IN FERNEM LAND

32 anys de la meva primera Walküre: Reclinatori


palau-walkures

Tot i que ho pugui semblar amb l’encapçalament d’avui, no porto una agenda dels esdeveniments musicals de la meva vida. Ara ho entendreu tot.

La meva primera Walküre no va ser al Liceu.

El dijous 24 de febrer de 1977 el Patronat Pro Musica del sempre recordat Sr. Portabella, va reunir a Birgit Nilsson, Montserrat Caballé, Patricia Payne, Thomas Stewart, Richard Cassilly i Matti Salminen, sota la direcció de Hans Wallat per oferir en versió de concert, al Palau de la Música Catalana i amb l‘Orquestra Ciutat de Barcelona, DIE WALKÜRE. El diumenge 27 de febrer es va oferir una segona audició.

Aquella va ser la meva primera Die Walküre i si ara sóc ignorantot, en aquells anys encara ho era més i us haig de confessar que vaig anar-hi perquè cantava la Caballé. No tenia gaires records musicals d’aquella data llunyana, però si que recordava que les veus, tot i que estava a dalt de tot del amfiteatre del segon pis, eren molt grans i que l’orquestra Ciutat de Barcelona, comparada amb la del Liceu, semblava la de Bayreuth.

Recordo la gran expectació i l’ambient d’esdeveniment sense precedents. L’èxit, com podreu verificar, va ser monumental.

La Caballé alternava aquesta Sieglinde amb la Salomé del Liceu, on en la funció del dia 22 se li va retre un homenatge en ocasió de la funció número 100 en el teatre. Setmana gran per la gloriosa carrera de la gran Caballé.

Aquesta funció va ser la única vegada que vaig veure la Nilsson i us mentiria si us digués que hi vaig anar per ella. No, vaig veure-la i tot que m’havien dit que era una llegenda viva, l’ultima gran soprano wagneriana del segle XX, jo hi anava per l’altre. Ara repassant el repartiment, francament és una joia tot plegat i la majestàtica Nilsson, un luxe irrepetible.

Les casualitats i la xarxa han volgut que la gravació, feta de manera casolana però digníssima, per alguna ànima caritativa que no es podia ni imaginar les possibilitats de la xarxa cibernètica 32 anys després, m’arribés tal dia com ahir a les meves mans i és clar, immediatament passen a les vostres.

Escoltar les veus imponents, tot i que des de una llunyania impertinent, de la meva primera Walküre, m’ha produït una especial emoció i com ja sabeu que tinc un punt de toia sentimental o bleda assolellada (com més us estimeu), de difícil curació, he decidit a penjar-la a In Fernem Land.

La Caballé em continua semblant fascinant, Cassilly, que recordo que al costat meu hi havia uns que no paraven de dir que era indigne, em sembla d’una honestedat aclaparadora i Salminen, molt jove, ja era el gran baix que coneixem encara ara. No és d’estranyar doncs que al final del primer acte els cavalls al·legòrics a aquesta òpera i que presideixen l’hemicicle del Palau i aquest post, s’estremissin amb l’entusiasta resposta del públic.

Haver vist el Wotan de Thomas Stewart i la Brünnhilde de Birgit Nilsson, malgrat un inici del segon acte amb la zona aguda amb dubtes, però un tercer com en la seva època llegendària, és un autèntic privilegi i ara al cap dels anys és de justícia que així ho reconegui, llàstima que en aquell moment no fos conscient al 100% del que veia. La meva joventut (encara no tenia els 18) i la memòria auditiva, recordaven aquell esdeveniment com una cosa important, però escoltat amb el pas dels anys, és una cosa inoblidable. Sempre els anys, situen les coses en el lloc on correspon i sense cap mena de dubte, aquesta Walküre ha de situar-se al capdamunt de les coses “reclinatoriables”. És de justícia que ho recordi i sobretot és d’agrair per sempre, que en fos espectador.

Aquí ho teniu amics, us aviso que el so és bo per a l’orquestra, però per les veus no tant, queden molt llunyanes, potser és tal com ho vaig escoltar jo. En el tercer acte la cosa millora. Qui sap si el “pirata” en qüestió va canviar la seva posició, aprofitant alguna deserció, motivada més per l’hora d’acabament (el metro acabava a les 23:00) que per la improbable decepció artística.

Espero que ho gaudiu, per a mi és especialment emocionant.

DIE WALKÜRE (Richard Wagner)

Siegmund: RICHARD CASSILLY
Sieglinde: MONTSERRAT CABALLÉ
Brünnhilde: BIRGIT NILSSON
Wotan : THOMAS STEWART
Hunding : MATTI SALMIMEN
Fricka: PATRICIA PAYNE

K. Middleton, M. Liebermann, L. Johnson, Doris Soffel, Marita Dubbers, Anna Portika, D. Brown, Erni Togl

Orquestra Ciutat de Barcelona
Direcció: HANS WALLAT

Palau de la Música Catalana de Barcelona 24 de febrer de 1977.

Si voleu accedir a la notícia gràfica de La Vanguardia del dia 23 premeu aquí (format PDF)

A tall de record us deixo un moment del tercer acte amb Birgit Nilsson i Montserrat Caballé

Per baixar-vos l’òpera, premeu sobre cada CD

  1. CD1
  2. CD2
  3. CD3

19 comments

  1. Un momento…

    Ya.
    Estaba en el reclinatorio rindiendo homenaje a la joya que nos has traído hoy.
    Desde luego con unos comienzos así, el que no se haga wagneriano es porque tiene menos sensibilidad que Jorge de Persia.
    Todo un lujazo, Joaquim. Gracias por compartir con nosotros esta maravilla

    M'agrada

  2. pfp

    Joaquim, ¡no me lo puedo creer¡, ¿32 años? …yo también estaba… con mi madre, había ido a verme a Bcn. y me montó un pollo importante por coger una entrada no demasiado buena, yo que sabía si era mi primer Palau, pues baratita o la que pude yo que sé… y fué mi primera Walkiria, y mi primer Wagner …pero ni de lejos la recuerdo como la mejor… se vé que no estaba el horno para bollos… seguro… mi madre si que saíó contenta, menos mal…

    M'agrada

  3. Golaud

    Habiendo escuchado a Nilsson en directo has cumplido uno de los sueños de todo wagneriano, y no sólo de todo wagneriano, sino de cualquier amante de voces milagrosas. Porque imagino la impresión que debe producir escuchar en directo una voz de la naturaleza de Nilsson. No sabía que hubieras vivido esta experiencia y me has dejado a cuadros.

    M'agrada

  4. Josefina

    !Qué recuerdo maravilloso Joaquim!
    Y cuán cierto es que el tiempo, los años pasados ponen las cosas en su sitio… Hoy tienen otra experiencia auditiva, otra emoción que quizás antes fue distinta…
    Confieso que, la música de Wagner me ha parecido siempre tan grande, sus óperas de tal envergadura, que no me he atrevido a seguirle como si diera por hecho que no podía entenderle. Fue alguien a quien renuncié sin conocerle, y digo fue porque, por ti le tengo otra vez frente a mi, y ahora o nunca…

    M'agrada

  5. La veritable consciència de la magnitud mítica d’aquesta Walküre va venir amb els anys. Dir un altre cosa seria mentir.
    En aquell moment no tenia prou bagatge per fruir en profunditat de totes les perles.
    Ahir quan escoltava la gravació, m’emocionava amb cada frase, en aquell moment no ho recordo així. Vaig sortir del Palau aclaparat per l’impacta sonor, però no estic segur que allò fos emoció, no ho recordo, vaja!

    Barbe, el maestro Wallat en aquel momento me pareció Karajan (por aquel entonces mi referente). Ayer, y teniendo en cuenta la fuente, no me pareció malo, pero tampoco lo refinado e inspirado que merecían las excepcionales voces reunidas.

    Atticus, lo que más me gusta del blog es eso, compartir lujazos, o lo que yo creo que son lujazos. Y mira por donde, vosotros lo sois.

    Titus i Kende, jo crec que ja ho era de wagnerià. La primera vegada que vaig escoltar l’obertura del Tannhäuser em vaig quedar amb la boca oberta una bona estona i quan vaig veure el Lohengrin al Liceu (la meva segona òpera) vaig pensar que allò era màgic.
    Després quan escoltava la gran guitarra de l’orquestra belcantista, ho trobava tot molt pobre. Això per sort ho he superat, però la impressió wagneriana encara perdura.

    Josefina, tampoc passaria res si no acabessis d’entrar-hi, però m’agradaria que aquesta música et produís el mateix plaer que a mi. Pels amics, sempre vull el millor.

    Pilar, ¿te imaginas? ¡Compartiendo la misma noche y con 32 añitos menos! Tu deberías ser la repera, yo también.
    😉 😉 😉

    M'agrada

  6. No sé quan m’atreviré a escoltar la Walkure però, ja que la poses, l’enregistraré fent constar no només els intèrprets sinò tambè l’origen = In fernem Land-Joaquim.
    Quant a aquesta òpera n’he vist fragments en un dvd que tinc del MET. Insistiré. És molt maco llegir els teus records que ens deixes compartir. Amb Lohengrin no hi tinc cap problema, vull dir que és un Wagner que m’agrada molt De totes maneres l’alemany ha estat sempre un músic que m’ha fet treballar més que la majoria.
    Amb afecte com sempre.

    M'agrada

  7. colbran

    Què pena perderme este acontecimiento! Quizás estaba ausente de Barcelona.

    De todas formas a la Nilsson la pude ver en un recital en el Palau, quizás con anterioridad a esta “Walkyria”, aparte de las funciones en que la ví en el Liceu, cuando comenzaba a frecuentarlo, pero Wagner se me atravesaba un poco y no la recuerdo en esas repesentaciones. Yo estaba por el bel canto. Afortunadamente tardé poco en ampliar horizontes.

    Qué voz tan grande y hermosa la de Nilsson!. Posteriormente, en mi opinión, tan sólo Ghena Dimitrova se aproximó a sus cualidades.

    Montserrat Caballé tuvo que lanzarse para equiparase con su coprotagonista y, por lo escuchado, lo hizo con éxito.

    Extraordinario recuerdo, Joaquim, que debe haberte llenado de satisfacción poder rememorarlo con esta grabación.

    Algo parecido me sucedió a mí cuando conseguí el registro de “La Bohême” de diciembre de 1954, que pude presenciar con Tebaldi/Poggi/Ausensi, en el que se bisó todo lo bisable y más y se soltaron palomas de despedida para Tebaldi. Era mi segunda ópera y mi primer Puccini. La primera había sido “Il barbiere…”, unos días antes.

    M'agrada

  8. Kundry

    Yo no estuve en aquella “La Walkiria”, pero mi madre me guardó y me regaló el programa que todavía guardo, ¡delante lo tengo!. En el 77 todavía no me había alcanzado la lanza de Klingsor pero ya me iba preparando a fondo con Beethoven. Y un buen día llegóme Parsifal y caí hasta lo más profundo…
    ¡Feliz aniversario Joaquim! (…y Pilar)

    M'agrada

  9. ¡Qué envidia cochina, Joaquim! Al margen de la mítica Nilsson, el Palau de la Música Catalana me parece un marco ideal para Wagner en versión concierto. Debe dar gusto poder decir, como el que no quiere la cosa, “vaig escoltar a la Nilsson en directe cantant La walkyria “.

    M'agrada

  10. Isolda

    També la meva primera primera Walküre fou cantada per la soprano Kirsten Flagstad i el baríton Hans Hotter dos monstres interpretant Wagner, no recordo la resta però sí el director, aleshores gran Mestre George Sebastian. Jo encara era més jove, tenia 14 anys i en aquells moments, igual que tu, no vaig ser concient de la importància del que veia i escoltava. Jo vaig anar-hi perque tot i sent tan joveneta era una entusiasta de Wagner.
    Els anys 50, a casa no teniem tocadiscs, si de cas radio on escoltavem restrasmicions des de la RAI, per tant vàren passar alguns anys abans de gaudir-los de veritat i per mitjà dels discs.
    La Walküe del Palau, recordo que la Montserrat Caballé el primer dia va ser l’única que va cantar en partitura i va romandre molt bé, possiblement la Nilsson estigués sino millor si més amollada, però el segon ho va fer sense partitura, va ser un esclat de sorpreses…!!. En general una Walküre que ha passat a l’històra.
    Gràcies Joaquim per fer-nos recordar aquests temps inolvidables.

    M'agrada

  11. Chusco

    Yo esta Valquiria me la perdí.
    Por aquel tiempo estaba metida en otras batallas y me dejé perder algunas cosas, que vistas con el paso de los años, son imperdonables.

    El corazón me ha producido un vuelco cuando he entrado en el enlace que nos has puesto y que nos lleva a un pdf de la hemeroteca de La vanguardia.

    En La Paloma y entre esa multitud ansiosa por ver el mítico (entonces) Living Theater, estaba Maria Jesús, o sea Chusco. Me pusieron ese nombre de guerra mi círculo de amistades y algunos, los que aún perduran de esa época, me siguen llamando así.

    Mira tú por donde, de un recuerdo nostálgico, ha surgido otro. ¿Te acuerdas del Living Theater? Madre mía, yo ya no me acordaba y de sopetón, al ver esa página y esa foto, me ha entrado una nostalgia infinita.

    M'agrada

  12. bocachete

    I tant que són luxes! I, realment, no ens n’adonem de tot el que són fins després. I una mica després no va cantar al Palau, la Nilsson? Deu ser cap al vuitanta i pocs, o una Isolde o un recital… no sé, ara el tinc al cap i no sé dir-vos-ho. El que passa és que m’estranya que no hagi sortit en cap comentari, o sgui que potser m’equivoco, però em pensava que potser va ser el seu comiat de Barcelona. Si de cas, ja m’ho miraré.

    M'agrada

  13. dandini

    Jo tambe hi era 2º pis fila 16 ?.Per lo vist amb una bona colla de gent que després hem fet amistat.En una època de penuria liceista va ser una ocasió magnífica per veure un Wagner ben fet.Va ser la 1ª ocasió que vaig veure a Birgit Nilsson en directe.La 2ª va ser uns anys més tard en un recital amb orquestra(a finals dels 80 crec)però amb un resultat bastant inferior.Una experiència similar es va produir dos anys més tard amb un Tristan antològic a carrec de Jon Vickers ,que debutava a Barcelona , Roberta Knie, Josephine Veasey i Kurt Moll.

    M'agrada

    • Galvany, l’apunto a la llista de coses que t’haig de passar, d’acord?
      Isolda
      , la teva primera Walküre fa caure directament, d’esquena. Déu meu Senyor!.
      Espero que el post d’avui també et porti molts records.
      Dandini, t’has deixat el Parsifal, també amb Vickers. Varen ser tres concerts irrepetibles, d’una qualitat extraordinària.
      A tota la resta, si ara escoltés aquella Walküre…però era molt jovenet. Alguna cosa deu haver quedat d’aquella experiència.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: