Té molt merit que després dels 128 minuts de durada de la darrera pel·lícula estrenada, del director polonès Roman Polanski, no t’hagis remogut a la butaca, com acostuma a passar a les llarguíssimes pel·lícules que s’estrenen darrerament i és que Polanski signa un treball vorejant la perfecció.
Amb una història extreta de la novel·la The Ghost de Robert Harris, que també ha participat en l’adaptació de la novel·la per a la pel·lícula, un director oportunista i un guionista trampós, haguessin pogut caure en un cúmul de giragonses visuals i argumentals sense sentit. Per sort Polanski, amb el magisteri que atorga l’edat i una carrera amb veritables obres mestres a les esquenes, ha fet d’una trama una mica embolicada, una pel·lícula molt notable, sense fissures aparents, que es segueix amb creixent interès, gràcies a una filmació prodigiosa, pausada, carregada d’una inquietant i cada fotograma més angoixant trama, que esclata en el tram final, en una acció mes trepidant, per desembocar en una resolució final excessivament precipitada, tot i que magistralment filmada.
Per portar a port aquest thriller polític, el director compta amb un reguitzell d’actors i actrius de primera:
L’escriptor anodí que haurà de fer una autobiografia d’un ex primer ministre anglès, en substitució del inicialment escollit que s’ha suïcidat, està excel·lentment interpretat per Ewan McGregor, en una composició detallista d’una personatge gris, un perdedor, un fracassat, l’estereotip perfecte per protagonitzar un thriller, un personatge aparentment sense interès i amb un futur incert, que sabent-se coneixedor de les seves limitacions accepta l’encàrrec per obtenir uns diners que mai a la vida obtindria per mèrits propis i que en cada escena es va embolicant en una trama que el sobrepassa, però que és incapaç d’abandonar.
El ex primer ministre, immers inesperadament en una denúncia per crims de guerra, per utilitzar mètodes il·legals per atrapar a sospitosos terroristes islàmics, és sense cap mena de dubte el treball més destacable de la carrera de Pierce Brosman, un actor que s’ha caracteritzat fins ara, per protagonitzar personatges sense cap interès i que a partir d’aquesta encarnació del ex ministre Adam Lang, pot haver-hi una abans i un després en una carrera que podria esdevenir notable, atenent a la prodigiosa, brillant i convincent interpretació que fa en aquest film.
Sobre ells dos cau el pes més gran de la història, però és de justícia anomenar les dues interpretacions femenines, la brillant ex primera dama de Olivia Williams i la secretaria i amant que fa Kim Cattrall. Però són la resta de notabilíssims secundaris, el reguitzell d’actors i actrius que nodreixen aquesta inquietant història, de quotidianitat, els que arrodoneixen a la perfecció aquesta història trenada de personatges sense aparent interès (el personal oriental de servei de la mansió a la platja, els recepcionistes del hotel, les secretàries, la inquietant aparició d’Eli Wallatch a la caseta de la costa, el taxista, el xofer, no sé, tots i a cadascun dels personatges que van apareixen, alguns crucials i altres que ho semblen, però que no són res més que passavolants sense importància de la història.
I tot això gràcies al pols ferm, segur i savi de Polanski, que sense la transcendència i compromís d’El pianista, ha fet una pel·lícula rodona, entretinguda, brillant, sorprenent, angoixant, envoltada de talent i d’una banda sonora inquietant i perfectament enigmàtica com els fets que se’ns narren, d’Alexandre Desplat.
Si a tot això hi afegim una elecció crucial dels decorats naturals i sobretot la casa de la platja, el búnquer luxós amb unes vistes espectaculars d’un paisatge erm, àrid i terriblement solitari, on resideix en l’estada americana l’ex ministre i tota la seva cort, us asseguro que teniu per endavant l’entreteniment assegurat.
No us la perdeu!, això és cinema del bo. Us deixo el tràiler de la V.O.
IN FERNEM LAND 
Joaquim, subscric tot el que has dit. I afegiré que m’encanta l’Olivia Williams, ideal per a fer de dones “interessants” (ahir la vaig veure a “An education”, per confirmar-ho).
M'agradaM'agrada
Subscric tot el text; la varem veure fa un mes i sortirem (com quasi sempre amb Polanski) molt contents. No arriba a obra mestra però pels pèls.
Assumpte actoral: Ewan McGregor és un supercrack; un paio que és capaç de, amb el mateix careto, de ser un ionki a Transpoitting, el negre del Toni Blair i Owi van Kenobi sense maquillatge és que ha de ser molt bó. Allau, l’Olivia Williams també era la mare dels nens a una meravellosa “Peter Pan” de fa uns anys.
Pierce Brosman, sense ser el millor actor del firmament, tres quarts del mateix; sempre me’l crec: pot ser un assassí convincent a “El cuarto protocolo”, el Sam turmentat pels records de “Mamma mia”, un més que correcte i simpàtic “James Bond”, etc. Mai em decep.
Això em fa pensar que els actors de tradició britànica (nord-americana) són molt i molt bons. Per què? Per que no sobre actuen. Us heu fixat, especialment en les sèries madrilenyes de la tele, que amb el so directe no saben parlar i ni tan sols s’escolten entre ells, trepitja’ns-en de continu? És horrorós.
PS: Algú va veure la setmana passada la Missa en rem d’en Bach?
M'agradaM'agrada
Discrepo una miqueta. Ja vaig fer una curta ressenya al meu blog no tan generosa el passat dia 11. ah! i t’has deixat de nomenar a Tom Wilkinson, aquí fa un curt i brillantíssim paper. Com bé dius, tots els secundaris, com el vell de la platja, el veterà Eli Wallach, pugen molt el nivell interpretatiu en aquesta peli.
M'agradaM'agrada
Pues a mí me habían dicho que era tirando a mediocre, ains, Joaquim, me sumes en la duda, 🙂
Mks.
M'agradaM'agrada
No me pareció una obra maestra, pero me la tragué sin respirar, que ya es mucho. Creo que el guión es a pesar de todo un poco tramposo, pero también que Polanski pertenece a otra galaxia. Coincido en que “Ewan McGregor és un supercrack” pero a Pierce Brosman nunca me lo creo (justo al revés…), y aquí tampoco. Son las dos únicas objeciones, guión y Brosman para otra exhibición de Polansky, que es como el buen vino.
Pianista: (me resisto a llamarte “el pitjor pianista del mon”). Si te refieres a la misa en Si menor, siiiiiiiii!! (si la vi), y me pareció un acontecimiento memorable. Equilibrio, emoción, orquesta, coro y solistas, todo maravilloso. Es de los conciertos que voy a recordar tiempo. Y me quedé con las ganas de que Joaquim lo comentara en el blog, pero imagino que, a pesar de todo, no es omnipresente. Y este viernes también he oido a un pianista prodigioso en el Auditori, (Pohjanen, creo) que toco el primero de Beethoven con la OBC (con Volkov, muy, muy bien), y que inevitablemente trajo al recuerdo la muy floja (para mi gusto) interpretacion del quinto que hicieron Perianes y nuestro nuevo director (ay…). ¿Alquien más estuvo?
Joaquim: ¿No estaría bien una sección abierta para comentar cosas sueltas del dia, que no tienen nada que ver con el post original?. Porque ahora podria seguir con lo fantástico que estuvo el Barça ayer, y lo buenisimo que es Xavi, pero a los que les interese Polansky creo que me van a mandar a freir…
M'agradaM'agrada
Què més hagués volgut que assistir a la Missa bachiana, malgrat que l’amic Manolo m’ho va dir al Liceu, se’m va passar. No puc amb tot i no sabeu pas com ho lamento!
Ja veus José Luís, avui he escoltat el concert per Catalunya Música i no m’ha semblat res de l’altre dijous, ni el pianista ni sobretot el director, que he trobat del tot pla. Segurament no tenia el dia, però he pensat, Joaquim has fet bé dormint en una mica més, et convé.
El suggeriment que em fas el recullo per estudiar com i on ubicar-lo, en qualsevol cas, els infernemlandaires acostumen a ser molt oberts i adaptables i si en un post cinematogràfic acabem parlant de lo Bojan (sensacional!) o de Xavi, no tinguis cap dubte que trobaràs replica o suport i sobretot comprensió.
Gràcies per implicar-te amb In Fernem Land.
Awake, beneïda mediocritat!, tan de bo sempre fos així la mediocritat.
Kalamar, no volia ser exhaustiu anomenant a tots els comprimaris, però és cert Tom Wilkinson està esplèndid i també com diuen l’Allau i el pianista, la Williams. Això de “ideal per fer dones interessants” ho he trobat especialment encertat.
M'agradaM'agrada
A mi no em va agradar. Vaig sortir del cinema decebut. No sempre tenim que coincidir Joaquim.
M'agradaM'agrada
Estic encantada d’haver descobert per casualitat aquest fantàstic blog. Sóc “novatilla” en el món de l’òpera i em sembla molt interessant tot el que es diu aquí.
Estic d’acord amb en Joaquim respecte a la pel·lícula de’n Polanski, s’agraeïx de tant en tant veure pel·lícules de tall “clàssic”. Per a mi Polanski, Eastwood i algun Woody Allen són els darrers clàssics encara vius.
M'agradaM'agrada
Hola Elisenda, benvinguda.
Gràcies per comentar i per les teves amables paraules, espero poder llegir, sempre que vulguis fer-ho, els teus comentaris sobre el que vulguis. Ser “novatillo” t’asseguro que quasi sempre és una avantatja i es gaudeix molt més… tot és nou
M'agradaM'agrada
Creo que es cine comercial de calidad, pero de ahí a ser una obra maestra hay un largo trecho. A pesar de que en este último mes, por diversas circunstancias, ha sido la única pelicula que he visto, ya me había olvidado de ella. Si la comparamos con el Scorcese que comentamos hace poco, esta sale perdiendo. La encontré perfecta como un mecanismo de reloj, pero de una frialdad apabullante. Lo único que realmente me emocionó fue la aparición inesperada de Eli Walach a sus 94 años, cosa muy de agradecer a Polanski. Es curioso, pero en ninguna de las críticas que aparecieron en su momento de la película se hizo mención de su aparición. ¿Sabrán los actuales críticos quién es y lo que fue Eli Walach?
M'agradaM'agrada
Roberto, en la de Polanski no hay ni una escena, ni una, que chirríe, como si sucede en la del acantilado de la de Scorsese.
La dos son muy buenas películas, comerciales ambas, pero buenas. Eso creo yo.
M'agradaM'agrada
Amb defectes i tot em va semblar una bona pel·lícula. Polanski és un mestre encara que no sempre ho ha pogut demostrar. Rosemary’s Baby, Chinatown o la ja més tardana La mort i la donzella en donen testimoni. Sap, sobretot, crear atmosferes inquietants en la línia de Hitchcock.
La Williams no m’agrada per molt interessant que la trobeu. Ja li vaig deixar escrit a l’Allau que la relació entre ella i l’escriptor em va semblar molt impostada i del tot innecessària. I què dir d’en Pierce Brosnan? És una pepa. Estàtic i hieràtic com aquells maniquís que exhibien les sastreries dels 50 i 60.
Ah! Joaquim! M’agrada Mr. Desplat.
Au revoir.
M'agradaM'agrada
Em va encantar.
L’atmosfera de misteri que envolta la trama, té molt a veure amb Hitchcock i el seu punt culminant, és tota la planificació de l’escena amb el cotxe i el GPS.
Tampoc és Brosman el tipus que em faci més patxoca del món, i m’agrada aquesta descripció que fa l’Olympia de “aquells maniquins que exhibien les sastreries dels 50 i 60”, però en aquesta pel•lícula potser gràcies a Polanski, vaig trobar-lo expressiu i amb varietat de registres. Les obres mestres de Hitchcock també compten amb actrius gèlides i fredes o actors que ben bé podrien nodrir els aparadors, al costat de Brosman.
De totes les que fan ara i he vist, és la millor.
M'agradaM'agrada
Be, doncs ja l’aniré a veure! De fet les poques pel.licules que darrerament veig son les recomanades al blog, i sempre m’han agradat.
M'agradaM'agrada