IN FERNEM LAND

“Se pietà di me non senti”, el meu tribut a Handel


Georg Friedrich Handel (23.02.1685 - 14.04.1759)

George Frideric Handel (23.02.1685 - 14.04.1759)

Avui molt possiblement, tothom es dedicarà a glossar la figura d’un dels musics més importants de la història, el imprescindible George Frideric Handel, que tal dia com avui de fa 250 anys, moria a Londres.

Podria fer un post amb multitud d’àries, corals o obres que ens va deixar, començant per l’Scherza Infida que tant m’apassiona, però que ja va ser protagonista fa bastant temps, al blog.

Avui m’he decidit per una ària de la Cleopatra, de la que potser tots estaríem d’acord en qualificar de la seva millor òpera, el Giulio Cesare.

Se pietà di me non senti,
giusto ciel, io morirò,
Tu da’ pace a’ miei tormenti,
o quest’alma spirerò.
Se pietà di me non senti, ecc.

La versió ve signada per Magdalena Kožená, amb Les Musiciens du Louvre dirigits per Marc Minkowski.

Quan Handel encara no era gaire present en el meu món operístic, vaig trasbalsar-me amb el Giulio Cesare, cal dir que poc handelià, que es va fer al Liceu l’any 1982, en motiu dels mundials de futbol i on la Caballé, un cop més, em va traslladar molt més enllà del món real, cantant aquesta preciosa ària. Avui, una mica més treballat per tantes coses, he escollit aquesta altre versió, però em sembla just mencionar-la, doncs ella ens va aproximar per primera vegada, com a tants altres repertoris, a les òperes de Handel, amb unes versions de les seves àries potser massa belcantistes, però al cap i a la fi, belles.

  • Més Handel cantat per Magdalena Kožená, en el bagul del blog (a la columna de l’esquerra).

9 comments

  1. Josefina

    Aquesta música, l´ària que avui ens ofereixes, Joaquim, m´acaricia amorosament, m´ivita a l´èxtasi… I no dic res més dons solament puc parlar del sentiment…

    M'agrada

  2. Recordo perfectament la versió d’aques Juli Cèrsar del Liceu 82 que jo vaig veure per televisió i en el qual la Caballé em va deixar embadalida.
    No he escoltat totes les òperes de Händel per triar-ne una, per tant no puc saber si Juli Cèsar és la millor. En qualsevol cas no posaria mai Rinaldo en un segon lloc: és una obra d’art.
    Gràcies per fer-nos compartir, Joaquim, aquest tribut al gran músic de Halle mort avui 14 d’Abril del 2009 fa dos-cents cinquanta anys.

    M'agrada

  3. También me incluyo entre los fanáticos del Scherza infida. Yo a Haendel lo celebro casi todos los días, por no decir que todos. De Se pietà me encantó, como bien sabes, como la cantó Blancas en el Liceu, vosotros tuvisteis la suerte de verla en directo, yo me tuve que conformar con la TV.

    M'agrada

  4. colbran

    Voy a romper una lanza en favor de Montserrat Caballé y Beverly Sills.

    Aunque es cierto que el “Giulio Cesare” de Caballé se asemejaba más a “La sonnambula” que a un puro Haendel (aquél agudo final de “V´adoro pupile” fue imperdonable), su “Piangeró la sorte mia” y especialmente “Se pietà” estuvieron muy bien cantadas y para los que no estábamos excesivamente familiarizados con Haendel, nos pareció aceptable, aunque ya tuvimos que soportar a un par de contratenores…,que ya comenzaban a inundar los escenarios, aunque no con la proliferación de los momentos actuales.

    Yo tuve una visita de un aficionado londinense que se desplazó a Barcelona con el único objeto de visionar en mi casa la grabación de Caballé en el Liceu y para interesarse por unos fotogramas de celuloide de la película “El ladrón de Bargad” (versión Sabu/Korda) que yo había conseguido en “Los Encantes” y que le entusiasmaron, no así la versión de “Giulio Cesare” del Liceu que encontró aberrante. Yo creo que no había para tanto, pero, ciertamente, no era un Haendel excesivamente ortodoxo.

    En cuanto a Beverly Sills, yo creo que está extraordinaria en la grabación comercial de la RCA, efectuada a raíz del éxito que había conseguido en 1966 en el recién inaugurado New York City Opera del Lincoln Center. Fue tal el éxito que le dieron portada y reportaje de 8 o 10 páginas en la revista “LIFE”. En aquellos años, la importancia de un personaje de cualquier ámbito se medía, en USA , por las veces que era portada de la revista LIFE.

    El éxito de la Sills, en la obra maestra de Haendel, originó su lanzamiento mundial, ya que hasta entonces era una diva local. A pesar de la la resonancia extraordinaria de su éxito, la Sills no tuvo acceso al Met hasta 1975, teniendo que sufrir 14 audiciones, antes de ser admitida, la última de las cuales fue muy chocante (creo que lo he comentado en otra ocasión) pues para un casting de “Madama Butterfly”, se presentó en el Met con unos tacones de aguja de 15 cms. (Sills medía 176 cms.), con un peinado “nido” que aún la elevaba unos 15 cms. más y un vestido ceñido rojo, para mofarse del Met y en lugar de interpretar un aria de Butterfly cantó “Casta diva”… Contra todo pronóstico fue admitida aunque no para “Madama Butterfly”, claro…

    Creo que vale la pena que escuchéis esta grabación de “Giulio Cesare” por la Sills, estoy seguro que os agradará.

    M'agrada

  5. Olympia, jo tampoc les he escoltat totes, però no ho dic jo, ho diuen totes les veus amb coneixements sobrats, que la millor òpera de Handel és el Giulio Cesare, altre cosa és si ens agrada més o menys, i com bé saps, això no té res a veure amb la vàlua estrictament musical.
    Rinaldo, Alcina, Ariodante, Semele… en té tantes i totes bellíssimes, però sembla ser que és Giulio Cesare la nineta dels ulls dels experts, crítics o musicòlegs i mira, a mi ja m’està bé.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: