Anna Netrebko (Iolanta) i Piotr Beczala (Vaudémont) a Baden-Baden Producció de Mariusz Trelinski
Quan es va anunciar, que el cada cop més prestigiós festival de Baden-Baden, programaria per aquest estiu la Iolanta de Txaikovski, dirigida per Valery Gergiev, amb l’Anna Netrebko i Rolando Villazón en el rols protagonistes, el rebombori va ser generalitzat, doncs no cal que us digui l’atracció que produeix aquesta parella.
Tots sabeu que Rolando Villazón va interrompre la seva carrera per sotmetre’s a una operació quirúrgica a les cordes vocals, de la que hores d’ara ja s’està recuperant i aprofito des de aquí, per desitjar-li una total recuperació, el més aviat possible, acompanyada del seny necessari per reprendre la carrera, de la manera més tranquil·la i que ens permeti a tota la legió de seguidors que té arreu, que puguem fruir altre cop del seu art comunicatiu i passional.
A Baden-Baden el programa es va mantenir i el tenor encarregat de cantar el Vaudémont va ser el polonès Piotr Beczala, que ja ha vingut més d’un cop a In Fernem Land i de ben segur que tornarà, m’encanta.
Iolanta (Иоланта) és una òpera en un acte de Peter Ilyich Txaikovski, amb llibret del germà del compositor, Modest, basat en el drama de Henrik Hertz “La filla del Rei René”.
Es va estrenar en el Teatre Mariinski de Sant Petersburg el 18 de desembre de 1892, assolint una bona acollida, però no la que hagués volgut el compositor. Potser el públic esperava un altre gran òpera i es va trobar amb una òpera de cambra, íntima i de curta durada, cosa que per altre part, no te res a veure amb la qualitat de la seva música.
L’òpera està estructurada en 9 números aïllats, seguint l’estructura clàssica d’àries i duets, enllaçats per escenes.
Cronològicament la Iolanta segueix a una de les obres mestres del compositor, Pikovaia Dama. Potser aquest fet va marcar molt la gènesi de la composició, que Txaikovski la va iniciar amb el gran duo de Vaudémont i Iolanta.
Serà precisament aquest gran duo, que em recorda molt a la música de Pikovaia Dama, el que avui us porto al blog. Un duo d’aquells tan inspirats i amb una melodia malaltissa, com totes les grans melodies de Txaikovski, que quan t’atrapa estàs perdut, ja no et deixa.
No cal dir que la Netrebko, en un repertori que hauria de sovintejar molt més, en lloc de les incursions belcantistes en las que segons el meu parer, aporta molt menys que en aquest i del que n’estem molt necessitats, està immensa. Darrerament, penso que la Netrebko està una mica estancada en el seu brillant reialme, allà dalt, al cim, sense fer unes interpretacions realment colpidores, una mica adotzenada en el luxe del seu instrument i en canvi en aquesta Iolanta, l’he notat molt més implicada i vocalment luxuriosa, com és habitual en ella. Potser l’afinitat amb el repertori que li es propi per cultura, l’allibera més. El cas és que està sublim.
Pel que fa al Vaudémont de Beczala no tinc prous paraules per explicar-vos l’emoció que em produeix el cant d’aquest tenor. De moment no sabrem com ho hagués fet Rolando Villazón, però no us càpiga cap dubte que la interpretació de Beczala és d’una categoria extraordinària. Tan sols cal escoltar el primer fragment que us deixaré, l’ària “Net!Chary lask krasy m’atezhnaj” i us adonareu de l’extrema sensibilitat i l’elegant i acurat fraseig, de l’emissió neta i acurada de la veu, amb aguts segurs i per si no en teniem prou, tot acabant amb una nota en pianíssim, de notable impacte i extrema tècnica. És un tenor genial, un gran, gran, gran, tenor.
Després d’aquesta perla exquisida a tall de introducció, us deixo el duo d’amor “Vy mne pretstali kak viden’je….Tvajo malchan’je nepan’atna“. En aquest duo, Vaudémont li explica a Iolanta el que és la llum i el color, doncs ella cega de naixença, ha estat sempre reclosa en un món irreal creat pel seu pare (el Rei), que per tal d’evitar el patiment de la filla, li amaga la seva procedència i llinatge, així com que és víctima d’una malaltia, fent-li creure que tothom és com ella.
Serà Vaudémont qui descobrint aquest secret li explicarà perquè serveixen els ulls, a part de per plorar, com es pregunta ella tot sovint i ningú del seu entorn vol explicar-li i de manera irrefrenable neixerà l’amor en un esclat poètic i passional, admirablement musicat. El Rei acceptarà finalment aquest amor (inicialment estava destinada a casar-se amb un amic de Vaudémón) i acceptarà que sigui operada per un eminent oftalmòleg àrab, que la curarà. (Sembla un argument per Douglas Sirk).
Vosaltres mateixos podreu comprovar que els elogis dedicats a ambdós, no són ni exagerats, ni fruit de la passió desfermada. Aneu en compte amb aquest duo, crea addicció.
Desitjo que us agradi tant com m’ha agradat a mi.
Aprofito per donar les gràcies i un petó, a l’altre angelet que tan gentilment m’ha regalat aquesta funció del passat 18 de juliol de 2009 i que us puc deixar escoltar, ni que sigui de manera fragmentada.
Producció de Mariusz Trelinski per l'òpera Iolanta presentada a Baden-Baden. A la foto els intèrprets del Mariinski de Sant Petersburg on es va estrenar la producció
IN FERNEM LAND 
Hola Joaquim,
Quina meravella de tècnica i de musicalitat, la del tenor, i aquell falsetto pianíssim és absolutament colpidor! Té, a més a més, una emissió que sona perfectament natural i neta, sense artificis, sense tensions, en tot el registre… No és cada dia que se senten tenors amb un control de la veu a aquest nivell.
Pel que fa la Netrebko, molt bé, també… tot i que aquesta cantant sempre em deixa satisfet, però rarament em quedo amb la impressió d’haver sentit una interpretació perfecta, definitiva. Però vaja, sí, és molt bona i aquí està sublim, aprofitant la teva expressió. 🙂
M'agradaM'agrada
M’he escoltat les àries un parell de vegades, i en caurà alguna més. ¡Quina descoberta! No en sabia res de Iolanta de P.I.Txaikosvski. Realment el seu argument ens remet a pel.lícules de Douglas Sirk i de Jean Negulesco, i sense voler ens ve la cara de la Jane Wyman…
Anna Netrebko és una soprano molt potent i trio aquest adjectiu perquè quan sento la seva veu i la veig a ella, -crec jo- que és el que millor li escau. Encara que personalment –suposo que tenen altres repertoris- em decanto per Natalie Dessay i Diana Damrau. Precisament de la Damrau, porto uns dies addicta al seu CD “Arie di bravura” (Mozart, Salieri i Righini). Salutacions.
M'agradaM'agrada
Una vez más, coincido plenamente contigo, Joaquim.
Sabes que la Netrebko siempre ha sido una de mis debilidades, pero no por eso hay que asumir que todo lo haga bien. Indudablemente este repertorio le va como anillo al dedo y es una lástima que por cuestiones mediáticas y “divinas” lo frecuente menos. Aquí brilla de nuevo como la gran cantante que es y vuelve a emocionar con su voz.
Beczala está majestuoso. Esa limpieza y seguridad de su canto, adornado de múltiples matices, emociona hasta a las piedras.
Al argumento desde luego le echas una Jane Wyman y un Rock Hudson y “Magnificent Obsession II”.
Gracias por tu crónica y al angelet por la aportación sonora.
M'agradaM'agrada
Ostres Joaquim, que n’és de bonic això d’avui.
No hi hauria manera de tenir-ho tot sencer?
Com canta Beczala! i a ella, fa tot l’afecte que no se li acabi mai la veu.
M'agradaM'agrada
Fantástica crónica como siempre.
Ha sido una obra que me ha sorprendido muy gratamente, la desconocia, y el descubrir cosas nuevas, a estas alturas, de algo tan clásico, me agrada mucho más.
Tanto Netrebko como Beczala esta en su salsa, se les nota y se disfruta.
M'agradaM'agrada
Ya me gustó Beczcala cuando me pasaste el disco, pero es que ahora… ¡¡MMMMMMM!! Y la Netre también.
Mks.
M'agradaM'agrada
Enhorabuena por este post dedicado a Iolanta. Creo que tienes mucha razón cuando dices que cuando escuchas unas melodías como las de Tchaikovsky, te atrapan y no te dejan escapar. Y así de atrapado estoy yo desde que asistí a la premiere del 18 de Julio en Baden-Baden.
Dices que Iolanta precede a Pique Dame… Tengo entendido que Iolanta fue la última ópera que compuso Tchaikovsky, por lo que me ha sorprendido este comentario.
En cuanto al repertorio de Anna, yo tenía muchas ganas de poder verla y escucgarla en un repertorio ruso. Si además era con Gergiev dirigiendo el Coro y la Orquesta del Mariinsky, la circunstancia era realmente especial. Me encanta Anna en este repertorio y su Russian Album es mi preferido. De todas maneras, discrepo de los que se empeñan en que no debe de cantar según que repertorio, especialmente, roles de bel canto, como por ejemplo Lucia di Lammermoor. Te aseguro Atticus que si Anna canta Lucia, no es por efectos mediáticos oscuros (que más bien le suponen criticas negativas de algunos medios), sino porque quiere, porque le encanta y piensa seguir con este repertorio.
M'agradaM'agrada
Gràcies Carlos, tens raó, vaig expressar-me malament, volis dir que Iolanta seguia a Pikovaia Dama i no pas que la precedia, com vaig escriure. Ara ho corregiré.
També el Russian Album és el meu preferit i està clar que ella pot cantar-ho tot, però sota el meu punt de vista, les meves predileccions personals, llueix molt més en aquest repertori, o en el francès, que no pas en el italià de la primera meitat del segle XIX.
Les seves Lucia, Elvira o Giulieta són luxoses, però jo crec que una mica adotzenada d’interpretació, genèrica, poc creativa en un estil, el belcantista, que necessita unes aportacions vocals diferents amb una tècnica i un legato, que potser no és l’arma més lluïda de la soprano russa. En canvi la seva veu luxuriosa s’adapta molt millor, sempre segons la meva opinió, a un repertori més dens i no cal dir al eslau, on podria fer coses meravelloses.
Jo si haig de triar, m’estimaria més que es dediqués a fer Tatiana i no Lucia.
M'agradaM'agrada
Por cierto habrá retransmisión por radio, la SWR2 Kultur…. pero hay que esperar hasta el 24 de Enero 2010. No sé qué función es la que retransmitirán.
M'agradaM'agrada
Yo creo sinceramente que Anna Netrebko y Piotr Beczala son la soprano y el tenor más sobresalientes de la actualidad. A ella, tal como dice Joanpau (y yo siempre le he dicho a Joaquim desde que la descubrí en “Russland y Ludmilla”), da la impresión de que nunca se le acabe la voz y que le queda una buena cantidad en reserva; es la soprano infinita. Netrebko no tiene problemas ni de agudo, ni de centro, ni de grave, con lo que puede asumir todo un amplio abanico de roles operísticos, de todas las épocas y tendencias.
Por otra parte Piotr Beczala, digno sucesor de Fritz Wunderlich (corroborado por su propia viuda que sigue la carrera del tenor polaco con interés y devoción) es un tenor de una elegancia sublime y unos recursos vocales y técnicos verdaderamente envidiables y a medida que avanza el tiempo va a más. No sé ya hasta dónde llegará este superclase. Ya vislumbro yo que los “die hard” wagnerianos lo tentarán pronto con un “Lohengrin”, para empezar.
Ojalá hubiera docenas de cantantes como estos que circularan por todos los escenarios operísticos y pudiéramos verlos y escucharlos asiduamente.
Estos dos fragmentos de “Iolanta” me han abierto el apetito musical por ver la ópera escenificada y si fuera con Netrebko y Beczala tanto mejor. Una alternativa de soprano podría ser Martina Serafin que nos interpretará la Marschallin en el Liceu el año próximo, pero de tenor no me viene a la memoria ninguno que pudiera reemplazar a Beczala.
Si, efectivamente, el argumento de “Iolanta” es como un melodrama fílmico de Douglas Sirk, pero no podría llamarse “Magnificent Obsession II”, amigo Atticus, sino “Magnificet Obsession III”, pues la película de Sirk procede de la extraordinaria “Magnificent Obsession” de 1935, dirigida por John M. Stahl, que tuvo como intérpretes a la maravillosa soprano de Broadway Irene Dunne y al galán de galanes Robert Taylor y que es muy superior y mucho más creible que el film de Douglas Sirk (nunca puedo olvidar aquél maquillaje y aquellas pestañas postizas de Jane Wyman, recién operada de su ceguera…).
M'agradaM'agrada
Como siempre, amigo Colbran, tienes razón. Olvidé a Stahl.
Carlos, quizás no he expresado bien lo que quería decir. No creo que cante Lucia por intereses mediáticos, sé que a ella le gusta cantar bel canto y que piensa que es muy bueno para su voz, pero creo, aunque puedo estar equivocado, que quizás la falta de un impacto mediático similar en el repertorio ruso, que creo que es el que mejor le va, sea lo que hace que no se prodigue tanto en él.
M'agradaM'agrada