Avui per reposar de la lírica farem un descans, amb una mirada al vell cinema que de manera agosarada, no va tenir escrúpols per fer cantar a actors i actrius, que no varen venir a aquest món tocats amb el do de l’art vocal.
Si bé de la gal·leria que us ofereixo avui, hi ha de tot una mica, cap passaria la fase prèvia a cap concurs de cant.
El curiós del cas és que dels fragments que us proposo, el que m’agrada més és just al inrevés, la varen doblar, malgrat que com podreu comprovar en la restauració que s’ha fet recuperant la seva veu, és la millor i de llarg, d’aquesta petita galeria de no especialment dotats pel cant.
Comencem doncs:
James Stewart: Easy to Love (Porter) amb Marjorie Lane a Born to Dance (1936). Amb el fragment censurat pel ridícul codi Hays. A l’Eleanor Powel la va doblar Marjorie Lane
Clark Gable: Putti’n On The Ritz (I.Berlin) de Idiot’s Delight (1939). Evidentment això no era lo seu, ni cantant ni ballant, però per la caiguda d’ulls de la Norma Shearer, podríem deduir que els efectes del “seu art” són efectius i potser uns altres.
Errol Flynn: That’s What You Jolly Well (Schwarts-Loesser) de Thank Your Lucky Stras (1943). No canta bé, però és simpàtic, fatxenda i és posa al públic a la butxaca.
Marlon Brando amb Jean Simmons: A Woman In Love (Loesser) a Guys and Dolls (1955). Ella està justeta i ell no arriba, és clar que el morbo ja era que Brando, l’actor anti sistema, fes una musical ni que fos de Mankiewicz. La cançó composada per la pel·lícula, és una pura delicia.
I per acabar, Ava Gardner: Bill (Kern i HammersteinII) de Show Boat (1951). En aquesta pel·lícula es va cometre el crim de doblar a Ava Gardner. La història va ser llarga i conflictiva i està ben explicada en els comentaris del YouTube que que us he deixat. Com podeu comprovar en aquest fragment alterat, doncs veiem la pel·lícula amb una Ava Gardner esplendorosa i la toma sonora que es va menysprear on la Gardner està esplèndida i el que és pitjor, Annette Warren la noia que la va doblar no ho va fer millor.
La llista podria ser exhaustiva, amb Robert Mitchum, Alan Ladd, Jack Lemmon, Joan Crawford, Kik Douglas, Barbara Stanwyck i tants d’altres, però potser un altre dia…
IN FERNEM LAND 
Hola!
M’he passat gairebé un mes fora i ara han tocat unes setmanes posant-me al dia de feina i tot això, o sigui que he estat bastant desconnectat. Arribat a Barcelona no fa gaire, el repàs del bloc (quants deure, Déu n’hi do! quantes coses a llegir i a sentir) m’ha sérvit per a “entonar-me” en la vida musical quotidiana i, de pas, per a assabentar-me de coses molt diverses. De bo, de bo que llegir-se de cop un mes sencer de l’In fermen Land et fa veure la varietat que arriba a tenir: un cop més, felicitats. A més, trobar-se aquests fragments sublims de la Podles compensa amb escreix el “mono” dels dies passats sense la ració blogaire quotidiana.
No comento coses ja passades, com tot això del Millet, que em va deixar allò que es diu astorat, ni L’arbore di Diana, que vaig arribar a veure només arribar (i que, sí, és avorrideta, però que veient-la amb una actitud de no esperar-ne cap acció, guanya bastant; en tot cas, és molt didàctic per a calibrar el nivell mitjà del que es podia veure en un moment i el que va aportar algú més genial com el senyor Mozart), ni el concert de l’OCB, ni les “normes de la casa de la lírica” que acabo de llegir! (Sensacional, realment! Ens passem regulant obvietats, però se’ns colen conductes “milletianes” que, per molta regulació sobre la matèria que hi hagi, no serveix de res).
Aquest d’avui, francament relaxant. Realment, Gable es troba forçat i faria bé de quedar-se quiet, que quedaria millor. L’Errol Flynn, però, Déu n’hi do: encara podria haver fet de pare de l’Eliza Doolittle, que el fragmen recorda molt la primera escena que té aquest a la taverna o al carrer (la música la recorda, suposo que perquè és del mateix Loesser). És molt bo, sí.
Cal reconèixer que Brando mai no hagués estat un bon cantant ni amb un curs intensiu, però Guys and dolls és tan bonic, que fa que el noi sembli idoni i tot per al paper. I la pel·lícula, la veritat, la trobo molt rodona.
I sí, sí: la veu de ll’Ava Gardner podria haver-se quedat tranquil·lament a la banda sonora. Suposo que llavors era un tipus de veu que, per a un musical de Kern o Rodgers no era la “que es portava”, però sentida avui, és més que interessant. Maco, maco.
Bé, doncs: fins la propera!
M'agradaM'agrada
Extraordinario post.
Ava Gardner está en la plenitud de su belleza, remarcada por ese maravilloso technicolor de la época que, en este caso, llegó a estar nominado al oscar a la mejor fotografía en color. Como tú dices, es un crimen que fuese doblada, privándonos de una voz más que aceptable cargada de sensualidad.
Por lo demás, me quedo con Brando y Simmons en esa película que es una de mis favoritas.
Gracias Joaquim. Te animo a seguir con esa “lista exhaustiva”, donde hay casos realmente curiosos.
M'agradaM'agrada
Hola Bocachete, ben tornat!
Noi, quina feinada repassar tot un mes, espero que t’ho hagis passat força bé.
Atticus, reconociendo de Guys & Dolls es un musical precioso, la película no acaba de funcionar, precisamente por Brando (Joaquim dixit).
Amb la Gardner estem tots d’acord
M'agradaM'agrada
I mirant al nou cinema, caldria afegir l’estrident veu de Ewan McGregor, que espatlla les cançons a Moulin Rouge!
M'agradaM'agrada
Bienvenido Bocachete. Me vas a permitir que te rectifique. La canción que Errol Flynn canta en la película “Thank your lucky stars” (1943-no estrenada en España) tiene música de Arthur Schwartz y letra de Frank Loesser. Este último autor comenzó como letrista y acabó como músico. Es
cierto que esta canción que canta el recordado actor australiano, como canción de taberna que pretende ser, parece un precedente de “With a little bit of luck” o de “Get me to the church on time”, ambas de “My fair lady” (cantadas por el padre de Eliza), pero su compositor fue Frederick Loewe (berlinés afincado en EEUU), con letras de Alan Jay Lerner, pero no Loesser. El parecido de los apellidos propicia la confusión.
Errol Flynn cantó en diversas películas (por ejemplo “Montana”-1950), pero su aportación canora más importante fue en “Lilacs in the Spring” (1954) y “King´s Rhapsody” (1955), aunque circulan copias de ambos films (no estrenados en España) con los fragmentos musicales suprimidos.
Yo encuentro muy curioso escuchar actores y actrices que no siendo cantantes profesionales se defienden bien con una canción, pero no todos. Aunque Marlon Brando no destaque demasiado, hay que reconocer que en la versión cinematográfica de “Guys and dolls” estrenó la canción “A woman in love”, al lado de Jean Simmons, a quien yo ví en Londres en 1975, en “A liitle night music”, musical esplendido de Sondheim, donde tenía múltiples intervenciones cantables, entre ellas, lógicamente, la mágica “Send in the clowns”.
Ava Gardner tuvo mala suerte con su voz, pues sólo le permitieron utilizarla en “Pandora and the flying Dutchman(1950) , “Show Boat” (sólo el disco de la banda sonora), ” Lone Star” (1952) y “Mogambo” (1953), en las demás película en que cantaba lo hacía con voz prestada, siendo la suya especialmente armoniosa y sensual, como señala Atticus.
La intervención musical de Clark Gable es pura anécdota, pues fue la única de su larga carrera, comenzada en 1931, pero no la de James Stewart que ya cantó en una película anterior y en seis posteriores a “Born to dance”, principalmente en “Pot o´ Gold” (1941) y “Night passage” (1957), por lo visto no consideraron los productores que lo hacía tan mal.
Todo ello una curiosidad más aportada por Joaquim, para entretenimiento de todos.
M'agradaM'agrada
A mi me encanta el musical Guys & Dolls, por supuesto, pero también la película, con Brando y todo.
M'agradaM'agrada
Home, no és que permeti la rectificació, és que és obligada! Gràcies per fer-la.. Sí, sí… Entre el Loewe i el Loesser ja em passa això, de vegades. I mira que The most happy fella, m’agrada, però noi… Suposo que va venir que, tant per l’escena del Flynn com pel to de la música, em va venir al cap My fair lady i, a partir d’aquí… ja està. Al Loewe el que és del Loewe, i al Frank el que és del Frank, de fet.
Confirmo, Joaquim, que el mes de bloc, tot de cop, ha estat un plaer. Una mica atapeït, però molt agradable.
M'agradaM'agrada