Diumenge 2 d’abril de 20w3. Gran Teatre del Liceu, 3a simfonia de Mahler. Fotografia IFL

L’orgull d’escoltar una orquestra de qualitat al Liceu i que aquesta sigui l’orquestra de la casa, és immens, perquè hem passat per una travessa llarga plena d’entrebancs, dubtes, crítiques justes i injustes i el permanent descrèdit que alguns i algunes en el teatre i a les xarxes han volgut tacar aquesta tasca ara ja innegable, del mestre Josep Pons per fer-ho possible. L’encàrrec va ser refer l’orquestra, no només per tocar òpera, sinó per fer possible una interpretació de la 3a de Mahler com la que hem escoltat i que albirà un Parsifal d’alta volada.

Les orquestres dels teatres tenen poques possibilitats d’esdevenir les protagonistes i els seus solistes rebre el reconeixement per les seves intervencions solistes, soterrats en el fosc fossat i eclipsats en el millor dels casos per dives i divos que només els deixen pocs segons de glòria quan el director de torn s’aboca des de l’escenari al fossat per fer-los aixecar al final de l’obra o a l’inici de cada acta. Ells són una part més, essencial, però mai prou reconeguda. Per això a vegades, com la d’aquesta tarda interpretant una de les simfonies de Mahler més colpidores, que sigui l’orquestra la principal protagonista i artífex de l’èxit, representa una satisfacció enorme i el premi merescut del treball del mestre Pons que quan marxi la deixarà a disposició de qualsevol batuta de prestigi que contracti el teatre per interpretar qualsevol dels títols programats, sense gens de por de fer-nos encongir de vergonya o inseguretat. També el director que el succeeixi trobarà un instrument cohesionat, dúctil, equilibrat amb notables solistes i un orgull retrobat, imprescindible per fer que cada nit les representacions puguin ser memorables en qualsevol dels repertoris que abracin les temporades.

La 3a, com totes les simfonies de Mahler, està plena de paranys i riscos d’esdevenir una vulgaritat sonora o una melassa embafadora, depenent dels directors, que a la recerca de l’efecte o l’aplaudiment fàcil, es deixin endur per aquesta música tan plena de contrastos, intensitats, dinàmiques, melodies de fira o d’altíssima profunditat i inspiració melòdica. No és fàcil Mahler i el mestre Pons, gran expert en la direcció de les seves obres, no debades Wolfgang Schaufler l’inclou en la llista de directors mahlerians en el seu llibre “Gustav Mahler The conductors’ Interviews” Universal Edition Viena 2013, al costat d’altres 29 il·lustres col·legues.

El mestre Pons s’ha esperat a poder fer aquest cicle Mahler, que aquest any s’inicia amb aquesta 3a i que seguirà amb la 6a el 20 de juliol, a tenir l’orquestra no només endreçada, també amb la solidesa, seguretat i autoestima necessària per obtenir el màxim resultat possible i l’espera paga la pena, perquè durant molts i llargs moments semblava impossible que fos la mateixa orquestra de fa poques temporades enrere.

La direcció del mestre Pons ha estat molt serena, intensa també, quan calia és clar, però d’una serenor que emocionava per l’essència mahleriana, no pas perquè allargués aquelles melodies hipnòtiques fent caure la tensió discursiva a favor de la bellesa melòdica, no, ell que sempre equilibra i mesura els contrastos i es capfica amb el treball minuciós del so nítid i transparent, fa una versió farcida de contrastos vitals, que ens porten de l’explosiu inici, amb aquella trompeteria militar que es desenvolupa entre scherzos en els primers moviments, per, de mica en mica, portar-nos cap a la nuesa més colpidora en els dos darrers moviments on ja ens tenia a tots, segurament també els seus escèptics, rendits als seus peus. Sense grandiloqüències gratuïtes ni rubatos exagerats. Pura música, pura bellesa, música i prou.

L’orquestra molt motivada i també reforçada i molt ben reforçada, cal dir-ho, ha respost al repte amb una entrega absoluta, atenta i sense defallir, amb unes intervencions solistes que ens feien sentir plenament orgullosos i és clar especial menció i ovació de gala per al solista de trompa Ionut Podgoreanu que ha treballat molt i molt bé, entre tots els altres. El so de la formació ha millorat amb calidesa i intensitat, amb una secció de corda que potser li manca encara una mica més de gruix en els violins, però que a les cordes greus ha mostrat una boníssima consistència.

La disposició sobre l’escenari, amb tota la corda sobre el fossat ha afavorit molt que el so fos equilibrat i els metalls no s’ho mengessin tot, també hi ha hagut un gran treball del mestre per tal que totes les famílies tinguessin presència, amb les estupendes fustes donant calidesa, els vibrants metalls atorgant brillantor i la nodrida secció de percussió donant el relleu i precisió a un conjunt esplèndid que ha merescut la contundent resposta enfervorida del públic.

La mezzosoprano Victoria Karkacheva ha exhibit calidesa, magnífica projecció i sensibilitat musical en la seva catàrtica intervenció en el 4at moviment, “Sehr langsam. Misterioso. Durchaus ppp. “O Mensch!” i en el cinquè (Lustig im Tempo und Keck im Ausdruck. “Es sungen Drei Engel”) acompanyada pel cor de dones del cor del Liceu, que malgrat complir amb suficiència, posa en evidència on s’han de centrar els esforços en els mesos vinents per ajudar al mestre Pablo Assante a posar la formació a nivell de l’orquestra. La intervenció del Cor Vivaldi i en aquell moment deliciós imitant les campanes a l’alçada del seu prestigi, per la qualitat del so i la intensitat de la seva projecció. Una cirereta a aquest immens pastís que el mestre Boada fa possible, generació rere generació de veus en permanent rotació. Un miracle.

El públic que durant el concert ha mostrat el pitjor, amb estossecs, caramels, telèfons i fins i tot a un se li ha disparat la gravació que estava fent i mentre s’iniciava des del no-res el preludi somort que dona pas al “O Mensch!”, que ha obligat a començar una altra vegada el moviment, hem escoltat com li havia quedat la gravació del tercer moviment. Francament, mereix que si li hagi espatllat la gravació, com a mínim, ha premiat amb una llarguíssima ovació envoltada de bravos a tot el conjunt i al sortir, hi havia, a banda d’una satisfacció generalitzada, un esperançador optimisme.

Gràcies, mestre Pons, ens veiem, a banda del Parsifal, segur que el 20 de juliol per aquesta 6a que esperem ja amb delit.