La ferida d'Amfortas (Parsifal, Hans-Jürgen Syberberg, 1982)
Ja ho sé, avui és dimarts i no toca, però he decidit que si, que toca, doncs tinc més fonos que dimecres té el mes de desembre i si vull complir amb el meu propòsit abans d’acabar l’any, hauré de publicar aproximadament tres fonos cada dues setmanes.
Suposo que no serà un problema, doncs estic molt content de la resposta que ha tingut aquesta iniciativa, ja sigui per les propostes rebudes, com per les visites i comentaris, que han rebut tots els posts.
A part, m’anirà bé, doncs estic en un cert moment d’incertesa, que ara no ve al cas publicitar i segurament no podré publicar cada dia, ni contestar-vos i correspondre als vostres gentils comentaris.
A l’Amfortas no cal presentar-lo gaire, és un col·laborador de luxe, que amb les seves cròniques de la corresponsalia més enllà del In Fernem Land, ens ha provocat l’admiració i enveja, per ser un privilegiat espectador d’espectacles d’arreu i explicar-nos-ho amb senzillesa, sense fer-ne mai ostentació, com si veure tot el que veu, fos la cosa més normal del món. Altres en el seu lloc, en ferien una secció egocentrista, de insuportable i pedant lectura.
També vull aprofitar l’avinentesa, per agrair al amic i no al corresponsal, que des de el primer dia que ens varem conèixer, va demostrar-me una estima, una proximitat i una bonhomia fora del normal. Ell, juntament amb la meva estimada Pilar, ho han fet extensiu a una família de reclinatori (això, a Déu poso per testimoni que ho dic de tot cor)
Us deixo amb la seva proposta, que com us vaig avançar m’agrada molt, doncs ens porta una òpera cabdal, per un artista cabdal en un fragment fascinant.
Pimen i Grigori en la primera escena del acte primer del Boris Godunov
LA DARRERA HISTÒRIA– “Yeschó odnó poslyédeneye skazánye. (Boris Godunov)
L’òpera russa, llevat d’algunes excepcions, és generalment desconeguda i poc representada fora de Rússia, però és indubtablement una de les que més títols ha proporcionat al gènere operístic. Quan vaig llegir la proposta de Joaquim vaig pensar que la meva contribució seria d’òpera russa o txeca per les que tinc una estima especial. Visitant aquest estiu Rússia em vaig adonar de la importància de la religió i dels cantants baixos. A tots els monestirs que varem visitar hi havia un quartet de monjos cantant i sempre impressionava el baix del conjunt. Al museu rus de Sant Petesburg entre moltes pintures vaig descobrir una escultura de un monjo que assegut estava escrivint i vaig pensar: És Pimen. Per tant en aquell moment em va quedar clara quina seria la meva proposta.
L’escena, situada al monestir de Txudovom, descriu com el vell monjo Pimen escriu les seves darreres lletres de la història de Rússia, amb l’esperança que anys mes tard, algú trobi l’escrit i pugui donar a conèixer a les futures generacions el passat de la seva pàtria. Pimen es un representant dels starets que son descrits brillantment per Dostoievsky a la seva obra “Els germans Karamazov”. Escoltant la narració de Pimen el jove monjo Grigori es decidirà a fer-se passar per Dimitri.
Boris Godunov, amb llibret i musica de Modest Mussorgsky, basat a l’obra d’en Alekxandr Puixkin del mateix nom i la Història de Rússia de Nikolai Karamzin es una de les operes russes mes conegudes juntament Pikovaia dama i E. Oniegin.
Opera russa, un fragment que explica quelcom consubstancial al país (Història, religió, un baix cantant i les connotacions de Puixkin i el record de Dostoievsky) afegits a la emoció de la musica de Mussogsky han decidit la proposta.
Boris Christoff
Pimen es interpretat per Boris Christoff, amb l’orquestra Nacional de la radiodifusió francesa dirigits per Issay Dobrowen.
Impressionant, si o no?
En aquesta històrica gravació del Boris, Christoff canta els tres grans rols de baix, Boris, Pimen i Varlaam, cosa impossible de fer en el teatre, però que en l’estudi de gravació tota fantasia és possible.
La propera proposta, que no sé exactament quan s’editarà, però segurament abans de dimecres de la propera setmana és la del amic Barbebleue que ens proposarà el que molts consideren, el millor final d’acte mai escrit en la història de l’òpera.
Ens retrobem el més aviat possible, d’acord?
IN FERNEM LAND 
Amfortas, moltes felicitats per les teves fantàstiques, interessants i envejables cròniques, són plenes de sensibilitat vers un gènere moltes vegades poc comprès. El post reflecteix com he dit, una ànima sensible per les coses boniques, buscant el cantó possitiu de toteselles.
La temporada 1951-52 i 1952-53 dues temorades seguides,vaig tenir la sort de veure, l’òpera Boris Goduvov cantada pel mític Boris Christof, motivat segurament per la meva ignorància et diré que ha estat el baix que més m’ha impressionat , no sols per la veu sino per la força de la seva presència d’una gran personalitat.
Ho sento Amfortats t’ho has perdut per ser massa jove..!!
Gràcies per la teva col.laboració en aquest bloc, el qual gaudeixo moltíssim, i a tú Joaquim per fer-ho possible.
M'agradaM'agrada
El Christoff és un baix impressionant i massa sovint oblidat, a favor d’altres baixos com Siepi o Ghiaurov i particularment crec que Christoff era millor.
El seu Felip II és el meu predilecte i qualsevol de les seves interpretacions verdianes, són d’una intensitat dramàtica i vocal sense comparació possible.
Una veu com aquesta surt molt de tant en tant i a l’actualitat, jo no conec cap cantant d’aquesta corda que pugui recordar una mica, l’art d’aquest gran artista.
Boníssima elecció Amfortas
M'agradaM'agrada
Enhorabuena por tu elección y también por la explicación que has hecho, he disfrutado muchísimo con ambas.
Aprovecho también para darte las gracias por tus estupendas crónicas.
M'agradaM'agrada
Gràcies per la tria, les cróniques i l’explicació que ens has deixat.
M'agradaM'agrada
Tan sólo cabe añadir que tanto la ópera como la interpretación son también de RECLINATORIO. Imprescindibles ambas.
Gracias por crónicas tan atractivas…
M'agradaM'agrada
Es una elección acertadísima. Boris Christoff ha sido desde siempre mi bajo preferido. No tuve la suerte de verlo en persona, mi primer Boris fue Changalovic (ignoro si es correcta la ortografía), pero sí adquirí esta grabación a finales de la década de los 50 del siglo pasado. Acompañaban a Christoff en el reparto un joven Nicolai Gedda y una estupenda Eugenia Zareska, a quien vi en el Liceu junto al citado Changalovic en 1960, pocos años después de haberme comprado esta grabación.
La narración de Pimen es sobrecogedora y misteriosa y da un clima muy especial a esa escena con el futuro falso Dimitri.
En mi tocadiscos sonó cientos de veces. Aparte de este solo me entusiasmaba la escena del Carrillón, la canción de Varlaam, todas las escenas del zar y, muy especialmente, el solo de Marina, su duo con Rangoni y el maravilloso duo de la fuente, después de la popular polonesa. Hoy día sigue gustándome tanto como entonces, pues siento predilección por la música rusa. Por cierto, ha sido reeditado “El convidado de piedra” que mencionbas en un comentario reciente. Yo lo tuve en su edición en LP y me sorprendieron los temas “españoles” que proliferan en la partitura. Los compositores rusos siempre fueron muy dados a componer musica de temática española.
Gracias, Amfortas, por retrotraerme a mis años de bachillerato y recordarme esta grabación que tanto aprecio y que no he conseguido localizar ahora, aunque sé que la tengo en CD.
M'agradaM'agrada
Ara que tan de moda està per part de certs corrents d’opinió denostar la figura de Boris Christoff (i la de tants altres cantants contemporanis d’ell: Gobbi, Del Monaco, Protti…) està bé recordar interpretacions com aquesta on el búlgar està simplement magistral.
Quan es va gravar aquest Boris, segons diu el llibret que acompanya els CDs editats per EMI, no van poder trobar tres baixos capaços de fer front als tres principals papers i Christoff va haver d’encarregar-se de tots tres. La precarietat de l’època és la sort d’avuí, perquè gràcies a això podem tindre Christoff per partida triple. Aquesta gravació és un must per qualsevol operòfil.
M'agradaM'agrada
Titus estem d’acord, llàstima dels cors tan importants en un Boris, que són literalment penosos.
M'agradaM'agrada
Titus, en la versión posterior, en estéreo, dirigida por Andrè Cluytens, tambìén asume Christoff los tres roles, pero no está tan bien arropado como con Gedda, Zareska y el fabulosos Kim Borg.
M'agradaM'agrada
Serà que li va agafar el gust.
Un dubte, ¿és aquest Boris el debut discogràfic de Gedda?
M'agradaM'agrada
Titus, creo que sí, pues data de 1952 y su debut tuvo lugar en Estocolmo en abril de 1952 con “Le postillon de Longjumeau”. A no ser que entre su debut y la grabación del Boris grabara algo en Suecia, como canciones, arias sueltas, lieder o arias para la radio…, dado el éxito que consiguió con esa casi olvidada ópera-operetta de Adolphe Adam.
M'agradaM'agrada
Jo de l’Amfortas hauria esperat un Wagner per allò del seu “nick” i em sorpren amb aquest preciós fragment de Boris Godunov òpera amb la que mai m’he acabat d’atrevir i que, ara, escoltant la increible interprestació de Boris Christoff abordaré amb l’esperança de poder-la assaborir com es mereix.
Escoltant Christoff quasi neva sota el meu sostre.
Gràcies Amfortas. Gràcies també, en especial, a las aportacions de la “Càtedra Colbran” i, a tu, Joaquim per ser el creador de l’espai i la idea.
M'agradaM'agrada
Y a mi que me cuesta esta ópera!!
Ahora, si he de intentarlo de nuevo, será con este bajo, eso seguro.
Gracias Amfortas!
M'agradaM'agrada
Tens rao Joaquim, l’Amfortas ens ha provocat l’admiració i enveja, per ser un privilegiat espectador d’espectacles d’arreu i explicar-nos-ho amb senzillesa, sense fer-ne mai ostentació, com si veure tot el que veu, fos la cosa més normal del món (copiat de la presentació del post).
La seva aportacio i el seu comentari m’han fet augmentar l’enveja i mes encara l’admiració. ¡quin coneixement de la cultura eslava!
Gracies per la tria. A mi sempre m’agradat el BChristoff, el video de la mort de BGodunov me gela la sang, per el que he llegit se l’ha criticat per histriònic, concretament cantant Mefistofeles a Faust de Gonod, pero a mi m’entusiasme.
M'agradaM'agrada