IN FERNEM LAND

LICEU, un trist i impresentable Il Trovatore


Il Trovatore, primera escena del segon acte. Foto Liceu

Ahir diumenge vaig poder anar al Liceu a veure aquest Trovatore que ja ha estat motiu d’anal·lisi i mil i un comentaris, en els blogs i foros i que vaig poder intuir i més tard patir, a partir de l’emissió televisada del dia 2.

Feia temps que no veiem una cosa tan dolenta, i no parlo tan sols del infecte espectacle (?) teatral, ja que les veus, la part principal de qualsevol Trovatore, no va estar a l’alçada del que preveiem en el cartellone inicial, ni tan sols s’acostava a la dignitat que els “radio macutos” ens feien creure, d’allò que s’anava filtrant dels assaigs.

Un bon Trovatore han de ser 5 grans cantants i alhora 5 grans veus i després, la resta. No és fàcil, ja ho sé, però aquests cantants existeixen, potser no a l’alçada dels històrics, però al menys més dignes dels que varen cantar ahir, si.

En aquesta resta és primordial un bon director musical i en això el Liceu va complir amb escreix, comptant amb Marco Armiliato, que sense ser un director genial, és un gran professional,  coneixedor del repertori i de solvència contrastada en tots els grans teatres del circuit.

L’orquestra va sonar amb quelcom més que dignitat, amb un so bonic, per bé que mancat de la personalitat que li donen les primeres batutes, en la memòria de cadascun de nosaltres. Em va semblar que els ritmes tendien a una certa lentitud i a mi aquesta òpera m’agrada més aviat amb un tempo àgil, “a lo Muti” per entendre’ns i a vegades el volum em va semblar excessiu, però no diria pas que el problema aquest cop s’inicies en el fossar de l’orquestra, ans el contrari l’Orquestra del Liceu, en el que portem de temporada està demostrant una regularitat esperançadora, que haurien de confirmar-ho en el proper Tristan i en el que resta de temporada, amb un compromès Rosenkavalier entre d’altres reptes, per poder afirmar d’una vegada, que el pitjor ja ho hem deixat definitivament enrere.

Ara bé, en la primera mitja hora ja constatem que:

Paata Burchuladze, el altisonant baix que anys enrere impressionava per les facultats més que per la línia de cant, ara mancat d’elles, se’ns presenta amb tot el pitjor que ja tenia i cap de les virtuts que lluia en els seus millors anys; Fiorenza Cedolins, la meravellosa Butterfly i arriscada Norma de fa uns anys, definitivament perduda en un repertori que no pot defensar amb aguts anèmics i excessivament prudents, greus inexistents, fiato escàs, color lleig amb un flegmó  impertinent i coloratures problemàtiques, que tan sols deixen, a la en altre temps gran esperança de les dives italianes, amb el seu bell fraseig per defensar un rol que necessita de totes les facultats abans exposades i de les que ella, al menys en aquestes funcions, no n’ha pogut fer gala, en un permanent neguit d’una prestació voluntariosa, però definitivament llastrada per un estat vocal alarmant i deficient; Marco Berti una veu amb possibilitats en mans d’un cantant mediocre, tècnicament poc preparat i amb una tendència constant a les desafinades més inversemblants i Vittorio Vitelli, un jove baríton de les funcions dels torns populars, esdevingut abans d’hora, baríton dramàtic sense ser-ho i amb uns quants anys per endavant, per esdevenir un Comte de Luna com cal, ens deixen tan sols amb Luciana d’Intino, la mezzo italiana de brillant carrera i posseïdora d’una veritable veu de mezzo verdiana, per bé que amb alguns problemes evidents de canvis constants de color i de homogeneïtat en l’emissió i projecció de la seva brillant veu, com a única defensora del que hauria de ser el cant verdià necessari, per portar a bon port aquest repte quasi impossible.

3er acte. El campament segons la versió Playmobil de Gilbert Deflo i William Orlandi

I la producció?. No hi ha producció, doncs el que es pot veure aquests dies al Liceu, no és una producció.

No hi ha treball dramatúrgic amb els personatges. D’acord que la trama és difícil de fer creïble, però deixar-los perduts en mig del escenari, denota una manca absoluta de capacitats del Sr. Deflo per dirigir un espectacle operístic.

L’argument que ha emprat per dir que en aquesta òpera el més important es deixar fluir les veus, sense intervenció escènica que destorbi, és per dir-li, doncs vostè no cobri cap honorari per no fer res, barrut!

El moviment escènic és nefast (entrades i sortides del cor idèntiques a les que podríem veure en una companyia de sarsuela de barri). la primera escena del segon acte voreja l’esperpèntic.

Coreografia ridícula, anodina, prescindible i el més penós, mal executada i provocant les rialles del públic atònit davant una demostració inexplicable del que no ha de ser mai una producció operística.

El Sr. Deflo, que jo recordi ha fet amb aquest, cinc espectacles al Liceu. Un bon Orfeo de Monteverdi, una Pikovaia Dama que ens va enlluernar a l’estrena, avorrir en la reposició i que veurem que succeirà aquest any i dos Verdi,  a part d’aquest desastre, absolutament impresentables. Un Don Carlo negre i una Luisa Miller kitsch l’any passat, que no puc entendre que hagin estat aval suficient per tal de que la Direcció artística del Liceu, hagi apostat altre cop per ell.

No hagués estat millor llogar una producció tradicional i vistosa, tipus Hugo de Ana (la de la Scala), d’aquelles que exasperen al Sr. Matabosch per la manca de dramatúrgia, sacrificada per una estètica complaent, en lloc d’aquesta pífia monumental que no ha satisfet a ningú?.

Coproduir amb Oviedo, Lleida i Tolosa de Llenguadoc, que ningú s’ofengui, ens condiciona a una producció pobreta i de limitats recursos escènics.

Diuen que aquesta producció és caríssima. No ho puc entendre a no ser que hi hagi el Sr. Millet al darrere. Les teles, ni que fossin de la millor seda del món i el vestuari del Playmobil, no poden justificar els mil·lions que diuen que ha costat.

Si pretenen reposar aquest Trovatore, com han fet amb el Turandot, l’Aida, la Norma i altres produccions casolanes, ja cal que es calcin. Jo proposaria una versió de concert amb Radvanovsky, Giordani i Zeljko Lucic, entre d’altres i segur que serà un exitàs.

Quina pífia!

Us deixo el YouTube que el propi Liceu ha penjat, no calen gaires explicacions més, tot i que no s’aprecien en dos minuts els despropòsits de les més de dues hores de insuportable durada.

26 comments

  1. bocachete

    Sap greu que després dels dies que has passat, vinguis i et trobis amb aquest trovador desencoratjador (mira, sempre podràs confiar en l’OBC, qui havia de dir-ho). Realment, D’Intino va estar molt bé i l’orquestra i el cor. Jo, potser, ni que sigui perquè em vaig deixar arrossegar per la música (que, de fet, ha estat un redescobriment d’una òpera que tenia un pèl mal oblidada, no sé per què) no he trobat tan esgarrifosos els protagonistes: certament que la Cedolins m’agradà més els altres cops i aquí li trobo a faltar alguna cosa, i que el registre agut no és el seu, i el Berti, no ho sé, potser me l’esperava pitjor, i mira… El del torn popular, el Gipalli, potser canta millor, amb més gràcia i estil, però li manca veu i quedava molt tapat i el paper li venia massa gran. Em va agradar més el Palatchi que el Paata, i mira que el tenia present d’algunes coses que n’havia sentit abans. I el baríton… suposo que és això, que és jove (bé, no ho sé): té una veu que promet molt, penso, a falta d’alguna cosa; més o menys com el del popular.

    El que sí que és tristíssim és el que hi havia sobre l’escena: si a sobre dius que és car, ja no ho entenc, perquè l’única explicació possible és que l’han fet així per a estalviar-se calers. Diria que l’últim moble que hem vist a l’escenari del Liceu deu haver estat la taula de Salomé. La veritat, ja que ho comentes, qualsevol decorat de comèdia o sarsuela al Centre Moral, a l’Orfeó Martinenc o on vulguis, està més treballat, té més idea i costa menys. Si aquesta ha de ser la tònica, proposo que s’obri el Liceu als escenògrafs del país, però no als Pasquals, Bieitos i companyia, sinó als que fins ara treballen en aquests teatres d’afeccionats: de bo de bo que en sortiríem guanyant per totes les bandes. I mira que el Deflo prometia…. Perquè després ens queixem del Konchwinsky. Hi havia algun moment que, amb algun efecte de llum, quedava maco, però en general… no, per res.

    A seguir bé, noi. I calma, que poc tenim a fer. Com no sigui que, a banda dels premis als millors muntatges i similars, també es concedeixin, per part de la crítica i companyia, les mencions (no premis) als pitjors muntatges, a veure si, amb la mala propaganda que tindrien, algú s’ho replanteja. Si estiguessin ben fonamentats, amb una crítica intel·ligent, potser podrien tenir efecte; com a mínim avergonyir a qui els rebi.

    M'agrada

  2. Il Trovatore és una d’aquelles òperes per crear afició però amb muntatges com aquest l’únic que s’aconsegueix és que la gent que no està habituada a l’òpera, l’avorreixi. A més, les veus, que altres vegades ajuden a salvar la producció, en aquest cas l’enfonsen més, si això encara és possible.

    M'agrada

  3. maria teresa

    Ahir feia fred a Barcelona…i així es com vaig sortir jo del teatre…gelada. Ni em van agradar vocalment, ni molt menys actoralment. Una decepció, vaja. No parlem de la posta en escena…perqué ja començo a creure que m’estan prenent el pel.

    M'agrada

  4. colbran

    Qué vergüenza que esta miserable produccion, con este lamentable reparto se vea el día 22 en cines de toda Europa y EEUU! Quedaremos lucidos.

    Los norteamericanos, tan dados a inventarse adjetivos cada año, ya han calificado a varias producciones españolas de ópera publicadas en DVD, como “eurotrash” (eurobasura, vaya), poniéndonos en el mismo saco de las alemanas, etc. Eso se puede leer en varios comentarios en Amazon.com.

    Yo he visto dos repartos y ninguno de los dos es bueno, pues el Manrico del turno económico (Gipali) es una vocecita armoniosa, más propia de un Casio que de un Manrico. Las dos Leonoras, fatal la primera y regular la segunda (Piscitelli), ambas sin un solo grave, lo cual es GRAVE en una Leonora; tanto en el duo con el conde de Luna como en la prisión ambas ahogadas, optando la segunda por hablar en lugar de cantar. Las mezzos son lo mejor de los dos reapartos, pero la rusa (Melastina) comenzó a estar contundente a partir de la escena del campamento.

    Por lo que atañe al barítono, mucho mejor el español (Juan Jesús Rodríguez, aunque en mi función se tuvo que enfrentar a unas inoportunas flemas), que ese bisoño Vitelli que parece que esté cantando en una preeliminatoria del Concurso Francesc Viñas, gangoso y portamentero hasta la saciedad e imitando como un loco, alternativamente, a Leo Nucci, Paolo Gavanelli y Renato Bruson, pues cuando cantaba con su voz natural ni se le sentía ni tenía color de cantante lírico. Un desastre.

    En cuanto al coro y orquesta me remito a lo dicho por Joaquim, Armiliato consigue un buen sonido de la orquesta, pero le imprime mucha lentitud y en todos los finales, sean de aria, duo, terceto o concertante fuerza el volumen a tal extremo que no se oye a nadie, bueno al coro sí, si es que éste interviene.

    La producción inexistente, si es que cuesta estos 5 millones de euros que se comentan en “Radio
    Macuto”, habrá que pedir responsabilidades y daños y perjuicios, por los pobres aficionados que pagamos religiosamente nuestro abono y entrada y a quienes
    se nos estafa tan vilmente.

    M'agrada

  5. Cristopher

    Pel que estic llegint potser el segon conjunt de cantants deu ser el més acceptable. Ens va tocar la Stoyanova, la Mishura, el Kim i el Michaels Moore. La soprà va defensar el paper de manera força digne, i els altres més o menys també ( més aviat menys). Sempre dins un tó mediocre i baix. Bé l’orquestra i el cor. L’escenografia molt pobra, aburrida i reiterativa, si bé no molestava per escoltar la música (l’únic positiu que s’en pot dir). No es justifica de cap manera l’alt cost que es diu. En conjunt : tot plegat mediocre i fluix tirant a dolent. Una llàstima.

    M'agrada

  6. dandini

    Estic més o menys d’acord amb els vostres comentaris i voldria afagir que he estat habitualment (evidentment no sempre)defensor de la direcció d’en Joan Matabosch al front del Liceu tant en lo referent a cantants,titols i produccions.Malauradament en el cas d’aquest Trovatore i centran·nos en la vessant escènica crec que hem tocat fons.Fer l’Opera així no satisfa a cap tipus de públic i suposaría l’enterrament del gènere en pocs anys.Soc defensor tant de les posades en escena tradicionals com trencadores sempre que hi hagi treball i idees al darrera.Recordo un Trovatore a “La Farándula” fa uns anys que era molt millor(i segur que més econòmic).No penso perdre el meu vot de confiança pero espero que no es torni a repetir una presentació que no transmet absolutament res.

    M'agrada

  7. alex

    Estoy de acuerdo en general sobre este decepcionante TROVATORE ( he presenciado el primer y tercer cast ) , y parece que en conjunto el más solvente es el segundo ( con Stoyanova, Kim y pese incluso al casi siempre desagradable vocalmente M.Moore).
    La casi inexistente producción, de vergüenza en un teatro que pretende mantenerse en primera división y para pedir serias explicaciones al Sr. Matabosch.

    Una pena que entre los tres casts, no haya aparecido en alguna de las funciones un Manrico como M.Giordani o hasta incluso el lírico M.Alvarez ( pero este sigue reñido con el Liceu por causas no demasiado claras ) y que como Leonora no hayamos podido contar con el debut liceistico de Sondra Radvanosky ( o hasta incluso de repetir con Norma Fantini o Micaela Carosi)

    M'agrada

  8. Joanpau

    Benvolgut Joaquim.
    El repartiment que ens comentes el vaig veure per la TV i em va causar una gran pena.
    No vaig entendre l’èxit que se li va fer a la Cedolins amb una veu tan tensa i crispada. A vegades ho fa bonic, però no ni ha prou.
    Els homes millor oblidar-los i la mezzo en cap moment m’ha fet oblidar ni la Zajick de la darrera vegada, ni la gloriosa Cossotto dels meus primers Liceu.
    Jo tenia entrades, bones, per veure el tercer repartiment. Si ho arribo a saber no em gasto els diners d’unes localitats bones per veure aquesta monumental presa de pel.
    Els cantants molt poqueta cosa. Ningú malament, però ningú que donés prestigi al Liceu. L’ambient festiu però sense entusiasmes i l’aforament amb notòries clapes.
    No sé el que ha pretès el Liceu amb aquestes 19 funcions, però que es picarà els dits, segur. Econòmicament sembla increïble que la producció costi més de dos rals, però com a prestigi artístic és un clar suspens.
    Jo volia repartir-ho al nou auditori de la Llotja de Lleida, però he desestimat la idea i això que ho tinc a tocar de casa, però me fa vergonya que aquest espectacle serveixi per inaugurar l’esperat equipament.
    Al Liceu tiren la casa per la finestra amb les obres que no són de repertori, però allò que abans enteníem per repertori, sembla que es refiïn de la venta i un producte servit d’aquesta manera no s’ho empassa ningú.
    M’atreviria a dir, que comparant el que vaig veure al natural i per la tele, el tercer repartiment és menys dolent.

    M'agrada

  9. Jo també hi era diumenge i la Cedolins no em va semblar tan malament si bé se li notava certa por i molt esforç per salvar el rol. No és la que va fer la Butterfly però em va ajudar una mica a no marxar del teatre. La d’Intino no em va convèncer gens. Els seus canvis de color i de registre es menjaven la força que requereix el malaurat personatge. No sé si avui tenim cap gitana sublim com la Cosotto, la Urmana, la Cortez. A mi la Zajick em sembla fluixa, vull dir que li falta ràbia. Dels homes ni en vull parlar. En Marco Verti s’hauria de dedicar a la canço lleugera, tipus Al Bano. És patètic veure-li unes condicions que per manca d’intel·ligencia dramàtica mai no podrà mostrar. Quina vergonya el dia 22 arreu d’Europa!
    Un petó, Joaquim.

    M'agrada

  10. perl-marga

    Me toca el 22 otra vez, el día de la retransmisión en cine. Estuve mirando las entradas que hay libres y la platea está a medias… con lo cual, como hagan tomas del teatro, podrá comprobarse en toda Europa el “exitazo” que ha tenido esta maravillosa producción, ejem.

    P.D. No comprendo cómo se alaba tanto a la Cedolins. Tiene un vibrato tan exagerado que se le van las notas para todos los lados. Es incapaz de mantener una en su sitio.

    M'agrada

  11. Pere

    Vaig començar a venir al Liceu l’any 71974 (tenia 16 anys). L’any següent em vaig abonar i han estat 35 els que he mantingut la fidelitat. Aquesta temporada he abandonat, cansat i avorrit, molt avorrit del que s’hi escolta i sobretot s’hi veu. Com vaig deixar constància al comunicar la meva baixa, ho he fet amb llàgrimes als ulls; però no podia seguir certificant amb la meva presència i els meus diners (els que els hi arriben a través dels impostos són inveitables) una gestió que ha aconseguit fer recular a 2000 abonats (i crec que la crisi no és l’única causa, com es diu a la revista Òpera actual). Una gestió caríssima, amb absència de veus rellevants o d’interès i amb produccions (quasi totes) discutibles, discutides i algunes impresentables (i no sóc un carcamal que viu dels records de temps passats, Sr. Matabosch -de nou, Òpera actual). On són els Strehler, Ponelle i Wallmann d’avui en dia?
    Malgrat tot, la meva fugida no era definitiva. He tret entrades pel Trovatore i la Fille du Régiment. I pel que he vist a la televisió i llegeixo en els vostres comentaris, he llençat els diners i, probablement, el temps. I això que vaig agafar per a una funcio fora d’abonament i de torn ‘popular’.
    En fi, com ja s’ha dit, algunes funcions no tenen cobert ni la meitat de l’aforament (en un Trovatore!) i si no comencen a regalar entrades, la cosa serà patètica. Si jo treballés a la meva feina (sóc metge) amb aquesta eficàcia, eficiència i efectivitat, ja fa temps que….
    Salutacions a tots i bones festes.

    M'agrada

  12. colbran

    Según la relación dada por el Sr. Marco hace unos meses, en una reunión con el “Grup de liceistes de 4rt. i 5e. pis”, el total de abonados está actualmente alrededor de los 20.000. Hace 4 años éramos 24.000 abonados. Es decir que la baja no es de 2000 abonados, sino de 4.000.

    A mí también me están entrando ganas de “desabonarme”, pues de todo lo visto hasta el momento sólo me ha gustado la “Sinfonía nº 3” de Szymanovsky…

    De seguir con estas producciones tan “germánicas” y tan espantosas, que tanto le agradan al Sr. Matabosch” y a según quien y que nos las mete con calzador, por aquello de “que no quieres caldo, pues dos tazas”, es probable que dentro de unos años, como el Sr. Matabosch aún seguirá sentado en la “cadireta, per in aeternum”, se las comtemple él sólo y según quien…

    M'agrada

  13. Concep

    Després de no sé quant temps, torno a connectar-me a In Fernem Land.
    També vaig ser víctima de la compra anticipada per aquestes funcions. Les entrades per veure aquest monumental desastre, vaig comprar-les al estiu del any passat.
    Creia que els cantants serien millors, els noms anunciats ho feien presagiar, però al hora de la veritat, i per ser justos diria que d’això la culpa no és totalment de la direcció artística, ens han decebut, en línies generals a tothom.
    Ara bé, del que alguns anomenen posta en escena, si que la responsabilitat és totalment de la direcció, doncs veient la proposta que els feien (Concurs públic pel que sembla), l’haurien d’haver desestimat.
    No tornaré a comprar entrades anticipades mai més.
    Al teatre, dimecres d’aquesta setmana, hi havia mala maror i comentaris molt negatius, tot i que vocalment va estar millor que la primera nit, la de la transmissió televisiva.
    Bon Nadal a tothom

    M'agrada

  14. Si és veritat, com dius, que aquesta producció és carísima, potser hauríem de començar a planteixar-nos si no seria millor anar prescindint d’alguns membres directius de la fundació.
    Jo vaig veure el repartiment B (Stoyanova, Kim…). Pel que dius em sembla que va estar més equilibrat que el teu sense ser tampoc cap maravella. No estic massa d’acord amb el que dius d’en Paata Burchuladze: és cert que l’home ja no és el que era, peró dins de la mediocritat imperant, potser va estar del millor.

    M'agrada

  15. Hola Christopher benvingut. De ben segur no veuré aquest segon repartiment i potser és el més interessant pel que heu anat dient, però la veritat és que tot i que Il Trovatore m’agrada molt, o potser per això, no tinc ganes de tornar al Liceu.
    Pere, em penso que ens coneixem de fa molt anys, estaves abonat al tornc C, oi?, fins i tot m’havies portat a casa tot anant cap a Terrassa, si és que ets el Pere metge (aleshores estudiant) que coneixia jo. Em sap greu això que has fet, doncs penso que per molt errada que pugui arribar a ser una direcció artística (tampoc crec que sigui el cas), no mereix que et donis de baixa del abonament, però no ets l’únic que conec que ho ha fet o que ho farà la propera temporada.
    cal retocar algunes coses al Liceu, amb això estem d’acord i el pitjor és que estan morint d’èxit. No comprenen que s’estan allunyant d’una part del públic, que no per no compartir l’ideari estètic de la direcció tenen menys vàlua i han de ser menys considerats que aquells que aplaudeixen totes les propostes, senzillament per no ser titllats de poc moderns.
    Al Liceu hi ha d’haver lloc per tothom i jo crec que ara no és així. De mica en mica s’han volgut desempallegar del públic tradicional, tot esperant que es modernitzessin, com si això fos una obligació, una imposició d’una visió més de l’òpera, però no la única. El món canvia i l’òpera també, però si ens hem de cenyir a aquest Trovatore nefast, ha estat una errada monumental de la direcció, que no ha encertat amb l’equip vocal, ni molt menys amb l’escènic. Aquest ha tingut el privilegi de desagradar a tothom, als moderns i als clàssics, senyal inequívoc que es tracta d’un nyap de dimensions descomunals.
    No està clar el preu de la producció, doncs el que ens enllaça l’amic Vianant sembla ser el cost de l’escenografia i potser vestuari, però caldrà afegir la llarga nòmina del equip artístic, fins i tot del coreògraf, que mereixeria un escarni popular al mig de la plaça Catalunya.

    M'agrada

  16. Hola.
    Nosotros fuimos ayer al cine Kinépolis de Valencia a ver la ópera en cuestión en directo (suena super-hortera, lo sé, pero teníamos curiosidad). La verdad es que fue un poco fiasco, primero porque el sonido estuvo cortándose durante el primer acto, y luego lo pasaron a analógico durante el resto del segundo. El resto ya se escuchó bien. Tampoco me gustó la realización, un par de planos generales en toda la ópera, pero sí, vimos cómo al Conde de Luna se le salían los ojos de las órbitas y cómo Leonora sufría lo indecible para poder cantar ese papel: odio los primeros planos en este tipo de representaciones.
    Lo demás…la orquesta sonó mejor de lo que había escuchado alguna vez que he visitado el Liceu, seguro que fue el director, y la puesta en escena…una vergüenza, era como ver un ensayo. Me acordé de ti y tus protestas (educadas, cómo no) por el espectáculo de La Fura en Valencia, y pensé: ausencia total de distracción, y pensé: Ximo estará contento. Pero es que esa misma ausencia de movimiento escénico y de decorado no permitía que me metiera en la ópera.
    Para un medio neófito como yo (el vulgo) estuvo todo bastante pasable, no al nivel que se le supone a este teatro pero tampoco hubo nada, aparte de la escenografía, que chirriara demasiado. La soprano tenía una voz oscura rarísima en los bajos y el tenor parecía un poco novato con ligera tendencia a los desafinos.
    En contra de lo que tú dices, Paata me gustó mucho, creo que lo mejor de los cantantes además de la mezzo.
    En fin, una experiencia extraña comer nachos en la ópera, aunque más extraño oír aplaudir a la de la butaca de atrás como si estuviera en el mismísimo Liceu.
    Bon Nadal!

    M'agrada

  17. Dimarts vaig ser-hi i comparteixo les teves paraules. Sobretot pel que fa a la posada en escena… no sóc jo un expert en el tema, però em veig capaç d’igualar el treball (¿?) fet pel Sr. Deflo, la qual cosa diu molt poc al seu favor.

    En fi, a veure amb què ens van sorprenent…

    M'agrada

  18. Ordet

    Hola amics, és la primera vegada que publico un comentari en aquesta web. Us saludo a tots i us desitjo un bon nadal.
    Jo, afortunadament, no vaig comprar entrades per aquest Trovatore. És una òpera que m’encanta però de la que sóc conscient que costa moltíssim representar-se de forma digna i amb les veus que necessita. Jo només puc parlar de la retransmissió televisiva (que vaig trobar insofrible) i de la que es va passar el dia 22 per diversos cinemes (en el meu cas, al Teatre Municipal de Girona). No sé, però la retransmissió del dia 22 em va agradar. Tinc la sensació que hi havia alguna cosa de muntatge (era un fals directe?). Bé no sé. La veritat és que no ho vaig trobar tan desastrós. Potser pk l’entrada era gratis. Ara, jo no m’hagués gastat els diners per veure telons avorrits que baixen i pugen.
    Espero que amb el Tristany no patim tant… Per aquesta si que tinc entrades!
    Salutacions!

    M'agrada

    • Gràcies Ordet, perdona que m’hagi enderrerit a donar-te la benvinguda. He anat una mica atrafegat aquests dies i ara me’n he adonat que no ho havia fet.
      Jo també espero que el Tristan ens agradi més. Les fotos de la producció, que ja es poden veure a la web del Liceu, donen una certa esperança, malgrat que hi haurà gent que aquest aire de còmic no acabarà d’agradar-lis. Tot dependrà del treball escènic amb els cantants, que era el veritablement desastrós, ballet de les espases a part, d’aquest trist i lamentable Trovatore que ens ha regalat el Liceu per aquestes festes.

      M'agrada

  19. Toni

    Hola i felicitats pel teu bloc; desitjo a tot hom una bona entrada d’any.
    Nomès voldria resenyar que estic plenament d’acord amb tot el que heu escrit en vers aquesta representació. Vaig asistir el dia 29, és a dir, “el tercer equip” de cantants; en realitat ho faig expresament, veuràs: les persones que, com un servidor, de música en sabem nomès una miqueta (sóc el pitjor pianista del món) a l’hora de gaudir d’un espectacle s’ha de valorar un munt de paràmetres i, el preu, n’és un de molt important.
    A casa meva, abans de neixer jo, els pares havien anat al Liceu i havien pogut gaudir de la Tebaldi, la Callas, la Victoria de los Ángeles, la primera Caballé, etc, nomès per a parlar de dones. I això que erem un país lamentable! I, des de la restauració… qui vé? La Gruberova i para tu de comptar.
    Ara fa 10 anys, amb la meva dona vem començar a anar-hi de nou al nostre Liceu, una o com a molt dues representacions pera any; torno a dir que és un espectacle total però car; bones entrades amb bons cantants i… acabes arribant a la conclussió que llences els diners. Moltes vegades les bones entrades són a laterals infectes que no et permeten veure rés de rés, i en quant als bons cantants, nomès llegint el diari o escoltant les crítiques a Catalunya Música et fas una idea de què, hi torno, “l’al·liniació titular” és de fireta, i que, fins i tot, la segona o inclús la tercera resulten millors.
    És per això que, desprès d’aquest temps, enguany em prés la decissió d’abonar-nos, a les sesions barata i al “galliner”; per la meitat de la meitat, torno a insistir, jo que no en sé gaire, tinc el mateix espectacle. I aquí vaig.
    Aquest “Il trovatore” fa riure. Ni pena, ni ràbia, ni rés de rés: riure. L’obra és magnífica, ningú ho dubte. I fins i tot amb el que acabo de dir, un surt del teatre encantat. Vaig aplaudir i tot, en la justa correspondència al nivell ofert, però la direcció escènica…
    Sóc arquitecte i exerceixo com a tal; dic això per “demostrar” que no nomès m’agraden les avantguardes estètiques sino que a més a més les poso en pràctica. Sé doncs de què parlo si em permets la pedanteria. Però, al veure l’escenari, em vaig quedar de pasta de boniato; quina presa de pél! Quan anem a la cantada de nadales del col·legi de les nostres filles, la posada en escena li dona mil voltes. Una lluna i un sól, per l’amor de Déu! Si és de primer de Primària! El blau i el vermell, si us plau! Els llançols que queien (i a sobre malament, un d’ells es va embolicar i no veieu quin tip de riure) de cop i volta.
    Joaquim, des de una vesant no tècnica sino d’espectador, què hem de fer amb les obres a dia d’avui?
    Tinc a casa un DVD d’una representació a Glynderbourne de “Cosí fan tutte” de Mozart; sense entrar en valoracions musicals (és excelent) m’hi fixo amb la direcció escènica: preciosa. Minimalisme, sí, però amb una cosa que cada cop és més dificil de trobar: bon gust. Trajes, decorats, movilitat, actuació actoral… és a dir, tractament de l’ESPAI. Amb dues cadires, un fons de llums, una movilitat dels cantants bestial, i, se m’olvidava, Mozart, tens una òpera.
    “Igual” que el que vaig veure abans d’ahir.
    Tinc el senyor Aliér en gran estima malgrat sóc conscient de la seva edat, la qual cosa em fa posar en crisi moltes de les seves crítiques. Però en el que fa questió a la vis escenogràfica, penso que té tota la raó. Bieitos i similars al Lliure, però que deixin el Liceu tranquil. Això no significa decorats goyescs, però imaginació que aquí en tenim molta i de bona.
    Dispensa el “rotllo” que t’he cascat, però acabo de descubrir la teva pàgina i vull dir-te que tens un nou seguidor.

    M'agrada

    • Hola Toni, benvingut a In Fernem Land. Ja hi ha un altre Toni, però espero que no ens farem cap embolic.
      M’agraden els comentaris llargs o sigui que no pateixis.
      Dius moltes coses i estic bastant d’acord amb tu, però discrepem amb altres.
      Les propostes que no agraden al Roger Alier, m’acostumen a agradar. Això és una provocació, ja ho sé, però és per fer ben palès que el que li interessa (sobretot estèticament) a aquest reputat crític i historiador i el que m’interessa a mi, acostuma a ser força diferent. No em serveixen les seves cròniques, ni tan sols quan són coincidents amb les meves, doncs aleshores em preocupo. El respecto molt i no dubto dels coneixements que té, però li manca rigor per controlar les coses que diu i moltes vegades, perquè les diu l’Alier, van a missa, i no és ben be això. S’equivoca molt i barreja coses, es confon i li manca rigor. Això és imperdonable per algú que es considerat una patum, que publica llibres com a xurros i que fa programes de TV i Ràdio.
      Deixant al Alier de banda i que Déu li atorgui llarga vida, m’estimo més un Bieito que aquest rave de Trovatore. Amb Bieito mai trobaràs uns cantants deixats a la disort en mig del escenari, ans el contrari, el treball que fa amb ells és esplèndid i sembla que tots siguin reputats actors, fins i tot els més astequirots. Si que és veritat que aquests “grans directors”, obviant moltes vegades la pròpia òpera per oferir-nos coses que grinyolen, provoquen i fins i tot ofenen, quan la pretensió dels autors originals no era aquesta. Molt poques vegades al llarg de la història, l’òpera ha servit per denunciar o provocar, més aviat era i és un espectacle musical, amb un fort component teatral (la majoria de vegades anacrònic) que servia per que uns musics i cantants mostressin les seves virtuts i facultats musicals i canores al públic que volia sentir-los. Ara sembla que els cantants siguin el de menys i tot s’hagi de basar en dramatúrgies absurdes, doncs parteixen de bases literàries sense el més mínim interès. García Gutierrez no és precisament Shakespeare.
      Pel que fa a les figures que venen al Liceu, crec que t’has passat anomenant tan sols a la Gruberova. venen molt bons cantants, altre cosa és que estiguin bé. No em preguntis si us plau que en penso de la diva eslovaca, doncs vull acabar sa i estalvi el horrorós 2009.
      Si repasses el programa general de la temporada 2009-2010, està farcit de noms importants del panorama actual. Altre cosa és que que quan venen estiguin malament (cas Cedolins a Il Trovatore o Schwanewilms al Krol Roger).
      Penso que el problema del Liceu és que després del èxit que va suposar la reapertura del teatre, amb el increment d’abonaments i tot plegat, el model necessita canviar. 19 funcions d’un mateix títol és una barbaritat injustificable, sobretot si el resultat d’aquesta aposta és tan mediocre.
      Caldria saber si quan diem que segons quines propostes són pel Lliure, estaríem discriminant a molta gent nova que vol veure altres coses que no siguin les posades en escena tradicionals. Jo em queixo que tot vulgui tenir aquest maleït caire de modernitat i que la majoria de vegades siguin propostes per oblidar, que no deixen cap tipus de petja i que més aviat no han satisfet a ningú.
      Quan se’ns anuncia la temporada es fa més esment al equip escènic que als cantants i això és intolerable.
      Bé Toni, ja ho veus, estic segur que estem més d’acord del que pugui semblar i en tot cas, és un plaer poder compartir les opinions.
      Espero retrobar-te aviat.

      M'agrada

  20. alex

    Por cierto, en la última función del día 30, Marco Berti ( Manrico), destapó el tarro de las esencias, con un Manrico del más alto nivel, vocal y como línea de canto.
    Berti tuvo una noche pletórica no solo por su voz brillante o squillante sino que las pegó todas con agudos estratosféricos y hasta cantando con mesura y línea en sus partes más líricas. Pareció casi, un Corelli o Tucker revivido.
    Gran éxito de público tuvo Berti en la última función, totalmente merecido

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: