IN FERNEM LAND

KISS OF THE SPIDER WOMAN


Manuel Puig (res a veure amb La Puig de tota la vida, que jo sàpiga), va escriure El beso de la mujer araña als anys 70 del segle passat i no va poder veure-la publicada fins l’any 1976 a l’estat espanyol. Las novel·la va ser prohibida per la dictadura militar argentina.

La història de dos presos que comparteixen cela, un gai condemnat per presumptes abusos sexuals a un menor i l’altre un revolucionari en contra del règim dictatorial i militar del país no determinat de  l’Amèrica llatina on es situa l’acció, va commoure a lectors i espectadors, de la mateixa manera que va enervar als militars argentins.

En publicar-se va tenir un èxit fulminant, sent adaptada pel teatre al 1983 i dos anys més tard, portada al cinema, en una celebrada versió dirigida per Héctor Babenco i protagonitzada per Raúl Juliá, William Hurt i Sônia Braga.

El compositor alemany Hans Werner Henze va pensar en escriure una òpera sobre el tema, però va quedar com un projecte no realitzat, que qui sap si serà recollit per algun altre compositor temptat per la seducció de la Spider Whoman.

L’any 1992 es va estrenar la versió musical de l’obra, Kiss of the Spider

Chita Rivera (Aurora/Spider Woman)

Woman, del duet John Kander (música) i Fred Ebb (lletres), amb Terrence McNally (llibret) i la direcció de Harold Prince, en funcions prèvies a Toronto (des de el mes de juny fins al mes d’agost) i oficialment el 8 d’octubre de 1992 al Teatre Shaftesbury del West End londinenc, on tot just dos mesos i mig més tard, vaig poder veure-la amb el mateix repartiment de l’estrena, abans que la companyia marxés a Broadway, on es va estrenar al Broadhurst Theatre el 3 maig de 1993.

El repartiment incloïa a Brent Carver (Molina), Anthony Crivello (Valentín) i Chita Rivera personalitzant a Aurora la diva vamp venerada per Molina i que dona la possibilitat mitjançant l’elaborada fantasia gai, de traspassar les reixes de la sòrdida presó per enlairar-nos en un món alliberador, tan enfrontat de la lluita revolucionaria del company de cela, com de la repressió i vexació constant, a que són sotmesos els presos.

Precisament el fet de que el musical aprofités les fantasies de Molina per materialitzar-les a sobre del escenari, permetent el lluïment de la gran Rivera, lluint tipet i les acostumades habilitats coreogràfiques, com a contrapunt a una història tan dramàtica i colpidora,  va exasperar a més d’un crític que va massacrar-la, cosa que no va poder evitar que el musical obtingués la respectable xifra de 390 representacions al West End i 906 a Broadway i guanyés 7 premis Tony, de les 11 nominacions rebudes en l’edició de 1993 dels prestigiosos guardons teatrals:

millor musical, Kiss of the Spider Woman
millor llibre, apartat teatre musical Terrence McNally
millor partitura (John Kander)
millor actor de musical (Brent Carver per la interpretació de Molina)
millor actriu de musical (Chita Rivera en el doble rol d’Aurora i Spider Woman)
millor actor destacat de musical (Anthony Crivello per la interpretació del marxista Valentin)
millor disseny de vestuari (Florencia Klotz)

Jo, que ja havia llegit el llibre i vist la pel·lícula, quan vaig veure el musical, vaig quedar colpit i encantat.

Kander and Webb (no és la primera vegada que visiten In Fernem Land), són tota una garantia i el llibret com semblava lògic en portar-lo al terreny del teatre musical, aprofita l’oportunitat de plasmar sobre l’escenari les fantasies cinematogràfiques amb l’estètica més previsible possible, omplint-lo de color i ritme, en mig i patètic contrast, de les reixes, els crits dels torturats, els abusos, la misèria humana i la mort.

Superficial? segurament, es quedava a mitges? segurament, buit i kitsch?, segurament, però encara tenia allò que la majoria de musicals que s’han estrenat després (amb algunes excepcions) nom posseeixen, l’emoció d’unes interpretacions colpidores (sobretot Carver) i una partitura per recordar in tornar a escoltar sovint, cosa que malauradament no succeeix amb els musicals que s’estrenen any rere any i que queden oblidats per in secula seculorum.

Alguns preguntareu, i a què ve que ara ens parli d’aquesta obra?, doncs bé, ja fa temps que vaig baixar-me una versió absolutament piratejada del teatre, per un espectador que saltant-se totes les normes, va agafar la càmera de vídeo (a l’any 93 no eren tan petites com ara) i palplantat al bell mig del amfiteatre del teatre (crec que a Londres tot i que no n’estic gaire segur), va gravar tota la representació.

Hi ha moments que la càmera és belluga que dona gust, d’altres que es desenfoca i la imatge, degut a la intensitat lumínica de l’escena, s’ha d’adaptar de manera automàtica, amb la qual cosa triguem uns quants segons a guanyar la definició o d’altres, que l’escena és tan fosca que quasi no veiem res i que els caps del davant ens tapen part de l’escenari, però el conjunt resulta.

Em resulta impossible deixar-vos els enllaços per poder passar-la a tots aquells que tingueu especial interès, però de moment us he deixat al canal del YouTube, tan actiu darrerament, un fragment corresponent al “Where You Are” que canta Aurora (Chita Rivera) acompanyada dels presoners, amb una coreografia absolutament ad hoc que no lliga ni amb borles amb els uniformes i les maneres carceràries, però que són l’única manera que Molina té per subsistir en un ambient hostil i alhora fer entrar de mica en mica en el seu món, a Valentín.

D’aquest mateix fragment ja existeix un altre Youtube, però provinent de la gala d’entrega dels premis Tony. Aquest és més pirata, però té la gràcia del directe rabiós, amb el so entranyable del teatre i les carències visuals esmentades. Jo no em cansaria de veure’l, ja veieu per on van els trets d’aquest primer de maig, que potser per ser la festa del Treball, m’ha fet endarrerir la feinada diària de fer un post.

7 comments

  1. Jose Luis

    Buenísimo, y casi tan cuidado como tu post. No sé lo que pudo exasperar a la crítica, porque el invento me parece espectacular.
    Otro mundo. Muchas gracias, Colón.

    M'agrada

  2. Roberto

    Junto con “Mack and Mabel” mis dos musicales “gafes” por excelencia. A los dos, por circunstancias diferentes llegué a Londres al día siguiente de que bajaran de cartelera. A este hay que agregarle la imposibilidad de conseguir una copia de la copia pirata, pero siempre nos queda Youtube…..

    M'agrada

  3. Miquel Gascon

    M’ha agradat moltisim a pesar de la mala qualitat de les imatges… pero m’agradaria aixins i tot poder-la veure sencera i accedir a la copia pirata perque sino d’un altre forma MAI podre disfrutarla en persona. Gracies Joaquim per descobrirme aquest musical.

    M'agrada

  4. Como tú, vi esto en Londres. Qué tiempos, cuando los programas valían una libra!!!!
    Hombre, sí está más o menos claro por qué no acababa de funcionar. Recuerdo una crítica del Time Out realmente indignada porque “se frivolizaba la represión política”. Se decía también que el equilibrio entre celebración y crónica de la sordidez no funcionaba. Y quienes la apoyaban lo hacían también como parte del debate, que se vivía con mucha intensidad en el 93, entre los musicales europeos (Les Mis y compañía) y el musical de Broadway.
    Manuel Puig estuvo involucrado en su creación, pero desistió antes de que el proyecto se concretase. Odiaba las canciones, odiaba a Hal Prince. Dicho esto, también odió la adaptación al cine (dijo que William Hurt estaba tan mal que seguro que le daban el óscar… y así fue).
    Con el clip y tal parece que sea un show que merecía más. No sé, qué quieres que te diga. Chita Rivera iba un poco en piloto automático, en parte porque no tiene papel (el personaje es una fantasía). Dramáticamente habría mejorado si, por ejemplo, la Rivera hubiera doblado como madre del protagonista, que que edad le sobraba para esto. La verdadera “mujer araña” de la novela de Puig es (con ironía) la madre, que atrapa al hijo en su tela. Y quienes en aquellos años teníamos cierta sensibilidad hacia el tema de la representación homosexual, pues nos mosqueó bastante el tratamiento que tres autores gays (Kander, Ebb y McNally) hacían del personaje homosexual.
    Por cierto, para los fans de la ópera: el autor de un libro reciente sobre Kander y Ebb habla del uso de leiv motivs en el personaje de Aurora/Mujer araña y en especial establece un paralelismo con el tema de la rosa del Rosenkavalier.
    Los números están muy bien: a mí me gustaba la escena del tango de la morfina. Pero el conjunto… pues no acababa de cuajar.
    Como Candide, Anyone and Whistle o Merrily We Roll Along, tiene una partitura tan sólida, tan encantadora, chispeante, etc, y en el disco queda tan bien, que todos nos preguntamos en qué pensaba el público (en 1993, el público pensaba en Phantom y Les Mis). Pero con los años soy algo menos optimista: llevo cuatro o cinco Candides, tres Merrilys y dos Anyone Can Whistle, y creo que el público tenía razón: el disco es mucho mejor que cualquier producción que pueda hacerse.
    En fin, que fuera nostalgias: no lamentéis no haberlo visto, que lo mejor del musical sigue ahí. Y ya que estamos, insistir en que ahora hay tan buenos momentos en el musical como en 1993. ¿Habéis visto Hairspray en teatro? ¿Y Billy Elliot? El Sunday in the Park with George de hace cuatro años en Londres fue una experiencia realmente emocionante. Quiero decir que sigue habiendo shows que funcionan muy bien. Eso sí, nosotros somos menos inocentes y quizá estamos menos abiertos a lo que los shows ofrecen.

    Ahora, si hablamos de Candide… 😉

    M'agrada

    • Hola A queer…, esperaba tu valiosa aportación al tema.
      Comprendo lo que dices, pero a mi, no sé ahora que pasaría en directo, pero revisando este vídeo de bajísima calidad, he continuado apreciando la partitura y el placer de ver a una grande de Broadway en el escenario.
      También es cierto que la Rivera se limitaba a pasear palmito, pero el personaje ya era un poco eso, un mito, un icono gay en las fantasías mentales de un gay excesivamente estereotipado (tipo, no desearas al vecino del quinto) pero con momentos teatrales de indudable impacto. No hubiera estado mal que la Rivera se hubiera desdoblado también en la madre, pero quizás eso era demasiado para una star como ella.
      Yo he visto cosas muchísimo, pero muchísimo peores, pero es evidente que las hay infinitamente mejores.
      Roberto, pronto caerá el post de Mack & Mabel, una maravilla.
      En qualsevol cas estic content que al Miquel o a l’Awake els hagi agradat.

      M'agrada

  5. Joaquim,
    A mi el que més feliç m’ha fet és veure esmentat en Manuel Puig, autor del que no em saltava ni un llibre. No vaig voler anar a veure la pel·lícula perquè ni en Julia, ni en Hurt ni la Braga em suggerien uns personatges que jo ja coneixia.
    Gràcies!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: