Frank Sinatra 1957
Avui no tenia previst fer aquest post.
Tot prenent un cafè nocturn amb en Colbran, asseguts davant d’un mar pudent i amenaçant una tempesta d’aquelles que ja pronostiquen la fi d’un estiu climatològicament feixuc i xafogós en excés, li he comentat el que volia posar avui al blog. Una curiositat d’aquelles que m’agraden i que són propícies pels dissabtes Infernemlanders, quan acostumo a destapar el pot de les essències més “exòtiques”. Però encara no ho havia escoltat i quan he arribat a casa, m’ha caigut l’anima als peus, m’ha semblat senzillament espantós.
Mentre tornava a casa vorejant la ciutat per la Ronda del Litoral, un camí que acostumo a fer per estalviar-me semàfors, tot i saber que és més llarg, anava pensant el que us escriuria al blog, de la cantant i la cançó i sense adonar-men, el cd m’ha començat a regalar un trajecte veritablement plaent.
Els cd’s que porto al cotxe s’hi eternitzen i alguns queden soterrats temps i temps, sense que recordi que els porto.
Aquesta setmana he fet una mica de neteja del “fons de cedeteca motoritzat” i ves per on ha tornat a sortir el Sinatra The Classic Tracks. Un cd imprescindible d’algunes de les gravacions imprescindibles, de l’època més gloriosa (segona meitat dels cinquanta), del més gran de tots els grans (Joaquim dixit, és clar).
D’aquest CD, si una cançó és bona, la que segueix és millor i ves per on només començar Witchcraft he deixat anar un lleu ooooooooh d’admiració mentre baixava el vidre de la finestra i invitava a entrar acompanyada de l’aire espès, la bruixeria (witchcraft).
Witchcraft va ser escrita l’any 1957 per Cy Coleman i Carolyn Leigh.
Cy Coleman
Cy Colemann (Seymour Kaufman) va néixer a Nova York el 14 de juny de 1929. La seva família, procedent de l’Europa del Est, es va instal·lar al Bronx i el nen, de ben petit ja va demostrar les seves grans aptituds musicals donant recitals de piano que el varen arribar a portar al Carnegie Hall. El seus inicis clàssics varen derivar al jazz i finalment a Broadway, on l’any 1960 va estrenar amb Carolyn Leigh el musical Wildcat, que també va suposar el debut a Broadway de la gran comediant Lucille Ball, l’estrella de le televisió i el cinema nord-americà. D’aquest primer musical, que va haver de tancar abans d’hora per una malaltia de la protagonista, la cançó Hey Look Me Over va esdevenir un èxit.
A aquest debut va seguir Little Me (1962), amb col·laboració amb Neill Simon, basat en una obra de Patrick Dennis l’autor de Auntie Mame. Cal dir que sent una obra magnífica, no va assolir el immens èxit de Jerry Herman amb Mame, utilitzant la mateixa font d’inspiració.
Col·laborant amb Dorothy Flieds, Coleman va estrenar l’any 1966, el seu gran èxit teatral, Sweet Charity, protagonitzada per una de les personalitats més gran que ha donat mai Broadway, Gwen Verdon. Curiosament el que és considerat el seu millor musical no va guanyar el Tony d’aquell any.
Després d’aquest punt àlgid seguiren altres estrenes importants, The Twentieth Century (1978), amb col·laboració amb el mític matrimoni teatral Betty Comden i Adolf Green. L’any 1980, Barnum, protagonitzada per Jim Dale i una desconeguda Glenn Close que interpretava a Charity Barnum, la dona del famós pallasso.
L’any 1989, torna a estrenar, el musical va ser City of Angels, basada en les pel·lícules de cinema negre dels anys 30. Dos anys més tard i altre cop amb els prolífics Comden i Green varen presentar The Will Rogers Follies, obtenint el premi Tony d’aquell any al millor musical. L’any 1997 va presentar a Broadway The Life, estrenat set anys abans al off-Broadway. Aquest és el comiat de Coleman al teatre musical.
Va guanyar el Tony per la millor partitura amb les obres: On the Twentieth Century, City of Angels i The Will Rogers Follies.
Va morir el 18 de novembre de 2004.
Pel que fa a la cançó que avui ens ocupa i que fa estona que tinc injustament oblidada, va ser un dels seus primers grans èxits populars, quan encara no havia debutat a Broadway.
Gravada en un single per Frank Sinatra l’any 1957, es va situar durant setze setmanes entre les 20 cançons de més èxit.
Sinatra la va tornar a incloure en un recopilatori d’èxits l’any 1961 i la va tornar a gravar l’any 1963 i finalment la va versionar per tercera vegada, per incloure-la en el disc Duets, al costat d’Anita Baker l’any 1993. En les tres gravacions d’estudi 1957, 1963 i 1993, els arranjaments orquestrals varen ser del genial Nelsson Riddle, el creador d’aquell so que ara associem a Sinatra, tan sols escoltar els primers compassos d’una cançó.
L’èxit i la qualitat de la cançó varen fer que les grans dames del jazz com Fitzgerald o Vaughan també la versionessin.
Avui, doncs us proposo la versió original, que es va gravar el 20 de maig de 1957.
Witchcraft, música de Cy Coleman i lletra de Carolyn Leigh
That sly come hither stare
Leaves my conscience bare
It’s witchcraft
And I’ve got no defense for it
The heat is too intense for it
What good would commonsense for it do?
Because it’s witchcraft
That wicked witchcraft
And although I know it’s strictly taboo
When you arouse the need in me
My heart says, “Yes indeed” in me
Proceed with what you’re leading me to
And it’s such an ancient pitch
One that I would never switch
Because there’s no nicer witch than you
Because it’s witchcraft
That wicked witchcraft
And although I know it’s strictly taboo
When you arouse the need in me
My heart says, “Yes indeed” in me
Proceed with what you’re leading me to
And it’s such an ancient pitch
But one I would not switch
There’s no nicer witch than you
Who me?
Than you
Not me
Than you
Hey you little witch
YouTube gentilesa de Grandad35
IN FERNEM LAND 
Qué introducción más buena, al más puro estilo Proust nos has situado en el paisaje y hasta sentir sus olores. Tienes razón, como decía un amigo algo poeta y muy marinero, en días de tormenta el mar suele oler a sentina.
Septiembre es un mes irregular; puede darnos el mejor mar, o tormentas. Si el mar está tranquilo y transparente, siento septiembre como un tiempo de prórroga, como un regalo, soy de las que les gusta que el otoño empiece en octubre. A veces -quizás al final de algún verano- cuando no se nos ocurría nada que escuchar terminábamos con Franky, su voz “hechiza” y es siempre una elección segura, pero de eso hace mucho tiempo, qué cosas que tu post me haya hecho recordarlo.
Que descanséis y tengáis un buen finde!
M'agradaM'agrada
Realment ¡Oooooooooooooh! Sempre m’ha agradat molt Frank Sinatra, fins el punt que crec que sóc més de la seva època que d’avui. M’agrada escoltar aquest parlar cantant o cantar parlant, és únic.
“Witchcraft” feia temps que no l’escoltava, és més tinc algun recopilatori d’ell i aquesta no la tenia.
Un altre dia Cole Porter…
Salutacions
M'agradaM'agrada
Canción e intérprete ideales para este sábado pre-otoñal que nos anuncia un posible cambio de tiempo. Mucho me temo, Joaquín, que efectivamente Patrick Dennis es el autor de “Little me”, pero creo que no tiene nada que ver con “Auntie Mame”. Según Wikipedia la obra está basada en su libro “Little Me, The Intimate Memoirs of that Great Star of Stage, Screen and Television/Belle Poitrine” y el argumento no se parece en nada a la obra en la que se ha basado el musical “Mame”. A ver si Colbran nos lo confirma. ¡Bon cap de setmana!
M'agradaM'agrada
Hola Roberto, tens raó, vaig atabalar-me, pensant que a Little Me, que varem veure amb en Colbran a Prince of Wales Theatre of London al llunyà dijous 16 d’agost de 1984 en una matinée a les 15:00 (fort oi?), amb Sheila White, Russ Abbot i Linda Baron, alguns personatges, no les situacions que creia molt anteriors, eren la genial Mame, del mateix Dennis.
Contrastat i consultat amb el meu advocat, que és el que s’ha de fer abans de deixar-se endur per la xafogor mental nocturna, abans de prémer les tecles del ordinador i deixar-ho al blog, una vegada més t’haig de donar la raó.
Immediatament passo a corregir-ho.
Ah! en Colbran i el meu advocat són socis en el mateix bufet.
Una abraçada
M'agradaM'agrada
Em venen unes ganes enormes de ballar cada cop que sento aquesta “Veu”!!! 🙂
Gràcies!!
M'agradaM'agrada
Que sensación de agradable alegría te produce el reencuentro con esa música “olvidada” durante un tiempo. No hay sorpresa al escucharla, la reconoces y la redescubres con una sonrisa.
Gracias, acabas de hacer que me reencuentre con Frank y eso es siempre un placer.
M'agradaM'agrada
Un bon regal per aquest dissabte que j’anúncia tardor, temps de nostàlgia en el sentit fèrtil de la paraula: nous colors al paisatge, poesia secreta que retorna i quina millor banda sonora que la d’aquesta veu que té impostada la melangia en cada mot que diu. Feia temps que no escoltava la veu de la Veu que és també , per molts, la veu de les veus. En Franky em torna com la mel, ai!
M'agradaM'agrada
Ya habrás visto Roberto que Joaquim ha hecho la oportuna rectificación.
Patrick Dennis autor de las novelas “Little me” y las tres relacionadas con “Auntie Mame”, siempre dijo que aunque su supuesta tía de las novelas se llamase Mame Dennis, nunca tuvo una tía de esas características. Si no es cierto que existiera en realidad esa señora yo he llegado a la conclusión que tanto Belle Poitrine (“Little me”) como Mame (“Auntie Mame”) son personajes que reflejan lo que a él le hubiera gustado ser.
Bueno, respecto a esta maravillosa canción, con este contagioso “swing” y la hermosa y clara voz de Sinatra, de dicción cristalina, qué se puede decir? Es una gozada escucharla aún que ya la conozcas, como yo, desde hace 52 años. Lo bueno, si lo es de verdad, siempre suena nuevo y bien.
Por cierto hay unas ligeras variantes del texto original (que es el que nos ha facilitado Joaquim) y el que canta Sinatra. Generalmente el cambiar textos era marca de la casa y generalmente lo hacía con objeto de mantener el espléndido swing.
La primera estrofa, tal como la canta “La Voz” es:
THOSE FINGERS IN MY HAIR
THAT SLY COME HITHER STARE
THAT STRIPS MY CONSCIENCE BARE
IT´S WITCHCRAFT.
y después 4 estrofas más adelante:
IT´S SUCH AN ANCIENT PITCH
BUT ONE I WOULDN´T SWITCH
´CAUSE THERE´S NO NICER WITCH THAN YOU.
El resto del texto es igual, únicamente varía “wicked” por “cracy” delante de “witchcraft” y “but one I wouldn´t switch” por “but one that I never switch”.
Cy Coleman estuvo a punto de crear un musical sobre la vida de Gypsy Rose Lee, incluso tenía una canción compuesta en 1958 “Firefly”, pero los derechos fueron a parar a Jule Styne y se dió origen a uno de los musicales que más estimo, si no es el que más.
Junto a los éxitos que Joaquim destaca de Coleman hay también una serie de fracasos (quién no los tiene?): “The Murray Anderson´s Almanac” (1958), “Ziegfeld Follies” (1958) con Tallulah Bankhead ,”Home again” (1979), “Let´em rot” (1988) y, por último, “Welcome to the Club” (1989).
Pero hay dos títulos que fueron grandes éxitos:
“Seesaw” y “I love my wife”(1974). “Seesaw” fue estrenada en 1973.
Por cierto “I love my wife” tuvo su adaptación española como “Yo quiero a mi mujer” y tuvo un éxito notable, siendo su protagonista Alfredo Landa y llegándose a grabar en LP.
M'agradaM'agrada