Christian Thielemann. Foto Pier Paolo Cito
Sense més preàmbuls us deixo amb “La simfonia”.
Quasi tots estaríem d’acord que quan diem tan sols la simfonia, la majoria diríem immediatament i sense pensar-ho gaire, la novena.
És una obra extraordinàriament popular, que sobretot gràcies al moviment final, ha traspassat les fronteres de les sales de concert i és veritablement coneguda per tothom. Potser al Estat Espanyol, part de la responsabilitat sigui deguda a Miguel Rios i Waldo de los Ríos. Agradi o no, però aquesta versió de l’Oda a l’Alegria (1969) va esdevenir un hit de vendes sense precedents a la música pop d’aquells anys, tant que la versió va traspassar les fronteres i la versió en anglès va situar-se al número 1 de vendes a Estats Units, Alemanya, Itàlia, França i el Regne Unit.
Coincident amb la versió de Miguel Rios, la inclusió del moviment final a la banda sonora de la pel·lícula de Stanley Kubrick A Clockwork Orange (1971, malgrat que a l’Estat Espanyol es va estrenar més tard), va popularitzar encara més aquest cim del simfonisme, que des de l’estrena el 7 de maig de 1824 va assolir aquest valor universal fraternitzant, gràcies al poema de Schiller que li atorga l’aura per esdevenir himne de l’Unió Europea.
Malgrat aquesta popularització del darrer moviment, els altres tres són un cim per si mateixos i quasi us diria que sota el meu punt de vista, el darrer moviment els hi ha fet molt mal.
Jo avui us deixo una versió que pràcticament acaba de sortir del forn. El director protagonista, el berlinès Christian Thielemann, ens ofereix una versió molt clàssica, no exempta dels tocs personals que solen neguitejar a més d’un, amb algun “ralentando” més exagerat del que és normal, alguna pausa de durada discutible, però amb unes dinàmiques amplies i un so sumptuós provinent de la miraculosa Wiener Philharmoniker, que deixeu-me dir que enamora i aclapara.
Segurament tots us estimareu molt més altres simfonies, fins i tot del mateix Beethoven, abans que la famosa 9ª, amb la gatzara del moviment final i tota la vulgarització que s’en ha fet, però si la versió és com aquesta que us proposo avui, no està gens malament una escoltada més.
Del quartet solista, després del ensurt inicial i momentani de herr Georg Zeppenfeld i abans que tots quatre quedin engolits per l’esclat sonor, podem apreciar una mica de la seguretat i bellesa vocal d’un Beczala al límit, o una Anette Dasch que algú m’haurà d’explicar les excel·lències que jo no se veure-li mai que l’escolto i la poc destacada Fujimura (alguna vegada heu escoltat la mezzo a la novena?), la Kundry oficial de l’era Katharinesca a Bayreuth.
LUDWIG VAN BEETHOVEN (1770-1827)
Symphonie Nr.9 d-Moll op.125
mit dem Schlußchor über Schillers Ode “An die Freude”
1 Allegro ma non troppo, un poco maestoso (17:06)
2 Molto vivace (12:58)
3 Adagio molto e cantabile (16:43)
4 Presto. Allegro assai (25:49)
Singverein der Gesellschaft der Musikfreunde in Wien
director del cor: Johannes Prinz
Annette Dasch, soprano
Mihoko Fujimura , mezzosopran
Piotr Beczala , tenor
Georg Zeppenfeld , baix
Wiener Philharmoniker
Director, Christian Thielemann
Großer Musikvereinssaal in Wien, 25. April 2010
Jo us deixaré el segon moviment, deixeu-me ser “original”, amb un molto vivace que fa saltar guspires.
O Freunde, nicht diese Töne!
Sondern laßt uns angenehmere anstimmen,
und freudenvollere.
Freude! Freude!
Freude, schöner Götterfunken
Tochter aus Elysium,
Wir betreten feuertrunken,
Himmlische, dein Heiligtum.
Deine Zauber binden wieder,
Was die Mode streng geteilt;
Alle Menschen werden Brüder,
Wo dein sanfter Flügel weilt.
Chor
Wem der große Wurf gelungen,
Eines Freundes Freund zu sein,
Wer ein holdes Weib errungen,
Mische seinen Jubel ein!
Ja, wer auch nur eine Seele
Sein nennt auf dem Erdenrund!
Und wer´s nie gekonnt, der stehle
Weinend sich aus diesem Bund!
Chor
Freude trinken alle Wesen
An den Brüsten der Natur,
Alle Guten, alle Bösen
Folgen ihrer Rosenspur.
Küsse gab sie uns und Reben,
Einen Freund, geprüft im Tod.
Wollust ward dem Wurm gegeben,
Und der Cherub steht vor Gott.
Tenor Solo & Chorus
Froh, wie seine Sonnen fliegen
Durch des Himmels prächtgen Plan,
Laufet, Brüder, eure Bahn,
Freudig wie ein Held zum Siegen.
Chorus
Seid umschlungen, Millionen!
Diesen Kuss der ganzen Welt!
Brüder – überm Sternenzelt
Muss ein lieber Vater wohnen.
Ihr stürzt nieder, Millionen?
Ahnest du den Schöpfer, Welt?
Such ihn überm Sternenzelt,
Über Sternen muss er wohnen.
Alegria! Bella espurna divina,
Filla de l’Elisi,
entrem, ebris de foc
Celestial, al teu santuari.
Els teus encants tornen a lligar
el que va separar el rigor.
Fraternitza l’orbe sencera
de les teves ales a la calor.
A qui l’atzar ha donat
verdadera amistat,
qui consort dolç troba,
ha sense parell felicitat.
En la rodonesa terrenal
seva una ànima invocar!
A qui no li fos donat
se sumiria en pesar!
Al si de Natura
alegria liba l’ésser,
la seva florida via segueixen
mals, béns, a tot arreu.
Petons, ceps, fidel amic
fins i tot el morir ens va donar;
el delit, als cucs;
i al querubí, un gran Déu.
Com els sols en la seva via
magna, junts! oh! marxeu!
i com a herois divertiu-vos
dita, triomfs i felicitat!
Abraceu-vos, oh! milions!
Petó de la Humanitat!
Brinda celestial bondat
Pare al teu seguici sense parell
Us postreu, oh! junts
Davant del Creador Etern
Prop de l’atzur, i reina
Sobre el pla eteri.
Si voleu la versió integre, premeu sobre l’enllaç que trobareu aquí sota:
IN FERNEM LAND 
Joaquim,
Possiblement de la música (mal anomenada clàssica), les simfonies siguin les meves peces preferides. Per descomptat Beethoven és per a mi el “summum” i la novena l’obra culminant del gran músic alemany. També vull dir que la primera vegada que en vaig escoltar un fragment (els meus pares no eren massa adictes a la música simfònica) va ser amb un disc del Waldo de los Rios que crec es deia “Sinfonias” a finals dels anys 60, mes o menys.
Estic totalment d’acord en que malgrat que el darrer moviment de la “novena” és superconegut, els altres tres son igual de meravellosos. Escoltar-la de tant en tant, es un autentic plaer. Gràcies
M'agradaM'agrada
La versió de Karajan dels anys 70, amb Janowitz, Rössel-Majdan, Kmentt i Berry la vaig ratllar de tan escoltar-la, escoltar-la i escoltar-la.
Un dels primers LP de la Deutsche Grammophon que vaig comprar a Castelló quan vaig arribar a Barcelona.
Amb els anys vaig descobrir altres obres i compositors, però la novena és la novena i com també comenta en Josep, la versió de Waldo de los Rios va tenir molt a veure amb la meva iniciació simfònica. Just és reconèixer-ho, el meu pedigrí és limitat.
Aquest segon moviment fa patxoca i sona fantàstic.
Gràcies!
M'agradaM'agrada
Entre algunas Zarzuelas, Antonio zapateando el Padre Soler y el Duo Dinámico, un día apareció Beethoven con su novena, que me dejó intrigadísmo, preguntándome por los mecanismos que dan a esa Música su poder. Y hasta hoy.
A Miguel Rios, no le perdono que hiciese una letra que me viene inevitablemente a la cabeza cada vez que oigo el himno a la alegria, y que no recordaré por si acaso, para no jeringar a nadie más,
M'agradaM'agrada
Gracias por los enlaces, Joaquim.
Procedo a bajar. Tiene una pinta estupenda.
A pesar de su popularidad es una obra que, a diferencia de otras, no me ha cansado nunca. El Adagio siempre consigue conmoverme. Y cuando llega el movimiento final siempre me da pereza afrontarlo, pero en cuanto empieza no puedo dejar de escucharlo entero, aunque, como decía José Luis, odio profundamente a Mike River por esa letrucha con que amenizó nuestra infancia y que hace que ahora inevitablemente se cuele en nuestra cabezota pese a nuestro esfuerzo por echar al diablo fuera, sin éxito…
M'agradaM'agrada
Sensacional lo que estoy escuchando. Debo de pertenecer a esos, no sé si muchos o pocos, afortunados que escucharon la 9ª en la infancia, quizá por eso, no me molestó la canción de ese señor, nos reíamos muchísimo.
Me encanta lo que dices y estoy absolutamente de acuerdo
“Malgrat aquesta popularització del darrer moviment, els altres tres són un cim per si mateixos i quasi us diria que sota el meu punt de vista, el darrer moviment els hi ha fet molt mal”
Es una estructura perfecta, maravillosa y completa hasta y sin necesidad del indescriptible, por espeluznantemente bello, movimiento final. No sé cuantas veces la habré escuchado pero a mí la irrupción del coro siempre me sorprende dejándome sin respiración, qué cosas.
Gracias por el enlace Joaquim!
M'agradaM'agrada
Mi amiga la 9ª, estupenda interpretación. Gracias. Me la voy a bajar y todo, antes de escuchar el segundo movimiento pensaba que no iba a hacerlo.
M'agradaM'agrada