película musical española), “El tren de las 8´47”-1934, “Viva la vida!”-1934, “El malvado Carabel”-1935 y “Sierra de Teruel”-1938. Algunas acompañado por su esposa y otras por Alady, Enric Guitart, las vedettes Carmelita Aubert y Antoñita Colomé e incluso por Enric Borrás…

    Es de destacar “Sierra de Teruel”, dirigida en zona republicana en plena guerra civil, donde coincidió con actores que tuvieron que exiliarse (Andrés Mejuto) y otros que, no sabemos bien por qué, no fueron represaliados como Julio Peña y José María Lado, cuando el film es claramente antifranquista. Uno de los represaliados fue Josep Santpere y, probablemente, por esta causa murió poco después de acabada la guerra.

    Gracias a buscadísimas recopilaciones de los años 1920/1930, dispongo de documentos sonoros que son verdadera historia de nuestro mundo farandulero, hoy prácticamente olvidado.

    M'agrada

  10. micones

    Crec que es un musical de minories,a mi em va encantar vaig disfrutar molt,però el concepte que tenim de musicals no se si estaré encertada amb la definició es mes frívol no tant profund, em sap greu que ningù parli de’n Ferran Frauca que crec es una gran figura

    M'agrada

    • Hola Nerea, benvinguda al bloc.
      M’agrada que t’agradi anar al teatre a veure musicals i que t’hagi agradat aquest.
      Ja saps que pots deixar comentaris sempre que vulguis. Torna per aquí, d’acord?

      M'agrada

  11. Martina-Barna

    He cercat la critica d’Aloma a In fernem Land, (25/10/2008) desprès de veure-la a l’Auditori de Sant Cugat, divendres passat (6/02/09). Les crítiques tan les d’en Joaquim com la d’en Colbran son molt encertades. Estic en la línia que tothom que hagi llegit Rodoreda hauria de veure el musical Aloma. Rodoreda i el seu editor Joan Sales son lectures insubstituïbles i que haurien d’estar permanentment a les tauletes de nit. Aprofito per recomanar vivament les Cartes Completes 1960-1983 Mercè Rodoreda /Joan Sales Mentre durava la representació pensava en Mercè Rodoreda, i si a ella li hagués agradat, tan primmirada com era en les adaptacions de les seves obres. Vaig arribar a la conclusió que li hagués agradat a mitges. A mi també m’ha agradat a mitges. Bona interpretació de la Möller, algunes escenes brillants, però musicalment, i al meu parer, molt fluixeta. M’agraden els musicals i m’hagués encantat que aquest hagués estat espatarrant. El text de la Rodoreda s’ho mereix abastament.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: