Karol Szymanowski (1882-1937)
Si el diumenge passat, en la funció del Król Roger, l’aforament del teatre oferia un pobre aspecte, avui diumenge, pel concert dedicat a Karol Szymanowski, l’aforament presentava un més que pobre aspecte. Molts vuits, masses.
El públic del Liceu és un public amb tendència acomodatícia, bastant conservador i poc propici a acceptar, tot i els evidents esforços de la direcció artística, repertoris diferents als assumits com a tradicionals. Per aquest motiu, programar el concert dedicat al compositor polonès, en el torn de diumenge tarda, encara més tradicional, és tota una gosadia.
Jo ho he agrait molt, però no crec que hi hagi molta gent que comparteixi la meva opinió, a jutjar per la pobre entrada i l’acollida final, és clar que aquest darrer aspecte també pot ser degut al resultat artístic assolit, que a mi m’ha semblat discret.
Per a l’ocasió s’han escollit dues obres no gaire llargues i totes dues amb intervenció de solistes vocals i cor, suposo que per fer més atractiu un programa simfònic en un abonament de temporada operística (agradi o no a la Direcció del teatre, doncs el 99% dels abonats ho fan per les òperes, mai pels concerts, recitals o ballets, que ens encolomen, tant si com no, en el abonament).
Bé, les obres escollides han estat el Stabat Mater per a solistes, cor i orquestra, estrenat a Varsòvia l’any 1929 i la Simfonia núm. 3 per a tenor, cor in orquestra, escrita entre els anys 1914 i 1916, és a dir els anys de la I Guerra Mundial.
El Stabat Mater és una obra estàtica, d’un dolor contemplatiu, com s’escau en una obra basada en el fet dramàtic d’una mare que veu el fill penjat a la creu. La música, amb clares afinitats amb el Król Roger que fins demà es representa al teatre, és original i a la recerca de noves sonoritats i melodies, però sempre mirant en la tradició coral ortodoxa, que en els cors a cappella, colpeix per les harmonies emprades i les originals melodies que cerquen l’encís sonor, com succeïa a l’òpera.
El tercet solista ha estat encapçalat per una Ricarda Merbeth en estat de gràcia. La soprano alemanya ja ens va visitar la temporada passada amb el Rèquiem de Dvorák, però avui m’ha agradat molt més. Ha controlat la veu de manera molt eficient, emetent unes notes suspeses de gran efecte, sempre amb complicitat amb el mestre Josep Pons, que l’ha respectat en tot moment, cosa que no ha fet amb els altres. Potser ja és hora que la Merbeth ens vingui a fer una òpera, per acabar de calibrar com és mereix, aquesta soprano, fins fa ben poc, imprescindible al Festival de Bayreuth, amb la seva aplicada Elisabeth del Tannhäuser.
Les altres dues intervencions solistes són de menys relleu i a l’hora de la veritat, també ho han estat a nivell artístic.
Ni la mezzo Agnes Zwierko, ni el baix (?) Alexander Teliga, ambdós participants en les funcions del segon repartiment del Król Roger, han tingut especial rellevància, doncs les veus es projectaven poc i quan el volum sonor, que tan li agrada a Pons, augementava, quedaven ofegats.
El cor del Liceu, quan canta sense reforç, denota un estat general que necessita renovar a molts dels seus membres. Sobretot quan canta forte, les cordes en general, però les femenines en particular, perden el control, denotant un so estrident preocupant. Tot i així el mestre Basso ha fet una tasca molt notable, doncs l’expressivitat en totes les seves intervencions és evident, però ell es troba lligat de peus i mans, si no pot renovar les cordes com caldria.
La simfonia núm. 3 no m’ha acabat d’agradar, segurament per que jo estava més a fora del teatre que a dins, però en el seu conjunt he notat coses molt interessants, però potser el que no m’ha acabat de fer el pes és el resultat final.
L’orquestra del Liceu m’ha semblat vulgar, incapaç de seguir fil per randa la voluntat última de Szymanowski, a la recerca de la bellesa i la perfecció. Les perles que segurament amaga la partitura, en mans de Pons i l’orquestra del Liceu, m’han semblat quincalla.
Els contrasts sonors, amb uns tuttis exageradament forçats, denotaven que el so orquestral no era prou equilibrat, amb un metall (fluix per cert) massa present, esborrant del mapa a una corda més dúctil i a la recerca de bells moments.
Josep Pons ha demostrat en el Król Roger, un treball a fons amb l’orquestra del teatre, amb resultats molt millors que en el concert d’avui. Potser la disposició en el fossar benefici un equilibri que en el concert no he trobat. Si a l’òpera els tuttis també tendien a ofegar al conjunt, avui, amb l’orquestra a dalt del escenari, l’ha ofegat del tot.
El cor, en els moments més plens també arribava a molestar, fins i tot tapant l’orquestra.
Aquest factors no són propis de l’obra, més aviat són responsabilitat del director, que ha de saber equilibrar els diferents plans sonors, sense massacrar al esforçat tenoret (Pavlo Tolstoy) que m’ha semblat que inclús feia els aguts, per les estirades de coll, no pas per que la veu arribés fins la meva localitat o per un cor a vegades amb un so descontrolat, volent impressionar a un ensopit públic, que en acabar a rebut amb uns aplaudiments tebis, un concert del màxim interès amb resultats artístics massa discrets.
El Liceu, després d’aquest toc original i diferent, que agraeixo i esperono a continuar fent, ens prepara un altre raresa, Il Trovatore de Giuseppe Verdi, una òpera que fa més de vint anys que no es representa al teatre. Sembla ser, pel que diuen les ràdios macutos, que els assaigs van d’allò més bé.
Serà possible veure un Verdi i aquest Verdi tan passional i arrauxat, a un bon nivell?, ho espero.
La solució a partir del 2 de desembre.
IN FERNEM LAND 
Yo creo también que Josep Pons hoy no estaba inspirado. El hecho de que se haya comenzado el concierto con más de diez minutos de retraso hace pensar que algo ocurría detrás del escenario y puede que ese algo haya influído en el resultado final. La orquesta no ha estado ni mucho menos a la altura de la lectura de “Krol Roger”.
A mí la “SINFONÍA Nº 3” es lo que más me ha gustado de las tres composiciones que llevo escuchadas de Szymanowsky en los últimos 8 días. En primer lugar me han gustado todos los temas que componen la sinfonía, las diferencias de intensidad orquestal según los pasajes que se describen y el texto que se pone en boca del solista y del coro, cosa que no me sucediò con la ópera.
De todas maneras los fallos del metal, las intervenciones dudosas del mismo, que parecía afinado en tono distinto al resto de la orquesta (quizás es exprofeso y yo no lo sé) y la ejecución global de toda la orquesta ha dado como resultado una interpretación algo precaria.
Por otra parte, siguiendo con la sinfonía, el pobre tenor se ha visto absorbido por el volumen del conjunto orquestal y éste engullido por el exagerado volumen de emisión adoptado por el coro, en ciertos momentos muy gritón.
El “Requiem” me ha aburrido sobremanera, no digo que no sea una pieza destacable sino que a mí no me interesa; lo he encontrado muy monocorde.
El público ha dado la espalda a estos dos espectáculos del compositor polaco, dejando el Liceu a media entrada porque yo creo que aún hay muchos grandes títulos clásicos y contemporáneos que no han sido estrenados en el Liceu, por ejemplo las estupendas óperas del gran compositor polaco Moniuszko y muchas de Rossini, Bellini, Donizetti, Pacini, Mercadante, etc…entre los clásicos y otras contemporáneas como “Vanessa”, “The ghosts of Versailles”, “A streetcar named desire” y reposiciones de títulos olvidados por el Liceu como “Louise”, “La juive”, “La rondine”, “Il trittico”, etc…, sin olvidar esa pequeña maravilla que es “Don Gil de Alcalá” y que el público aceptaría más complacido. Encuentro un error obligar al respetable a presenciar espectáculos que no le interesan. No olvidemos que el cliente siempre tiene la razón, pues paga para disfrutar. Para experimentar siempre están las grabaciones que nadie te obliga a comprarlas.
M'agradaM'agrada
Cuánto echamos de menos a Josep Pons en Granada…
M'agradaM'agrada
Sí que hi faltava alguna cosa, a banda de públic. Jo, aprofitant l’espantada, vaig posar-me directament a platea. Potser allí els solistes no van quedar tan tapats? Jo, la mezzo, la vaig sentir sempre, i vaig trobar-li una veu molt maca, com també al baix de la simfonia. Això sí, la soprano va ser excel·lent, i l’última nota la filar amb una expressió extraordinària.
Coincideixo amb el Colbran que m’han interessant més les obres simfòniques que l’òpera (potser el “problema” d’aquesta és la manca de força teatral (que, ja posats, tampoc la trobo a Les bacants d’Eurípides, encara que en té bastant més: no entenc perquè es fa molt més sovint que d’altres tragèdies seves). La simfonia l’he trobat molt bonica, i el Stabat mater, Déu n’hi do. Penso que una peça més hagués arrodonit el concert: 60 minuts de música i 30 de descans, què voleu que us digui… Potser no justifica el viatge i per això hi havia tantes clapes? Algun dels cicles de lieder amb orquestra que té, aprofitant els cantants, no haguessin desentonat i són breus.
El que no veig tant és que el públic (en general, allò que diem quan parlem d'”el públic”) no vagi a veure Szymanowsky i, en canvi, anés a veure autors més antics o clàssics, com Moniuszko. Per a aquesta generalitat de públic, Moniuszko, Szymanowsky, Pacini o Mercadante, deuen formar part de la mateix nebulosa d”autors desconeguts” i, per tant, “evitables”. Deu ser més conegut, ni que sigui pel nom, Martín i Soler, i el teatre estava més o menys igual de buit quan L’arbore di Diana. I l’estil no és que fós d’allò trencador i negat per al públic. I Barber, Corigliano o Previn, encara pitjor! Són de la galàxia d'”autors contemporanis” i, per tant, “de nyigo-nyigo” i directament “obviables” i “perillosos per a la salut acústica”. Crec que el teatre, si ens fessin “Hálka”, “Vanessa” o el tramvia, estaria tan buit com amb el bo del rei Roger o amb l’arbre dianesc del mes passat. “La rondine”, “Il trittico”, tenen la sort de tenir un autor com Puccini, i això cridarà el públic, però no per una altra cosa. Suposo que si la Caballé no hagués cantat la Saffo de Pacini, no hagués hagut la mateixa entrada quan es va fer.
“Don Gil de Alcalá” , en canvi, tindria èxit (i si s’ha de signar en algun lloc perquè la facin, aviseu, que seria d’aquelles obres que no voldria deixar de veure ben feta abans de morir (com una Villana o unes Golondrinas), i amb bastant seguretat, és una de les millors òperes escrites o estrenades a casa nostra (que el Penella vivia a Barcelona, llavors)), però potser tindria èxit perquè cridaria un tipus de públic “de sarsuela” que s’ha de contentar amb els espectacles dels casals, ateneus i teatres d’aficionats (meritoris, d’altra banda): el públic de Liceu no deixaria considerar-la una obra menor i poc mereixedora de l’escenari del Liceu, com tampoc no ve a un concert simfònic per molt bones que siguin les peces que toquen.
No culparia, doncs, l’empresa: el respectable respondria de manera similar amb altres autors, però suposo que és una constant en la majoria de teatres d’òpera; benvingut sigui Szymanowski, com tots els autors i títols citats o tants d’altres que s’hi podrien donar, però que, malauradament, si l’empresa veu que criden tan poc públic, mai no veurem.
Potser és un pèl pesimista, tot plegat.
M'agradaM'agrada
Amén de cómo haya estado Pons (y el tiempo que lo haya podido preparar) yo sí creo que estos programas son necesarios. Necesarios, obligados e insuficientes. Bastante más que La Rondine, por ejemplo.
Bravo por la dirección artística. Si no tensamos la inquietud artística todavía estaríamos con las Cuatro Estaciones vivaldianas. Y para rutina, la tele.
M'agradaM'agrada
Déu dóna lleganyes a qui no té mans per llevar-se-les. Si el públic sempre té la raó, Butterfly a totes hores i el teatre sempre ple.
M'agradaM'agrada
Por lo menos el público se merece la oportunidad de conocer cómo es Szymanowski a flor de piel, sin el sucedáneo que suponen las grabaciones, después ya se verá si gusta o no gusta, pero nunca decidir por él.
No me parece adecuado que se programe en un teatro de ópera repertorio sinfónico o coral, para eso están las salas de concierto. No tiene por que coincidir el público al que le gusta la ópera con el que le gusta el repertorio sinfónico y coral. Creo que todos conocemos casos en un sentido y en otro.
También habría que hablar de la promoción que se da a unos compositores y a otros. Rossini, por muy desconocida que sea una de sus óperas no necesita carta de presentación; sin embargo, hay otros compositores como Mercadante o el mismo Szymanowski que necesitan más publicidad porque nadie se siente atraído por lo que desconoce.
Estoy convencido de que Krol Roger puede interesar a muchísima gente por el tema que trata, que me parece muy actual -independientemente de que su plasmación a través del libreto sea más o menos acertada, el interés de la obra está en lo musical y en este ámbito también se plantea el conflicto dramátco-. ¿Se ha hecho lo posible para que ese sector del público no habitual pueda conocer la programación de esta ópera? ¿Sabía el público no abonado que la ópera no era atonal ni ultramoderna? Yo creo que no.
Es una ópera que interesa, algo tendrá, a mí me ha hecho recorrer más de 300 klm para verla y la persona que me acompañaba, habitual en los teatros de ópera por simpatía, disfrutó mucho más de Król Roger que lo que lo hizo de, por ejemplo, Luisa Miller el año pasado.
También habría que puntualizar que a la música que se programa hay que hacerle justicia, en el caso de la ópera de Szymanowski no basta con la soprano, el tenor y barítino de turno, es que ni siquiera son necesarios, con una buena orquesta, capaz de reflejar todas las texturas y la riqueza cromática de la obra, un buen coro y una apuesta escénica inteligente -como ha sido el caso- pero también variada -como exige cada uno de los tres actos de la ópera- debería bastar para que el disfrute esté asegurado.
Quizás Król Roger no necesite del público de La Traviata o Lucia di Lammermoor sino que requiere de otro público más joven -o no- y más inquieto, que no busque al cantante revelación de la temporada ni vaya a escuchar exclusivamente arias de lucimiento -que también las tiene, por cierto-.
M'agradaM'agrada
Al Gran Teatre del Liceu, en qualsevol temps s’ha fet tot tipus d’espectacles, agradés o no, entraven dins de la temporada, fos d’hiver o tardor. En època del Sr. Arquer i Pamies, havien dos tipus abomements un d’òpera i l’altre de ballet, i entre mig es feien concerts, recitals, etc. si deixaves un d’ells, la temporada següent havies perdut obviament el número d’aquella butaca. Sempre han estat presents compositors contemporanis, de vegades amb l’assistència d’alguns compositors. Per tant no és cap novetat , sortosament..!!!. Crec que el Liceu porta una bona direcció apostant per aquests compositors.
Jo particularment el concert d’ahir vaig gaudir-lo molt, possiblemet per ser un compositor que no conec massa i per tant no puc filar tan prim.
M'agradaM'agrada
Titus, entre “Madama Butterfly” (1904), que a mí no me entusiasma, y “Krol Roger” (1926) hay óperas tan interesantes entre esos años como: “I quatro rustegghi”, “La ciudad invisible de Kitezh”, “A village Romeo and Juliette”, “Arianne et Barbe Bleu”, “El gallo de oro”, “La fanciulla del West”, “Conchita”, “I gioelli della Madonna”, “Pénélope”, “L´amore dei tre re”, “Franceca da Rimini”, “Marouf” (una verdadera sorpresa musical), “Goyescas”, “La vida breve”, “Turandot” y “Arlecchino” (ambas de Busoni), “Palestrina”, “La rondine” (la he visto en DVD hace unos días y no es en absoluto despreciable), “Il triitico”, “Il piccolo Marat”, “La leggenda di Sakuntala” (que acabo de descubrir en una grabación en directo de los años 60 del siglo pasado), “El amor de las tres naranjas”, “Giulietta e Romeo” (Zandonai), “Padmâvati”, “Intermezzo”,”I cavalieri di Ekebu”, “Doktor Faust” (Busoni), aparte de diferentes obras de Respighi, por no mencionar multitud de títulos anteriores y posteriores, que o no se han estrenado aún en el Liceu o la última vez que se representaron fue hace muchos años y tienen tanto o más interés que esta ópera de Szymanovsky.
En mi opinión, cuando se efectúa un estreno de una ópera, sea barroca, clásica, bel canto, romántica, wagneriana (quedan por estrenar en el Liceu), verdiana (también queda alguna por estrenar en nuestro coliseo) verista, postverista o contemporánea, en un teatro como el Liceu, debiera ir fuera de abono, para que la vieran los interesados en ella y no obligar al público en general a verla, pues quizás no le interesa. Yo soy partidario de investigar y descubrir nuevos títulos, pero no siempre quedo satisfecho al escucharlos o verlos. No obstante, si me programaran un estreno fuera de abono iría a verlo, pero no me hace ninguna gracia que me obliguen a ello con el abono.
M'agradaM'agrada
Si mencionava Butterfly no és tant per l’època com perquè pareix que és la favorita del públic. A Les Arts, per exemple, Helga ho té clar: la va programar fa dos anys i l’ha tornat a programar enguany, amb una altre montatge diferent. Perquè, havent-ne tants títols per triar? I més tractant-se d’un teatre tan jove on fins i tot hi ha autors tan importants com ara Donizetti, Bellini, Txaikovski o Strauss que no han aparegut mai? Doncs perquè vol fer caixa i el que fa caixa és Butterfly. Això és així, ens agrade o no. Si li dius a Helga que programe Sakúntala o Palestrina ja et pots imaginar el que et dirà.
Amb allò que dius de les estrenes no puc estar més en desacord. Segons el teu plantejament, Krol Roger hauria de quedar fora d’abonament mentres que Gaudí, per exemple, podria entrar en abonament en el cas de que la repetiren perque ja va passar pel Liceu en temporades anteriors.
Jo crec que un teatre públic, subvencionat, ha de mantindre content tot el públic, els que demanen Butterfly i els que demanen Krol Roger, que possiblement són molts menys, però és la seva obligació com entitat cultural fer cas a les minories també. Si fóra un negoci privat podrien fer el que vullgueren, com si només volen programar Turandots i Butterflies, però si és públic, no.
M'agradaM'agrada
Titus, no te preocupes que Gaudí no la repetirán. Y cuando la estrenaron tenía que haber sido fuera de abono. Si la repitieran y la incluyeran en abono el teatro estaría vacío.
De lo que me quejo no es de que programen títulos nuevos, estoy de acuerdo en que lo hagan y deben hacerse, pero que los estrenos se hagan fuera de abono y que puedas escoger verlos o no, no que te obliguen a ello, como ocurre con el ballet, dentro de tu abono. De lo contrario el público que no está interesado tiene que hacer lo que ha hecho buena parte del mismo, en los tres espectáculos que llevamos de temporada en el Liceu, es decir no presentarse al teatro y perder el dinero que cuesta cada entrada, que no es poco y lo que es peor que no se vuelvan a abonar la próxima temporada.
Y que conste que lo dicho no va en detrimento de la música de Szymanovsky, que encuentro interesantísima, pero así como “Krol Roger” la he archivado, ya tengo encargada una grabación de Naxos con la segunda y tercera sinfonía, pues esta última me ha gustado muchísimo.
M'agradaM'agrada
Colbran, entre totes aquestes òperes, creus què el Rei Roger no es digne estar-hi entre les esmentades?. Jo sincerament crec que sí.
M'agradaM'agrada
No vaig estar present en el concert, però si que vaig assistir dissabte passat a la representació de l’òpera. Em va semblar una molt interessant proposta per part del teatre, si bé com diu Colbran segurament si la programació es fes per votació dels abonats no hauria arribat al Liceu. Aquest tipus d’òperes exigeixen un esforç per part de l’espectador ja que cal una certa preparació abans de la representació i ve això al escoltatr a la sortida del teatre per alguna persona que deia que no havia entès res. En general crec que el públic sense mostrar les mostres efusives que hagués provocat una Buterfly va sortir satisfet de la funció. Jo per descomptat no l’arxivo.
M'agradaM'agrada