IN FERNEM LAND

LICEU: Joyce DiDonato


Joyce DiDonato i David Zobel

L’expectació era gran, però no suficient per omplir el teatre i és que malgrat la tossuderia d’encabir en l’abonament de la temporada recitals de lied, la majoria d’abonats a l’òpera passen dels recitals tot i sent com en aquest cas, protagonitzat per una artista de primeríssim nivell.

D’ençà que vaig descobrir-la en una Adina de Pesaro, quan encara no era coneguda per pràcticament ningú, no he deixat de seguir-la amb interès, ja que la Joyce DiDonato és una artista d’aquelles que en surten poques i molt de tant en tant. No és tant el instrument, bellíssim però de limitada projecció o la seva veu de mezzosoprano, que més aviat tendeix a soprano curta. És la categoria musical, l’elegància del seu cant i el fraseig acurat, abillat amb una tècnica notable pel cant ornamentat i el sentit indiscutible del estil belcantista, que fa que amb aquesta carta de presentació es guanyi immediatament al públic que la va a escoltar.

El programa escollit per aquesta gira que l’ha portat fins al Liceu, porta com a subtítol, “Tres segles cantant a l’amor” i fa un repàs a la temàtica amorosa des de finals del segle XVI fins a principis del XX, amb obres de Durante, Pergolesi, Caccini, Rossi, Paisiello, Rontani, Beethoven, Rossini, Santoliquido, Pizzetti, Toselli, Donaudy, Castennuovo-Tedesco, Buzzi-Peccia, Leoncavallo, Giuranna i Di Chiara, amb l’afegitó de Mozart en una de les dues propines.

En la primera part m’ha semblat que el programa, molt ben cantat, no ha estat ben escollit. Se suposa que en un recital també s’ha d’estudiar una certa progressió climàtica que ha de fer interessar al públic, amb la corresponent varietat anímica. Fins i tot els gran cicles liderístics fan un viatge emocional per els diferents estats d’ànim. No m’ha semblat que fos el cas d’aquesta primera part on les obres, totes bellíssimes, eren massa tallades pel mateix patró o potser ella les ha cantat massa iguals, arribant a provocar-me un cert tedi.

De la primera part destacaria “l’Amarili mia bella” de Caccini, el “Mio ben, teco il tormento” de Rossi i per suposat la bellíssima “Assisa a’pie d’un salice” del Otello de Rossini, que la DiDonato ha vestit amb mil i un detalls de bon gust i extrema sensibilitat, però que m’ha fet pensar que no ha estat el millor fragment per acabar una primera part, que sota el meu punt de vista hagués hagut d’acabar amb una tonalitat major i no pas amb una menor, que ha estat majoritàriament l’emprada en totes les peces.

A la segona part la cosa ha canviat, doncs la majoria d’obres eren del principi del segle XX. Cançons de saló on la mezzosoprano ha demostrat molta més varietat expressiva i interpretativa, iniciant amb les interessants cançons de Santoliquido, un compositor feixista, que la seva imperdonable ideologia el va relegar artísticament de manera injusta, pel que he escoltat avui. També m’ha agradat molt la Serenata de Toselli i la Lolita de Buzzi-Peccia que acostumem a sentir-la cantada per homes, atenent al text, però que ben mirat es un convencionalisme sexista. La DiDonato ha estat magnífica i molt llençada.

També m’ha interessant molt el “canto arabo” d’Elena Barbara Giuranna, amb les seves cadències i dissonàncies exòtiques, amb unes fixacions vocals sorprenents i originals.

Era previsible que el públic vulgues més DiDonato després de la conclusiva La Spagnola de Di Chiara i la cantant americana, ha fet gala de la seva simpatia per en un obrir i tancar d’ulls, col·locar-se un corbatí al coll i començar a cantar el “Voi che sapete” del Cherubino de Le Nozze di Figaro, excel·lent d’intenció i sublim de matisos expressius. Ja ho se que amb la propina següent ha fet coses sensacionals i molt difícils, però deixeu-me dir que aquesta petita perla, és el que més m’ha agradat.

Ha acabat amb traca i mocador, cantant el “Tantio afetti in tal momento…Fra il padre, e fra l’amante” de La donna del lago de Rossini l’òpera que interpretarà en els mesos de juny i juliol a Paris i on ha deixat emergir en aquest llarg fragment, tota la seva sapiència i la seva incommensurable tècnica, alhora que el seu bellíssim i elegant fraseig. Ens han fet tocar el cel.

Acompanyada de manera impecable per el pianista francès David Zobel, el recital de la DiDonato, que ha començat en excés monòton, ha acabat amb tot el teatre entregat a aquesta gran, gran, gran cantant, que esperem veure sovint al Liceu.

8 comments

  1. colbran

    Yo considero que la primera parte ha sido un completo aburrimiento. Las canciones eran demasiado cortas o acortadas (en algunas Joyce DiDonato ha cantado una sola estrofa (“Nel cor più non mi sento”, por ejemplo) y siempre superficialmente, quizás ha sido una excepción esa dulzura de canción que tan bien cantaba Mario Lanza: “Amarilli”. Lo mejor de la primera parte, en mi opinión, ha sido “La canción del sauce” del “Otello” de Rossini, si bien sus graves, que los ha emitido, han sido escasamente audibles.

    La segunda parte ha comenzado muy bien y ha estado muy expresiva -por fín!- en las canciones de Santoliquido. La famosísima serenata de Toselli me gusta más cantada por hombre y de la misma Mario Lanza hizo también una inolvidable creación;DiDonato ha estado discreta. Hasta “Lolita” no me ha vuelto a interesar su canto, pero nuevamente me ha venido in mente lo bien que la cantaba Lanza; no obstante me ha gustado, a pesar de un par de desafinaciones que también han aparecido previamente en otras canciones.

    Esperaba con verdadera ilusión su interpretación de “La spagnola”, canción que cantada por Beniamino Gigli nos incluyó Mario Gas en el intermedio de “L´elisir d´amore” en que debutó Villazón en el Liceu y que Gina Lollobrigida, con su hermosa voz de soprano sin pretensiones, cantaba deliciosamente en “La donna più bella del mondo”. DiDonato no ha superado ni en picardía ni en encanto a la Lollo.

    Los dos bises han estado acertadísimos, pero yo me quedo con “Tanti affetti”, muchísimo mejor cantado que en el disco-homenaje a la Colbran, con más graves, mejor coloratura y acabando “hacia abajo”, como corresponde siempe en Rossini. Este último bis me ha devuelto la confianza en esta simpática cantante que siempre cae bien a todo el mundo, por su sencillez , carencia de divismo y ductilidad en su agradable voz, aunque a menudo añada demasiadas notas no escritas.

    M'agrada

  2. Ferran

    Caram! A mi em va agradar més la primera part —vaig emocionar-me i tot amb l’Amarilli!— que la segona (que no vull dir que no m’agradés, excepte les cançons “espanyoles” però per una qüestió de tòpics que em cansen una mica). I on vaig gaudir moltíssim va ser amb els bisos (vaig fer tot el camí de casa taral·lejant Voi che sapete) tot i que se’m van fer una mica curts.

    M'agrada

  3. Isolda

    En aquest recital, la DiDonato ha demostrat que és una bona cantant amb una veu molt bonica, tècnica depurada, però ha escollit un programa no massa engrescador .
    Jo particularment em vaig avorrir, sobretot la primera part.
    Les dues propines va romandre fantàstica, per mi el millor de la tarda.

    M'agrada

  4. Està clar que el públic liceísta de socarrel hauria volgut més aries i menys “canzonette” pero, ves per on, a mi les “canzonette” m’agraden molt. Ningú fa esment de la càndida i preciosa “Se tu m’ami” en la qual hi consta com autor Pergolesi quan , en realitat, és una atribució.
    La cançó del salze de l’Otello de Rossini em va agradar molt i el mateix dic de la que va fer com a últim bis “La donna del lago”. En Colbran i la seva sapiència em confirmen que la Joyce di Donato afegeix moltes notes a segons quines àries. Fa gala d’un virtuosisme que no em molesta però, d’alguna manera, es fa seva la peça del compositor, talment com ho demana el jazz. Finalment la interpretació de “La spagnuola” em porta, altra cop amb Colbran, al cinema de la meva infantesa i a la curvilínea Lollo que cantava molt be. Sí, també recordo que en Mario gas la va posar -crec que per ràdio o magnètofon- en un sopar-ball de L’elisir d’amore que jo vaig veure per en Joseph Calleja i la Mariola Cantarero.
    Joaquim, Colbran, aquest post m’ha estirat la memòria.
    Com sempre, Joaquim, una excel·lent ressenya.Gràcies.

    M'agrada

  5. A mi em va agradar mes la segona part que la primera (malgrat Beethoven) i per descomptat els bisos superbs. En resum m’ho vaig passar d’allò més bé, tot i que no te massa mèrit ja que amb la DiDonato hi anava predisposat al 100%, i com és natural no em va decebre.

    M'agrada

  6. Tal i com ja et vaig comentar a l’entreacte, l’únic moment en què em vaig sentir vibrar a la primera part i, per tant, just en aquell moment i al ser la tercera peça del programa, vaig pensar que l’esperat recital de la DiDonato començava a ser el que jo m’esperava que fos, la qual cosa no vol pas dir, ni molt menys, que el que jo m’esperava que fos hagués de ser el que per a mi no va ser (quin “emboliu, oi?), va ser quan la mezzosoprano nord-americana, a qui tant admiro, va interpretar l’”Amarilli mia bella”… Però no: va ser un miratge, ja que la resta de la primera part, “Salice” inclòs, em van deixar fred i, per tant, desil·lusionant.

    A la segona part no vaig aconseguir tampoc de cap de les maneres entrar en el recital, i he de dir que si bé el toc d’”spanish show guiri” que, pel meu gust, la DiDonato va donar a “Lolita” ja em va fer sentir una miqueta d’allò que se’n diu vergonya aliena, per acabar-ho d’adobar, el comentari posterior que va fer referint-se al seu total desconeixement d’alguna cançó en català em va semblar sobradament burleta i totalment fora de lloc.

    Les propines em van agradar, però sortir d’un recital pensant que el el millor han estat les propines… Buf!… A més a més, quan tornava cap a casa, plovia i no duia paraigües… Que no, que no… Que no m’ho vaig passar gens bé.

    M'agrada

  7. JaumeM

    ¡Cuantes coses vaig escoltar el diumenge i no me n’havia adonat!
    La primera part no me va entusiasmar pero al final me va sembla un recital massa curt, ne volia mes.
    He de cercar les cançons del Lanza, si Colbran les valora tant deuen ser meravelloses.
    Gracies per instruirnos.

    M'agrada

  8. dandini

    El recitals sempre em donen la sensació que no em permeten gaudir de totes les virtuts d’un cantant.Es veritat que la 1ª part no presentava fragments de gran compromís o bellesa.Tanmateix crec que va tenir l’encert de tocar músiques i estils ben diferents per poguer constatar la versatilitat y adaptació a diferents estils musicals.La Joyce DiDonato a part de ser une de les millors cantants del món va demostrar que les seves facultats li permeten sortir del repertori Mozart-Rossini-Barroc i endinsar-se amb gran èxit en el pertori de la 2ª part o Strauss,Berlioz,etc

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: