Per fi, ja he vist el segon repartiment d’aquesta excitant La fille du régiment que el Gran Teatre del Liceu ens ha “regalat” i que està obtenint un merescut èxit.
Aquest segon cast podria ser un primer, és cert, però en el primer hi ha coses que aquest segon no supera i en conjunt aquest segon li manca el punt de genialitat que aquell té. Tot i així una funció estupenda i una gran nit d’òpera.
No vull comparar els dos repartiments, no em sembla just, us diré el que m’ha semblat aquest d’ahir dissabte 20 de març, tot estrenant l’anhelada primavera de manera excel·lent.
Començaré per fer esment de la millora notable del rendiment global de l’orquestra respecte al primer dia. Yves Abel sap portar aquesta festa amb temps força àgils i acompanyant bé als cantants. Alguna vegada pot ser que el so sigui una mica excessiu, però en cap cas ha tapat als cantants, que tampoc semblaven esforçar-se per fer-se sentir.
Òptim per ben conjuntat i divertidíssim en l’actuació, el cor que es suma a la festa total que el genial Laurent Pelly s’ha tret de la màniga, per elevar aquesta obreta a la categoria d’òpera.
Nino Machaidze és una bona cantant i de moment no m’ha semblat res més. Un cop escoltada en directa tinc la mateixa impressió que després d’escoltar-la gravada. La veu que no és particularment agraciada, té una zona central diria que d’emissió metàl·lica amb una certa estridència, per altre part molt característica de les veus eslaves. Dir d’una noia de 27 anys que és una bona cantant trobo que ja és molt, però tampoc és una cosa extraordinària per crear l’expectació exagerada que ha suscitat la seva participació en aquestes funcions, que alguns han arribat a reclamar per a ella, la titularitat en el primer repartiment.
I això per què?, doncs senzillament per haver substituït a la Netrebko al Festival de Salzurg en la Juliete de Gounod al costat de Villazón i salvar el repte de manera més que correcta, però en cap cas excepcional. Això, ni més ni menys, però suficient per elevar a aquesta jove soprano a una categoria que encara no té i el pitjor favor que li podem fer, és demanar-li coses extraordinàries que encara no està prou capacitada a fer. És més que probable que les faci ben aviat, però ara encara ha d’aprendre a millorar certs aspectes que enlletgeixen i empobreixen la seva bona interpretació i aleshores qui sap si finalment assolirà allò que tothom sembla encaparrat a demanar-li, que sigui la nova Netrebko, tot i que les veus, de moment, no comparteixen gaires coses comunes.
Per començar allò que crec que ha de corregir: Una dicció nefasta. No s’entén res del que canta i ja no us dic res quan parla (lamentable lectura de la carta, una cosa és que el personatge de Marie no sàpiga llegir i l’altre és que no s’entengui un esborrall del que pretén dir). La dicció és un aspecte primordial per a qualsevol cantant. Algunes sopranos famosíssimes no ho van resoldre mai, però és clar, tenien altres atributs. La dicció és primordial quan es canta, quan es fan els recitatius i més delicat encara, com és en aquest cas, quan s’ha de parlar. Una cosa és que no tingui un francès acurat i l’altre és que costi identificar una sola paraula.
Un altre aspecte a millorar és l’afinació en l’atac de les notes sobreagudes. En el primer acte sobretot, m’ha semblat que algunes estaven calades. Per ser una soprano líric lleugera, aquest aspecte és bastant primordial, ja que en aquest repertori assumit per vocalitats com la seva, la feina s’acostuma a rematar amb sobreaguts que ella obvia o no ataca de manera precisa i definitiva. En el segon acte haig de reconèixer que aquest aspecte l’ha millorat i he notat més seguretat, amb la veu més arrodonida i els atacs a la zona aguda més acurats i un parell d’aguts li han sortit francament preciosos.
Pel que fa a la seva línia expressiva, és més tècnica que veritablement viscuda. Ha fet coses en l’ària del segon acte d’una qualitat extraordinària, però en cap moment m’he sentit trasbalsat. Quan aprengui a donar-li una mica més de sentiment a aquelles frases atacades en pianíssim, aleshores segur que farà ensorrar el teatre. Són tècniques i recursos que donen l’experiència i l’estudi.
Pel que fa a la vessant escènica, tot i fer totes i cadascuna de les indicacions establertes per la direcció, no obviant ni afegint res del que han fet les predecessores en aquesta producció, el seu físic no l’acompanya i dramàticament sembla que no estigui dotada de la gràcia espontània o la comicitat que semblen tenir les altres dues sopranos que he vist fent aquest rol i en aquesta producció. Allà on se li demana ingenuïtat, ella ho revesteix d’una certa vulgaritat i on se li demana entremaliadura ella ofereix un cert gamberrisme.
Tan de bo la Machaidze vingui sovint, estic segur que com tot cantat jove i amb talent, farà l’evolució que possiblement la situaran on ara, per raons més mercantils que artístiques, molts ja la situen. Espero també, que sigui suficientment intel·ligent per no deixar-se enganyar per agents i aduladors que la portin en poc temps a la ruïna, com ha succeït amb tants bons cantants que ens han volgut vendre com la nova sensació i no han pogut superar tanta pressió.
El cas d’Antonio Gandia és absolutament el contrari. Quan van anunciar la programació d’enguany, els mateixos que clamaven venjança per desterrar a la Machaidze al segon repartiment, deien que Gandia no era digne de compartir repartiment amb ella.
Doncs bé amics, sota el meu punt de vista i a jutjar per l’actuació d’aquest tenor alacantí (Crevillent 1971), guanyador del primer premi del Concurs Viñas de l’any 2004, en la funció d’ahir dissabte 20 de març de 2010, ell va ser el veritable descobriment, la troballa, la sorpresa i el goig absolut de comprovar com a part de cantar amb una facilitat esbalaïdora en la zona del sorprenent registre agut, tot col·locant els 9 do de manera precisa i exacte, sense defallir ni fer patir en cap d’ells, era capaç d’exhibir una línia de cant i una capacitat tècnica aclaparadora.
Si tens els aguts assegurats, el “Pour mon âme” és un tràmit compromès, però factible, ara bé, per cantar el “Pour me raprocher de Marie”, cal molta tècnica, molt legato i un Re com una casa, col·locat de manera perillosa tot isolat, en mig del buit, descarat i temible, tot rematant la feina amb una demostració de seguretat i capacitat pulmonar important, acompanyada d’una valentia agosarada, prolongant la nota agenollat a la boca del escenari i de cara a la immensitat d’una sala rendida i perplexa davant de tanta generositat.
Es nota que té un mestre on s’emmiralla i tot i que la veu no te res a veure, he notat que l’escola del gran Alfredo Kraus ha fet acte de presència. Fa bé en agafar al gran tenor canari com a model i els resultats són evidents. Ens ha guanyat a tots. Caram quin Tonio!. Jo, si m’ho permet, l’aconsellaria que dediqués una mica més d’atenció a la seva dicció francesa, però no m’atreviria a donar-li cap altre consell.
Les seves dues intervencions en solitari han estat molt i molt celebrades, fins i tot, algú a prop meu, li ha demanat un Bis després de l’ària del segon acte, en aquesta febre que s’ha establert al Liceu i que lamentablement porta a paranoies obsessives com la comentada per l’Ordet, d’algú del públic de divendres que va mostrar la seva indignació al no repetir Flórez la cabaletta dels 9 do.
Completant el tercet protagonista, el Sulpice de Carlos Bergasa és de manual. Pel meu gust tan sols li manca una mica de volum sonor, però per la resta és un magnífic baríton, amb una línia de cant estupenda i integrat plenament amb el personatge marcat per la direcció escènica, entranyable i divertit, Esplèndid!
La resta del cast és idèntic al de l’estrena i tots i cadascun d’ells, han assolit l’aprovació generalitzada, amb especial èmfasi per la tronada i contundent Marquesa de la Livengood i la delirant Duquessa del Pavlovsky que quan s’acabin aquestes representacions, el proper 25 de març, estic segur que tindrà un disgust.
És un goig absolut sortir satisfet del teatre i sobretot veure com TOT el públic s’ho passa d’allò més bé.
IN FERNEM LAND 
Bueno, por fin he podido escuchar en persona a Nino Machaidze que para algunos es algo así como la nueva gran diva de la ópera y para mí una soprano más que canta bien, pero que posee unas particularidades en su voz y en la emisión de la misma que no me entusiasman y, al menos en esta opereta, a veces todo lo contrario.
En primer lugar posee dos voces distintas, una en la zona central y grave (ésta, de momento, casi inexistente) abierta y bastante fea y otra en el registro agudo, brillante y muy agradable. En el centro acusa, además, un vibrato que para los que no aceptan esta particularidad de la voz (no es mi caso, ya que nunca lo he considerado un defecto sino una peculiaridad vocal) puede resultar molesto y desagradable y, si no lo controla adecuadamente, en pocos años puede ser una fluctuación preocupante. Sin embargo, este vibrato desaparece en la zona aguda, pero aquí tiene una cierta tendencia al grito y a calar, a pesar de que ayer emitió un par de agudos realmente preciosos, sobretodo el último. No recurre al sobreagudo y yo la felicito por esta opción porque en esta obra no hay ninguno escrito, por lo tanto no puedo asegurar que disponga de esta particularidad vocal que otras intérpretes ponen de manifiesto en esta obrita de Donizetti que no es ni más ni menos que una zarzuela francesa, con una partitura bastante mediocre si exceptuamos las dos arias serias de Marie y las dos arias del tenor, especialmente la del segundo acto.
El gran triunfador de la noche fue Antonio Gandía, con una línea de canto impecable y una igualdad increíble en todos los registros; su voz nunca cambia de color. Canta con facilidad y con generosidad y regula muy bien la emisión de la voz, ampliando el volumen cuando conviene (aunque su voz no sea excesivamente voluminosa) y aminorándolo cuando es preciso. Su francés es mejorable, pero yo le entendí todo el texto puesto a su disposición, tanto el hablado como el cantado, todo lo contrario que su compañera Machaidze a quien no se le entiende una sola palabra (y cuando habla emite unos sonidos muy desagradables, por cierto). Creo que el Liceu debiera tenerle muy presente en próximos repartos y no dejarlo en el olvido como a tantos cantantes catalanes y españoles que aún esperan su debut en nuestro coliseo de la Rambla, como es el caso flagrante de Ismael Jordi que se ha convertido en tenor casi fijo de la Opera de Amsterdam (teatro que año tras año va ascendiendo en el ranking de importancia mundial). A ver si es cierto que Ismael Jordi viene dentro de dos años aunque le han asignado un segundo reparto…, siendo un primer tenor reconocido.
A un amigo que fue a verlo a la salida de artistas hace unos días, Gandía le dijo que está preparando el rol del duque de “Rigoletto” y yo creo que le va a la perfección, pues, tal como señala Joaquim, su técnica de canto está en la línea de Alfredo Kraus que fue el duque de referencia durante varias décadas y con tres grabaciones discográficas de dicho personaje.
Carlos Bergasa es un buenísimo cantante y si no ha despuntado más es, o por falta de ambición o por su volumen vocal algo menguado aunque en la función de ayer se le escuchaba perfectamente.
Sobre la interpretación escénica de los tres cantantes citados no me puedo pronunciar porque dada mi situación en el teatro y ciertos problemas de postura sólo pude ver escasos momentos de la función. Los que vi de Machaidze me parecieron vulgares (probablemente coincidí con los peores de su actuación), los de Gandía correctos y los de Bergasa simpáticos.
La función sigue sienso una gozada y los que no la han visto no deben perdérsela, si bien no llegué a emocionarme con la deliciosa aria “Il faut partir” que casi me hizo llorar con el primer reparto.
M'agradaM'agrada
Bastante de acuerdo con tu opinión, despues de haber presenciado tres funciones con este 2º cast y cuyo rendimiento vocal ha mejorado en el transcurso de las mismas.
En su conjunto, este 2º cast es muy inferior al cast titular en cuanto al tema de la dicción francesa, sobre todo por parte de la sopranoy hasta algo del tenor.
A mi, Machaidze me ha gustado mucho vocalmente y efectivamente tiene que corregir defectos en la línea de canto y en su expresividad vocal; como bien dices , es muy joven y si trabaja en el futuro de forma seria y profesional, puede consolidarse como notable soprano lírica o lirica ligera en el corto/medio plazo .
De momento, parte con la ventaja que su instrumento vocal es francamente brillante
( por cierto, 2012/13, Dña. Fiorilla -IL TURCO IN ITALIA- en el liceu- aunque veremos si entonces tiene la vocalidad adecuada para este role )
Del alicantino A.Gandía, su…pour me rapprocher de Marie… ( aria belcantista y bastante más difícil que el …pour mon âme..,donde si tienes el do y sabes respirar, no es problemática), fue ayer francamente excelente por intención y por canto legado, además de soltar y sostener notablemente el do casi al final del aria.
Sinceramente, este aria me gustó más por Gandía que por Flórez anteayer ( donde éste acabó muy justito de fiato dicha..pou me rapprocher..)
p.d. Ciofi anteayer y pese a ese timbre vocal poco brillante y justita en el sobreagudo, trazó, cantó y escenificó una excelente Marie, dando una lección interpretativa y de belcantismo ( con admás, una excelente dicción francesa ); fue para mi, la gran triunfadora de la noche del viernes
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Jo no he fet una anàlisi tan completa i detallada com tu, entre d’altres coses perquè no en se, però al final he arribat a les mateixes conclusions: el segon repartiment d’aquesta magnífica “fille du regiment” es boníssim, però un graonet per sota del primer, i no pel que semblava des d’un inici que havia de ser, la part masculina, sinó per la part femenina. La Nino, penso que es una gran cantant però que li falta una miqueta per arribar al primeríssim nivell, i per a mi, no tant per facultats vocals com per la “gràcia” interpretativa, que en aquesta obra es imprescindible. El Gandia, jo el vaig trobar magnífic i tothom ho ha confirmat, i seria una llàstima que no tingués més oportunitats en aquest teatre.
M'agradaM'agrada
Bon dia!
L’assumpte no va dirigit a vostès ja que fa dies que en altres fòrums d’aquesta mena es fa referència a un Re (se suposa que sobreagut) que fa el tenor Flórez a la segona ària de “La fille du régiment”. Quan es parla de sobreaguts mig to més o menys és molt important.
Al final de l’ària “Pour me rapprocher de Marie” no hi ha cap Re ni cap Do. Els tenors Flórez i Gandia hi afegeixen un Do díesi sobreagut que no està imprès enlloc. En canvi, sí que ho estan 8 dels dos Do de “Pour mon âme”, vuit i no pas l’últim.
Referent a la inclusió del Do díesi de l’ària de l’acte II he de destacar que és un invent que hem d’agrair a Alfredo Kraus, aquell tenor que després de l’ària dels 9 Do, i al mateix Liceu, tenia 7 minuts d’aplaudiments… i que no feia cap bis.
Aquest sobreagut va ser una pensada de Kraus després d’anys de cantar aquesta òpera. Si ens hi fixem, no el va afegir fins als anys 80. A Pavarotti mai no se li hauria acudit de fer-ho.
Algun dels Si bemoll de l’acte primer també són invenció de Kraus, aguts dels que sembla que ara no en podríem prescindir.
Us saludo afectuosament
M'agradaM'agrada
Estoy de acuerdo en casi todo. . Las voces muy dignas, Y me encantó Gandía, la gran sorpresa.
La primera escena con tanto cacharro y pasos ridículos del coro fue un mal comienzo. Suerte que después todo fue a mejor y los movimientos de escena tenían su porqué. La escena plásticamente más interesante, la más desnuda: paisaje de cartografias con los camastros ordenados. Demasiadas interrupciones del público que lo aplaudía todo. Cantó muy bien la Nino, la encontré graciosa y vulgar:al fin y al cabo está criada entre soldados.
Y aunque no soy muy belcantista, me lo pasé en grande!
M'agradaM'agrada
Si es cierto que Nino Machaidze interpretará “Il turco in Talia” (por fin!) en la temporada 2012/13, no creo que sea la voz adecuada para el rol, puesto que la estrenó Francesca Maffei Festa, la interpretó Giuseppina Ronzi de Begnis (“Norma”, “Maria Stuarda”, “Sancia di Castiglia”, “Robero devereux”…) que era una soprano dramática de agilidad y la cantó en Nueva York María Malibran (contralto) en 1826 junto a su padre Manuel García. Hace pocos años la cantó y está en DVD Ceclia Bartoli… y la recuperó en 1950 Maria Callas…
Es cierto que el rol de Fiorilla también ha sido encomendado a soranos líricas como Eugenia Ratti, Graziella Sciutti i Enedina Lloris (Grec hace años), incluso a ligeras como Sumi Jo, pero con ellas se pierden todos los graves escritos por Rossini y que la Machaidze no tiene.
M'agradaM'agrada
Quise decir “Il turco in Italia”, no en Talía. Perdón.
M'agradaM'agrada
Veig que coincidim.
Llegint el que dius, sembla que encara va estar millor en Gandia. Saps si ha de tornar al Liceu?
El Bergasa no està malament, però no em va agradar tant com tu dius. El paper no dona per gaire cosa.
Un altre cosa. Ningú parla de la proesa de Rockwell Blake fent 11 do i no 9, en el concert del Liceu. No sé si ho feia sempre, però aquell rematar el novè do, amb dos més al final, no deixava de ser una proesa circense, d’un impacte inoblidable.
M'agradaM'agrada
Em semblen molt interessants tots els vostres comentaris. No puc aportar res de nou. Realment trobo a la Machaidze una soprano en brut brut. Li cal refinar-se encara que els gestos corresponguin a una noia que ha crescut entre homes i no diguem res de la dicció sobre la que ha de treballar molt sinó vol deixar la impressió de ser un “tot terreny” condemnat a l’oblit a curt termini. No és el que li desitjo.
M'agradaM'agrada
Joaquim,perdona si sòc indiscreta però tü et dedicas exclusivament a anar als teatres de òpera?Si es així et felicito i t’envejo sanament;ho dic perqué a vegades estic dos dies sensa obrir a Max (ordinador) i quàn el poso en marxa em trobo que has escoltat tantíssimes coses i has anat a llocs que no tinc més remei que mossegarme les ungles.Disculpa’m si et semblo xafardera.Salut
M'agradaM'agrada
No Kàtia, no. Jo em dedico a pencar durant tot el dia, com tothom i quan arribo a casa seguir pencant, però amb una cosa que m’agrada molt.
Cada dia escolto música, mentre estic al ordinador o al cotxe (treballo fora de Barcelona).
Rebo molta informació i haig de triar molt, però això és una passió i si haig de dormir dues hores menys, doncs no les dormo.
Durant els caps de setmana intento anar als concerts i a l’òpera, quasi sempre a localitats barates i molt de tant en tant, fer algun viatge. Actualment la situació econòmica (la crisi m’ha massacrat) no em permet fer grans coses. Per Setmana Santa en tinc una de preparada, però si pugues…no pararia.
Sembla molt més del que realment és, això si, escoltar, escolto molt.
M'agradaM'agrada
El sábado pasado estuve viendo y escuchando el segundo reparto; muy digno, desde luego, todo hay que decirlo. Nino posee una voz inmensa que ha de trabajar para matizar más y mejor; impresionante y magnífico Gandía, quien cantó un Tonio valentemente y con su bello timbre fraseó su”Pour me rapprocher de Marie”, al igual que se entonó en el”Ah, mes amis!”.Bergasa estuvo bien, es Sulpice.
¡Enhorabuena, me lo pasé muy bien!
Por cierto, la orquesta sonó más bien plana…¿Es esto normal?
M'agradaM'agrada
Leonora, l’orquestra del Liceu és pobra de so, plana i no sé quantes coses més. Estic tip de dir-ho, per activa i per passiva, però en aquestes funcions, tot i començar, com acostuma a passar sempre, bastant fluixa, a mida que han anat passant les representacions ha millorat. Si a tu et va semblar plana el dissabte, no sé pas que haguessis pensat el primer dia.
Cal una revolució a fons i sobretot algú amb molta força de voluntat, tenacitat i suport institucional per dur-la endavant.
M'agradaM'agrada