Raina Kabaivanska (Floria Tosca), un clàssic.

Avui una raresa.

Què us semblaria veure i escoltar a Raina Kabaivanska cantant “The Saga of Jenny” de Lady in the Dark de Kurt Weill?

Doncs això és precisament el que us proposo. La soprano búlgara va fer a l’any 2001 i dins la temporada d’òpera del Teatro Massimo de Palerm, el rol de Lizza Elliot, protagonista absoluta d’aquest musical estrenat al Alvin Theatre de Broadway, la nit del 23 de gener de 1941, amb música de Kurt Weill i lletres de Ira Gershwin.

En la producció original el rol va ser interpretat per la gran Gertrude Lawrence i dos anys més tard va ser Ginger Rodgers qui va protagonitzar, al costat de Ray Milland, la versió cinematogràfica dirigida per Mitchell Leisen.

El que us proposo avui és una curiositat i penso que així ho heu de visionar, doncs crec que no acabarà d’agradar ni als “operòfils” ni als “musicaleros”.  Malgrat que la Kabaivanska és una gran cantant i interpret, està fora del seu medi natural i es nota.

Va debutar a l’any 1959 a Vercelli, cantant la Giorgetta de Il Tabarro de Puccini i aquesta gravació que us presento avui és del 2001, és a dir després de 42 anys de carrera, és permet aterrar en un gènere aliè i és que ella ja està per sobre del bé i del mal, i és d’aquelles cantants que han forjat un mite al voltant d’una carrera intensa i esplèndida, plegada d’èxits i reconeixements.

Certament per assumir aquest rol s’ha de interpretar i cantar, i ambdues coses són el seu fort, però ja ho hem dit més d’una vegada, que les regles que regnen en el teatre musical són molt pròpies i diferents a les del teatre operístic i els cantants lírics acaben quasi sempre, estavellats i esclaus d’uns mitjans vocals que els condicionen.

La veu de la Kabaivanska no ha estat mai un prodigi de bellesa, o al menys a mi no m’ho ha semblat, però en canvi aquesta veu més aviat eixuta i agre, si que és el mitjà idoni per expressar de manera dramàticament convincent, tot l’ample registre de heroïnes que ha interpretat, amb especial comunió amb el repertori verista, on les seves dots d’actriu-cantant, troben totes les possibilitats expressives. La veu al servei de la interpretació, res a objectar, ans el contrari.

Això d’avui ho hem de prendre com una faceta més, en un moment ja caduc de la veu i on la diva es permet una fugida de to, que en cap cas marcarà ni un afita important, ni una funció per oblidar.

En escena es nota rígida i els moviments són més estudiats que espontanis, però no em digueu que no valia la pena portar-la a In Fernem Land, oi?

Què vagi de gust!