La felicitat de retrobar-me amb un dels millors títols rossinians, Semiramide, al “meu” teatre sense haver de desplaçar-me fora de Barcelona, és immensa i sobrepassa l’enuig de trobar-me davant d’una versió en forma de concert i massacrada per un director d’orquestra Paolo Arrivabeni, que ha confós la subtilesa i transparència de la mestrívola orquestració rossiniana, en un Verdi o fins i tot amb un romàntic germànic.

Cal tenir en compte que l’orquestra rossiniana a La Fenice, on ja us vaig dir en l’apunt preparatori, que és on es va estrenar la Semiramide, l’orquestra no sobrepassava els 40 músics i òbviament situada al fossat. La partitura autògrafa parla de: 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 2 fagots, 4 corns, 2 trompes, 3 trombons, la secció de corda sense determinar el nombre de músics i la percussió. Ahir al Liceu eren 54 músics a dalt de l’escenari amb la corda situada sobre el fossat i fustes i metalls esglaonats a dins de l’escenari, amb el cor al darrere, tancats amb la corresponent caixa acústica. Els cantants tots amb el seu faristol, s’han situat davant de tot, però les intensitats emprades pel mestre Arrivabeni han estat tan exagerades, que semblava que s’interpretés Nabucco o Freischütz, però Rossini, en cap cas.

Estic segur que no hi ha hagut gaires assaigs i això s’ha fet palès amb la interpretació de la famosa obertura, on a banda de la “finezza” que he trobat a faltar en tota la representació, s’han produït dubtes en entrades i en acabaments, fins i tot m’ha semblat que algun solista de l’orquestra sonava a destemps. També hi ha hagut algun malentès amb els solistes, el més notori en la cabaletta de l’ària d’entrada d’Arsace “Oh, come da quel di tuttoper me cangió”, però també ha mancat sensibilitat per intentar no estabornir als cantants, sobretot en els fortes amb orquestra i cor. El cor, en un estat magnífic, ha aclaparat en excés, semblava que ja assagessin la vuitena de Mahler i això és una tasca del director musical, que a vegades m’ha semblat que estava més pendent de quadrar que no pas de concertar i donar les degudes intensitats belcantistes. Portava el metrònom posat i es feia difícil trobar la inspirada sonoritat rossiniana. Alguns cantants han estat més perjudicats que altres, però amb una direcció més subtil tots hi haguéssim sortit guanyant. El cor que tanca l’òpera, “Vieni Arsace al triomfo” ja de per si poc inspirat després del reguitzell d’inspiradíssimes melodies que atresora aquesta òpera, semblava una marxa prussiana.

L’orquestra ha salvat els mobles, però amb la formació actual es poden fer brillar els instruments solistes, cosa que en mans del mestre Arrivabeni, no ha succeït. La corda ha quedat molt tapada i hi havia un excés del metall, crec que massa enlairat, el que provocava que el so fos excessivament present. Llàstima, llàstima, llàstima.

L’equip de cantants era com es preveia de qualitat i per sobre de tots ha triomfat de manera aclaparadora la Semiramide de la soprano Vasilisa Berzhanskaya, amb una veu molt apropiada pel rol, entre soprano i mezzo, amb tots els greus i el registre central necessari (made in Colbran) i uns aguts i sobreaguts ferm que la Colbran ja hagués volgut, utilitzats de manera magnífica. L’estil és totalment rossinià, amb un domini de la coloratura extraordinari i uns recursos tècnics abassegadors, amb trinats, escales i un cant legato elegantíssim, però allò que acaba d’arrodonir una interpretació perfecta i que era, segons les cròniques, el punt fort de la minvada Colbran en el moment de l’estrena, és a dir, la intensitat i sentit dramàtic del fraseig i el cant, han estat també el tret diferencial d’una cantant excelsa. El cant és elegant, la veu bonica, la intensió en cada frase, la precisió en una tècnica enlluernadora. Abraça un amplíssim registre sense cap mena de tensió, fent notes acontraltades i sobreaguts d’autèntica soprano. El seu belcanto és magnífic i estem sense cap mena de dubte d’una de les cantants amb més projecció perquè el ventall de rols que pot fer és molt estimulant. No cal dir que totes les reines belcantites (colbranesques, bellinianes i donizzetianes), però ahir i potser per influència del director, s’intuïa una Abigaille. M’ha agradat molt i ha agradat molt. Què torni!

Sentint cantar a Franco Fagioli et transportes a allò que penses que eren els orígens del belcanto. Ell posseeix la virtut de fer aturar el temps quan utilitza la veu com un vehicle per crear bellesa, que, al cap i a la fi, és l’essència del belcanto rossinià. Quan el sents cantar sempre escoltes una contralt, mai un contratenor i això és tot un encert alhora de triar aquest rol, creat com ja us vaig dir per a una contralt en travestí, mai un castrat, ni per a un contratenor, és clar, ja que aquests no cantaven als teatres. Fagioli això ho domina amb una excel·lència aclaparadora. Però els anys passen i a la zona més aguda la veu perd calidesa i color, mentre que en el centre i els greus que tendeix a obrir de manera exagerada, potser per contrarestar les carències, sona sense cap mena d’artifici, d’autèntica contralt, i això, és un prodigi. Però, hi ha peròs, el Liceu és molt gran i amb una orquestra a dalt de l’escenari i desbocada, ha desaparegut en molts, potser masses i cabdals moments. Quan canta amb poc acompanyament es gaudeix aquest estil autèntic del cant del “primo ottocento” i no costa gens traslladar-se en aquells teatres, la majoria molt més petits, on les veus amb orquestres més petites i el primo violino fent de director, estaven al servei dels cantants, però amb el cant modern, aquests aspectes, fins i tot en les versions de concert, han desaparegut i Fagioli en surt clarament perjudicat. Per a mi ha fet coses precioses, d’un virtuosisme extraordinari, lluint aquella coloratures, aquell legato i control del fiato, prodigiosos que li coneixem d’altres visites a Barcelona, però li manca volum en els moments més heroics de les cabaletes i en els passatges concertants on ha desaparegut i a vegades amb una mica de sort, s’intuïa. En els duos amb la Berzehanskaya ha estat magnific tot i que la russa el triplica en volum vocal, però Rossini els reserva un “Giorni d’horror” que han cantat per emmarcar, amb les veus en perfecta comunió i passant-se el testimoni de la bellesa de l’una a l’altre i de l’altre a l’una, amb aquell magnetisme fascinant que només el trobem en el més grans.

Oblidem-nos de Samuel Ramey, perquè és un artista irrepetible. Mirco Palazzi ha cantat un Assur més que digne. Estil, intenció i sí, algun problema a la zona més aguda, però amb suficiència en el greu, han estat el global de la seva interpretació. El rol necessita un registre ampli de baríton baix i Palazzi el cobreix bé. Ha estat òptim amb els magnícis duos amb Arsace i Semiramide, i en la seva gran escena de bogeria “Il dí già cade”, l’ha iniciat amb autoritat, però s’ha esgotat o precipitat en la cabaletta “Que’ Numi furenti”, amb un final poc satisfactori en un agut destemprat, mal col·locat i allargat de manera errònia amb intenció d’arreglar-ho, però amb poca fortuna. De no haver estat per aquest final poc satisfactori, l’actuació hauria estat notable.

Maxim Mironov ha tingut la magnífica gosadia de cantar les dues àries d’Idreno. A la primera “Dovè· il cimento”, i més difícil que la impossible segona “La speranza più soave”, m’ha agradat molt. Amb uns salts d’octava i unes notes estratosfèriques atacades amb seguretat i un fiato portentós, fent front a les temibles coloratures i escales. Sent un típic contraltino ha fet notes greus que s’apropaven a sonoritats baritenoresques. A la segona ària no ha estat tan segur i potser estava més cansat tot i que el seu rol es limiti a aquestes dues àries i als passatges concertats, on si que té moments de lluïment i que ha fet molt bé. M’ha agradat i sorprès la seva valentia.

Antonio Di Matteo és un baix rotund potser més que profund. Ha tingut la mala sort que en la seva entrada s’ha mig accidentat amb una nota aguda i semblava que això l’hagués repercutit en intervencions posteriors, però ha estat digne en un rol exigent i poc agraït. La veu no és espacialment bonica, sobretot després de l’ensurt ha sortit una mica esporuguida, però ha anat recuperant seguretat.

El rol d’Azema, el personatge més desitjat de la trama, és molt poc lluït. La soprano Patricia Calvache l’ha resolt de manera molt més que suficient. La veu és per fer coses amb més compromís, però s’agraeix que s’hagi tingut cura per oferir-lo així de bé.

Com també ha estat magnífic que Carlos Cosías com a Mitriane hagi exhibit una veu de tenor ample, que semblava voler compatir amb l’Idreno, potser sense gaire estil rossinià. Caldria veure’l en rols on pogués esplaiar-se i hauria estat bé pensar en ell per l’Eloi de la pròxima temporada.

Marc Pujol ha cantat l’espectre de Nino amb suficiència i correcció, però potser aclaparat per les intensitats orquestrals.

L’òpera és molt llarga tot i que s’ha escurçat respecte a l’edició crítica, ha durat tres hores i mitja de música, més la mitja hora de descans. Semblava que el públic tingués ganes de marxar, potser per agafar el darrer tren o metro. S’Hauria pogut començar a les 7 de la tarda per facilitar al públic que viu lluny del Liceu, un més fàcil retorn a casa, sobretot tenint en compte que només s’ha representat una única vegada. En qualsevol cas mereixia més aplaudiments al final i més enfervorits. Ha estat una bona (millorable, però bona) versió d’una òpera molt difícil.

Continuem esperant l’estrena de Rossinis cabdals, mai representats a la casa.