IN FERNEM LAND

OBC: PRIMAVERA AL DESEMBRE


No em cansaré de dir-ho, al menys fins que la normalitat de les crítiques dels concerts de l’OBC, dirigits pel seu mestre titul·lar Eiji Oue, tornin a la premsa, com hauria de ser normal en un país que malauradament i en un aspecte gens conflictiu, tampoc és normal.

És clar que ben mirat, que no hi hagin ressenyes a la premsa diària i en canvi, podem escoltar per les emissores de ràdio (Catalunya Música i Radio Clásica de RNE) els concerts setmanals, encara deixa més en ridícul a aquells que amb la seva actitud menyspreable es volen abstenir d’evidenciar com setmana rere setmana, la immensa majoria del públic que assisteix als concerts de l’OBC, mostra de manera clara i contundent la seva ignorància musical, obsequiant a l’orquestra i als eu director titul·lar, amb claredat i unanimitat, la gratitud per la feina feta. Potser tots estem manipulats o potser els quatre crítics absents hauran de baixar del burro i reconèixer que els atacs al mestre Oue, eren fruit d’una campanya que ja ha donat els seus fruits, no renovat-li el contracte. Ara potser haurien de tornar als seus orígens, quan tots ells, enaltien la feina del mestre Oue al capdavant de l’OBC, abans de que les ocultes i misterioses consignes rebudes, els fessin canviar d¡opinió de manera clamorosament inexplicables, omplint les seves crítiques d’aspectes extra musicals, que per sort ni eren veritat, ni han afectat al rendiment del mestre, que esperonat per l’escalf de la majoria del públic, està rebent en tots els concerts, de la seva darrera temporada com a titullar de l’OBC, èxits clamorosos.

El concert d’aquest cap de setmana era preciós i compromès. S’iniciava amb la vital i eufòrica simfonia número 94 en sol major, anomenada “Sorpresa” de Franz Joseph Haydn.

No ha estat una lectura de la simfonia el que ens va oferir ahir dissabte l’OBC i Eiji Oue, ans el contrari, semblava que l’obra telonera, fos la darrera obra del concert, aquella que acostuma a ocupar la segona part del programa i que normalment és la més treballada.

Quin prodigi de direcció. Nítida, transparent, vital, feliç, enèrgica, detallista, alegre i reconfortant. Els musics de l’OBC amb el seu director, ho he dit moltes vegades, gaudeixen fent música. Ahir va ser una autèntica festa i avui diumenge, escoltant el concert tot tornant de la vetlla diària, ho ha tornat a ser, suposo que va succeir el mateix divendres. El so del conjunt és preciós i el detall de cadascun dels instruments solistes, començant pel solo acompanyat, del concertino invitat (Friedemann Breuninger), en el preciós i sorprenent andante (la sorpresa prové de la intervenció del timbal, de manera inesperada en aquest moviment) que intervenen en la simfonia, talment com si fos una peça de cambra, resulten una veritable delícia. Tot plegat evidència el bon moment de l’orquestra, que es capaç d’oferir-nos tres obres de diferenciades escoles i sonoritats, com les que formaven part del programa d’aquest cap de setmana, tres excel·lents interpretacions.

En acabar la simfonia, el públic no va rebre amb la cortesia habitual de les primeres obres del programa, la magnífica interpretació, més aviat semblava, com ja he dit, el final del concert, amb bravos i forts aplaudiments. Un bon senyal que donaria pas a la primera audició a les temporades de l’OBC, de la segona obra del programa.

La programació de qualsevol obra de Eric Korngold sempre és motiu de goig. Aquest excels music, quasi sempre recordat per les seves obres escrites pel cinema, té un opus creatiu de sorprenent efectisme en el públic, ja sigui de les sales cinematogràfiques, d’òpera o de concert en totes les seves vessants, simfònica o cambrística. Korngold sempre agrada.

El concert per a violoncel i orquestra, una obra curta, d’un únic moviment, és d’una concentrada intensitat dramàtica, amb unes inspirades melodies molt korngoliana, que denoten la procedència cinematogràfica del material emprat, provinent de la banda sonora de la pel·lícula Deception, d’Irvin Rapper. Amb els temes que varen servir de base sonora per aquest film protagonitzat l’any 1946, per Bette davis i Claude Reins, Korngold va construir aquesta petita i efectiva joia d’un quart d’hora mal comptat, on les intervencions del violoncel i l’orquestra es fonen en un diàleg hereu del llenguatge post romàntic, farcit de rics cromatismes en una orquestració d’exuberants colors i formes.

José Mor, el primer violoncel de l’OBC ha estat el solista encarregat d’interpretar l’obra, en una tradició ja quasi oblidada, iniciada en els temps del mestre Decker, d’oferir als instruments solistes de la pròpia orquestra, l’oportunitat de demostrar al públic la seva vàlua. Mor, ha captivat a tothom, amb un so bonic i amb un vigor virtuosístic molt destacable. Brillant i emocionant interpretació molt ben recolzada per l’orquestra, amb la brillantor i energia característica de l’obra korngoliana, que ha merescut un èxit indiscutible i la conseqüent propina del celista, davant els entusiastes aplaudiments del públic. Tant ahir dissabte, com en el concert d’aquest matí, la propina ha estat la zarabanda de la suite núm. 5 de J.S.Bach.

Per la segona part del concert, se’ns reservaba la catarsi sonora que representa sempre l’audició de La Consagració de la Primavera d’Igor Stravinsky.

L’hauré escoltada multitud de vegades i a cada nova escoltada sempre em sorprèn i m’aclapara. No m’estranya que l’estrena fos un dels escàndols documentats, més grans de la història de la música.

Font d’inspiració de tots els musics que han seguit a Stravinski, es fàcil escoltar en aquesta partitura, unes notes del Tauró de John Williams, de la Psicosis de Herman o fins i tot del Jesucrist Superstar de Lloyd Weber. La Consagració encara és jove, trencadora, provocadora i aclaparadora.

Un cop submergits en aquesta ona gegant que t’arrossega sense remissió possible cap al abisme, el millor es deixar-se portar i gaudir, sempre i quan l’orquestra estigui a l’alçada del gran repte que té al davant.

Oue s’ha deixat anar, i amb ell tots els musics. Els solistes de l’orquestra tenen molta feina i compromesa, començant pel fagot solista que inicia la misteriosa i salvatge exposició, passant per tota la família del metall, que haurien de cobrar el doble, fins el solista de timbals que ens ha deixat asseguts i immòbils a les butaques, sense respirar.

Tots i cadascun d’ells varen donar tot el que saben i una mica més, per signar una interpretació exultant i sense concessions.

Merescudíssim triomf del mestre, que cada concert que dirigeix aquesta temporada, assoleix un èxit personal i que sembla d’aquesta manera,  refregar per la cara de qui hagi d’assumir-ho, l’error comés en la no renovació del seu contracte i en la lamentable absència en les properes temporades.

L’OBC està pletòrica i el públic agraït, també.

6 comments

  1. kalamar

    sí, Joaquim,
    un gran programa i una magnífica feina.El concert rodó i memorable. Fins i tot vam veure a dos violinistes OBC jubilats a platea cridant i aplaudint entusiasmats.

    M'agrada

  2. GlòriaA

    Renoi amics, voldria dir tantes coses… i es que el concert d’ahir va ser tant i tant rodó, com sempre en Joaquim ho descriu d’una manera super-perfecte , però, els que no el van gaudir en directe, ni amb encertades paraules , mai ho podran entendre , els concerts de la nostra estimada OBC junt amb el “Mestre OUE” s’han de viure en directe …
    però el de ahir, per ser un concert força compromès per les intervencions solistes en la segona part per a mí va estar de “infart”, ja us he comentat alguna vegada que mentre sona la música sovint jo oblido per complert el fet natural i necessari de respirar i ahir va ser un d’aquests dies ……Gracies Sílvia per aquesta entrada de fagot tan delicada i per a mí tan perfecte, i graçies a tots els músics especialment als solistes que ahir es van lluir musicalment i també (com sempre que dirigeix el “Mestre OUE” )per aquesta expressió física que mostra el vostre amor per la Música i que recolza també l’èxit obtingut .
    Es clar que tant la Sorpresa d’en Haydn i el concert tan fabulós que en que ens va delectar el cello solista de l’orquestra també em va deixar sense respir… milers de Felicitacions per en Josep M.
    i ara amb una forta abraçada …fins el pròxim !,
    La vostre fervent admiradora i amiga, Glòria A.

    M'agrada

  3. Josep

    Cada concert d’aquesta temporada d’Oue ha de ser un homenatge al mestre i als músics per la falta de respecte que se’ls ha tingut, i una denúncia del paper vergonyós que han tingut en la campanya ordenada per Oller i Alfaya els crítics Jorge de Persia, Jaume Radigales, Xavier Casanoves i Pablo M. Haddad. Aquests quatre han pecat per acció. D’altres, com Cester o Pérez Senz, no tenen tanta culpa, però també han faltat al respecte al mestre i als músics per omissió, és a dir, per no tenir la valentia necessària per denunciar el vergonyós complot.

    M'agrada

  4. Hola Josep, no tots els crítics que esmentes en el teu comentari han actuat de la mateixa manera.
    Quan ningú en parlava, en Xavier Cester, des de el seu quadern dominical, en feia esment, ni que fos de manera tangencial en les seves cròniques internacionals.
    Si tu fossis el director dels rotatius on treballen aquests senyors, no els demanaries el motius per el quals no fan la seva feina? Alguna responsabilitat hauríem de demanar als diaris, no et sembla?
    Tot plegat molt confós i críptic i en qualsevol cas lamentable, doncs hores d’ara, no surten les crítiques corresponents als èxits que està assolint el mestre Oue, en cadascuna de les direccions d’enguany.

    M'agrada

  5. Josep

    Hola, Joaquim.

    Completament d’acord amb el que dius. Si jo fos director dels diaris en els que treballen aquests senyors no els demanaria els motius pels quals no fan la seva feina senzillament perquè els hauria despatxat sense contemplacions. Ni tan sols els hauria donat la possibilitat de donar explicacions de la seva vergonyosa connivència amb el lamentable complot contra el mestre Oue (i contra els músics, no oblidem això: no no només s’ha faltat al respecte al mestre, també als músics, que en la seva majoria li han dinat suport incondicional).
    Xavier Cester és, com molt bé dius, el crític que s’ha comportat amb més dignitat. Recordo la crònica del quadern dominical en la que feia esment a la polèmica. És l’únic que ha gosat tocar el tema, però reconeixeràs que ho va fer d’una manera molt eufemística, sense dir les coses pel seu nom. En cap moment parlava de campanya o de complot. Queda clar que ha estat el més digne (és el meu crític preferit, i en això també coincideixo amb tu), però li hauria agraït una mica més de valentia.
    Pérez Senz sempre n’ha donat una de freda i una de calenta, tant a ‘El País’ com a ‘Scherzo’. Aquest nedar entre dues aigües va provocar el seu lamentable comentari sobre els hooligans en la retransmissió d’un concert d’Oue a Radio Clásica. Uns comentaris pels quals s’ha disculpat, cosa que l’honora, però no hauria dit el que va dir si en aquesta polèmica hagués tingut una actitud més valenta. Mai no li he sentit parlar de hooligans en els bravos moltes vegades fora de lloc a divos al Liceu.
    De Radigales i de Casanoves (crítics als que respecto, sobretot Radigales) en recordo crítiques de la Pastoral beethoveniana de la temporada passada fetes amb una duresa fora de lloc. Haddad no es podrà treure mai de sobre el dia que va dir pallasso al mestre, una ofensa a Oue i a tots els músics que no se li pot perdonar per molt que també demanés perdó. De Jorge de Persia millor no parlar-ne, perquè el seu cas és de jutjat de guàrdia.
    Un comentari final: per què serà que en aquest tema els crítics han hagut de demanar perdó tan sovint? Si realment diguessin el que pensen -i no el que toca dir, encara que no ho pensin- no tindrien per què demanar perdó, ja que la seva és una feina completament subjectiva. Tan mal els fa la consciència? És que en el fons saben que trepitgen en fals perquè el que diuen respon a una campanya orquestrada, contra la que no volen o no poden lluitar perquè l’han ordenada Oller o Alfaya -o els dos a la vegada- i si la denuncien ho poden pagar car?
    Aquest any, com molt bé dius, han decidit callar. Els concerts del mestre Oue no existeixen. Però fins ara, i més o menys des de la primavera de 2007, a partir d’una Tercera de Mahler (abans tots ells havien fet crítiques molt elogioses del mestre, inclòs l’inefable Jorge de Persia), s’han comportat amb una agressivitat tan gran que fins i tot han hagut de demanar perdó. Jo no recordo que hagin hagut de demanar perdó per cap altra cosa…

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: