IN FERNEM LAND

LA WALLY DE LA WESTBROEK


Alfredo Catalani, retrat de Leonardo Bazzaro - oli sobre tela, 70x50. Sondrio, Museu Valtellinese.

El dissabte 27 de febrer tenia lloc en el prestigiós Concertgebouw d’Amsterdam un concert matinal amb La Wally, l’òpera en quatre actes d’Alfredo Catalani i llibret de Luigi Illica, basat en la novel·la “Wally el voltor” de Willemine von Hillern, estrenada al Teatro alla Scala de Milano el 20 de gener de 1892, tenint com a protagonistes a Hericlea Darclée i Emanuele Suagnez, sota la direcció de Edoardo Mascheroni, obtenint la incomprensió total de la crítica musical.

Catalani en aquesta òpera, va posar en pràctica les noves teories que volien renovar l’estructura tradicional de l’òpera, dividida en números aïllats i les formes tradicionals de desenvolupar el drama amb àries, duets, quartets, concertants, etc., apropant-se al concepte del drama i alhora a la importància de l’orquestració wagneriana.

Curiosament l’òpera conté una ària, més o menys tancada, que l’ha fet famosa mundialment “Ebben, ne andrò lontana” provinent d’una cançó escrita per Catalani a l’any 1878 amb text, ni més ni menys que del genial Jules Verne, anomenada “Chanson Groënlandaise”, que tiraria una mica per terra la teoria dels membres de la “Scapigliatura”, un moviment consagrat a trobar noves sortides artístiques a les velles formes i estructures i amb la qui Catalani va prendre contacte, gràcies al seu mestre al conservatori de Milà, Antonio Bazzini.

Efectivament aquesta fantàstica i original ària, és el moment més innovador, musicalment parlant, de la partitura i no trobarem en la resta dels actes, cap moment tan interessant com aquest fragment del primer acte, si bé és cert que el climàtic preludi del tercer, provinent d’un altre obre anterior, un preludi pianístic que Catalani va escriure l’any 1889 anomenat “A sera”, també és de notable interès.

Catalogada dins el moviment verista, La Wally per les seves característiques més aviat fantàstiques, tan habituals en el curt catàleg del mestre de Lucca (va viure tan sols 39 anys), com Loreley o Edmea, podríem situar-la en un post romanticisme, amb trets veristes, però allunyada de del realisme passional del famós tàndem format per Cavalleria i Pagliacci.

Catalani mai va assumir la incomprensió de la crítica i fins i tot del públic, que malgrat tot va acollir calorosament l’òpera el dia de l’estrena.

Potser el fet que Verdi, la opinió del qual era sagrada en el món musical milanès, el critiqués al wagneritzar-lo, retraient-li l’oblit de les essències de l’òpera italiana, en detriment d’una orquestració germanitzant, va tenir molt a veure en aquesta rebuda hostil dels especialistes.

Originalment el relat de La Wally acabava bé, però Catalani va voler dotar-la d’un final tràgic, aconsellat per Boito i Giacosa, que segurament enduts per les tendències del moment, creien oportú aquests finals amb tràgics desenllaços.

Segurament no és una obra mestre, però s’escolta i gaudeix bé, sobretot si al capdavant hi ha uns protagonistes vocal i dramàticament, prou convincents.

Que Toscanini tingués una especial predilecció per aquesta obra, batejant a la seva filla amb el nom de Wally, segur que la va ajudar força i va contrarestar l’efecte Verdi, doncs el genial director també va fer càtedra de totes les seves opinions i actuacions.

Eva-Maria Westbroek (Sieglinde)

Doncs bé amics, després d’aquesta introducció sobre l’obra de Catalani, molt més coneguda per la famosa ària, que no pas per la regular programació als teatres d’òpera, ens disposarem a escoltar a una de les santes, més santes de totes les santes que es fan i es desfan avui en dia, la genial soprano holandesa Eva-Maria Westbroek, que després de la seva impactant Minie de La Fanciulla del West, que us vaig portar al blog el dia 28 de desembre de l’any passat, torna al repertori verista italià, amb aquesta Wally que estic segur que us agradarà molt.

Malauradament no l’acompanya un tenor a la seva alçada, segurament un tenor per fer el Giuseppe Hagenbach a la seva alçada no existeix, però una mica millor que l’escandinau Mats Carlsson, del que fins ahir no en tenia coneixement, segur que si. Ja em direu el què, però m’ha recordat a Carlos Munguía, o sigui que esteu avisats. És clar que qui no es conforma és per que no vol, ja que estava previst Nicola Rossi Giordano, que és una de les coses més incomprensibles del panorama vocal actual.

La resta del cast no és res del altre dijous, però compleixen molt dignament i us prometo que l’òpera s’escolta en molt de grat.

LA WALLY
Drama en quatre actes, música d’Alfredo Catalani (1854-1893) i llibret de Luigi Illica.

Wally: Eva-Maria Westbroek, soprano
Stromminger: Kristof Klorek, baix-baríton
Afra: Serena Malf, mezzosoprano
Walter: Inna Dukach, soprano
Giuseppe Hagenbach: Mats Carlsson, tenor
Vincenzo Gellner: Piero Terranova, baríton
Il pedone di Schnals: Hugo Oliveira, baríton
Groot Omroepkoor i Radio Filharmonisch Orkest
Director: Giuliano Carella

Concertgebouw Amsterdam, 27 de febrer de 2010

Escoltem el fragment més famós i d’aquesta manera estic segur quer us agafaran ganes de més. “Ebben, ne andró lontana” i fins el final del primer acte per la Westbroek, no cal dir gaire cosa més, escolteu-la, i ja m’ho sabreu dir, mentrestant vaig traient el reclinatori, aquesta senyora em pot i que consti que hi ha moments que la tessitura aguda li costa més del que seria desitjable, però renoi!, quina intensitat, quina capacitat de comunicar, en una època tan avara en artistes de veritable calat dramàtic, més atents a la projecció mediàtica i al glamur del paper couché.

Ara si esteu buscant els enllaços embogits/ides no patiu, els teniu aquí sota, de mica en mica, ni ha per tots, no s’esgoten.

Mentrestant us deixo amb el suggeridor preludi del tercer acte, acompanyat dels estossecs dels holandesos, que sembla que també pateixen d’aquest síndrome tan desagradable i habitual dels espectadors mal educats, alhora que refredats.

Ja ho sé que avui es commemoren els dos-cents anys del naixement de Chopin, i no tocava parlar d’això, ja que que era quasi obligat fer-ho del genial music polonès, però estic segur que la blogosfera s’omplirà de merescuts homenatges, records i posts al seu entorn i jo m’he estimat més reservar-li un espai al bagul, amb el gran Krystian Zimerman interpretant la barcarola en fa diesi major, op 60.

3 comments

  1. Joanpau

    Puc dir-te que em va agradar més a La Fanciulla?
    Hauré d’escoltar l’obra sencera, però estic segur que una veu important com aquesta, és per veure-la al teatre, escoltada així, és una veu que satura, em passa tan sols a mi o a vosaltres també?

    M'agrada

  2. A mi no me satura la Westbroek ni aunque me la ponga en cine Exin.
    Reconozco que la impresión de escucharla en directo es muy superior, pero la fuerza dramática y expresividad vocal de esta mujer enamora de cualquier forma (a mi al menos)

    Gracias Joaquim por este regalo inesperado que me tendrá genuflexo en el reclinatorio unas cuantas horas

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: