IN FERNEM LAND

ELS SIGNES DELS TEMPS


un moment del Tannhäuser a la Scala de Milano, segons La Fura del Baus (Carlus Padrissa). Foto agència EFE

Avui no tenia gaire estona per dinar i he decidit no agafar el llibre habitual que m’acompanya normalment en la migdiada literària que faig en un parc, al darrera d’on treballo i on si el dia acompanya, ni que sigui amb una mica de sol encara hivernal, passo tres quarts d’hora llegint amb una vista privilegiada del Mediterrani al meu davant.

Tot esperant el cafè he agafat el primer diari que tenien a disposició i he fullejat de manera distreta, de darrera cap endavant com acostumo a fer i m’he topat amb un titular que m’ha fet aturar:

La Fura dels Baus debuta en la Scala con un ‘Tannhäuser’ de estética india

L’article signat per Eusebio Vidal, està dedicat en exclusiva a la vessant escènica del espectacle, ja que suposo que el Sr. Vidal ha cregut que la part musical d’una òpera ja no és lo més interessant i que la noticia és La Fura del Baus.

Que voleu que us digui, m’indigna aquesta supremacia dels aspectes visuals, més que dramatúrgics, de La Fura dels Baus en el món operístic.

Ja m’he hagut d’acostumar amb els nostres crítics, que en la seva majoria encapçalen les seves cròniques amb una llarga dissertació sobre  l’aspecte teatral, per esbandir en un trist paràgraf al final i corre-cuita, tota la part vocal. Això ho fan així, doncs sabent que moltes vegades els hi escurcen i retallen les seves cròniques (quin privilegi això dels blogs!), al menys que no retoquin la part “principal” i si el director del rotatiu o de l’edició cultural, decideix que l’òpera no pot ocupar gaire espai en una plana, si es retalla la part “secundaria” no passa res, al cap i a la fi, els cantants ja sembla que no siguin els veritables protagonistes de la festa operística.

Quan Juan Diego Flórez diu en una entrevista als Matins de TV3 (cliqueu aquí per veure-la), que el Liceu encara és un teatre que estima als cantants, que voleu que us digui, m’he emocionat i alhora, preocupat. Aquest encara, seguit de “a la manera antiga” és alarmant.

El dia que els teatres d’òpera esgotin el taquillatge pel director d’escena d’un determinat muntatge, per allò del morbo, del escàndol que porta associat el seu nom i els cantants que intervenguin en el mateix ja no siguin el més important, aquell dia ja podrem anunciar que l’òpera s’està morint. Potser haurà començat un altre cosa, un altre gènere, que podrem anomenar teatre amb cantants o espectacles multimèdia amb música incorporada, però difícilment òpera.

Per això és tan reeixit aquest muntatge de La Fille du é,  doncs reunint a dos equips de cantants importants, el director d’escena ha creat un espectacle que els ajuda a que la representació sigui una festa, però no oblida mai, que el cantant és el centre d’atenció d’el espectacle i el públic així ho reconeix i agraeix. Em penso que no hi ha ningú en desacord, aquest, de moment, és l’espectacle de la temporada i això amb una òpera tan poqueta cosa com aquesta, és molt meritori. Aquest brillant muntatge sense el Juan Diego Flórez funciona igualment, però ai si el tenor o la soprano no són capaços de cantar-ho com cal…això no ho salva Pelly, malgrat que la seva contribució a l’èxit del espectacle sigui molt i molt important.

En els brillants i primordialment visuals muntatges de La Fura, el cantant és una peça més del complicat engranatge, però en cap moment la peça, res gira al seu entorn. Estan allà, fan la seva funció però ja no son els protagonistes. És una manera d’entendre-ho, però no és la manera que més m’agrada a mi.

Diu Flórez que abans, la crítica operística del New Yorl Times apareixia en primera pàgina i jo ho trobo sensacional. M’ho estimaria molt més que veure una fotografia amb desgràcies de l’actualitat, que potser serviran per vendre més exemplars que si publiquessin una foto d’un muntatge operístic o dels cantants que l’interpreten, però que sense cap mena de dubte, a part d’ajudar a difondre la cultura, també ens ajudaria a començar millor el dia.

És per això que intentant lligar les dues noticies, a partir d’un comentari en el Facebook de la Mei, m’he decidit a parlar-vos d’aquest cul de sac on molts estan portant a l’òpera i jo no acabo d’acceptar l’article del diari que exclou d’un muntatge operístic als cantants, donant la primacia a tots els ets i uts d’una posada en escena que com era d’esperar, ha dividit al públic, senyal inequívoc que ha triomfat.

Us deixo el enllaç que us portarà al article de La Vanguardia i per avui ja ni ha prou, porto molts dies anant a dormir tard i tinc son.

Aquesta propera nit m’espera un concert important amb l’OBC, del que tinc moltes ganes de parlar-vos-en i vull anar-hi el màxim de descansat.

Fins demà

14 comments

  1. Aquest migdia, mentre em menjava un entrepà en un bar, ja que he tingut un control a l’hospital i he anat a treballar més tard, he sentit al Telenotícies del primer canal de TVE aquesta mateixa notícia, vull dir que només han fet menció al “abucheo del público de la Scala de Milán al grupo catalán `La fura dels baus´”.

    M'agrada

  2. alex

    Muy de acuerdo con lo que expones.
    La ópera si no priorizas la música y las voces, no existe.
    Me temo que en la próxima temporada liceistica, vamos a sufrir ( e indignarnos, a lo mejor) con alguna de las puestas en escena previstas

    M'agrada

  3. josep

    Joaquim, estic totalment d’acord, l’òpera morirà el dia en que les veus i la música no siguin el prioritari de la representació. Però avui en dia ja se sap, i més per la gent que no hi enten ni li interessa, el principal es el muntatge o els possibles aldarulls que aquest provoca. I tot i que ningú parla de la música ni dels intèrprets, com a mínim s’anomena un teatre d’òpera i la gent sap que això encara existeix (ja veurem quan dura).

    M'agrada

  4. Joanpau

    Quina pena!
    Molt bé en Flórez
    Assur, el més probable és que d’haver obtingut un èxit clamorós, a TVE el missatge hagués estat “El grupo español”.

    M'agrada

  5. Els registes haurien de saber que treballen al servei de la música i no a l’inrevés i també haurien de saber-ho els crítics i fer-ho constar. Una òpera no existiria en funció de la posada en escena i tots hem escoltat òperes en versió concert però no hem vist mai posades en escena sense músics ni intèrprets.

    M'agrada

  6. colbran

    La Fura dels Baus y otros “ilustres” escenógrafos y directores de escena conseguirán que la ópera desaparezca del mundo del espectáculo dentro de menos años de los que yo calculaba.

    Si lo que tenemos que ver tiene que estar por encima de lo que tenemos que oir, yo me apunto a las versiones en concierto, en las cuales mi imaginación podrá recrear una escenogafia a mi gusto o simplemente escchar la música y el canto que es lo que me interesa.

    Estoy harto de tanta grúa y de tanto abigarramiento escénico; de cantantes colgados del techo del escenario, con peligro de sufrir percances inesperados; de la exageración de colores; de las proyecciones sin ton ni son; de los tramoyistas vestidos de negro, moviendo elementos escénicos que sobran más que faltan…

    Si este “Tannhäuser”, de temática cristiana, se transforma en hindú (?), cuál será la próxima originalidad de estos pesados? No hay nadie que pueda detener tanta imbecilidad?

    M'agrada

  7. Concep

    No sóc molt Furera, però aquí em sembla que el tema és un altre.
    És ben cert que les noticies en general, cerquen allò més fàcil de vendre.
    L’òpera com a concepte de els 3 tenors i coses similars és quelcom conegut per a tothom, però una representació del Tannhäuser a la Scala, teatre que acostuma a ser noticia la nit de la inauguració de la temporada i quasi sempre per motius aliens a la mateixa òpera, és difícil que sigui noticia en un diari fora del Corriere de la sera o la Reppublica.
    Trobo normal que un diari d’aquí parli del muntatge de la Fura, si és també una raresa que un director d’escena espanyol o català, dirigeixi allà, però fa una mica de mal que en tota la crònica tan sols es faci esment al director musical i més per ser hindú que per ser director musical.
    Això podria ben be esser la crònica d’una estrena al Piccolo i no pas a la Scala.
    L’òpera interessa menys del que ens pensem tots els que ens hi aboquem amb passió i si ara se’n parla més, és gràcies a que aquests directors moderns experimenten amb un gènere subvencionat. Si les temporades fossin privades tots aquests ho tindrien molt més magre.
    L’òpera no morirà, però tots aquests aprofitats si i m’agradaria anar al seu enterrament. Suposo que enteneu que parlo del enterrament artístic.

    M'agrada

  8. No cal enterrar-los a tots, els moderns. De vegades es passen i de vegades sorprenen possitivament. Aquest Tannhauser deu ser terrible, perquè, al meu parer, l’estètica Bollywood, amb tanta coloraina i brillantets, és molt hortera. Ho he preguntat altres vegades, no serà que les veus passen a 2on terme perquè no destaquen en veritat? Oi que la Fille és el millor de la temporada pq els cantants eren extraordinaris?

    M'agrada

  9. El pitjor pianista del món

    Em pregunto si l’actual sistema d’ensenyament per crèdits és per a millorar o per a fer-nos encara més tanoques. Malgrat no tenir ni idea del rol filosòfic del senyor Wagner, el que sí sé és que de segur que el tarannà de Bollywood no ho és, tal i com molt bé apunta en Kalamar.
    Assur i Joan Pau, el Guardiola ja ho va dir abans d’ahir a la roda de premsa: “estem sols”. Ja ens entenem.
    En quant a l’escenografia, teniu raó; l’òpera es pot viure sense “imatges”, però la gràcia del fet és aquesta tercera pota del tamboret. És l’Espectacle Total.

    M'agrada

  10. En el cas concret d’aquest Tannhäuser, que no criticaré ni defendré ja que no l’he vist, pareix ser que moltes crítiques venen pel fet de que una projecció identificava la figura del cruel Papa que es nega a absoldre el protagonista amb Joan Pau II i això va irritar part del públic, ja sabeu que aquest home volen fer-lo “santo subito” i no estan per la llavor d’acceptar crítiques al seu pontificat. No he vist la projecció, pel que no sé quan apareixia, si estava ben feta, si aportava alguna cosa o si sobrava.

    M'agrada

  11. Ja sé Joaquim, que no vas per aquí, però pel poc que he llegit, em sembla que aquest muntatge pot ser molt atractiu. La Fura, de vegades també l’encerta, com en el seu esplèndid “Barba Blava”. Però estic d’acord que el centre de l’espectacle han de continuar essent els cantants.

    M'agrada

  12. Roberto

    Creo que lo más ecuánime sería hacer, al día siguiente de cada estreno, dos críticas por separado. Me explico: no necesariamente el crítico musical tiene porqué ser un entendido de la parte teatral del espectáculo, y viceversa, el crítico teatral no tiene porqué ser un conocedor del mundo musical. La ópera, precisamente, es un espectáculo “total”, así que no podemos dejar ninguna de los dos conceptos de lado. El Sr. que firma el artículo de La Vanguardia ha hecho, sencillamente, la crítica (o el comentario) de la puesta en escena, pero ha olvidado la parte, muy importante por cierto, musical del espectáculo. Quizás no estaba capacitado para hacerlo, no lo sabemos, pero no hubiera estado más que junto con este artículo, se publicara también la crítica (o crónica) de la actuación de los cantantes y la orquesta. Yo no me opongo, como veo que algunos sí lo hace, a las innovaciones en las puestas en escena en la ópera, pero lógicamente, no puedo dejar de lado la calidad de los cantantes. Para que sea un espectáculo “total” unas y otros han de ser una conjunción perfecta.

    M'agrada

  13. Jo, sense voler fer-me pesat m’agradaria insistir en un fet:
    La Scala és un teatre d’òpera, en altres temps EL TEATRE D’ÒPERA, qualsevol nova producció d’òpera que es faci en aquell temple i sigui noticia als diaris, no pot obviar als cantants que fan aquest Tannhäuser. Si el Sr.Vidal no està capacitat per parlar-ne, estic segur que La Vanguardia té persones suficientment preparades per fer-ho. Quan un lector s’atura davant d’un titular: coma quest, “La Fura dels Baus debuta en la Scala con un Tannhäuser de estética india”, pensa per sobre de tot, que parlaran de l’òpera de Wagner que es representa en aquest teatre, no pas i exclusivament de la proposta escènica, ja sigui encertada i bellíssima, com polèmica o decididament equivocada. En aquest cas no puc opinar, com bé diu Titus, doncs no l’he vist, el que m’indigna és el “menyspreu” als principals protagonistes del esdeveniment.
    No entendria que parlant de La Fille du Réginent, que aquests dies es representa al Liceu, tan sols es parlés de Laurent Pelly, de la mateixa manera, m’interessava saber si Robert Dean-Smith, Anna Harteros, Roman Trekel, Julia Gertseva o Georg Zeppenfeld, havien estat a l’alçada de les exigències vocals i dramàtiques dels respectius rols en aquesta funció scaligera. Kalamar, aquests cantants no sé si estan o no a l’alçada, eprò la posta en escena, segons alguns no ho ha estat. Estaria bé saber-ho tot, potser encara ens assabentaríem que la part vocal ha estat un èxit rotund i malgrat això, tan sols ens parlen de la part escènica.
    No estic d’acord Roberto, el crític d’òpera ha de poder parlar de tots els aspectes de l’espectacle. La majoria tenen una amplia preparació i acostumen a parlar més de la part escènica que de les veus, segurament per exigències precisament dels signes dels temps.
    Colbran, no l’hem vist, per tant millor centrar-nos en l’essència del post, que és el fet d’obviar als pricipals protagonistes, no et sembla?
    Finalment Allau, no es tracta dels encerts, que els tenen. L’òpera és l’espectacle total, com diu el pitjor pianista, però sense una de les parts funciona i no cal que et digui quina és oi?, doncs això vol dir que malgrat l’equilibri que ha d’existir entre totes elles, ni ha una que és dominant.
    Pel que fa al comentari del Assur sobre el que i com ho van dir a la TVE em sembla que en Joanpau ha posat el dit a la nafra i no cal dir res més.
    Ho he dit sempre, no estic en contra de les posades en escena modernes, hi ha de tot, però si que estic en contra de tots aquells (directors, programadors, agents, públic) que per motius que desconec, però intueixo, busquen el protagonisme en aquests aspectes, doncs els altres, els purament musicals (incloent les veus) els interessen molt menys.
    Gràcies a la resta (Josep, Alex, Olympia, Concep) per reforçar aquest interessant i civilitzat diàleg amb les vostres aportacions.

    M'agrada

  14. ORDET

    Ahir el Florez no va bisar la famosa ària i ho vaig trobar adient, ja que semblava que tothom anava com “predisposat” a que ho fes. Vaig sentir comentaris de gent indignada… Ja a l’entrevista del Cuní parlava del seu “cansament” amb el tema del bis. Però bé, amb bis o sense bis va estar genial, com tota la resta.
    Vaig trobar que des del dia de l’assaig que vaig veure, l’orquestra i la Victòria Livengood havien guanyat molt. Em va encantar la Ciofi, amb la seva veu delicada. Els bravos de la nit van anar dirigits a ella més que al Florez (suposo que els “indignats” van quedar-se en silenci).

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: