Ahir diumenge l’Auditori de Barcelona no presentava un aspecte radiant. Segurament Anton Bruckner espenta a molts melòmans que s’han estimat més quedar-se a casa o fer qualsevol altre activitat. S’han equivocat, doncs han perdut l’oportunitat d’escoltar una magnífica interpretació de la darrera simfonia d’aquest temut compositor i una vegada més, de veure com el encara Director titular, ens ha regalat una versió, que estic segur que recordarem i no m’agradaria pronosticar que enyorarem.
El concert s’ha iniciat amb una estrena, la tradicional quota autòctona, aquest cop de Carles Guinovart.
Klangfarben, obra quer porta l’explicatiu subtítol de Variacions pictòriques per a orquestra simfònica sobre l’obra de Salvador Alibau (2009).
És una obra d’encàrrec de l’OBC i l’obra Social de Caixa Catalunya de curta durada (19 minuts), tot i que a la mitja part més d’un comentava que era massa llarga.
No m’ha acabat de desagradar, és a dir m’ha agradat més del que em pensava en un inici, doncs per dir-ho aviat, no m’interessen gaire les obres que he escoltat d’aquest compositor.
Primavera 1996 Fibra de cel·lulosa, pigments i fils de Salvador Alibau
Fractal estelar (2005) . fibra de cel·lulosa, pigmentada i fils de Salvador Alibau
La partitura s’inspira, com ens diu el subtítol, en l’obra pictòrica de Salvador Alibau i si haig de jutjar-la per les fotografies que de la mateixa s’ens mostre al programa de ma i per la introducció que ens fa el mateix mestre Guinovart, amb una frase tan contundent com “el més important en una obra d’art és que obri l’imaginari de qui se li acosta amb esperit escrutador, i això és el que hem pretés en la transversalitat de les dues arts“, hauria de dir que ni l’un ni l’altre han aconseguit amb les seves obres artístiques, motivar-me del tot, tot i que si haig d’escollir em quedo amb la font d’inspiració, és a dir l’obra pictòrica i això que no he vist els originals i en canvi de l’obra musical, si.
Sense arribar més enllà de la curiositat i interès per les textures i recursos tímbrics emprats, he percebut coses que m’ha fet parar més atenció del habitual, recursos ja escoltats en obres molt anteriors a aquesta estrena i de procedència americana, doncs hi han hagut molts moments que m’ha semblat escoltar una mica del Bernstein de les danses de West Side Story, una mica dels ritmes de Copland i una mica del Montsalvatge indià, però tan sols efectes, doncs en aquesta obra de Guinovart hi he trobat a faltar quelcom. Tota ella semblava l’acompanyament a una cosa que volen ser-hi no hi era, talment donava la sensació que tota aquell farciment de timbres i ritmes, colors i textures, ens haguessin de portar per fi, a un esclat melòdic, que els nostres músics contemporanis encara detesten o temen.
A Amèrica (al nord i al sud), molt menys acomplexats, no s’estalvien a emprar la melodia, però a Europa la temen i defugen, com si fos un recurs caduc i sota el meu punt de vista, segurament arcaic i sense cap tipus de fonament, amb aquests estigmes ens trobem com sempre, en un cul de sac.
Ocell cantaire, trobat mort, transfigurat dins la quadratura del cercle (2000). Fibra de cel·lulosa i pigments en 3 nivells. Salvador Alibau
La brillant escriptura de Guinovart es queda estancada en una infinitat de recursos, sense que jo hi trobi el sentit. A punt d’acabar l’obra, el mestre barceloní demana en préstec el tema de “maria matrem” del Llibre Vermell, abans de la coda final, i ens adonem que amb una melodia que ho lligui, tot pren un altre sentit. Quan ja ens fèiem la il·lusió que allò podia prendre un altre caire, emprant aquesta mesura fàcil i decadent, ens adonem que ha estat un miratge. Massa plaent per un public que acaba rebent amb educació i cortesia, una estrena que difícilment es tornarà a escoltar en una segona audició.
Evocació plàstica del cant Gregorià (2008) Fibra de cel·lulosa pigmentada Salvador Alibau
La segona part ha estat ocupada per la darrera de les simfonies d’Anton Bruckner, la novena, simfonia inacabada que amb el llarg i escruixidor adagi del tercer moviment, clou una llarga vida dedicada a la música, d’un compositor encara hores d’ara temut per la majoria del public llatí, que considera les seves misses i simfonies, llargues, reiteratives, introspectives i de difícil digestió.
Fent un encadenat amb el post anterior, us diré que si a algú dec l’admiració actual per Bruckner, és al mestre Decker, que amb l’integral que ens va fer durant els primers anys amb l’OCB, em va fer adonar dels profunds valors de l’obra simfònica del compositor austríac.
El mestre Oue, com quasi bé tots els directors, té un repertori que li és més afí, més proper, més idoni i sense cap mena de dubte el món brucknerià li escau com un vestit a mida.
És admirable el que el mestre assoleix amb el musics de l’OBC, quan hi ha comunió i us asseguro que en aquest cas i com ja he dit a la introducció, trigaré a esborrar de la memòria la versió escoltada diumenge al matí.
L’OBC transformada (Oue alguna cosa hi tindrà a veure) ofereix una calidesa de so i una conjunció en totes les seves famílies al complert, que m’admira, doncs el so assolit recorda al de les grans formacions més reconegudes. He dit recorda, ja ho sé que no és comparable, però el camí és aquest, quin dubte hi ha?.
A la novena simfonia tothom treballa de valent, però és tota la secció de metall ha de demostrar constantment la seva vàlua, tècnica i expressiva, per arrodonir la globalitat d’una tasca de conjunt.
Qualsevol errada del metall pot endur-se’n a norris una bona versió i per això vull començar per esmentar la brillant actuació de tota la secció, altres vegades més despistada, fatigada o desinhibida. En el concert de diumenge han demostrat que han treballat a fons (un altre mèrit del mestre, suposo).
Quan han tingut que demostrar la seva presència no han defallit ni un moment, sempre sense arribar a tapar a la resta, per tant bona tasca dels musics i del director, que ha mantingut constantment l’equilibri entre els diferents plans sonors i famílies d’instruments.
No m’agrada anomenar a uns per sobre dels altres, però crec que és de justícia fer esment al jove trombó solista, l’Eusebio Sáez.
També vull fer esment de tota la família de la corda, que un cop més ens han demostrat un so càlid, ple, sempre tens, no defallint ni en els moments on el mestre Oue es recrea amb temps generosos. Bravo pels cellos i contrabaixos, sense oblidar a violes i violins, és clar.
El mestre Oue marxarà de Barcelona, agradi o no als seus detractors, havent signat alguns concerts mereixedors del més gran entusiasma.
Tots aquells que el volien crucificar, sols sortir al hemicicle amb una sorprenent americana blanca a ple mes de novembre, s’han hagut de callar i fins i tot admetre que la versió escoltada era bona, no, bona no, excel·lent.
Concentració, equilibri, expressivitat, sentiment, espiritualitat, transcendència, emotivitat, musicalitat al cap i a la fi, en mans d’un mestre menys bellugadís del que ens té acostumats i que sembla un dels pocs arguments que els seus detractors i acèrrims enemics, esgrimeixen al costat de la previsible i famosa samarreta culé del final de la temporada passada, per carregar-se’l avant match.
Si en el Feielich i el scherzo ha mantingut en tot moment l’interès, obtenint brillants i controlats resultats, ha estat en el adagi final on utilitzant els llargs silencis, ha demostrat que la profunditat de la partitura pot esdevenir assequible, sempre i quan al timó de la nau hi hagi algú capaç de portar-la a bon port, amb el criteri de qui coneix els perills i averanys que ha d’afrontar i amb qui compta per fer-ho.
Interpretació emocionant, molt seriosa, densa i equilibrada d’una música transcendent i serena, veritable herència d’un gran místic que en llarg acord final, suspès en l’abisme de la mort, ens ofereix amb inesperada placidesa, sense drames teatrals, malgrat tractar-se del adéu a la vida, una obra magistral.
Després d’un inusual i gratificant llarg silenci, tot i no esperar que el mestre Oue acabés d’abaixar del tot els braços, el públic hem reconegut l’excel·lent interpretació amb llargs i càlids aplaudiments, incrementats quan els musics de l’orquestra s’han afegit amb arcs i peus a l’aprovació generalitzada i quan una violinista s’ha fos en una llarga i intensa abraçada amb ell, després d’entregar-li el ram de flors habitual dels musics al mestre, doncs l’Auditori no se’n fa càrrec, en una mesura d’estalvi econòmic ridícula o de desagraïment i confrontació inexplicable.
Malauradament el trobarem a faltar al mestre Oue i si no, al temps. Crec que no es preveu la seva participació en les properes temporades, fent gala, a qui correspongui invitar-lo, de la ja habitual manca de cortesia envers alguns dels ex de les nostres orquestres, ja sigui el mestre Foster (el que va internacionalitzar més l’OBC) o el mestre De Billy al Liceu, el que va fer la feina més fosca i més ben feta, fins ara, al Teatre de les Rambles.
Anècdotari final.
Quan he entrat per ocupar la meva butaca, un “senyor” assegut a la fila del darrera, en veu una mica altisonant, per tal de que el sentissin també a platea, parlava del pallasso i ballarí, en clara al·lusió al meu estimat mestre Oue. He girat discretament el cap per veure l’individu.
En acabar el concert i davant l’evidència del que havíem escoltat i la impotència d’aquest personatge i el seu argumentari, no se li ha ocorregut dir altre cosa que (en veu alta per tal de contrarestar el ridícul inicial), “li ha anat bé en aquest que el fotessin fora, molt bé, li ha anat molt bé”.
M’he tombat, aquest cop sense discrecions, sense dirigir-li la paraula, òbviament, amb la cara ja ni havia prou i amb un to de prepotència i insisteixo, impotència, ha deixat anar al vuit, doncs jo ja no el mirava, “Què?, vostè (o tu, no ho recordo) també deu ser d’aquells que els hi agrada veure-li remenar el cul?
L’argument m’ha semblat tan empíric i contundent que he llançat l’enèsim BRAVO a l’OBC i el seu mestre. Estic segur que en un moment o altre, el trobarem a faltar, al mestre, no pas al sorrut espectador.
Segona anècdota.
Tot escoltant la transmissió de Radio Clásica aquesta tarda, doncs la de Catalunya Música, que finalment us deixo, ha tingut uns petits lapsus de recepció, he sentit els comentaris finals del periodista i habitual comentarista dels concerts, on ha qualificat els bravos d’exagerats i provocats per uns hooligans (sic) que sistemàticament bravegem al mestre.
Ja m’està bé que els comentaristes radiofòniques es posicionin, els de Catalunya Música també ho fan, en sentit contrari. Em sap greu no disposar de la transmissió de Radio Clásica, doncs us hagués deixat els comentaris finals de les dues emissores, parlant del mateix concert, el del diumenge matí.
Jo m’he sentit maltractat, doncs en cap cas tinc la impressió que la resposta d’avui hagi estat manipulada, ni que la catarsi (com l’ha anomenat en Joan Vives a Catalunya Música), l’hagi produït cap consigna. Crec més aviat que la música transcendent de Bruckner en mans del mestre Oue i una actuació brillant de l’OBC (tant li costa acceptar al Sr. Pérez Senz que l’OBC amb el mestre Oue toca molt bé?) han produït una reacció viscuda, sincera i d’agraïment, com és habitual sempre que succeeix el mateix, sigui quin sigui el director i els musics que ho fan possible. El públic no és sobirà?
De la mateixa manera que ell fa suposicions inexactes, jo també em podria aventurar a fer-les dels seus comentaris, però no, no ho faré, escolteu si us ve de gust la versió d’aquest matí i trèieu vosaltres mateixos les conclusions que us semblin més oportunes.
- Actualització: Si voleu saber com va acabar la cosa premeu aquí
Ara us deixaré un petit tast del final, amb aplaudiments i comentaris inclosos (Catalunya Música), però insisteixo, baixeu-vos la simfonia i ja em direu que us ha semblat.
IN FERNEM LAND 
Joaquim, estic completament d’acord amb tot el que dius. La simfonia preciosa, l’orquetra i el MESTRE OUE, com dius tú de RECLINATORI.
Referent als crítics i comentaristes, depèn de quins, per mi no tenen cap credibilitat
M'agradaM'agrada
Sóc doncs un hooligan?
No en tenia la impressió, si ho diu algú amb la credibilitat musical del experimentat Javier Pérez Senz, dec ser-ho.
Després de més de 40 anys d’assistència ininterrompuda als concerts de l’orquestra, no m’ho hagués imaginat mai.
Dissabte al Auditori, sense dir-nos res, uns quants centenars de hooligans de mitjana edat, que deu ser l’edat més propicia per ser-ho, varem manifestar el nostre parer en acabar el concert.
Vaig tenir la impressió que tots érem hooligans que no ateníem al anàlisi seriós que estic segur, deu utilitzar aquest senyor, per fer aquestes declaracions per antena.
Una pregunta, Joaquim. Ja coneixes la programació de la propera temporada? Com saps que Eiji Oue no dirigirà cap concert?
M'agradaM'agrada
Feia temps que no anava a l’Auditori a escoltar l’OBC. Ahir hi vaig anar, perquè la 9a de Bruckner és una obra meravellosa i tenia ganes de sentir-la en directe. Sóc totalment aliè a les polèmiques generades al voltant d’Oue. L’únic que sé és que ahir vaig sentir un dels millors concerts de la meva vida (i en porto uns quants). L’orquestra estava transformada. Sonava diferent! Sobretot em va impressionar la corda, que és la que sempre he trobat més fluixa. Quin so de vellut, quina força quan convenia, quina bellesa! He escoltat moltes vegades aquesta obra (Giulini, Jochum, Wand…) i puc dir que la versió d’Oue em va commoure. Vaig sortir de la sala trasbalsat. És meravellós que la música tingui aquest poder i ens pugui fer feliços d’aquesta manera.
M'agradaM'agrada
Evidentment, em vaig partir les mans aplaudint.
M'agradaM'agrada
Benvolguts tots,
Jo vaig ser-hi al concert del dissabte i ja ho he dit en una altra pàgina d’aquest bloc:MAGNÍFICA.
He de dir que a mi no se’m pot qualificar de hooligan de res. M’explico: no savia que el mestre Oue s’anava al carrer i que ja tenien un altre director en cartera ni tampoc vaig tant a l’auditori com per estar assabentat de tot el que es cou. La meva butxaca és prou prima com per anar tan sols comptades vegades (això si no arreplego alguna invitació i puc tornar). A més el mestre Oue no ha despertat en mi cap interès o desinterès especial des que va arribar.
Dit això vull manifestar que dissabte, com diria un famós exjugador de futbol, “se me puso la gallina de piel”. Seiji Oue s’ha enfrontat al repte de dirigir la novena simfonia de Brucker sense partitura, amb tota la seguretat del món i dominant l’Orquestra. Manava ell i es va notar. Els va fer traballar de valent i van respondre amb una de les millors interpretacions que he sentit mai. He vibrat amb la música que se’m va oferir. Si el mestre Oue tot (o quasi tot) ho fa així…..si us plau que es quedi.
Ara em queden per escoltar aquesta temporada la simfonia 0 i la 4. Els directors seran altres però l’orquestra la mateixa. Veurem com responen. Gràcies a tots per la vostra atenció.
NOTA: Jo també estaria interessat en la programació de la propera temporada. Ja saps Joaquim, si la tens o saps alguna cosa…..
M'agradaM'agrada
Disculpeu el lapsus, la quarta estarà en mans de l’Orquestra Simfònica de Bilbao.
M'agradaM'agrada
Disfruté del concierto en su totalidad, pero, sobre todo de la sinfonía bruckneriana. Suscribo el análisis que has hecho de la ejecución de la misma. Fue una interpretación extraordinaria, llena de sensibilidad y con una respuesta de la orquesta de muy gran nivel.
Y respecto al director, en esta ocasión, pienso que nadie puede reprocharle nada, pues la sobriedad con la que dirigió la obra estuvo a la vista de todos.
Un concierto para recordar…
M'agradaM'agrada
Estimado Joaquim,
No creo haber dicho a lo largo de la transmisión nada que pueda inducirte a pensar que es imposible que un servidor reconozca que la OBC toca mejor con Oue, entre otras cosas porque lo he reconocido y basta repasar las hemerotecas para comprobarlo, tanto en El País como en Scherzo. Sólo he dicho, al final, tras los prolongados aplausos y el numerito del ramo de flores( que se repite cada vez, y por tanto, no creo que pueda considerarse espontáneo) que Oue tiene un grupo de hinchas que aclamaban con lógico entusiasmo sus interpretaciones. Esa es mi impresión, avalada por los comentarios de no pocos espectadores y algunos músicos de la orquesta. Si te ha molestado, lo siento, pero te aseguro que no lo digo al dictado de nadie, ni de la OBC (bastante han hecho ya algunos responsables de la orquesta para desprestigiarme precisamente por alabar los logros de Oue con la OBC y criticar a los politicos que no han querido ni escuchar la opinión del público. No estaba en mi ánimo ofender a nadie y por tanto os pido disculpas y así lo haré públicamente durante la próxima transmisión. Pero que conste que soy o el dueño de mis comentarios y que no los hago presionado por nadie, ni por los responsables de la orquesta, ni por los músicos, ni por los admiradores o detractores de Oue (fíjate, hoy me han llegado varios emails de gente que dice que cómo podemos emitir un Bruckner con tantas pifias en los metales y un sonido tan sucio en la cuerda y les he respondido a todos que la versión estuvo bien, pero que cada uno es libre de opinar lo que quiera)
M'agradaM'agrada
Gracias Javier, puedo discrepar contigo de muchas cosas, pero te agradezco enormemente que me contestes, siempre lo has hecho cuando te ha parecido oportuno y eso no es habitual, te honra. A muchos les he invitado con mis posts a hacerlo y simplemente han decidido no hacerlo o hacerlo bajo nicks falsos.
Te acepto las disculpas, aunque comprenderás que llamar hooligans al público que bravea un artista, no es precisamente ajustarse a la verdad, haciéndolo como se hizo, nada que ver con los festivales liceistas que tan bien conoces, de adhesión a ciertos/as cantantes. ¿Lo has dicho alguna vez de los seguidores de las divas operísticas?, Yo no te lo he leído en tus crónicas o escuchado en tus trasmisiones desde el Liceu.
También me gustaría puntualizar respecto a las flores. Sabes perfectamente que en cada concierto que dirige el maestro Oue, desde que la Dirección del Auditori o de la Orquesta (Gerencia), por razones presupuestarias decidieron prescindir del detalle floral al terminar los conciertos, los mismos músicos de la OBC le entregan un ramo. También hay una japonesa (que no vi el domingo) que le entrega siempre un ramo, pero no encuentro correcto que tildes de numerito un regalo de la orquesta a su director. Quizás también te molesta (de hecho creo que te has manifestado al respecto en el pasado) que muestren su aprobación con pataleos y golpes en los arcos.
Habrá músicos a los cuales no les guste su maestro, pero reconocerás que la mayoría le adoran. Eso se nota al terminar los conciertos, por supuesto, pero durante el concierto aún más y chico, yo lo agradezco enormemente.
Me molesta a parte del calificativo hooliganiano, que digas que no hay para tanto, cuando la gran mayoría del público insiste, y no una minoría, en mostrar su aprobación a lo escuchado. Jamás lo has dicho de una demostración desaforada de cantantes de ópera.
Aún así, te agradezco que manifiestes tu opinión, aunque en las trasmisiones de radio creo que ejerces de locutor y no de crítico.
En fin Javier, estarás de acuerdo conmigo que no gusta que el maestro Oue guste. Estaremos casi todos equivocados o como el señor impresentable que tenía detrás, que tuvo que reconocer ante la interpretación escuchada que estaba bien, pero rematando la faena con lo del despido.
Yo he invitado a los asiduos al blog a escuchar el concierto, si no asistieron y que dejen su opinión. No quiero enfrentarme contigo respecto al sonido de la cuerda o las pifias del metal, puesto que a todas luces, parece que asistimos a conciertos diferentes o que la vara de medir, no es igual para el maestro Oue, que para otros maestros que dirigen la OBC.
Gracias de nuevo por dejar tu opinión y vuelve cuando quieras.
Pere i Tomàs, benvinguts al blog. Espero tornar a tenir-vos com a comentaristes, és un plaer.
Pel que respecte a la temporada vinent, desconec absolutament la programació, però si que us puc dir que a dia d’ahir, el mestre Oue ja sabia que la propera temporada i les següents, no estava invitat. Si rectifiquen crec que hi haurà molta gent contenta, si no ho fan, altre cop quedarà palès el grau d’elegància que caracteritza els dirigents, incloent el nou Director musical, responsable de la programació i que no comença amb bon peu.
M'agradaM'agrada
hay músicas, de las que uno no se sale indemne después de una buena interpretación, como la de Bruckner por ejemplo…
siento que tuvieras que aterrizar en el mundo con los comentarios del vecino de atras, “pamatarlo”
hoy las “liebres” las cuelgas tú, chulas¡¡¡
M'agradaM'agrada
dissabte, un bon concert, que em va fer gaudir de la novena tot i no ser devota bruckneriana. A l’Oue se li sent molt les seves expira-aspiracions. Es deixa la pell i els professors de l’orquestra li agraeixen.
L’obra de Guinovart era molt audible encara que en Rahn no va sonar tan bé amb el seu contrabaix. molt millor la música que l’obra pictòricament pobra que ens ensenya el programa.
Contents de veure al Pillai un altre cop, però han marxat tants músics…
M'agradaM'agrada
Debo reconocer que tienes razón, creo que hay demasiado interés en demasiadas esferas de la vida de la obc en que no gusta que el maestro Oue guste, lo que me parece intrinsecamente malo, porque este señor, que sabes que no es santo de mi devoción, conoce a fondo las obras que dirige, sabe prepararlas en los ensayos y, lo que es mejor, logra lo más dificil, que los músicos toquen con ganas. Pero es que a mi lo que me molesta de verdad, más allá de la polémica sobre Oue, sobre sus aciertos y desaciertos, es que los músicos de la obc no rindan siempre al máximo, que es su obligación y por ello cobran sueldos mucho más altos que los de la inmensa mayoría. Son unos privilegiados, están entre los profesionales de la música mejor pagados de España y no es de recibo que necesiten la inspiración divina, venga de Oue o de quien sea, para rendir al máximo nivel, que eso es lo que deberían hacer siempre. Y una vez asegurado el listón de calidad, cuando el director les guste o les motive más, entonces que nos regalen un concierto inolvidable. Lo que no es de recibo es la cantidad de suplentes que cubren a musicos de la plantilla que prefieren dedicarse a otras cosas más lucrativas que preparar a fondo una obra y que nunca estén dispuestos a dejarse la piel en los ensayos. Y lo que digo, tristemente, no es una opinión, sino un hecho facilmente comprobable. Eso es lo que me molesta más allá del caso Oue. Mes gustaría tener en casa una buena orquesta, sin más, sea con Oue, con Pablo González o con el que lo sustituirá. Y quizá no me he expresado antes con claridad, pero lo de las pifias y el sonido sucio no lo he dicho yo, es una apreciación que me ha enviado un oyente indignado por la “poca calidad de la Novena que usteden han emitido este domingo”. Tiene tela lo mucho que tenemos que aguantar, y por todas partes. En cuanto a lo de critico y locutor, nada tiene que ver, pero debo recordarte que un locutor no es un lorito ni un florero y que debe hablar también del ambiente de la sala, por eso cuando hay poca o mucha gente lo comunico a los oyentes, aunque hay quien me dice que eso no es necesario decirlo. Como puedes ver, nunca llueve a gusto de todos y yo lo único que puedo deciros es que intento hacer mi trabajo de la forma más honesta posible. Así que, si meto la pata, que nadie vea oscuras manipulaciones detras ni deseos inconfesables. Es que he metido la pata, y nada más. Saludos y gracias por mantener estas páginas tan llenas de cosas útiles e interesantes, que falta nos hacen
M'agradaM'agrada
Para no alargar más la cosa, aunque es un placer dialogar contigo, te diré que el sonido de Rádio Clásica era infame y que la nitidez de la cuerda brillaba por su ausencia, no así el de Catalunya Música, que a pesar de los gaps que se aprecian en el primer movimiento, tiene una toma de sonido mucho más nítida. Algún día me tendrías que explicar el porqué de esas diferencias, si las tomas (micros) deben ser las mismas.
No me meteré en el terreno de los músicos, puesto que lo que dices es grave y no quiero interceder por nadie. El blog lo frecuentan músicos y si lo creen conveniente ya darán su opinión.
Javier, quizás Oue sepa llevar una orquesta o sacarle todo el jugo, con un trabajo concienzudo, minucioso y tratando a los músicos de otra manera, que otros directores de renombre, que pasan la semana y si te he visto, no me acuerdo, con lo cual los resultados, evidentemente son otros. Actuaciones brillantísimas con otros directores que no son Oue, también las ha habido, con grandes triunfos y bravos hoolinganescos (perdón, no me he podido resistir)
Finalmente, ya te he comentado que no me molesta que hagas críticas más o menos notorias en las transmisiones, pero no es lo habitual en los comentaristas radiofónicos, a no ser que traigáis a un colaborador que lo haga. En cualquier caso, hablar del aforo, o de si los aplausos son exagerados, bajo tu punto de vista, son cosas muy distintas.
Espero poder saludarte la próxima vez que coincidamos y terminar de firmar un “armisticio”.
M'agradaM'agrada
Sr. Pérez Senz:
Respeto todas las críticas de los conciertos, coincida o no con ellas, pero lo que aquí escribe sobre los músicos de la OBC es ofensivo, falso y denota desconocimiento de la realidad de una orquesta y en especial de la nuestra.
Que el maestro Oue nos motiva es innegable, como otros tantos buenos directores. Los músicos individualmente procuramos rendir siempre al máximo porque somos PROFESIONALES, no porque estemos “obligados” por lo que usted considera sueldos de “privilegiados”. El rendimiento de la orquesta en conjunto depende en gran medida de la labor del director en los ensayos; cuando tenemos al frente a directores que no saben trabajar o tienen una técnica deficiente es bastante difícil sacar adelante un buen concierto, no se trata de inspiración sino de transpiración (como diría Pau Casals). ¿Cree que los músicos elegimos a los directores? ni caso nos hacen para designar los directores titulares o conservarlos, menos aún con los invitados.
“Nunca están dispuestos a dejarse la piel en los ensayos”, pero qué barbaridad decir esto ¿a cuántos ensayos ha asistido usted para hacer semejante afirmación? Imagino que contestará que se lo he dicho algún director, tal vez alguno que “ha querido y no ha podido”…
La cantidad de suplentes es por bajas y plazas vacantes; decir que “los de plantilla preferimos hacer bolos lucrativos a tocar en la orquesta” es denigrante, además ¿cree usted que podemos decidir cuándo trabajamos? para faltar aunque sea un día hay que pedir permiso (sin sueldo) y la gerencia decide si se otorga según el motivo que argumentes, a veces te descuentan el sueldo de toda la semana. En todo caso reproche a los responsables de que hayan marchado unos cuantos buenos músicos o que no se hagan oposiciones con suficiente frecuencia.
Detrás de un micrófono o un ordenador uno debe sentirse bastante relajado; dar la cara cada semana delante de 2000 personas es un poco más comprometido, máxime cuando algunos están esperando a que pifies para decir que no te dejas la piel, no rindes al máximo nivel o necesitas inspiración divina.
Sr. Pérez Senz, quiera un poco más a l’OBC, y por favor sea respetuoso con sus músicos.
M'agradaM'agrada
Joaquim, si segueixes interessat, crec que et podré enviar la retransmissió de RN, jo no la tinc, però sé qui la va enregistrar. Aquesta nit et dic alguna cosa.
M'agradaM'agrada
Retroenllaç: Música maravillosa « destemundo