IN FERNEM LAND

LA BOMBA DEL LICEU de Carles Balagué


Avui he vist l’excel·lent documental de Carles Balagué, La Bomba del Liceu, que repassa a l’entorn del atemptat anarquista del 7 de novembre de 1893 al Gran Teatre del Liceu, mentre es representava l’òpera Guglielmo Tell (al Liceu sempre s’ha fet la versió italiana) de Gioachino Rossini, uns fets històrics en una època transcendent de la ciutat, intentant en un gir interessant, contextualitzar-los a la Barcelona multiracial d’avui en dia, ja sigui en la guspira que va provocar a Balagué la necessitat de filmar-ho com va ser la irrupció durant les representacions de la Semiramide de la temporada 2005-2006, d’us joves antisistema a la sala, causant un cert aldarull o l’opinió dels alumnes d’una classe del Institut Milà i Fontanals, sobre la pena de mort avui en dia, aprofitant que aquest Institut es troba a la plaça Folch i Torres, indret barceloní on tenien lloc les execucions públiques dels condemnats i on va tenir lloc l’execució al garrot vil, de Santiago Salvador, l’anarquista que va llençar les dues bombes Orsini sobre la platea del teatre, causant 20 morts i més de vuitanta ferits i això que de les dues bombes, tan sols en va esclatar una.

Per vestir aquests fets, així com contextualitzar-los en la Barcelona d’abans i immediatament després del atemptat, amb les conseqüències socials i polítiques que portarien aquell esclat social fins a la revolta de la Setmana Tràgica, el cineasta reuneix a les següents personalitats:

Roger Alier (Historiador i crític d’òpera), Josep Camprubí (professor del Institut Milà i Fontanals i si no m’erro, abonat al 4at pis al torn T. Si no ho és té un sòcies clavat), Antoni Dalmau (escriptor), Joan de Déu Doménech (escriptor), Francisco González Ledesma (periodista i escriptor), Joaquín Iborra (responsable del centre de documentació del GTL), Miquel Lerín (Agent artístic), Pere Maragall (professor de literatura catalana, net de Joan Maragall), Dolors Marín (Doctora en història contemporània), Josep Martínez Gómez (periodista), Guillem Martínez (periodista), Eduardo Mendoza (escriptor), Enid Negrete (Doctora en arts escèniques), Lluís Permanyer (periodista i escriptor), Ferran Rodríguez (propietari del restaurant Can Lluís), Jaume Tribó (mestre apuntador del GTL i comentarista a In Fernem Land, ja em perdonareu la llicència).

Amb aquest ampli ventall de visions i punts de vista, els 84 minuts d’exhaustiva informació, passen volant.

El documental a part d’una realització tècnica impecable, amb un muntatge i sobretot una fotografia de Carles Gusi absolutament emocionant, donant un relleu al edifici i realçant encara més la bellesa de la seva imponent sala (jo trobo que ni ha poques de més maques), amb uns enquadraments i uns picats espectaculars, conté una banda sonora farcida de perles i antigalles líriques que ajuden a envoltar-nos de les sonoritats ben properes a les que escoltaven els liceistes assistents al Teatre, en la fatídica nit de la inauguració de la temporada operística de 1893-1894.

Pel que fa als fets pròpiament dits, us haig de dir que el documental no m’ha descobert grans coses, doncs sempre m’ha interessat molt el tema i he intentat llegir moltes de les coses que s’han publicat al respecte, però si que hi ha una història paral·lela, que té com a protagonista la família del restaurant Can Lluís, que jo desconeixia totalment i que m’ha colpit especialment. Aquests fets semblen dignes  per si sols, d’una pel·lícula o una novel·la. Una història amb un final sorprenent, talment un cop final de teatre, que m’ha deixat amb l’ai al cor.

L’important de tots aquests fets, no per coneguts menys interessants, és la personalitat de qui ens els explica, i en això Carles Balagué ha demostrat una habilitat prodigiosa en el muntatge, alhora que ha comptat amb un Eduardo Mendoza en estat de gràcia, que omple les seves intervencions amb una fina i punyent ironia. També el Doctor Alier amb la  coneguda i divertida anècdota de les amistançades dels senyors i el comentari de la senyora d’un d’ells, respecte a la del seu marit i la del amic Rafeques, explicada per enèsima vegada però que no deixa de ser un gag molt hàbil en mig d’una història tan tràgica.

Cadascun dels entrevistats aporta els seus coneixements des de una òptica molt amena i es solapen les intervencions de manera molt fluida, si bé és cert que els més assidus a la casa, estic segur que ens haguessin agradat més intervencions d’en Jaume Tribó, parlant-nos dels cantants d’aquella representació o d’altres anècdotes relacionades amb el Liceu dels primers anys.

M’ha interessat força la llarga escena a l’aula del Milà i Fontanals i la visió actual d’uns joves procedents de mil i un orígens, teoritzant amb un dificultós però valuós català, sobre la pena de mort. Potser està introduïda una mica en calçador, però no deixa de ser curiós que algú tregui a relluir en l’animada classe, que la visió de l’execució d’un condemnat per part d’un nen, pot servir d’aturador per tal de que en un futur, aquell nen no acabi delinquint. Veritablement esgarrifós.

Pel que fa al motiu, la guspira com he dit abans, que va accelerar a Carles Balagué la necessitat de parlar-nos de la famosa bomba, el trobo sincerament, agafat en pinces. Moltes coses han canviat a Barcelona des de 1893 fins el 2005, quan aquells joves van fer aquella irrupció a una estorada platea, per demanar que el Liceu fos una zona verda i criticar l’especulació urbanística de la capital de la Catalunya.

Com tothom sap, el moviment antisistema i l’okupa, està format en la seva immensa majoria, per fills de les classes més benestants de la nostra societat, és per tant quasi una provocació (no sé si volguda) comparar-los amb les protestes del moviment anarquista de finals del XIX i l’abismal diferencia que separava aleshores, al públic del 5è pis amb el de la platea.

No es tracta tan sols de l’abolició de les entrades diferents per el públic, depenent de les localitats que ocupaven, pràctica estricta fins l’arribada del Consorci, ja que els assidus al Liceu sabem que aquella ostentació malaltissa de les classes més econòmicament privilegiades, en les llotges i sobretot les avantllotges de propietat, tan ocupades en afers crematístics i luxuriosos, s’han anat diluint, malgrat que el Teatre continua sent un fidel reflex de l’estratificació de la societat, però és que precisament aquesta estratificació ha canviat molt.

Deixeu-me fer una provocació de les meves:

Ara la nena dels “Rius” aquella que abans es posava de llarg en una nit liceista, utilitza el mateix marc per lluir les rastes mentre crida habitatges dignes i gratuïts per a tothom, i els papàs, segurament amb càrrecs funcionarials a qualsevol de les múltiples administracions existents, se la miren asseguts a la platea, mentre enyoren els somnis llibertaris de la seva joventut (potser algun d’ells tirava tomàquets a la porta del mateix teatre durant els anys de la difícil transició), tot desitjant que la protesta de la nena no els faci acabar gaire més tard, doncs tenen una taula reservada en aquell restaurant amb estrella Michelin, encarregada per a la sortida i que els sabria molt greu perdre per culpa de la perfomance tan guai de la nena, que ves per on s’assembla molt al Auto de Fé d’aquell Don Carlo que ens van fer no fa gaire.

La nena, el dia que es cansi de la komuna llibertària, on teoritza sobre un altre món possible, podrà tornar a la comoditat del pis burgès del papà i la mamà i als caps de setmana potser decidirà tornar a la Cerdanya o a la casa del Empordà amb aquell xicot que va conèixer la nit del desallotjament del cine Princesa i que gràcies a que té carnet d’aquell partit tan sobiranista, molt possiblement trobi aviat feina a l’Embaixada de Catalunya a l’Alguer.

Aquesta és la gran diferència del Liceu actual amb el d’abans, perquè aquesta és la gran diferència d’ambdues societats. Potser el perill de la bomba ens vindrà per un integrisme d’un altre caire, mai per una confrontació social, perfectament dominada, com sempre, per aquells que ostenten el veritable poder, aquells que tenen els diners per decidir quin dels mons possibles els hi convé més a ells i que tenen enganxats per allà on fa més mal, a la classe política que se’n enorgulleix d’haver transformat el Liceu elitista en el Liceu de tots.

En el documental, Balagué no ho diu, ja que ell no es pronuncia, però en una entrevista que ahir li van fer pel programa d’en Gorina, La Finestra Indiscreta, venia a dir que el Liceu ha canviat superficialment, però que en essència continua mostrant les mateixes diferències, fins i tot no estava gaire segur, però creia que encara es continuava discriminant l’entrada al teatre segons la localitat. Definitivament això és greu, no coneix gaire bé el Liceu actual i cau en el tòpic quan diu que l’òpera és un espectacle car i per tant elitista, ergo, estem més o menys allà on estàvem a finals del XIX. No hi estic d’acord, tot i així el documental li ha sortit molt bé, us el recomano.

8 comments

  1. M’agrada molt aquesta entrada tan irònicament joaquimiana. Miraré si repesco el documental però aquest matí he sentit parlar el Balaguer i m’ha semblat decebedor pel que deia i per com ho deia. També pot ser que sigui un home nascut per expressar-se en imatges. El verb i ell es fan mal l’un a l’altra.
    Sempre relacionaré-es inevitable-la bomba del Liceu amb Mariona Rebull tan denostada perquè la va dirigir un cosi germà d’en José Antonio…sigui com sigui es deixava veure i les perles escalons avall tenien el seu punt.

    M'agrada

  2. saisbcn

    mes que gamberro jo diría bastant realista, tristany! fa uns anys vaig tenir veins okupas i tela…! tots amb les seves ‘bambitas de marca’ i comprant les birras al “paqui” d’enfront encara que siguès mes car

    apart d’aixo sembla interessant el documental – a veure si trobo temps i cangur per poguer veure’l

    salut!

    M'agrada

  3. colbran

    A mí me ha gustado mucho este documental. Está impecablemente filmado, estupendamente editado (aunque para mí la parte menos conseguida, y en eso discrepo de Joaquim, es la correspondiente a los alumnos multi-etnia que expresan su opinión sobre la pena de muerte; la encuentro ecesivamente preparada y poco espontánea) y las imágenes son cristalinas, con un color muy conseguido.

    Los comentaristas, todos ellos muy destacados (entre ellos mi compañero de todo el bachillerato Lluis Permanyer), especialmente Eduardo Mendoza, muy “coñón” y con una vis cómica muy a la inglesa.

    Yo no estaba muy enterado de los acontecimientos anteriores y posteriores al lanzamiento de las bombas y me ha sorprendido que al anarquista Santiago Salvador lo localizarán casi un mes más tarde, no habiendo en aquellos años los medios de que hoy disponemos y máxime teniendo en cuenta que se quedó a ver cómo extraían los muertos, e “in situ” nadie le detuvo…(?), cuando era el momento de que alguien le reconociera.

    La secuencia de “Mariona Rebull” (una película muy digna y que aún hoy se ve con agrado) en que a Blanca de Silos (Mariona) se le van desgranando las cuentas de perlas del collar, mientras José María Seoane (Ríus) la lleva en brazos, escaleras arriba, cuando lo lógio fuera que la llevara escaleras abajo, se basa en la célebre escena de la “desfloración” de Hedy Lamarr (la bellísima actríz austriaca) en “Ekstase” que interpretara en su país en 1933, donde también se desgrana, cuenta a cuenta, un collar de perlas. La diferencia estriba en que en la película austro-húngara el efecto indica una pérdida de virginidad y en el film de José Luis Saenz de Heredia todo lo contrario, la patentización de su adulterio.

    Yo os aconsejo que vayáis a verla, no saldréis defraudados y podréis escuchar a Francisco Viñas, a Mercedes Capsir, Riccardo Stracciari y otros grandes cantantes, próximos a la época de los acontecimientos que se narran, en unas remasterizaciones muy dignas, en las que se aprecian perfectamente las peculiaidades de todos los divos y divas escogidos.

    Un fallo de Carles Balagué es que nos diga, a través de la radio, que los habituales del 4º y 5º piso tengamos que seguir subiendo, obligatoriamente, a través de la entrada de la calle Hospital, como antes del incendio, cuando podemos hacerlo por cualquiera de los accesos que tiene el Gran Teatre del Liceu. Se ve que frecuenta poco nuestro coliseo de ópera. Por lo menos tendría que haberse informado, antes de cometer tal fallo delante del micrófono de la emisora, o, incluso, debiera haberle corregido el locutor que le entrevistaba.

    M'agrada

    • El Sr. Rius puja a la Mariona per portar-la a la seva llotja, ja que la bomba l’enxampa a la llotja del seu amant i això suposaria un escàndol. És per aquest motiu que en pujar les escales que la portaran a la llotja del primer pis, les perles van caient en aquesta llicència literària que Ignacio Agustí segurament va robar d’Ekstase i que Saenz de Heredia va traslladar també en la seva pel·lícula
      És normal que Carles Balagué inclogui aquesta escena en el documental, molt més emblemàtica que la sèrie televisiva que es va fer als anys 1976-1977 dirigida per Pedro Amalio López, sota el títol de La Saga de los Rius i que incloïa els dos primers volums, Mariona Rebull i el Viudo Rius, d’un total de 5 volums de tuf clarament pro feixista i interpretada entre d’altres per Fernando Guillén (Joaquín Rius), Maribel Martín (Mariona Rebull) i Ramiro Oliveros (Ernesto).
      En el seu moment va ser la sèrie televisiva més cara de la història de la TVE.
      Crec recordar que en la sèrie es van ajustar més a la veritat històrica i no van posar l’Aida en el moment del atemptat, com si succeeix en la pel·lícula i s’escoltava el Guglielmo Tell de Rossini, l’òpera maleïda que ha tornat molt poques vegades (malauradament) al Liceu.

      M'agrada

  4. Pink

    Hola , cada vegada que vaig al Liceu i trepitjo la catifa , recorto aquesta escena del collaret ? Será que tin una gravació al servell???
    Colbran el felicito , m’encanta totes les respostas que comenta ,con es deia abans en sap un “niu”.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: