IN FERNEM LAND

MARILYN HORNE canta PEOPLE de Jule Styne


Marilyn Horne

Marilyn Horne

People, la celebèrrima cançó del musical Funny Girl, amb música de Jule Styne i lletra de Bob Merrill, va ser escrita originalment per a “Mister Magoo’s Christmas Carol” i traspassada directament a Funny Girl, tot i que la biògrafa de Jule Styne, Theodore Taylor, afirma a “Jule: The Story of Compositor Jule Styne”, que People va ser una de les primeres cançons escrites (1962) expressament pel musical estrenat el 26 de març de 1964 a Broadway.

En qualsevol cas, People va esdevenir immediatament un éxit i va catapultar la carrera de Barbra Streisand que va ser l’actriu que va estrenar, juntament amb el fill de Charlot, Sidney Chaplin el musical basat en la vida de Fanny Brice.

Avui no us porto la versió de la Streisand, que és prou coneguda per a tothom i si una raresa.

Marilyn Horne, la celebre mezzosoprano nord-americana, en una de les habituals intervencions en el shows televisius, va gravar aquesta versió amb orquestra l’any 1974.

De la versió en piano hi ha un excel·lent YouTube del Oneguin65, per bé que la versió és reduïda. Jo us he preparat un altre versió, amb la cançó sencera i acompanyada amb orquestra, que espero que us agradi. La Horne com sempre, dicta càtedra, tot i no jugar en el seu terreny.

People, people who need people
Are the luckiest people in the world,
We’re children, needing other children
And yet letting our grown-up pride
Hide all the need inside,
Acting more like children
Than children.

Lovers are very special people,
They’re the luckiest people
In the world.
With one person, one very special person
A feeling deep in your soul
Says you were half,
Now you’re whole.
No more hunger and thirst
But first be a person
Who needs people.
People who need people
Are the luckiest people
In the world!

12 comments

  1. La cançó és realment preciosa però la Horne, la veritat, mai no m’ha fet el pes (ho sento!)… Té una emissió molt “engolada”, que es diu en portuguès (no sé com es diu això en català…). Tot i així, en aquesta gravació m’ha agradat força i suposo que això es deu al fet de no jugar en el seu terreny, com has dit tu: com que no està fent òpera, s’ha permès cantar aquesta cançó d’una forma més lleugera i això fa que la veu li surti més brillant i natural, sobretot en el registre agut.
    Salut! 🙂

    M'agrada

  2. Roberto

    ¡Que vols que et digui! Segueixo preferint la versió de Barbra Streisand. Amb contades excepcions, no acaben d’agradar-me les cançons melòdiques cantades per sopranos o tenors.

    M'agrada

  3. colbran

    Por lo general las versiones definitivas de una canción corresponden a sus creadores, pero hay excepciones. En España, por ejemplo, casi nadie se acuerda de que “El relicario” fue compuesto por el maestro José Padilla para Mary Focela y todos atribuimos su creación a Raquel Meller; otro caso es el de “Pena, penita, pena” que estrenó Raquel Rodrigo, pero se le adjudica a Lola Flores.

    “New York, New York” fue estrenada por Liza Minnelli, pero es probable que la mayoría atribuya su estreno a Frank Sinatra, pues fue quien le dió el refrendo definitivo.

    En este caso, “People” es una creación absoluta de Barbra Streisand que supo sacar todo el rendimiento posible de la misma, pero yo creo que la importancia de esta versión de Marilyn Horne está en lo insólito de la misma y, aparte de las comparaciones que se quieran o puedan hacer, hay que agradecer a Joaquim que se rompa la cabeza por presentarnos rarezas muy difíciles de encontrar (esto lo puedo asegurar yo).

    Aquí no se ha pretendido desbancar a la Streisand sino presentar una versión diferente muy bien cantada.

    M'agrada

  4. Nois, la cosa no era per comparar amb la Streisand, és més aviat per portar al blog coses diferents, que poden tenir interès per la majoria de tots vosaltres.

    Durant els propers dissabtes d’estiu, aniran venint rareses d’aquestes i algunes ja us aviso que són més que discutibles.

    La majoria de cantants lírics estan negats per cantar coses diferents al seu habitat natural, fins i tot, alguns ho estan per les del seu habitat.

    Com dieu, engolen o no s’adeqüen correctament amb la impostació, però de la mateixa manera que la Streisand es va permetre gravar un dubtós disc de peces clàsiques, la Horne va voler cantar en públic allò que cantava a la dutxa.

    El proper dissabte, més.

    M'agrada

  5. Assur

    Després d’haver sentit -i vist- el muntatge que has fet per al You Tube, i pel qual et felicito d’aquesta versió, ahir al vespre vaig clicar per anar al de l’Oneguin65, i ja em vaig quedar enganxat una bona estona mirant i escoltant d’entre el bé de déu de “yutubs” que hi ha d’aquesta magnífica cantant, a qui, com molt bé saps, malgrat ser jo un “descregut”, la tinc dalt de tot d’un altar des que la vaig conèixer escoltant, incrèdul, el duo que, com a Arsace, va cantar amb la Semiramide-Caballé a Aix-en-Provence. Em va impactar tant, però tant, que potser encara em quedo curt si et dic que aquella vegada vaig escoltar aquell duet un mínim de mitja dotzena de vegades seguides.

    Així, doncs, ahir al vespre vaig muntar-me una magnífica sessió “horn(e)(i)ana” (no sé com seria més correcte escriure-ho, si amb “e” o amb “i”) i me n’anava al llit que eren gairebé les 4, tu!… Ai, aquesta Horne, aquesta Horne… Em té ben bé el cor robat.

    En la versió que ens has regalat en aquest post, efectivament la Horne no juga en el seu terreny, però fent un símil –potser agafat amb pinces, això sí-, també es podria dir que Josep Pla no era novel·lista i, què vols que et digui: déu n’hi do el seu “Carrer estret”! 😉

    Resulta molt interessant i enriquidor conèixer totes les facetes possibles no solament dels cantants, sinó també de tots els grans artistes, i aquest “People” n’és un exemple, i per això no em puc estar de recomanar, ja que aquí es parla de la Horne “fora del seu terreny” natural, aquest magnífic “yutub”:

    De tota manera, si no el voleu escoltar ara mateix i hi atineu quan sigueu a You Tube, poseu al cercador Horne von Stade, i el trobareu de seguida. Són dos noms fàcils de recordar…, oi Joaquim? 🙂

    M'agrada

  6. Assur, he mirat el vídeo que has enllaçat en el teu comentari i volia donar-te’n les gràcies, ja que és absolutament espectacular! L’he vist com a mínim 5 vegades seguides i m’he rigut cada cop! 😀

    Joaquim, mentrestant m’he recordat que ja fa anys vaig comprar un cd de la Sumi Jo cantant exclusivament cançons de musicals i d’altres que no sé d’on les va treure. Estava bé però em va passar el que sempre em passa amb aquest tipus de música: que després d’unes quantes audicions me’n faig un tip i després ja no ho aguanto! Quan vaig venir a viure a Barcelona, un dels cds que no vaig dubtar de deixar enrere va ser aquest. 🙂 La gràcia és que recordo que en el llibret la Sumi Jo gairebé demanava perdó als seus fans per haver gravat aquest àlbum! És com si se’n sentís culpable d’alguna cosa i, alhora, com si temés per la seva carrera o per la forma com el públic la passaria a veure després d’allò!

    N’hi ha un altre que també vaig escoltar tantes vegades que després vaig tenir la necessitat de deixar-lo de banda, però aquest sí que el tornaria a escoltar, tot i que també el vaig deixar Portugal… Es tracta de la gravació del concert que la Kiri Te Kanawa va oferir el 1993 (crec) per celebrar el seu 50è aniversari. Hi havia una cançó que m’emocionava sempre que l’escoltava, en part pel tema (què voleu que us digui? Jo era jovenet, hehehe!) però sobretot per la forma en què la kiri Te Kanawa cantava: en el registre mitjà amb passatges pel greu, la veu suau i gairebé xiuxiuejada… oh, és preciosa, preciosa! 🙂 He trobat un vídeo al Youtube, seguint l’exemple del Assur ;-), i us el recomano. El vídeo triga gairebé 10 minuts però la cançó de què us parlo, “It never was you” de Kurt Weill, comença cap el minut 5 endavant. Si us ve de gusto, podeu mirar-lo aquí: http://www.youtube.com/watch?v=RxhjmfGAoDk

    M'agrada

  7. colbran

    David, esta canción pertenece al musical de Kurt Weill
    “Knickerbocker holiday” (1938), llevada al cine en 1944
    (en España se llamaba “Pierna de plata”), con Nelson Eddy y Charles Coburn.

    Posteriormente Judy Garland la interpretó en “I could go on singing” (1963). Te aconsejo que busques esta película o la grabación en disco de Judy Garland; te va a entusiasmar.

    M'agrada

  8. Gràcies, Colbran! De fet, abans de trobar el vídeo amb la Kiri Te Kanawa interpretant aquesta cançó vaig trobar-ne un altre precisament amb la Judy Garland. He de dir, però, que prefereixo la versió de la Kiri. No té qualsevol dificultat tècnica a l’hora d’interpretar-la (al contrari de la Judy Garland que, naturalment, té les seves limitacions vocals) i en tot moment li dóna les inflexions més adequades: és com si acariciés la cançó amb la veu! A més, la lletra d’ambdues versions és diferent i la que canta la Kiri és molt més rica, molt més assolida.
    De totes formes, no tenia ni idea d’on provenia la cançó, tot i que sabia que pertanyia a una pel·lícula. Moltes gràcies per la informació! 🙂

    M'agrada

  9. No. No és per la Horne aquesta cançó. Tinc la sensació que la canta en David Daniels. L’Streissand feia una versió terriblement manierista que ja va fer que el tema no m’acabés de fer mai feliç del tot però, sentir-la per la Horne…t’agraeïxo la raresa.

    M'agrada

  10. Assur

    David: Celebro que t’ho hagis passat tan bé, com m’ho passo jo quan el veig, amb el “yutub” de la Horn i la von Stade!, i aprofitant l’espai que en Joaquim tan amablement ens deixa (oi que en sé, de quedar bé?) ;), et vull donar també les gràcies per la recomanació que ens has fet tu.

    Kiri Tekanawa està meravellosa, certament, cantant la cançó de Kurt Weill, però com que un ja té una certa edat (57 de repicats!) i vaig viure l’època que em va tocar viure quan era “una mica” més jove, m’he quedat garratibat sentint-la cantar “Les fouilles mortes”, una interpretació que, prenent manllevades les teves paraules, m’ha semblat que, més que cantada, era acariciada.

    M'agrada

  11. Gràcies Assur i David per enriquir aquest post amb les vostres aportacions.
    Arran del fantàstic vídeo de la von Stade i la Horne, no em queda cap dubte que el que fan aquestes dues senyorases amb el Bosom Buddies de Mame, tan sols ho poden fer les dives americanes, que tirant de tòpics, com els negres que porten el ritme a la sang, elles, com a bones americanes, hi porten el musical i el show bussines. Aquest mateix número per dues cantants europees seria insuportable, emfàtic i engolat com diu el David. Elles han mamat el gènere i coneixen perfectament les claus per esdevenir creïbles sense deixar de ser el que són, dives operàtiques. GENIAL!
    Pel que fa a la Kiri, ja és un altre cosa. Ella està tocada per la distinció i la pàtina (exòtica) del toc British i per això s’ha de dedicar a enaltir “Les fouilles mortes”. Magnífica sense cap mena de dubte però a les antípodes de les divinitats de la Mame de Herman.

    La Victoria de los Ángeles i la Elisabeth Schwarzkopf varen trencar els seus motllos amb el dueto per i due gatti, atribuït a Rossini de manera antològica en el mític homenatge a Gerald More, però després han vingut molts i molts duets de dives més estripats a desmitificar-les. Ningú ha assolit l’efecte que varen obtenir elles, tan aristocràtiques i ben posades, esgarrapant-se d’aquella manera. Totes les altres han hagut de vulgaritzar les gates per tal d’esdevenir esbojarrades i divertides.

    Del Bossom Buddies hi ha un altre versió, malauradament tan sols d’àudio de dues de les grans del vell MET, Eleanor Steber i Blanche Thebom

    Però francament, cap altre com aquest

    i així aprofito per recordar a la gran Bea Arthur que fa poc que ens va deixar. Elles, la Arthur i la Lansbury, malgrat els anys que varen passar des de l’estrena, seguien sent LES MILLORS!!!

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: