TEATRO REAL 2016/2017: DER FLIEGENDE HOLLÄNDER (Youn, Brimberg, Schukoff, Youn; Ollé, Heras-Casado)

Der Fliegende Holländer, producció d'Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

Der Fliegende Holländer, producció d’Alex Ollé Teatro Real. Fotografia Javier del Real/TR

No us negaré que la visió per streaming d’aquest Der Fliegende Holländer des del Teatro Real de Madrid ha resultat ser una de les decepcions grans del que portem de temporada i segurament Pablo Heras-Casado n’és el principal culpable i a partir d’aquí quasi tot no ha estat a l’alçada del que esperava.

No comprenc la direcció del afamat director granadí. No entenc el so brut i groller d’una orquestra en baixa forma, despistada, desencaixada, farcida d’errades i on la corda quedava absolutament ofegada, sense cap mena d’equilibri entre les famílies orquestrals i el que és pitjor, entre el fossat i l’escenari,  vorejant en masses moments de la representació el cataclisme catastròfic. No admeto que el director permetés que la intervenció del cor dels mariners de l’holandès en l’imponent escena del tercer acte on es confronten els dos móns, fos en un enregistrament vergonyant i de qualitat sonora pèssima. Tampoc entenc el tempo desencaixat en els dos primers actes i desaforat en un tercer on semblava que els músics tinguessin por de perdre el darrer metro. Incomprensible que el cor del Teatro Real cada vegada estigui en més baixa forma. Tot plegat en una obra de director. Lamentable. Continua llegint

UN BALLO IN MASCHERA SEGONS LA FURA: (Secco-Siri-Petean-Lemieux-Kim;Ollé-Rizzi) vídeo

Avui us porto la darrera producció de La Monnaie de Brussel·les: Un ballo in maschera de Giuseppe Verdi, segons la producció deguda a La Fura dels Baus, en aquesta ocasió sortosament signada per Àlex Ollé, el que com a mínim garanteix un treball més dramàtic que no visual, tot i que la potència de les imatges, una de les marques identitàries de la companyia catalana, persisteix com un dels trets d’aquesta coproducció entre els  teatres de Oslo, Sidney i Buenos Aires.

Malgrat el que us pugui semblar per les fotografies que encapçalen l’apunt és un Ballo “ben tradicional” i en aquest sentit podria ser que molts quedin decebuts per aquesta “convencional” posada en escena, que fonamenta més l’acció en els aspectes polítics d’una societat futurista i opressora, un món proper al descrit per Orwell, adotzenat, alienat i oprés per uns poders que sobrepassen fins i tot l’autoritat del líder, aquí de manera poc comprensible sota la personalitat del Rei Gustau III de Suècia, que era la pretensió inicial de Verdi. Continua llegint

ELEKTRA AMB INGELA BRIMBERG i SEGONS LA FURA DELS BAUS (vídeo)

Aquest passat estiu a la ciutat sueca de Umeå, designada durant l’any 2014 com la seu de la capitalitat cultural europea, van tenir lloc una sèrie de representacions a l’aire lliure de l’òpera de Richard Strauss, Elektra, en mig de la ciutat i amb una proposta escènica tan espectacular com irritant, deguda a La Fura dels Baus, aquest cop sota la direcció de Carlus Padrissa, és a dir l’exaltació de les grues i els artilugis mecànics per sobre de qualsevol altra consideració dramàtica, però d’aquest aspecte ja en parlaré després. El que és realment rellevant d’aquesta impactant producció és la Elektra de la soprano sueca Ingela Brimberg, que ja sabeu que des de que la vaig descobrir en aquella Senta inoblidable al Palau de la Música sota la direcció de Minkovski, em té absolutament agenollat al reclinatori. Continua llegint

EL VÍDEO DE TURANDOT A MUNIC (Theorin-Lee-Farnocchia-Miles;Armiliato-Padrissa)

Turandot a la Bayerischen Staatsoper de Munic. Producció de Carlus Padrissa-La Fura dels Baus

Després de l’estrena de Babylon l’òpera de Jörg Widmann amb la producció de Carlus Padrissa, l’òpera bàvara ha reposat la producció del mateix Padrissa estrenada l’any 2011, de Turandot de Giacomo Puccini.

L’espectacle visual és realment aclaparador amb moments bellíssims, però tret d’un parell de genialitats absurdes com quan Calaf fa servir una tablet per endevinar els enigmes consultant Google o que Liu sigui executada en lloc del suïcidi preceptiu (recordeu que la Espert decideix que sigui Turandot la que es suïcida, en una solució agosarada i també genial), la dramatúrgia és la que tots coneixem, ben tradicional i gens trencadora, malgrat que aquest Turandot com us podeu imaginar està ubicat en una època futura, això si, a Xina amb grans gratacels i anuncis lluminosos.

Padrissa no sap fer dramatúrgia, s’estima més enlluernar amb una allau d’imatges a vegades atabaladores, provinent dels genials i previsibles vídeos de Franc Aleu que hem vist i revist en totes i cadascuna de les produccions d’aquesta factoria de muntatges operístics, en altra temps generadora dels espectacles teatrals més inquietants mai vistos.

Avui la factoria Fura s’ha adotzenat i aburgesat i es guanya molt bé la vida presentant mil i una vegades el mateix espectacle que de moment deixa amb la boca oberta als espectadors que desitgen distracció garantida mentre l’òpera es vagi desenvolupant. Tot i així Carlus Padrissa ha reservat uns moments on a l’escena no passa res i els cantants en mig d’aquest no res es dediquen a cantar com havien fet tota la vida, i aleshores a Padrissa se li veu el llautó, ell és mag de les imatges, el treball d’actors no és el seu fort. Continua llegint

BABYLON de Jörg Widmann: Prohaska-White-Schnaut-Myllys;Nagano-Padrissa

Gabriele Schnaut en l’espectacular escena del riu Eufrates a Babylon a Munic, producció de Carlus Padrissa (La Fura dels Baus)

El 27 d’octubre va tenir lloc la inauguració de la temporada 2012-2013 de la Bayerische Staatsoper (Munic) amb l’estrena mundial de l’òpera Babylon del compositor muniquès Jörg Widmann, amb llibret del filòsof  Peter Sloterdijk i sota les direccions, musical de Ken Nagano i escènica de Carlus Padrissa, és a dir La Fura dels Baus en la versió més espectacular i enlluernadora, ja que quan és Oller qui es fa càrrec de direcció escènica dels muntatges de La Fura, els conceptes canvien bastant, i jo crec que per millorar tot i que no hi hagi tanta grua.

No em negareu que el viatge estètic que suposa passar en un dia de Leonardo Vinci (Artaserse) a Jörg Widmann, no sigui un canvi radical com anunciava ahir, és una veritable sotragada.

Babylon no és una òpera fàcil. Quasi mai les òperes contemporànies ho son. Ja n’hem parlat més d’una vegada i mai ens hem acabat posant-nos d’acord, cosa per altre part gens preocupant.

Els compositors contemporanis en la majoria de casos no acaben de connectar amb el públic, i les estrenes acaben de ser més noticia per l’escenificació que no pas per la música  o els soferts cantants que han d’aprendre rols d’extrema dificultat i que de ben segur no tornaran a fer, a no ser que com en el cas de The Tempest, que Colbran comentava fa tres dies, tractant-se d’una coproducció entre diversos teatres s’ha compartit producció i cast.

Si la música no és un vehicle emocional i el llibret esdevé dramàticament poc rellevant, s’explica fàcilment el motiu per el qual la majoria d’estrenes operístiques no s’acabin imposant en els repertoris. Curiosament i malgrat aquesta manca d’entusiasme del públic i una certa complicitat amb la crítica,  els teatres, ja siguin subvencionats amb diners públics o esponsoritzats amb diners privats, continuen oferint estrenes any rere any, estrenes que s’obliden l’endemà de la darrera representació. A casa nostra no cal dir que la situació esdevé una mica més mediocre, ja que el ritme d’estrenes és més aviat ensopit, i quan succeeixen no passen d’un nivell d’inacceptable mediocritat i escassa ressonància artística i internacional.

Acostumen a estrenar-se òperes dels mateixos compositors (compositors afins al establisment polític de torn) que mai ningú s’atreveix a tornar a representar en cap altre teatre del món, ni tan sols els de casa nostra.

Altres compositors com poden ser Albert Guinovart, Alberto García Demestres o Salvador Brotons, per dir-ne tres que no han estrenat mai al Liceu possiblement per estar lluny dels àmbits influents de les conselleries decisòries, composen obres amb un notable grau d’acceptació del públic, però com que ara entraria a parlar de política i avui toca parlar de Babylon, potser ho deixaré pendent per un altre apunt. Continua llegint

LICEU: L’ASSAIG DE LE GRAND MACABRE

Le Grand Macabre de György Ligeti. Producció de La Fura dels Baus, direcció Alex Ollé

Ahir vaig assistir després de molts mesos sense fer-ho, a un assaig general del Liceu.

Com que el dia 19 no podré assistir a l’estrena i de tornar-hi, no ho faré fins el 25, m’agradaria parlar-vos d’aquesta producció operística que sense cap mena de dubte, suposa un moment important de la història del Liceu, resolt vorejant l’excel·lència, com acostuma a fer el Liceu en ocasions i òperes com aquesta.

El meu coneixement de Le Grand Macabre és molt limitat. A casa em vaig escoltar la gravació que us vaig deixar a l’apunt de preparació d’aquesta òpera i després vaig anar a la magnífica conferència que va organitzar Miriam Grau-Tanner i el director d’orquestra Daniel Montané, en la que em van ensenyar algunes claus per entendre la complexitat musical d’aquesta partitura tan important, com per a mi poc interessant. També he llegit uns quants articles i tot allò que m’ha caigut a les mans aquests dies.

No és que em tanqui a Ligeti, però avui per avui, escoltar la seva música no em produeix cap emoció, ni una, i jo em moc molt per emocions. Digueu-me primari. Segurament em falta molt per aprendre, tinc poca base musical i la meva ambició és limitada. No és la primera vegada que poso al descobert les meves limitacions, però tot i així segueixo amb el proposit d’esmerar-me i acabar trobant les claus definitives que m’obrin de bat a bat aquests mons que encara s’em resisteixen, però en el cas que això no arribi a succeir mai, tampoc penseu que això em provoqui un trauma, no, de cap manera, penso que en aquesta vida no ho podem abastar tot i tampoc podem deixar-nos endur per les consignes i per tant, tot i que baixés el mateix Ligeti a explicar-me les excel·lències de la seva òpera, si no m’entra, no m’entra i si no la sento a l’estomac, al cap, al cor o a l’entrecuix, malament. Continua llegint

ELS SIGNES DELS TEMPS

un moment del Tannhäuser a la Scala de Milano, segons La Fura del Baus (Carlus Padrissa). Foto agència EFE

Avui no tenia gaire estona per dinar i he decidit no agafar el llibre habitual que m’acompanya normalment en la migdiada literària que faig en un parc, al darrera d’on treballo i on si el dia acompanya, ni que sigui amb una mica de sol encara hivernal, passo tres quarts d’hora llegint amb una vista privilegiada del Mediterrani al meu davant.

Tot esperant el cafè he agafat el primer diari que tenien a disposició i he fullejat de manera distreta, de darrera cap endavant com acostumo a fer i m’he topat amb un titular que m’ha fet aturar:

La Fura dels Baus debuta en la Scala con un ‘Tannhäuser’ de estética india

L’article signat per Eusebio Vidal, està dedicat en exclusiva a la vessant escènica del espectacle, ja que suposo que el Sr. Vidal ha cregut que la part musical d’una òpera ja no és lo més interessant i que la noticia és La Fura del Baus. Continua llegint

GÖTTERDÄMMERUNG A LES ARTS: La Fura m’atipa

Ryan & Wilson (Les Arts 2009)

Aquest proper 14 de juny farà un any que vaig assistir per primera vegada a Les Arts, per veure una representació del Siegfried, la segona jornada de la Tetralogia wagneriana, que aquesta temporada conclou amb el Götterdämmerung que es va estrenat el 30 de maig, que per molts motius, sobretot extra musicals (o no), passarà a la meva història particular, com una data important i entranyable.

Després d’aquella representació de l’any passat, em va quedar un cert neguit, doncs em sabia greu haver-me perdut el pròleg i la primera jornada i no estava disposat a deixar la meva, no del tot satisfactòria impressió, sense veure alguna altre de les parts,  ja que tota sencera és massa complicat per el que no vivim a València o rodalies.

Ara, al menys he pogut anar a la tercera jornada, la que clou la magna obra i em sembla que disposo de més arguments per valorar aquesta ambiciosa proposta, tant en la vessant musical, com en la teatral, tan important en aquest cas, tot i que òbviament em manquen dues parts molt importants per parlar amb tota la propietat. Continua llegint

El Siegfried “furero” de Les Arts

M’estrenava a Les Arts i hagués valgut més que ho hagués fet l’any passat amb el pròleg i la primera jornada d’aquesta Tetralogia valenciana i florentina que dona prestigi i orgull de ser a un teatre d’òpera d’impressió.

El Palau de Les Arts és un teatre que per si sol ja et deixa bocabadat. De fet aquesta és la pretensió de Calatrava en l’espectacular disseny de tota la ciutat de Les Arts i Les Ciències, del que el Palau ha esdevingut l’emblema del monumental complexa i evidentment de la ciutat de València, con a Sydney també ho és l’edifici de l’Òpera. Pels que ens agrada tant l’òpera és un orgull que el simbol de la ciutat sigui la nostre segona (?) casa.

En un altre post parlaré del teatre, ara aniré directa al Siegfried en el que tantíssimes esperances vaig posar i del que cal dir que en part, tant sols en part, s’han acomplert.

Hi ha molts crítics musicals que s’han posat d’acord per dir que l’Orquestra de la Comunitat Valenciana és la millor orquestra d’òpera del Estat Espanyol. Casi diria que tenen raó, tot i que no he sentit mai en directa l’orquestra de la Maestranza i tampoc la de Bilbao.

L’orquestra de la Comunitat Valenciana te una qualitat indiscutible Continua llegint

RETORNS

3 RETORNS, 3.

1.- Aquests dies ha retornat al Liceu el doble programa amb la producció de La Fura dels Baus, del Diari d’un desaparegut de Leoš Janáček i El Castell de Barbablava de Béla Bartók. Continua llegint

LICEU:L’assaig general del Diari de Barbablava o del Castell d’un desaparegut

L’impressionant final del castell de Barbablava

Ahir dimecres va tenir lloc l’assaig general del muntatge del Diari d’un desaparegut (cicle de 22 cançons de Leoš Janáček) i de l’única òpera del compositor Béla Bartók, el Castell de Barbablava.

Jo augurava un èxit i crec que així serà. La Fura dels Baus (Ollé i Padrissa), m’han sorprès molt amb una concepció molt visual i austera en les dues obres, que comparteixen una mateixa estètica, per bé que força diferenciada una narració de l’altre.

El concepte escènic és extraordinàriament visual i d’una força remarcable, amb moments d’una poesia molt imaginativa. Tot i així el muntatge és molt més auster del que em podia arribar a imaginar.

Domina l’escena buida i negre, amb efectes de llum, laser i unes projeccions de vídeo. Mínims elements escenogràfics i algunes imatges molt potents, com l’aparició dels cossos nus arrossegant-se per l’escenari, en el Diari d’un desaparegut o el pròleg, la cinquena porta i la setena del Castell de Barbablava.

Els aspectes musicals els valoraré en els funcions que veuré (dissabte i diumenge), però l’espectacle està ben dirigit per Josep Pons i compta amb veus que fan absoluta justícia a ambdues òperes.

Aquest espectacle, crec que era el que hagués hagut de inaugurar la temporada.

La setena porta segons la concepció escènica de Ollé i Padrissa