Ahir divendres era un dia especial. Tot i que ja l’havia dirigit en una ocasió, que pel que sembla va passar sense pena ni glòria, Pablo González el proper Director titular de l’OBC a partir de la temporada 2010-2011, és posa al capdavant de la seva orquestra i s’erigeix com el protagonista absolut del cap de setmana musical a casa nostra, amb permís de Juan Diego Flórez, és clar.
Potser per aquesta expectació i les ganes de veure com es desenvolupa el nou Director o potser perquè el concert per a piano i orquestra número 5 de Beethoven és una obra tan bella com popular, l’Auditori presentava un aspecte inusual per ser divendres nit, amb tan sols unes llotges laterals de tercer pis buides.
El solista escollit per a interpretar el concert Emperador ha estat el jove i excel·lent pianista de Nerja (Huelva), Javier Perianes.
Perianes és tan sobri com pulcre i expressiu, tan concís com concentrat i sensible, dotat d’una tècnica exquisida, que no el distancia del oient i que mai utilitza per fer demostracions gratuïtes del seu art. És un gran artista i n’exerceix des de la senzillesa dels que se saben dotats.
Tot i estar ben acompanyat per l’OBC, m’ha semblat que Pablo González es desentenia una mica del solista i es dedicava a l’orquestra. No sonaven coordinats del tot i tan sols en el adagio un poco mosso, s’han creat moments de comunió entre l’orquestra i el solista. No he vist cap gest de complicitat del director cap al Perianes, ni tan sols m’ha semblat veure que en cap moment s’hagi girat per observar-lo, una mica, donava la sensació que cadascú anava a lo seu, sense molestar-se l’un amb l’altre, però sense acabar d’arrodonir-ho del tot.
El Beethoven o aquest Beethoven de Pablo González, ha sonat enèrgic, vibrant, de tempos àgils i una mica sec de so i curiosament no diferia gaire de la versió del solista, però si el director asturià hagués optat per deixar cantar una mica més a l’OBC, aquesta mena de divorci existent entre el solista i l’orquestra no m’hagués semblat tan evident.
La magnífica interpretació de Perianes li ha valgut un reconeixement unànime i intens del públic, que ha estat agraït per part del pianista amb una propina no identificada, hereva del món chopinià, però amb clares ressonàncies hispàniques. Si algú fos tan amable de donar-me un cop de ma li agrairia molt, ja que m’ha agradat tant la peça com la magnífica interpretació. Perianes és molt moderat en les formes, però el seu fraseig arriba sincer i directe. Bravo!
A la segona part Pablo González s’ha reservat una simfonia d’aquelles que serveixen per demostrar moltes coses i en la majoria crec que se’n ha sortit més que victoriós.
Sóc conscient que el compromís era gran i tots (Ouetistes o no) analitzaríem amb lupa al nou Director, fins i tot per una qüestió casi diria que aliena a la seva pròpia vàlua i més propera al castig sever que ens agradaria sotmetre al Sr. Oller, per la manera grollera de desfer-se del mestre titular actual i d’altres del passat, sense escoltar gaire ni als músics ni al públic.
L’enèsim projecte Oller comença, esperem que aquest cop sigui el definitiu.
Després d’escoltar la versió del mestre González de la Simfonia número 10 de Dimitri Xostakóvitx, podem estar tranquils en algunes coses. El mestre sap el que es fa, controla i domina l’orquestra i la fa sonar molt brillant, amb un domini de les sonoritats agudes sobre les greus, que poden venir condicionades per la pròpia orquestració del music rus, tan procliu a fer treballar els metalls de manera aclaparadora.
Els temps àgils i enèrgics han tornat a aparèixer, la qual cosa pot denotar una tendència , de la mateixa manera que els sons retallats i secs m’ha confirmat la sospita de la primera part, que sembla que estem davant d’un director bastant allunyat del mestre Oue, però no per això hem de començar a patir.
És molt aviat per pronunciar-se, haurem d’esperar a veure’l en més i variats repertoris, però aquest Xostakóvitx ens ha demostrat per una part, l’excel·lent estat de forma de l’orquestra i per l’altre que el mestre González ha fet un bon treball amb els solistes, ja que tots i cadascun d’ells han estat a l’alçada del repte que aquesta simfonia els sotmet, fent unes interpretacions notables en una simfonia particularment generosa amb l’expressivitat de les fustes, el vent i el metall.
Exultant tractament dels ritmes i les dinàmiques i per sobre de tot, una tasca pulcra, amb un so sempre nítid, per bé que els diferents plans sonors, com ja he dit abans, m’han semblat descompensats.
Continuo pensant que al mestre González li han fet un gran regal donant-li la titularitat de l’OBC en un estat òptim, tot i que millorable, sobretot si acaben d’atorgar les titularitats dels llocs vacants.
Ja cal que ho aprofiti, doncs l’oportunitat és d’or i no sembla pas, al menys per lo escoltat divendres, que ell la deixi perdre.
Tots hem pres mides, veurem quins programes s’ha reservat per la propera temporada, però sóc optimista.
No he parlat ni del gest elegant del braços, ni dels salts que ens ha regalat, potser és millor que això ho deixi per la crítica especialitzada, tan procliu en aquests aspectes estètics, això sempre i quan tornin, com el fill pròdig, a casa.
Si voleu baixar-vos la desena simfonia de Dimitri Xostakóvitx en la versió de Pablo González amb l’OBC, gravada a l’Auditori el diumenge 21 de març de 2010, premeu AQUÍ
IN FERNEM LAND 
Mas que de acuerdo ,Joaquim, con tu valoración respecto al Maestro Pablo Gonzalez, y con lo que me pareció un “laisser faire ” al.solista, mi interpretación es la de que tenemos un Director , que huye de pretendidos protagonismos escénicos, … y va a lo suyo, y lo suyo es la música y la Orquesta. Me pareció tambien sobrio en el saludo al público. Pero es joven, dinámico, y … me gustó : Oremus !.
No me atreví a preguntar al Maestro Perianes ( que estuvo sentado detras de mi durante la 2 parte ) el titulo del bis… pero es que soy tan ignorante que me dio vergüenza… éso sí … le felicité.
M'agradaM'agrada
Em va agradar molt com sonava l’orquestra i més a la segona part amb Xostakovitx que a la primera on, com tu dius, no acabaven d’harmotizar sempre el director i el mestre Perianes. El bis puc jurar que era de Chopin i molt ben interpretat. No en sé el títol ni li trobo cap reminisnència hispànica.
A veure si algú dòna dades concretes.
Bon cap de setmana!
M'agradaM'agrada
Bona tarda, el bis interpretat ahir al vespre per Javier Perianes era la masurca op. 17 nº 4 de Chopin.
M'agradaM'agrada
Gràcies 19preguntes, et dono la benvinguda a In Fernem Land i t’estic enormement agraït.
Jo malgrat l’autoria, a aquesta masurca li continuo trobant aires hispànics, qui sap que el va inspirar.
M'agradaM'agrada
Jo també li vaig trobar: pensava en algun autor francès finisecular, d’aquests impressionistes hispanòfils, però no em lligava amb frases del més pur romanticisme chopinià. La veritat és que no sabia identificar-la, però cap al final tenia un cert gir de ritme espanyolitzant.
Trobo que se’n va sortir molt bé, el nou titular. Vaig trobar la desena simfonia complicadíssima: el ritme del segon moviment és frenètic i ha de ser fàcil que alguna cosa s’escapi, i no va ser així. I en els moments amb més decibels, les famílies no es tapaven. Penso que sí, que podem començar a gaudir. El Beethoven vaig trobar-lo bé; l’últim moviment, un pèl ràpid, però ja quedava bé. I, ja posats, el noi també salta i, en ser més alt, se li nota més. Té un posat elegant, això sí. Hi ha moments que em recordava un dibuix antic de Mahler dirigint, així estirat i finet amb gest sobri, amb les seves ulleres. També és veritat que l’OBC està en un moment formidable: si no, la desena no funcionaria de cap manera. Esperem que continuïn així, tot dos.
M'agradaM'agrada
Las mazurkas que componen el bloque Opus 17, las compuso Chopin entre 1822 y 1823, es decir cuando tenía entre 12 y 13 años, por consiguiente su posible influencia hispánica es, probablemente, dudosa. No obstante, a mí también me pareció apreciar esa influencia y creí que podría ser debida a su tumultuosa estancia enb Mollerusa con George Sand, pero esto tuvo lugar entre 1838 y 1839, por lo cual hay que decartar tal posibilidad.
El concierto fue muy interesante, destacando el joven pianista Perianes y la rápida, contundente y algo seca dirección de Pablo González. La orquesta sonó brillantísima, pero la cuerda grave, al menos desde las alturas, se oyó poco, destacando, sin embargo los sonidos agudos.
Creo que tendremos una concepción musical muy diferente a la vista, pero muy interesante. Desearía, no obstante, que pudiera escuchar al maestro González dulcificando un poco más algunos pasajes.
M'agradaM'agrada
Por muchos motivos, esta comparecencia merece un lugar especial. La desconfiabza suscitada por las pugnas dentro de la institución no parecían presagiar nada bueno. Todo lo contrato de lo ocurrido este viernes. Hay que decir que esta temporada la OBC está impecable, con ese Pájaro de fuego de antología, o la décima de Mahler difícil de olvidar, entre otros hitos. La OBC comienza a demostrarse a si misma que es puede y es una orquesta de primera línea. La comparecencia de González para mi ha sido una sorpresa. En especial ese genial tercer tiempo de la sinfonía se Shostakovich trabajadíísimo, con una expresividad que roza el delirio puro y duro que solo un Dostoyevski ha sabido expresar en literatura. Remordimientos, ira, horror ante uno mismo… La intensidad fue brutal, catatónica, haciendo olvidar el resto de considerandos, advertencias, temores… (y toses). La aparición de una fuerte personalidad. No fue una interpretación redonda, pero si me demostró hasta donde puede llegar este maestro: más lejos de lo que hasta aquí ha expuesto (que es poco, pero sobrecogedor).
M'agradaM'agrada
En la meva ignorància només puc dir-vos que en les quatre ocasions en què he pogut veure dirigir el mestre González (amb orquestres diferents) sempre m’ha semblat que feia una feina més que notable i, sobretot, molt treballada i amb ganes (suposo que encara més després de la greu malaltia que va poder superar). N’espero coses bones.
Chopin i Sand a Mollerussa? Aquesta sí que no la sabia…
M'agradaM'agrada
Me complace el aroma de optimismo hacia el maestro ovetense.
M'agradaM'agrada
Una pregunta, si us plau al que hi éreu: molt, poc o gens pedal?
Gràcies per contestar.
M'agradaM'agrada
Pues esta tarde tenía yo el cuerpo un poco peor de lo habitual, y quizá sea por eso, pero el caso es que no me ha gustado mucho el concierto. En la primera parte, más que coordinación, me ha faltado emoción y arte por parte del pianista, aunque lo cierto es que también ha hecho un bis, creo que también Chopin, en una interpretación algo ampulosa.
Luego, el fantástico y misterioso primer movimiento de la 10 me ha resultado infumable , y aunque a partir de ahí la orquesta ha sonado francamente muy bien y este director parece muy puesto en faena, es como si la preocupación por los detalles le haya impedido hilvanar adecuadamente la pieza. Salvo el segundo movimiento, probablemente más fácil de dirigir, en el resto no he logrado encontrar el hilo conductor, y sonoramente, me ha parecido una sucesion de momentos tan buenos como poco equilibrados entre sí. Lo cual no impide que el desequilibrado sea yo, pero si alguno de los expertos que escribe en este blog coincide conmigo, me encantaría que explicase lo que realmente ha andado mal.
Joaquim: La mazurca que tocó anoche a mi también me suena española. Granados o por ahi. Yo creo que hay una especie de inconsciente musical colectivo que explica las muchas sorprendentes semejanzas que se dan. O quizá es que se copian. (No sé quién dijo que los artistas mediocres copian y los buenos roban…)
M'agradaM'agrada
No entiendo nada, pero creo que muy poco pedal, y quizá sea esa una de las razones por las que no meha gustado.
M'agradaM'agrada
Me tenéis que perdonar. Ya sé que no tiene justificación cometer errores que se pueden corregir al releer lo escrito,pero, probablemente, por mi actual estado físico, no estoy concentrado al 100% y por esta razón he confundido Mollerusa con Valldemosa (en qué estaría pensando!), como el otro día, respecto al post de “La bomba del Liceu”, confundí la calle Hospital por la de Sant Pau (segunda entrada lateral derecha del Liceu). Que conste que no he tenido tiempo de releer mi comentario porque tenía que irme al Lceu y venían a buscarme.
Perdonadme estas equivocaciones que me llenan de sonrojo, pues no tienen justificación posible.
Aparte de estas pifias lo que comento de Chopin es absolutamente cierto.
M'agradaM'agrada
Pianista, jo crec que no gaire pedal, efectivament, però no diria que aquest sigui un motiu, com diu José Luís, per no agradar.
La simfonia és complexa i si bé és veritat que l’OBC la coneixia prou bé ja que l’havia treballat en els darrers anys amb Josep Pons i Eiji Oue, el treball de del mestre González em sembla molt meritori.
És aviat, però la impressió que m’enduc després d’aquest primer concert, em fa ser positiu.
Arribar al grau de compenetració amb l’OBC que Oue va establir, és un procés llarg i tampoc fàcil, però el temps ens ho dirà.
M'agradaM'agrada
Avui diumenge a l’Auditori he escoltat un bon concert i a un bon pianista. Un bon pianista, que no m’ha emocionat; una tècnica molt bona, unes notes de tant en tant comfoses, uns trinos poc nets, i molt poca emoció. En conjunt, un Beethoven força mllorable,la veritat.
La simfonia de Xostakovitch si he di dir la veritat no m’ha semblat Xostakovitch; un alte cop tot molt correcte, una corda extraordinària, uns celos i contrabaixos que deixaven anar uns sons preciosos, un vent que de tant en tant no em sonava prou bé, i cap, cap emoció. I això en Xostakovitch no és gens normal, la veritat.
En conseqûència, o jo no tenia el dia, o s’està confirmant el què ja pensava. Tenim una orquestra de primerísim nivell que en molts moments ha arribat a l’excel·lència i ara li posen al davant un director que, ell mateix, no hi ha arribat a l’excel·lència. Aquesta orquestra, avui, necessita un director que li pugui donar molt més, un músic amb experiència que, no solament li tregui grans interpretacions, sino que la faci encara millor; que pugui segui emocionant; no pas com avui, un concert en teoria molt maco, que no ha aconseguit emocionar-me ni un moment. Potser soc jo el que no hi estava predisposat, però em sap greu no compartir aquest optimiste que llegeixo en aquesta pàgina … i bé que ho lamento.
M'agradaM'agrada
Estic força d’acord amb Raimon. Un Beethoven bastant fred. Els “recitatius” del piano a l’adagio, on cada nota té una intenció i un valor molt marcats, m’han diexat indiferent. Molt correcte, però res més. El bis m’ha agradat més, és veritat.
En quant al mestre Gonzalez m’ha obert una finestra a l’esperança. Pot ser un bon director per a la OBC. Crec que li manca experiència al capdavant d’una orquestra com aquesta i acoplament entre tots. Tant de bó vagi tot bé. El trist és aquesta sensació de tornar a començar quan aquesta orquestra necessita algú que li faci fer un pas endavat definitiu i posar-se a primera fila: no li falta gaire. Ho podrà fer Gonzalez superant els inconvenients indicats? Esperem que sí.
M'agradaM'agrada
Poco pedal con Perianes, muy poco pedal. Y éso junto con el hecho de que es sobrio en la ejecución le pueden hacer parecer ( ydejar a la udiencia ) frío, No os parece ? En el bis de hoy con Mompou ( escuchado en la radio ) ha estado perfecto,
M'agradaM'agrada
Amic Colbran:
Tot i que entenc perfectament que et sàpiga tan de greu haver-te equivocat amb el nom de la localitat on el senyor Chopin i la senyora Sand van passar-hi una temporada , no et càpiga cap mena dubte que a CAP NI UN de nosaltres li ha passat pel cap creure que parlaves sense saber què et deies, ja que més que no pas d’”error” o de “pífia”, el fet d’escriure Mollerussa per Valldemossa (estava a punt, t’ho juro, d’escriure “Pollença”!!!) :)), seria més adient titllar-ho de “lapsus”…, i momentani.
Tots, en un moment o un altre, i en situacions més o menys oportunes, n’hem tingut més d’un, d’aquests lapsus i que després fins i tot es poden convertir en divertides anècdotes. Permet-me, doncs, que te n’expliqui un de meva.
Mira si hi entenc, de motos, que no fa gaires anys -i ja en tinc 58!-, em vaig assabentar que quan es parlava que hi havia carreres d’aquests aparells de 125, de 200 ó de 350, jo em pensava que era el pes que feien els vehicles (t’ho juro!!!), i no la cilindrada, una paraula, aquesta, que, si vols que et sigui franc, encara utilitzo sense tenir ni la més remota idea de què vol dir…
Doncs bé, un dia, a la feina, vaig veure a través de la finestra una d’aquelles motorasses tan “made in iu is ei”, que quan circulen fan un soroll apagat i profund que recorda, talment i com diuen, el ronc d’una truja, i que els qui les condueixen acostumen a anar vestits de cuir… Saps quines motos vull dir, oi?…
Em va fer gràcia, com et deia, veure des de la finestra aparcada al carrer aquella moto, i vaig avisar un company, molt més jove que no pas jo i un bon aficionat al món del motor:
-Mira, Víctor: Aquí davant hi ha aparcada una Harrison Fortinson!
Tal i com et pots imaginar, la riallada va ser general, però el millor del cas va ser que jo no sabia de què carat reien i, en canvi, veient ells la cara de desconcertat que sens dubte deuria fer jo, encara reien amb més ganes…
En fi, Colbran: Espero haver-te arrencat un somriure amb aquesta anècdota, que t’envio amb tot l’apreci que ja saps que et tinc, junt amb el ànims perquè et refacis ben aviat d’aquest malestar físic que aquests dies arrossegues.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Hola,
jo vaig sentir el Concert ahir diumenge i pel que llegeixo dels ovstres comentaris el que si tenim a l’orquestra és consistència entre les diferent representacions.
Al Concert una mica cadascú per la seva banda, com diu el Joaquim amb la diferència que a mi el solista no em va dir gaire. La tècnica impecable, però d’emoció transmesa cap. Pianistes amb molt bona tècnia n’hi ha uns quants, però que a més més et transmetin emocions molt menys. Per a mi és la diferència entre un molt bon professional i un gran artista.
Respecte la Simfonia, l’Orquestra sóna molt bé, aquesta és la veritat, i els solistes ho van fer també prou bé. Però també com diu el Joaquim, molt descompensada, en alguns moments fregant l’estridència; i aquí sí que es veu la mà del director. Tampoc em va emocionar, i això que aqusta Simfònia m’encanta (potser era jo que no tenia un bon dia). Haurem de deixar treballar al Gonzaĺez, però en aquest concert no ha pas destacat. Si no fos perquè és el nou titular hagués passat sense pena ni glòria, com en les altres ocasions que ha dirigit la OBC.
I que algú li digui que als concerts del matí no vingui amb frac, si us plau!
M'agradaM'agrada
Benvingut Ram i gràcies per deixar el teu primer comentari, que espero que no sigui el darrer.
M’ha fet gràcia això que dius del frac en un matinal. Jo divendres vaig pensar un cop més amb l’anacronisme d’aquest vestit, que amb persones tan altes com el mestre González em fan riure, però també en el cas dels músics em sembla hores d’ara, fora de lloc. Les musics van com volen, oi?, sempre respectant el negre, per què els musics han d’anar “enpingüinats”?
M'agradaM'agrada
Naturalment el Diumenge per a mí era un dia especial, no tenía massa referencia del nou director, algú ,dins del món de la música en qui confio del seu criteri ,em va comentar que l’havia vist dirigir a diferents llòcs ,Oviedo,Bilbao.. i que per la seva juventut deu-ni-dó… però, per a mí era el que suplía al meu “ídol” i tot i no volent ser injusta el vaig rebre amb una bona dosi de recel…
Jo no sé si va ser per la meva inicial actitut, però, durant la primera part del concert amb Beethoven i tot que el jove pianista em va semblar que ho feia prou bé ( no en sé massa) vaig notar que l’orquestra sonava força bé,però no hi havia gens d’unitat emocional del director amb el pianista, perdoneu ,no sé expresar-me millor, vaig enyorar aquell respecte i mitja-volta del “Mestre OUE” cap el solista, es un petit detall, ho sé, potser sòc una pere-punyetes,no em feu cas, ….
I ara , la segona part… no vull encara pronunciar-me sobre si m’agrada gens, pòc o molt el nou director, necessito escoltar altres autors, el que si tinc clarissim es que l’orquestra va estar insuperable i després de tants éxits durant els últims anys tinc molt clar que la OBC ara per ara no podría mai caure dins el sac de la mediocritat, i no ens cal més que escoltar les diferents i dificils intervencions solistes en la difícil Simfonía nº 10 de Xostakóvitx , un obra que personalment s’em feia feixuga i que el Diumenge em va fer sentir tantes sensacions…
Mil Felicitacions per la OBC junt l’esperit actiu de OUE.. .. i el meu reconeixement i empenta per el nou Director. Glòria.A.
M'agradaM'agrada
¡Saludos!Yo la escuché el domingo, tras haberme divertido la noche anterior con “La fille du regiment”; he de comentar que estaba lleno, que me maravilló(como siempre)mi paisano avier Perianes, quien interpretó con sumo gusto el concierto n.5 “Emperador”de Beethoven(esa propina suele regalarla casi siempre). Es cierto que noté cierta disociación orquesta-solista. La segunda parte rozó lo sublime con la increible potencia y expresividad que, con su buen hacer, Pablo González dirigió a la OBC. Salí impresionada¡Bravo!
M'agradaM'agrada
A mi de tot això em preocupa un aspecte altres aspectes… coma pobresa de les notes al programa de la temporada de l’OBC quan les firmen determinades persones. Confonen ser divulgatius amb ser populistes. Afegeixen frases emfàtiques que en comptes d’aportar informació són pur efectisme (el final del primer paràgraf i final del darrer) i cometen errors historics greus en un musicòlg o musicògraf (seguir parlant en els termes de sempre sobre la dedicatòria de l’Heroica a Napoleó.. quan està demostrat que és fals). En resum, com a usuaris de l’OBC, aquest també és un aspecte important a comentar ja que per a molts l’audició de a Desena de Xostkóvitx era la primera.
M'agradaM'agrada
Benvingut Albert.
El tema de les col·laboracions en els programes, penso que és complex. Tens raó quan dius que moltes vegades no aporten cap informació rellevant, que és el que cerquem aquells que anem als concerts i que les frases més o menys erudites o veritablement buides de contingut.
Espero seguir comptant amb les teves aportacions.
M'agradaM'agrada