La delicada salut, que desitgem millori aviat, del mestre Michael Plasson, ens ha privat aquest cap de setmana de gaudir del seu esperat i experimentat magisteri, en el concert número 19 de la temporada de l’OBC, que incloïa tan sols dues obres, la primera audició de The Shadows of Time, del compositor francès Henri Dutilleux i la popular, engrescadora i brillant, quarta simfonia de Piotr Ílitx Txaikovski.
Per substituir al venerable Plasson, la direcció de l’OBC ha anat a buscar corre-cuita al director nord-americà Paul Polivnick, que ja havia dirigit l’orquestra al gener de 1995.
L’obra de Dutilleux (Angers, 1916) és interessant, però després del tercer moviment, m’ha semblat excessivament lineal, intentaré explicar-me.
Aquestes composicions contemporànies, o millor dit, algunes composicions contemporànies (aquesta va ser escrita entre 1995-1997), ja han oblidat els anys més durs i intransigents de les avantguardes musicals i opten per una certa llibertat que fins i tot no obvia la melodia, si bé, força emmascarada. El que és més notori i fàcilment perceptible, és el domini que té Dutilleux per orquestrar i dotar a la composició, d’una immensa paleta cromàtica amb mil i un timbres, revestits de sonoritats atractives, però que a la llarga, si no hi ha una certa varietat, m’acaba per fatigar o més ben dit, desinteressar-me.
L’obra dura una mica més de 20 minuts, potser li sobren 5 o potser li falten 10 de diferents, que m’acabin sorprenent, com si ho ha fet al inici i sobretot en el fragment vocal.
La composició està dedicada a les víctimes del horror de la Segona Guerra Mundial i està estructurada en cinc moviments: Les heures, Ariel Maléfique, Mémoire des ombres (a la memòria d’Anna Franck i per a tots els nens innocents del món), interludi Vagues de lumière i Dominante bleue?.
En general l’escriptura és força dramàtica, reflectint l’horror i l’angoixa amb sonoritats fosques i atmosferes que m’han recordat vagament el Debussy més evolucionat, Maurice Ravel i sobretot en alguns moments tímbricament més evolucionats, a Olivier Messiaen.
L’OBC sota la batuta del mestre Polivnick m’ha semblat molt cohesionada i atenta, l’obra ho necessita ja que no deu ser gens fàcil de interpretar, amb tota la paleta cromàtica, varietat dinàmica i contrapuntística que conté.
La participació de sis membres del fascinant Cor Vivaldi (dirigit pel mestre Òscar Boada), sempre atentes, musicals i vocalment excel·lentment projectades, amb el seu lament esfereïdor en mig del desanim sonor, m’ha semblat musicalment, el millor de l’obra. Cada actuació que tinc l’oportunitat de veure d’aquest cor, em deixa bocabadat. La joventut d’algunes de les seves integrants, no és obstacle per oferir unes actuacions acurades amb unes veus molt més consistents i sense les fixacions vocals habituals dels cors de veus blanques.
El públic al finalitzar l’obra, s’ha mostrat una mica dubtós i no gaire generós alhora de mostrar la satisfacció per la interpretació. Coses segurament atribuïbles a la dificultat per entendre una música tan ben feta com críptica.
A la segona part ens situàvem a l’altre extrem, amb una obra popular, carregada de melodies impregnades d’emoció visceral, que demana de manera quasi obscena, la complicitat amb el auditori, que en perfecte simbiosi respon, si la interpretació ho mereix, amb un esclat final d’eufòrica comunió musical.
Aquí el mestre Polivnick, dirigint de memòria, ha deixat anar tota la seva espectacular manera d’entendre la direcció, fent sonar l’OBC com si es tractés d’una orquestra americana, d’aquelles que tant ens satisfan quan ens visiten.
És possible que molts, fins i tot jo mateix, no els agradi del tot aquest Txaikovski tan ràpid, brillant, quasi eixordador, amb una presència del metall (ahir especialment exuberant i sense errades) luxuriosa, però renoi!, fa goig veure com l’OBC és capaç de seguir les directrius d’un director, a les antípodes de Jesús López Cobos i tan sols a una setmana de distància.
Ja en la “trompeteria” que inicia el primer moviment, ha quedat clar que allò seria un festival desbordat de sonoritats, però també és cert que el director ha portat el pizzicato del tercer moviment de manera molt més controlada del que en un inici em temia.
Avui cal que faci menció a les brillants i notòries intervencions del fagot, l’oboè i a la meva admirada secció de violoncels, per la precisió tècnica, la bellesa i expressivitat en el so, si bé també caldria mencionar l’espectacular desplegament sonor que ha lluit tot el metall. Fa goig l’OBC i això ho devem a qui ho devem, no em cansaré de dir-ho,
Al finalitzar l’aclaparadora allau sonora que ha desplegat l’orquestra sota la direcció de Paul Polivnick, l’Auditori ha esclatat amb una ovació tan intensa com els tutti que ells ens han ofert, si bé algú pot haver acabat una mica atabalat per tanta energia, que de ben segur, és fruit dels kellog’s que deu esmorzar cada matí el mestre nord-americà.
La setmana vinent torna Eiji Oue amb un programa “tutti frutti”, d’aquells que no m’acaben de fer el pes, però allà hi serem per explicar-ho i gaudir-ho.
IN FERNEM LAND 
Hola.
Aunque no os conozco personalmente ni escribo, salvo unas intervenciones el año pasado de las que no quedé muy satisfecho, pues casi todo está dicho y bien por uno u otro, pero sigo regularmente este blog. Tampoco ahora tengo mucho que añadir a esta crónica, pues estoy en absoluto acuerdo, incluyendo la idéntica percepción respecto a Dutilleux, que me resulto fascinante, pero que, sin ser pesado, me hizo pensar que cinco minutos menos le hubieran venido muy bien. Pero si me animo a interrumpir, es por lo ilusionado y orgulloso que me he quedado tras ver este pasado viernes lo que es capaz de hacer nuestra orquesta. Ya no solo es el Barça. La ciudad tiene una orquesta de primera, im-presionante, cosa de la que no estaba del todo convencido. Y si es a Oue, como a Guardiola, a quien se le debe el mérito, habrá que ir pensando en el monumento.
Menos importante, por sabido: Precios y nombres no estan en relación directa con calidad. Recordaré esta cuarta, como una sexta con Gergiev, pero no la de la hiper-mega orquesta de Dudamel de hace un año. ¿Polivnick? ¿Quién es ese? Pues un profesional como un pino, que además de sacar lo que sacó a la orquesta, guia también al espectador con unos movimientos expresivísimos. Ojalá venga más a menudo, y gracias a quien decidiera traerlo. Lamenté muchó no ver a Plasson, que a lo mejor conocía mejor a Dutilleux, pero dudo que se hubiera podido entregar tanto con Tchaikovsky. Para mí, fué un concierto memorable. Y volviendo a la OBC para acabar: También los violines, que me recordaron a los ingleses. Y también la flauta travesera. Visca!
M'agradaM'agrada
Siento ser un poco aguafiestas, pero para mí, ayer la OBC estuvo algo irregular. Bordaron el movimiento pizzicato de la sinfonía, y en cambio a la sección viento madera le faltó brillo en el 1º. A Passin no se le oye. Las niñas ( con unas turísticas túnicas de trencadís) estuvieron perfectas. Y la cuerda de primera.
M'agradaM'agrada
Estic escoltant el concert per Catalunya Música i si no sabes que és l’OBC em creuria que fos qualsevol orquestra d’aquestes que ens visiten de tant renom.
Estic aclaparada i em sap greu no haver anat aquest cap de setmana a escoltar-los en directa.
Que no vingués Plasson me va refredar una mica, però també jo dubto que hagués dirigit una Quarta com aquesta.
L’heu gravada?, no he fet ni això.
M'agradaM'agrada
Doncs avui no hi he anat. Porto setmanes constipada. Gràcies per l’excel·lent crònica, Joaquim. A mi amb Dutilleux i també amb Messiaen em passa igual que tu. Jo els hi acabaria la feina una mica abans.
Bon diumenge.
M'agradaM'agrada
Moltes gràcies pel teu comentari elogiós sobre el nostre treball, Joaquim.
Celebrem molt i molt que t´hagi agradat la nostra col.laboració, sempre procurem fer el màxim, creu-me.
Esperem veure´t al proper concert del Cor Vivaldi a l´auditori, 28 de març a les 19.00 amb un bonic i extens programa a cappella.
PS: Jo també estic d´acord que l’ OBC fa molt i molt de goig. SI fossim a un país normal, es reconeixeria obertament, però sembla que a algú li sap greu….
M'agradaM'agrada
Estic molt d’acord amb la crònica feta. M’ha interessat molt Dutilleux menys a la part final. Molt bé el mestre Polivnick. I la quarta de Txaikowski sempre m’ha impressionat. La orquestra n’ha fet una versió francament bona. I és que tenim una molt bona orquestra i encara ho serà més el dia que els seus dirigents s’en vulguin enterar i la cuidin com es mereix, amb un director de primera fila, tots els solistes a punt, etc. Però em temo que això vol dir una revolució a fons en aquests dirigents. Els actuals, senzillament, no saben que tenen entre mans…Mentre gaudim del que poguem.
M'agradaM'agrada
Doncs veien la teva crònica i les respostes no em toca més que escortar el concert, en diferit, dimarts que ve, a partir de les nou del vespre, al canal per internet CatClàssica. Clar, ni de bon tros serà el mateix, però…
Crec que intentaré anar a l’Auditori el proper 28 de març.
gràcies
M'agradaM'agrada
Hola José Luís, te prodigas poco y siempre es un placer, a ver si comentas más a menudo.
Kalamar, cap problema, podem diferir, però no tant. El dissabte ocupava una situació de privilegi, potser el millor lloc de l’Auditori a la fila 17 de platea, amb la pared fent de pantalla acústica i rebent la música directament, com un bufetada, que en el cas d’aquest concert i sota l’enèrgica força de Polivnick, va esdevenir un clatellot considerable, oper no dir una paraula més contundent.
Concep, un altre dia no ho dubtis, l’OBC s’ho mereix i està en un bon moment. Els dos propers concerts, per motius obvis tenen morbo, Oue el proper i l’altre tanda Pablo González, el seu substitut, amb un programa d’impacte.
Olympia sobretot millorat, és el més important i tan aviat puguis torna a l’Auditori, estan inspirats.
Mestre Boada cada cop que ens visita i comenta, és un honor pel blog, a veure si puc acostar-me a aquest concert del 28.
Josep R., jo sóc de mena optimista, per tant, penso que el mestre Pablo González hauria de ser una patata per no aprofitar aquest moment. L’amic Barbebleue, l’acaba de veure a Galícia dirigint la 5ª simfonia de Mahler i en parla molt bé en el seu bloc Cuestión de Sensibilidad, i el Barbe em mereix molta credibilitat.
Manel, no t’ho perdis. És una versió discutible, però d’una qualitat sonora aclaparadora.
M'agradaM'agrada
Gracias Joaquin, por invitarme a hacer más comentarios. Espero que no lo lamente(i)s.
Me interesa mucho lo que dices respecto a la fila 17, porque yo he tenido mi localidad ahí un par de años, y después de algunas pruebas he acabado por subirme al primer anfiteatro, y yo diría que oigo mejor. Seguramente no es este post el lugar más adecuado para hablar de esto, pero si el asunto no ha salido ya en algun otro post (que espero me indiques), me gustaria conocer opiniones respecto a la acústica del auditori. A mi me parece muy limpia, pero poco “envolvente”, quizá fria (es dificil de explicar….)
M'agradaM'agrada
Gràcies Joaquim pels ànims. Tant de bo tinguis raó i el nou mestre sigui excelent. Però el camí seguit per nomenar-lo no invita precisament a l’esperança. En tot cas seguirem anant a escoltar la nostra orquestra.
M'agradaM'agrada
La primera vegada que vaig veure l’Oue dirigint l’OBC va ser, precisament, amb una simfonia de Txaikovski com a rematada final. Saps que la meva memòria és, com diria Pere Quart, no de microbi, sinó de micro bi, pel que no recordo quina va ser la simfonia que va dirigir, però sí que recordo que, a la primera part, hi va haver un violoncelista noruec tan alt que semblava que entre les cames hi tingués un violí i no un violoncel però que va oferir un meravellós concert de violoncel de Dvorack… Bé, al que anava: Recordo que l’Oue, en un moment determinat de la simfonia, es va repenjar al ferro aquell que duu la tarima perquè no caiguin, en un clar i simpatiquíssim gest com volent dir: “Si aquests toquen sols!” Era l’època d’en Foster (el director d’orquestra, eh?… Segur que et pensaves que em referia a l’arquitecte) 🙂
M'agradaM'agrada
Asur: aquel concierto memorable fue en mayo de 2002, el cellista era Truls Mörk y la sinfonía la 5ª. Tan memorable que años después los músicos propusimos a Oue como único candidato para director titular y al parecer no nos equivocamos. Esta vez no fuimos consultados… el tiempo dirá.
M'agradaM'agrada
Moltíssimes gràcies, Sílvia, per “rematar” la informació, i no saps com celebro no solament que el recordis, aquell concert, sinó que també el qualifiquis de memorable.
Permet-me, encara, que rememori d’aquella audició un dels instants més meravellosos i, per a mi, inoblidables, dels que es van produir al “Concert per a violoncel”, de Dvorack, quan, gairebé al final, hi ha un curt, brevíssim diàleg entre el violoncel solista i el primer violí, que aquell dia el tocava una noia (em sembla recordar que ella actuava com a concertino invitada):
El violoncelista i la violinista, instants abans d’aquell preciós diàleg, es van mirar, somrient, còmplices, i van iniciar aquell brevíssim diàleg amb una sensibilitat tan gran, que van lograr fer surar a l’aire de l’Auditori la immaterial bellesa i encant que només pot arribar a adquirir la música quan “s’interpreta” i no pas quan només “es toca”. Em vaig emocionar molt, moltíssim!, i, mira: m’ha agradat fer-t’ho saber.
Una abraçada, i moltíssima sort, Sílvia!
M'agradaM'agrada
Ai amics, jo també recordo amb emoció aquell concert només que no em sembla que faci tants anys…pot ser perque tinc el record molt proper doncs vaig estar pensant en aquell matí de Diumenge durant molt de temps…..jo ,degut a la meva ubicació no veia la cara de la violinista però si , i molt bé (de front) al esvelt violoncelista i el gest del Mestre recreat sobre la baraneta tot somrient , disfrutant i fent disfrutar a tot l’Auditori, potser va ser ja en aquell Dvorack quan em vaig ennamorar del Mestre, i per el que em viscut desde llavors …tot em fa pensar que no vaig ser l’única persona, es bonic mantindra un bon record d’ell però m’estimaria molt més gaudir de la seva presencia concert a concert i Diumenge a Diumenge…….
M'agradaM'agrada
Por cierto ,Silvia, un millón de gracias por la tan acertada propuesta de la que hemos disfrutado todo este tiempo como tu ya sabes…. .que lástima que se torcieran las cosas verdad?
M'agradaM'agrada