IN FERNEM LAND

REFLEXIONS A L’ENTORN DEL ROSENKAVALIER


Sophie Koch (Octavian a la ROH Covent Garden de Londres)

Quasi a les acaballes de la seva vida, un cop finalitzada la II Guerra Mundial, les tropes aliades varen arribar als idíl·lics paratges de Garmisch-Partenkirchen, on Richard Strauss s’havia fet fer una magnífica mansió, gràcies als quantiosos ingressos obtinguts arran del èxit de la Salome.

Quan el capità Kramer va visitar la casa, no sabem amb quines intencions ja que no cal oblidar el comportament de Strauss amb el règim nazi, el compositor se li va presentar dient-li, sóc Richard Strauss el compositor de Der Rosenkavalier. És a dir, ell creia que aquesta òpera era la més popular o aquella de la qual ell es sentia més orgullós i satisfet, aquella per la qual seria recordat, en definitiva, la més universal del seu valuós opus creatiu, la que l’havia de salvar de qualsevol intent de depuració.

No cal que us digui que el més probable fos que el capità Kramer i els soldats encarregats de detenir-lo, interrogar-lo o simplement retre-li honors, no tinguessin la més mínima idea de que era Der Rosenkavalier i qui era Richard Strauss, a no sé que per casualitat fossin diletants operístics i/o gais.

Per què dic això?, doncs perquè Der Rosenkavalier em sembla el monument operístic més gai/lèsbic de la història. Intentaré argumentar-ho, entremig de totes les altres reflexions que em suggereix aquesta òpera, tot i que no sé si pot ser del vostre interès o si me’n sortiré del tot.

Der Rosenkavalier és la cinquena òpera del compositor alemany. Després dels dos intents inicials, massa wagnerians i impersonals, tot i que no exempts d’interès, d’aproximació al gènere operístic (Guntram,1894 i Feuersnot, 1901), Strauss va convulsionar al món amb l’estrena al 1905 de Salome, utilitzant una traducció en alemany del text del drama d’Oscar Wilde, un altre icona gai.

L’escriptura politonal, l’exuberant i aclaparadora orquestració o el mateix drama de Wilde, van convulsionar els ciments de la tradició establerta, donant pas a la quarta òpera, ja en col·laboració feliç i fonamental amb l’escriptor Hugo von Hofmannsthal, que inspirant-se en la tragèdia de Sòfocles , estrenaren a Dresden al 1909, Elektra, monument expressionista que alterna la violència extrema amb el lirisme més straussià, al voltant de tres dones absolutament fascinants.

Quan tot semblava indicar que Strauss s’abocaria cap al abisme atonal propugnat per els joves de la segona escola de Viena, proposà amb la fonamental complicitat d’ Hofmannsthal un retorn tot i que aparent, al classicisme, més en la forma que no pas en el fons.

La proposta es materialitzà en una comèdia que agafa  alguns trets de les situacions i personatges de Le Nozze di Figaro, per inventar-se una trama, que té com a protagonistes  altra cop a tres senyores (tot i que una amb personalitat aparentment masculina) i un senyor, desenvolupant gràcies a una trama vodevilesca, una reflexió sobre el pas del temps, la vellesa i la bellesa. Un tema fonamental i recorrent en l’univers homosexual, si bé no en exclusivitat.

Aquest cop les senyores són una Mariscala de 32 anys (soprano d’ample registre), un comte adolescent de 17 anys, amant i cosí de l’anterior (mezzosoprano o soprano spinto) i Sophie (soprano líric lleugera) una noieta burgesa acabada de sortir del convent, filla d’un comerciant nou ric (Fanninal, el baríton), que l’acaba d’oferir al vell Baró Ochs (baix), parent llunyà de la Mariscala, com a futura esposa i d’aquesta manera podrà emparentar als Fanninal amb el cercle de l’aristocràcia austríaca.

El Baró Ochs era inicialment el personatge central de l’òpera, talment com si es tractés d’un Falstaff o un Don Pasquale. Un vell aristòcrata, adinerat, però de maneres poc elegants, provinent d’un ambient provincià i rural, poc cultivat malgrat la sang que corre per les seves venes, que pretén amb els seus cognoms i diners fer un casament, prèviament pactat amb el futur sogre, un altre esser mediocre que busca el posicionament social encara que sigui amb el sacrifici de la llibertat de la seva filla.

Va ser de mica en mica que el personatge inicialment anecdòtic de la Mariscala, va anar prenent terreny a tots els altres personatges, doncs el magnetisme i la personalitat que irradia, la fan absolutament fascinant. Ella per sobre de tots, posseeix l’elegància, la distinció, la intel·ligència, la cultura, però també el desencís d’una persona que ja ha viscut altres experiències i que sap que a la relació amb l’Octavian, li queden dos Telenotícies, abans que el jove, un regal privilegiat que la vida en la seva experimentada “maduresa”, li ha servit en safata, per tal de que li ensenyi allò que un jove ha de saber abans de fer front a les poncellines de la seva edat, que més aviat que tard, quedaran extasiades amb el bagatge après de tan il·lustre mestratge. Ella ho sap i ja en el encisador final del primer acte, ens deixa anar un parell de monòlegs altament nostàlgics, volent aturar els rellotges que inexorablement marquen el precís moment que ella haurà de deixar pas a una inexperta i jove amant, alhora que de ben segur començarà a pensar en qui ocuparà el seu lloc. Quelcom més que habitual en les relacions homosexuals.

La Mariscala no ha de ser una iaia decrèpita que amb l’Octavian perd l’últim tren. Ella com a bona i tòpica vienesa, sap viure la vida i sap que en cap cas serà mal vista, sempre i quan tot es porti amb aquella dignitat i benedicció papal, que ella etziba després del meravellós tercet final, a un Faninal temerós de perdre l’oportunitat de la seva vida.

La Mariscala tindrà més amants, però això no treu que lamenti amb nostàlgia el pas del temps, que li roba minut a minut, segon a segon, la desbordant passió del jove comte Rofrano (Octavian).

Octavian no té l’edat suficient per ser l’heroi, li manca experiència i li sobre la rauxa d’un adolescent ben plantat, que sens dubte, amb set o vuit anys més acabrà obtenint. És un galant atractiu, decidit, però mancat de l’experiència que l’hauria d’evitar caure en la confrontació amb el Baró Ochs del segon acte o que es mostrarà inexpert i timid, davant l’aparició inesperada de la Mariscala al tercer acte.

L’Octavian semble extret del Cherubino mozartià, tot i que el personatge de Le Nozze di Figaro té més misteri i el straussià tan sols creu amb la seva joventut i bellesa, amb això en té prou per conquerir el cor de les seves amants.

El personatge de Sophie roman pràcticament com a secundari. És una noia sense cap rellevància, tret de la seva exultant joventut. Vindria a ser com l’Angelica Sedara de Il Gattopardo lampedusià, doncs ella com aquella,  posseeix  els trets suficients per encaterinar als homes i en aquest cas al jove Octavian, que no ho dubtarà gaire alhora de triar quin llit s’estima més, si el de la Marie Thérèse von Werdenberg, és a dir Die Feldmarschallin, o el de la Sophie Fanninal, la jove de maneres i parla més aviat vulgar, de irresistible joventut. Aquest personatge tot i ser un paradigma social del segle XVIII, no es comporta de manera creïble en el context històric que Hofmannsthal i Strauss situen l’acció.

Ochs tot i ser el dolent de la història, posseeix aquest caràcter entremaliat dels dolents de comèdia, que l’acaba fent simpàtic. Tot i que no està dotat de la genialitat del Sir John Falstaff que inspirà a Hofmannsthal, s’acabarà guanyant al públic per la seva petulant grolleria i pel càstig sever que li engipona Octavian, a la farsa del bordell, en el hilarant tercer acte.

Tret de Herr von Faninal, la resta de personatges romanen més aviat anecdòtics, tot i que alguns prenen part decisiva en el desenvolupament de la història. Aquest és el cas dels dos intrigants italians (Annina i Valzacchi) inicialment al servei del Baró, però que finalment es traspassen al bàndol guanyador del Comte Rofrano.

Tot i això Strauss ens regala una preciosa ària de tenor, de caire neoclàssic, el famòs “Di rigori armato il seno”, cantada per un personatge que fa de tenor italià i que entra en escena al primer acte, per distreure els matins socialment agitats de la Mariscala, tot desapareixent un cop finalitza l’ària, que és bruscament interrompuda per l’enèsima grolleria del Baró, que intenta negociar les seves estratagemes.

Escoltem com ho cantava Josep Carreras a l’any 1977 en la gravació de la Philips sota la direcció de Edo de Waart

Musicalment l’òpera és una pura delícia.

Seguint els dictats wagnerians, els diferents leitmotiv ens van perfilant els personatges i les situacions, amb una prodigiosa orquestració.

La melodia ho impregna tot i per si no fos poc, Strauss sota el suggeriment de Hofmannsthal, utilitza per emmarcar el personatge del Baró, el ritme de vals, absolutament anacrònic a la Viena del XVIII, però per altre part tan definitori del caràcter alegre i alhora melancòlic, de la vida i els personatges vienesos.

Abans de que s’alci el teló, en el preludi del primer acte, hem escoltat l’èxtasi d’un orgasme esclatant en la prodigiosa orquestració straussiana, per altre part més elegant i menys explicit que el que Shostakovitx va emprar, per a escàndol de Stalin, en la Lady Macbeth.  Un cop alçat el teló se’ns descobreix la cambra de la Mariscala i la veiem amb el seu jove amant Octavian, fent-se les moixaines post coitals. Aquest fet, ja és de per si xocant, si ens atenim al que succeïa als escenaris operístics de principis del segle XX i no com ara, fruit de dramatúrgies i relectures més o menys brillants dels regisseurs. Més xocant encara, és presenciar i escoltar una escena força quotidiana, carregada de frases i retrets amorosos, entre dos amants que són en realitat dues dones (moltes vegades la feminitat exuberant de la cantant que interpreta l’Octavian no es pot amagar entre camises farcides de xurreres i altres abillaments). Strauss escriu per el primer acte, una música deliciosa iniciada per aquest duet, fins que la irrupció del Baró ens portarà a l’esmorzar multitudinari, amb l’ària de tenor esmentada i es clourà l’acte amb els dos monòlegs de la Mariscala i el duet amb l’Octavian. És en aquest final on Strauss ens fa tocar el cel amb la punta dels dits. Aquí trobem al music més inspirat i l’orquestrador més  subtil. El grau de bellesa i serenor d’aquest final d’acte és màxim.

Escoltem a Lotte Lehmann cantant el monòleg “Da geht er hin” provinent d’una representació del MET del 7 de gener  1939 dirigida per Fritz Rainer.

En el segon acte ens espera, després d’un inici volgudament accelerat, la música més emocionant de la partitura, amb la famosa entrada de Rofrano i la presentació de la rosa, una tradició inexistent a Viena, però deliciosament inventada per Hofmannsthal i musicalment un prodigi melòdic, de platejada i detallista orquestració, que quasi es fa olorar el perfum de les gotes que acompanyen el regal argèntic, farcint la partitura de delicats i eteris acords que predisposen al millor dels encontres possibles entre els dos joves. Altre cop els efluvis amoroses entre dues dones, molt més enllà del virtuosisme vocal i tècnic dels duets belcantistes, tan habituals com poc eròtics en les òperes de Rossini i Bellini, aquí sens presenten totalment carregats de la sensualitat carnal, endinsant-nos en un mar de poètica i amorosa exaltació entre els dos joves que s’acaben de conèixer, declaració entre dues personalitats, una de les quals no costa gaire extraure de la vessant pròpiament masculina que l’argument li atorga i que esdevenen sense gens d’esforç en declaracions amoroses, ben diàfanes, entre dues dones.

Veiem la fascinant escena de la presentació de la rosa, segons la versió de Carlos Kleiber a Munic amb Brigitte Fassbänder i Lucia Popp.

Amb la irrupció del Baró, el seu fill i els criats, es trenca l’encanteri i l’òpera entra en el moment musical més anodí. Serà al final, quan Annina li entregarà la carta de Mariandel (la fictícia criada de la Mariscala que l’ha seduït en el primer acte i que no es altre que Octavian que es va haver de disfressar corre-cuita per tal de que el baró no els enxampés), el que provoca l’èxtasi del Baró, que com Sir John Falstaff amb la visita de Miss Quickcly,  revifa de les lleus ferides comeses amb l’enfrontament amb Octavian, tot entonant un voluptuós i sensual vals, com a mostra del que ell creu un gran triomf  de la seva seducció, talment com “L’Alice è mia!” del genial llibret de Boito amb musica de Verdi, que clou brillantment l’acte.

Veiem ara aquest final del segon acte segons la versió Karajan de l’any 1983, amb Kurt Moll com a Baró Ochs

En el tercer acte, després d’un extens preludi que ens descriu els preparatius per la farsa que Octavian ha organitzat, per tal de deixar en ridícul al Baró i alliberar a Sophie de la boda ignominiosa, hi ha una escena excessivament llarga entre Mariandel i Ochs, que acabarà amb el tumult i l’esclat del escàndol en descobrir al Baró intentant seduir a un noi transvestit de noia (que en realitat ja és una noia), tornant altre cop a aflorar els inequívocs tocs gais, ja que per a tots aquells que no coneixen l’entremat de la complicada farsa, el Baró Ochs està intentant seduir a Octavian.

Serà amb l’entrada de la Mariscala en escena, un cop el Baró ha desaparegut amb tot el rebombori addicional a ritme d’un frenètic vals, que Strauss ens deixa per a la posteritat, el màxim de la seva inspirada creativitat.

La irrupció de la Mariscala en un lloc tan sòrdid com un bordell de tercera, omple l’escena d’un aire de serenor necessari, per evidenciar davant d’un perplex Octavian que no sap respondre amb la maduresa necessària, la confrontació entre les dues amants i una Sophie insignificant, davant de tanta magnificència, la magnànima i digníssima renuncia que deixarà via lliure als dos joves amants, per a iniciar sense traves, la seva relació.

Strauss escriu el famós tercet (Marie Theres! Hab mirs gelobt), un dels cims de la història musical, on les veus de les tres dones es van fonent en mig d’una música sublim que conclourà amb un èxtasi vocal pràcticament orgàstic. Per concloure l’acte i després del generós “ja, ja” de la Mariscala, quan Fanninal, per excusar l’actitud de la filla li diu, son joves, amb un deliciós i seré duet de caire pràcticament belcantista, entre Octavian i Sophie, que definitivament han aconseguit beneir el seu amor.

Els acords finals ens recorden que malgrat la nostàlgia que emana tota la partitura, estem a la Viena alegre de les operetes.

Magnífica cloenda per a una obra que fàcilment pot caure en interpretacions marcades pel manierisme i els sentimentalismes més tronats, però que per sort, ha estat escollida per els grans directors, per deixar testimoni del seu gran saber.

El Rosenkavalier és una òpera que necessita d’un gran director i per sort des de la mítica versió d’Erich Kleiber de l’any 1954, comptem amb versions referencials, plegades de grans equips vocals, que han deixat el llistó a nivells estratosfèrics.

Abans de la de Kleiber pare, cal esmentar l’amplia sel·lecció gravada l’any 1933 per un correcte Robert Hegger, però que compte amb la miraculosa Mariscala de Lotte Lehmann, l’Octavian una mica tronat de Maria Olszewska, l’excelsa Sophie d’Elisabeth Schumann i el vocalment gastat Ochs de Rychard Mayr, el que diuen que va ser el millor Ochs de la història.

La intensitat d’Erich Kleiber, marcada per la claredat i l’elegància és el que més m’agrada de la mítica versió de l’any 1954, que compte amb una Maria Reining massa gran per fer la Mariscala, tot i que sap dir, potser de manera massa decrèpita, un personatge que com ja us he dit abans no diu adéu a la vida, senzillament perd l’amant, l’Octavian de reclinatori de Sena Jurinac, per puresa, intenció i elegància, i la Sophie de Hilde Güden, tan cristal·lina com freda. Fabulós l’Ochs de Ludwig Weber i decebedor Anton Dermota a l’ària del tenor italià. Molts diuen que és el millor Rosenkavalier gravat, hi estic d’acord per la direcció, però no per les veus.

L’any 1956 Herbert von Karajan grava la famosa versió per a la EMI, amb Elisabeth Schwarzkopf, Christa Ludwig, Teresa Stich-Randall, Otto Edelmann i Nicolai Gedda. És una versió espectacular, potser orquestralment massa detallista, com al director austríac li agradava, però plegada de matisos i de refinament sonors.

Escoltem la presentació de la rosa d’aquesta versió amb Christa Ludwig i Teresa Stich Randall:

Vocalment la Schwarzkopf peca de sofisticació i quasi parla més que canta, però és innegable que sap dotar al fascinant personatge, de tota l’aureola necessària per esdevenir el centre d’atenció quan ella està en escena. Això es pot copsar en el disc, però en la gravació feta aprofitant l’espai escènic del Festival de Salzburg, a l’any 1960, al costat de Jurinac (Octavian) i Anneliese Rothenberger com a Sophie, s’evidencia el per què la gran Schwarzkopf s’associa per sempre més a aquest rol i la seva sola presència sigui magnètica i catàrtica, fabulosa i elegant, mítica i quasi definitiva, amb un fraseig d’entonada aristocràcia. Edelmann és també un excel·lent Ochs, tant a l’estudi com a la filmació i Gedda en la gravació de la EMI, malgrat no ser italià i estar mancat del color solar que altres han lluit, canta un “Di rigori armato” de manual.

Us deixo el terzet de la famosa pel·lícula de 1960 filmada a Salzburg, amb la Schwarzkopf, la Jurinac i la Rothenberger

Del mateix any 1960 hi ha un document signat també per Karajan amb la Mariscala de Lisa della Casa, amb Jurinac, Güden i Edelmann, que és absolutament complementari i ens mostra una alternativa més que seriosa a Schwarzkopf.

Karajan va repetir l’any 1983 amb una lectura extraordinària, potser excessivament decadent, senil fins i tot, però luxuriosa de sonoritats amb una exuberant Filharmònica de Viena i un equip vocal excel·lent, però no a l’alçada de la versió precedent. El màxim error de l’edició en vídeo és la d’emprar la mateixa producció escènica, amb la qual cosa comparar la presència escènica de la Schwarzkopf amb la de la fantàstica Tomowa-Syntow resulta si més no, sagnant. La Tomowa és una gran Mariscala, fins i tot diria que la canta molt millor, però no estava dotada de la distinció que els déus concedeixen en comptagotes als escollits. L’acompanyen el fabulós Ochs de Kurt Moll (el millor Ochs dels darrers anys), la passional Agnes Baltsa en un Octavian brillantíssim i una Sophie absolutament insignificant de Janet Perry, un invent vocal hores d’ara encara inexplicable. Tampoc el tenor italià de Vincent Cole s’acaba d’entendre, sobretot tenint en compte que per aquella època la relació amb un Carreras encara en plena forma, era òptima.

L’any 1968 Georg Solti signa la seva versió molt més carnal i amb un equip vocal inferior, si bé la Mariscala de Regine Crespin és extraordinària i a les antípodes de les anomenades fins ara. La Minton i la Donath, tot i estar correctes, no poden fer ombra a les esmentades fins ara, però en canvi Pavarotti signa el “Di rigori armato” més italià que hom pugi imaginar. Esplèndid!

Hi ha una famosa gravació del ROH de l’any 1985 magníficament dirigida per Solti, amb Kiri te Kanawa volent fer de Schwarzkopf, però mancada de la sensualitat de la cantant alemanya, una anodina i insignificant Anne Howells com a Octavian i una discreta Barbara Bonney. Elles tres desmereixen una versió decididament desgraciada en l’aspecte vocal, amb un estentori Ochs de Hauge Haugland i un horrorós Dennis O’Neill com a cantant italià.

A l’any 1976 Edo de Waart dirigeix a Evelyn Lear, von Stade, Ruth Welting, Jules Bastin i Josep Carreras, que recordo especialment per l’Octavian i el cantant italià.

Leonard Bernstein al 1971, ens deixa una lectura espectacular amb una resposta orquestral luxosa, però l’equip vocal no està a l’alçada. La Ludwig sona envellida, la Jones és potser és el pitjor Octavian de la història discogràfica i tan sols la Popp salva els mobles d’un enregistrament que tampoc compta amb un Domingo ideal per interpretar l’ària italiana.

Carlos Kleiber, permanentment acomplexat per l’obra deixada per el seu pare, no va voler gravar mai en estudi el Rosenkavalier, però de la seva imponent direcció comptem, a part dels múltiples enregistraments àudio en directa, de dos espectacles gravats en vídeo, el primer a Munic l’any 1979 i el segon a Viena a l’any 1994. Totes dues versions són d’obligada visió i en tots dos casos l’equip vocal és magnífic. La Jones com a Mariscala està molt millor, malgrat que és una cantant que sovint em crispa els nervis, que com a Octavian, tot i així prefereixo a la Lott en la versió de 1994. Fassbänder és l’Octavian ideal i és clar, m’agrada més que la distant i perfecte von Otter. Lucia Popp es menja a la Bonney amb patates, però per contra, Moll supera en bellesa i rotunditat vocal a Jungwirth. Araiza galleja però és infinitament millor que Keith Ikaia-Purdy com a tenors italians i totes dues produccions són molt clàssiques, però és preferible la de Munic que l’adotzenada, vetusta i polsegosa producció vienesa.

Hi ha altres versions amb el so més o menys acceptable com les de Knappertsbusch (Viena 1955), Clermens Kraus (1942) que mereixen ser escoltades, sobretot la de Kna. Curiosament un director tan straussià com Karl Böhm no disposa d’una gravació satisfactòria.

Darrerament hem de sumar a les versions existents vàries propostes totes elles en DVD i gravades al teatre.

La versió de Zuric de l’any 2004 amb Welser-Möst al podi i l’extrevegant, per bé que atractiva direcció escènica de Sven-Eric Bechtolf, compta amb una Mariscala tan exuberant com distant de Nina Stemme, una estupenda Kasarova com a Octavian i una anodina Sophie de Malin Hartelius. Compleix Alfred Muff com a Ochs i Zvetanov no passarà  com el millor tenor italià de la història i no tan sols per el nom.

De l’any 2007 és la producció de Dresde, la mateixa que ens presenta el Liceu, gravada al Japó, en una gira de la companyia alemanya al país oriental i compta amb una esplendorosa direcció de Fabio Luisi i té com a principal atractiu a la Mariscala d’Anne Schwanewilms, ben acompanyada de les desconegudes i excel·lents Anke Vondung com a Octavian i Maki Mori com a Sophie. Kurt Rydl és un bon Ochs, excessivament ordinari, i Roberto Saccá és el correcte cantant italià, sense més.

Us deixo un YouTube promocional d’aquest producció

El Festival de Salzburg va apostar molt fort en l’edició de 2004, en una producció gegantina i controvertida del genial Robert Carsen, sota la direcció refinada de Semyon Bychkov en front de la luxuriosa Filharmònica de Viena. El tercet femení era ideal, amb Adrianne Pieczonka (Marschallin), Angelika Kirchschlager (Octavian) i Miah Persson (Sophie), no així Franz Hawlata mal cantant el rol de Baró Ochs. La grandiosa producció de Carsen s’ho menja tot i és una llàstima, doncs la majoria de ingredients eren d’alta cuina.

Escoltem la Mariscala d’Adrianne Pieczonka i l’Octavian d’Angelika Kirchschlager a Salzburg.

Finalment tenim la producció del malaurat  Wernicke al Festival de Baden baden, sota la brillant i escolàstica direcció de Thielemann i un cast magnífic, encapçalat per la Mariscala, tot glamur de Renée Fleming, l’Octavian de Sophie Koch i la Sophie de Diana Damrau. L’Ochs de Hawlata desmereix la luxoriosa proposta i Jonas Kaufmann ens agrada molt, però no té precisament la veu solar que demana el rol. La producció, que es podrà veure l’any vinent al Teatro Real, és magnífica.

Bé amics, em penso que el post m’ha sortit una mica llarg, però l’òpera s’ho mereix i ara que hi penso, m’han quedat encara coses per dir.

A partir de dilluns la podrem gaudir al liceu, amb un repartiment important que promet complir les grans expectatives que hem posat en aquestes representacions, després de tants anys absent del escenari del Liceu.

En seguirem parlant.

73 comments

  1. Félix Hangelini

    Joaquim: me ha encantado leerte de principio a fin. Ya sabes que esta ópera para mí tiene un significado especial, y la vinculo mucho a la Lehmann (la gran Mariscala straussiana), a quien adoro. Voy a escuchar ahora cada una de las grabaciones, que algunas de ellas no las conocía. Muchas gracias por seguir el recorrido de la defensa de Strauss que hemos hecho algunos desde las palabras de Ansón.

    M'agrada

  2. José Luis

    Se me había pasado este post, abrumador, que me viene de miedo para preparar y disfrutar al máximo de mi primer Rosenkavalier.

    Debe ser verdad, pero no acabo de entender por qué esta opera es un monumento gai. El paso del tiempo y de la belleza, como ya dices, no es un asunto particularmente propio del mundo homosexual, como tampoco me lo parece el temor a la sustitución por un amante más joven, presente en cualquier relación no matrimonial (si no en cualquier relación…). Y si una declaración de amor entre una mujer y un joven interpretado por otra mujer es una sugerencia lésbica, de todo Handel y de un montón de óperas que tu conoces mejor que yo podría decirse lo mismo. Otra cosa es que un director encuentre argumentos y le apetezca hacer esa lectura, igual que en la última Elektra del Liceo propusieron la incestuosa, pero, desde mi absoluta y nada eufemística ignorancia, si no hay otras razones, no veo tal trama oculta en esa historia.

    En todo caso, no sé si será ya en digital o en papel, pero está claro que algún dia tendrás que editar la colección de maravillas que publicas aquí. Sólo o con la colaboración de tus amigos (Collbran, Amfortas…), pero tanto y tan buen trabajo debe ser aprovechado al máximo. Lo contrario (aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, que a su vez pasará por aquí la semana que viene) sería como si el juego del Barça de anoche sólo lo hubieran podido ver los familiares y cuatro amiguetes de los jugadores… y para los que piensen -con cierta parte de razón- que esto es una frivolidad, les diré que durante la primera parte, cuando ganaban sólo por uno cero y jugaban como los ángeles, y demostraban haberse recuperado después de la -al menos poéticamente- injusta eliminación de la Champions, el Barça me emocionó como nunca antes lo habia hecho, igual que en mis primeros conciertos, cuando a la maravilla de la música se sumaba la maravilla de ver lo que somos capaces de hacer los humanos cuando nos ponemos de acuerdo. Visca el BArCHa (Creo que voy a necesitar altas dosis de comprensión…)

    M'agrada

  3. JaumeM

    No ho entenc! com pot ser que m’hagi passat per alt el post (i a molt mes “infernemlandics”, fins ara 1 sol comentari!¿?)¿pot ser que la data estigui equivocada?
    Be, si pensava que el post sobre VICENÇ FERRER (l’altre nom no es mereix aparèixer) hauria de ser de lectura obligada a les escoles, aquest hauria de ser de lectura obligada o tots els que vagin a l’opera, o al menys els que vagin a veure Rosenkavallier.
    E una pena no tenir ni pressupost ni temps per explorar totes les propostes enregistrades analitzades al post.
    Amb la detallada descripció de l’opera (de la manera que a mi m’agrada, clara, didàctica, ben documentada, sense referencies críptiques) serà un goig tornar-la a veure.
    GRACIES.

    M'agrada

  4. JaumeM

    Mentre escrivia Jose Luis ha fet el 2n comentari i també sorprès per el nostre descuit .Veig amb satisfacció que també el Jose Luis pensa que els posts mereixen ser publicats amb un substrat mes clàssic i “material” a mes del virtual de internet.
    De fet veig que coincidim amb moltes coses,Jose Luis, Barça, Guardiola, inclosos.
    ,

    M'agrada

  5. Joaquim, no sé si em convenç gaire aquesta lectura gai de l’òpera, ni la idea de presentar-nos els gais com “serial-lovers”. Jo sempre he considerat la seva temàtica com universal i, en quant als transvestismes d’Octavian, no hi veig més que una picada d’ullet a antigues convencions operístiques.

    Això no treu que hagis escrit una vegada més un apunt informatiu, documentat i generós. Es nota que això teu és una tasca d’amor. Ja ens agradaria que molts professionals remunerats mostressin aquesta dedicació. Moltíssimes gràcies!!!!

    M'agrada

  6. Emilio-Bcn

    Abrumador, esplendido, apabullante post.
    Genial, Joaquim.
    Aunque los/las del IKEA (por el armario…) dicen que lo contrario, que lo dirán….. El Cavallero de la Rosa es un monumento gay/lesbico como la copa de un pino. Así me hizo amar esta opera, un querido amigo comun, y con el tiempo le doy la razón…
    Me temo que yo como anti-IKEA total ( por el armario). casi todas las operas les veo un punto gay, por que seráaa? que decía La Bombi……
    Bromas domingueras aparte, creo que es una de las mejores estructuradas y sensibles operas.
    El famoso terceto es de…………. mejor buscaré una palabra menos explicita….. es de colocarte mentalmente unas alas a lo Icaro y volar, volar, volar…..
    Cuando la palabra placer no se sabe definir, yo me remito a esa aria, alguna de mi Cavalleria, Tosca o mi al glorioso Im Fernem Land , y cantado por Jonas, ni os cuento ( que creias que me olvidaba de él…).
    La versión más reciente de Baden-Baden es para chillar… de placer claro…
    Loco para que llegue el jueves, ya os contaré,

    M'agrada

  7. José Luis

    Bueno, pues yo también repito, a ver si reanimamos este enorme post, al que también yo he llegado gracias al comentario de Hangelini.

    He oido y visto todas las grabaciones (gracias! ojalá lo del Liceo se parezca) y ahora quizá puedo entender algo la lectura “gai” del argumento, porque lo que sin duda hay es erotismo y transgresión a raudales.

    Otra cosa, a propósito de la sugerencia sobre la enemistad de Strauss con los nazis. No es que me intererse demasiado la vida ni el pensamiento político de los artistas (aunque es un tema de debate apasionante), pero hace poco he leido un estupendo libro de Zweig, que conoció bien a Strauss, y para quien hizo el libretto de “La mujer silenciosa”. Precisamente su insistencia en que el nombre de un judio apareciera como libretista provocó un patético conflicto de alto nivel y estuvo a punto de costarle un disgusto a Strauss. Pero por lo demás, parece que, cuando menos, fue poco o nada beligerante con los nazis. Zweig dice que Toscanini apreciaba tanto a Strauss como músico, como lo despreciaba como persona. Seguramente los buenos aficionados ya sabeis todo esto, pero valga para recomendar un interesantísimo libro: “Memorias de un Europeo” Creo que también es ahí donde leí que Strauss habia dicho algo así como que nadie podría superar la cima de Wagner, y que lo más que podían hacer era ir más allá rodeando la montaña. Zweig lo explica mucho mejor, lo cual no es dificil, pero es cierto que es una auténtica delicia leerlo.

    M'agrada

  8. maria teresa

    Bufffff!!! Quanta cosa!! Necessitaré varies lectures perque hi ha tant material i tot tant interessant que es mereix posar-hi tota l’atenció. Gràcies per aquesta feinada. Cinc estrelles..o sis es mereix.

    M'agrada

  9. José Luis

    Me estoy pasando, pero es que lo de IKEA y el armario, me ha recordado un video que me hará ser perdonado por aquellos que no lo hayan visto (si es que quedan), en el que aparece la primitiva utilidad alternativa de los armarios. Porque esto también es como la doble o triple lectura de algunas óperas: homo o heterosexual, la cuestion es transgredir.

    M'agrada

  10. Enhorabona per una entrada tan completa i informativa, estic molt d’acord amb el repàs que fas per la història de les gravacions de Der Rosenkavalier, al menys amb les versions que he escoltat, que no són totes. Amb el que no estic tan d’acord és amb la lectura obertament gai de l’obra. És evident que és una òpera molt sensual i fins i tot sexual en alguns moments, com ara l’orgàsmica obertura que ja has mencionat, però no veig cap senyal que ens convide a fer una lectura únicament gai més enllà del doble travestisme de l’Octavian, i això més sembla un homenatge al Cherubino que una altra cosa. Estic disposat a canviar d’opinió si em mostreu arguments que demostren que la meua lectura és incorrecta.

    M'agrada

  11. colbran

    Tengo poco tiempo ahora, pero ya me dedicarè de pleno esta noche.

    Quien no sepa ver la lectura gay/lésbica de esta obra es que no quiere verla, pero ya profundizaré luego.

    Una recomendación: NO OS PERDÁIS ESTA VERSION, es estupenda y os va a sorprender (a mí no porque la sigo desde hace 12 años) Martina Serafin, como ya os avisé en un post anterior, de la anticipación de esta temporada.

    He asistido al ensayo y esta hermosísima vienesa, alta como la que más y con una espléndida voz, carnosa, potente y sensual y CANTANDO, no recitando el rol (que es otra maravillosa forma de hacerlo como lo demostró la gran Schwarzkopf), está magnífica, lástima que su maravillosa silueta de pasarela haya quedado superada por unos kilos de más, que si bien han perjudicado su figura no su voz.
    Ya me gustó en el segundo reparto del “Pique Dame” anterior del Liceu, pero aquí Serafin está extraordinaria.

    Si no la conocéis por sus operetas de Mörbisch os váis a llevar una sorresa muy agradable.

    M'agrada

  12. Joaquim: més que monument gai jo veig una divertida confusió sexual i una clara diferència entre el barón Ochs ( el viejo verde) i la mariscala, una “vella” de 32 anys que accepta el pas del temps i renuncia a l’amor amb molta dignitat! La música enmarca molt bé això.
    Jose Luis, del libro memorias de Zweig es mucho más interesante lo que explica de Hofmannsthal que lo de Strauss.

    M'agrada

  13. ORDET

    M’ha encantat aquest post Joaquim. Especialment la selecció de vídeos. El muntatge de Carsen m’ha recordat molt a la seva Poppea… grans cortines vermelles que ho aclaparen tot.
    Em moro de ganes de veure aquesta òpera que fa tants anys que no puja a l’escenari del Liceu… i és una pena, perquè te la miris com te la miris és de les millors que s’han escrit mai.
    Salutacions!

    M'agrada

  14. Parlant de Strauss, tenim molta obra seva a la programació 10-11 de l’OBC: com a plat fort, la peli de Wiene de 1925 del CAVALLER DE LA ROSA amb la música adaptada per R Strauss, Dafne en versió concert, mort i transfiguració, concert per oboè, simf. domèstica…i més de la Viena fi de segle amb força Mahler. Em sembla que amb un sol abonament no arribaré a tot..

    M'agrada

  15. Joaquim,
    Mil gràcies per aquest treball tan extens com entenedor. D’aquesta òpera n’accepto una lectura gay però no és obligatòria. La lectura hetero també funciona perquè, pel que a mi fa, és com jo la veig: un divertit embolic que em porta a “Al vostre gust” de Shakespeare, obra que, com sabeu els que la coneixeu, juga també amb l’ambiguitat sexual.
    No ´se si les “Memorias de un europeo” que diu en José Luis corresponen a “El temps d’ahir”, memòries de les que ja n’he parlat en aquest blog magnífic i, sempre, fent esment de Strauss que segons Zweig, el músic es va negar rotundament a que l’escriptor jueu fos retirat dels cartells com a llibretista. D’altra banda, i això ho he llegit en un altra llibre, Strauss tenia un únic fill casat amb una noia jueva. Ella i els seus fills -nets del compositor- havien estat objecte de persecució i escarni. Strauss va tractar amb autoritats nazis, totes de segon o tercer ordre, per aconseguir que deixessin en pau la seva família. Zweig exhibeix el fragment d’una bella carta en la que el gran compositor li diu -fent referència al judaïsme d’Zweig- que ell, Strauss no sap de quina raça pot ser originari.
    Probablement va ballar entre dues aigües però és allò ja dit tantes vegades: És l’obra el que interessa. I vaja obra!

    M'agrada

  16. El pitjor pianista del món

    Interessant post, Joaquim; pot ser semblarà una miqueta “off- topic”, però l’altre dia vaig re- visionar el “Don Giovanni” del Joseph Losey. L’entorn domèstic del nostre “macho alfa” a la pel•lícula és un festival gay de cap a peus.
    Crec recordar que ja el doctor Gregorio Marañón va escriure un assaig en el qual s’indicava que l’excés de conquesta femenina per part de (molts) Don Juan podia emmascarar una no autorreconeguda tendència homosexual.
    “El cavaller de la Rosa” és preciosa.
    En quant als gustos polítics del senyor Strauss són cosa seva. Mitja França va col•laborar amb la Weirmacht i tant se’ls hi en fot. Aquí mateix fa molts anys, em va explicar la meva àvia, quan va entrar el general Yagüe per la Diagonal la majoria de la gent que l’aplaudia no eren la quinta columna franquista precisament. I, per descomptat, ella no hi era. Les persones, en certs moments de la vida, fem coses de les quals no ens podem sentir gaire orgullosos; però hi ha motius gens romàntics (fills, gana, por, etc) que ens obliguen a prendre decisions discutibles. És molt bonic ser un intel•lectual noucentista exiliat a Mèxic quan molta de la pobre gent que va fugir es va podrir a un camp de refugiats a Argelès.
    Parlem d’en Zweig, però mirem el Günter Grass. Es va cobrir de glòria.

    M'agrada

  17. assai

    Solo agradecerte este extraordinario post, tu trabajo y tu tiempo. Lo voy a leer con fruición y a escuchar todas las propuestas.

    Mil gracias y que tengas una buena semana!

    M'agrada

  18. Yo también me quedo sorprendido con esa lectura gay-lesbica que no alcanzo a comprender, ¿tendrán Le Nozze también esa lectura?
    Respecto a Salomé me cuesta menos si pienso en que Wilde se coloca en la piel de la protagonista y el atractivo que la joven siente por el profeta es descrito de manera bastante explícita , pero sólo por eso.

    M'agrada

  19. Benvolgudes i benvolguts:

    Mai he estat partidari d’observar el món sota un únic punt de vista i molts cops he fet veritables esforços per saber situar-me a la banda contraria.

    Un monument gai/lèsbic com Der Rosenkavalier és molt possible que no sigui entès per a tothom, ja que les obres d’art són universals i no pertanyen a un col·lectiu determinat, per tant, no coneixent les claus que identifiquen una icona, un monument o un mausoleu, és difícil transmetre-ho a la universalitat.

    De la mateixa manera que Judy Garland o Maria Callas, són monuments universals, també ho són i sobretot, gais.

    Ningú hauria de témer ser declarat gai, si no ho és, per el fet d’agradar-li molt aquesta òpera o per ser un irreductible admirador de la soprano grega, però haurà d’admetre que si aquest col·lectiu s’identifica especialment amb el seu art, la seva forma d’interpretar o la seva vida, la entronitzi, condecori o erigeixi un monument a la seva memòria.

    Jo he pretés argumentar algun que altre aspecte més fàcilment entenedor per a tothom i no ho he acabat d’aconseguir.

    Jo crec que hi ha obres artístiques fetes amb el cervell, altres amb el cor i altres amb els genitals.

    Hi ha composicions musicals que traspuen sensualitat i d’altres no. Percepcions personals i discutibles, ben cert, però si us dic que la meravellosa música mozartiana és poc sensual, suposo que ningú em titllarà ràpidament de no mozartià.

    Agafant l’exemple del pianista i el Don Giovanni, sota el meu punt de vista, el personatge és sens dubte sensual i seguint la teoria discutible de Marañon, podríem admetre la seva possible homosexualitat, però a aquest possible aspecte no li sé trobar la correspondència musical en la genial partitura escrita per Mozart, ni amb el tractament dels personatges i les emocions, molt més cerebrals que emotives i sensorials.

    No hi ha cap dubte que l’Octavian s’emmiralla amb el Cherubino i aquesta és una de les raons per la qual Strauus va utilitzar una veu femenina, una pràctica totalment desterrada dels escenaris i que ell va tornar a emprar, sobretot perquè estimava profundament la vocalitat femenina i mostrava quasi un odi visceral per la figura dels tenors operístics, als que martiritzava amb partitures extremadament difícils.

    Però no em negueu que un cop acceptada la proposta de Strauss, el desenvolupament musical extraordinàriament sensual i les accions escèniques quer es desenvolupen durant la trama, protagonitzades per dues senyores, prenen una dimensió sensorialment ben diferent, que si fossin per una parella mixta.
    Mozart, amb els seus personatges transvestits, ni en el Cherubino en particular, els interacciona sexualment amb el femenins. No succeeix ni a Le Nozze di Figaro, ni en el Idomeneo o La Clemenza di Tito, per posar tres exemples d’òperes, on sopranos o mezzos assoleixen rols masculins. Mozart mai va arribar tan lluny com Strauss en aquest aspecte, per aquest motiu mai m’atreviria a dir que malgrat que Cherubino, Sesto o Idamante estiguin cantats per senyores, que Le Nozze, La Clemenza o Idomeneo siguin monument gais.
    Tampoc ho dire mai de la Semiramide o de i Capuleti e I Montecchi, malgrat que la Semiramide i l’Arsace o Giulietta i Romeo, s’uneixen en virtuosístics duos amorosos, mai pensats amb els genitals.

    Der Rosenkavalier i no Ariadne auf Naxos, malgrat comptar amb un compositor interpretat per un altre cantant femenina i una prima donna abandonada a Naxos, que a priori podrien semblar elements suficients per esdevenir un altre monument, ho és, pel senzill fet que la Marschallin abraça una personalitat ben segur que universal, però que entronitza en l’univers gai per la manera com Strauss i Hofmannsthal ho plasmen sobre l’escenari. Mai la sensualitat, la bellesa, la sensibilitat, la solitud, la intel·ligència, la tolerància, la por a envellir i tants i tants aspectes reflectits tantes i tantes vegades en altres obres, ho han fet apropant-se tant i tant a l’Univers gai. Potser és una casualitat, però això no passa amb Die Frau ohne Schatten o en Boris Godunov, per posar els dos primers exemples d’obres que estimo profundament, que m’han vingut al cap.

    La Comtesa de Le Nozze di Figaro, en molts moments l’alter ego de la Mariscala, mai deixaria anar un “ja, ja” com el que aquesta deixa sospés al tercer acte, en un altre picada d’ullet molt pròpia de les mariscales que jo he conegut a la vida, curiosament cap d’elles, femenina.

    Gràcies per la paciència

    M'agrada

  20. José Luis

    Joaquim, sigo en desacuerdo:

    1.- Lecturas, cada cual la suya, y en las auténticas obras de arte, más de las que ve el propio autor. Pero no siempre acertadas. Y a veces parece que queremos verle más pies al gato de los que tiene.

    2.- Desde luego, ninguna dificultad en entender que esta obra sea un icono para los homosexuales, es decir que les encaje en su universo, pero un monumento es otra cosa, y probablemente ahí es donde radica el malentendido en esta discusión. Porque no es verdad que Maria Callas sea un monumento gai. Ni Judy Garland, ni Sara Montiel tampoco. Juegas un poco 😉 con las palabras: Una cosa es ser un monumento y otra que te lo erijan.

    3.- Rechazar una determinada lectura no implica que exista el menor temor a aceptarla. Cuando se trata de homosexualidad, parece que haya siempre una enorme susceptibilidad.

    4.- Las obras de arte que a veces se hacen con los genitales no son del dominio público (salvo los hijos, que tampoco siempre alcanzan esa categoria, :- D ) de modo que no podemos opinar sobre ellas.

    5.- Sensualidad y erotismo, desbordantes en esta ópera, son características tan atribuibles a los homo como a los heterosexuales. Y si caracterizan más a los primeros, quizá sea porque para ellos la sexualidad es su primer o a veces más exhibido valor, lo cual no deja de ser interesante.

    6.- Lo que podía dar más fuerza a esta lectura en clave gai de la obra es la vuelta al uso ya desterrado de voces femeninas para papeles masculinos, pero también nos explicas que la razón principal era que a Strauss le gustaba más su voz, y no que quisiera proponer esa interpretación.

    7. – Me lo estoy pasando como un enano. Me encanta polemizar.

    RESUMEN (para impacientes o/y escarmentados): Creo que todos podemos aceptar que la enorme sensualidad de la obra y el trasvestimo de los papeles explica el que haya sido adoptada como icono gai. Ir más allá me parece una opción perfectamente valida y que puede resultar muy bien en escena, pero que no es necesaria.

    M'agrada

  21. colbran

    José Luis, debes saber que “El mago de Oz” y su intérprete Judy Garland son los máximos íconos gay del mundo anglosajón, como minimo. Tanto es así que la bandera gay es el Arco Iris, al que Judy Garland dedica una canción al principio de la película, que fue rodada en blanco y negro por King Vidor (la parte en color se debe a Victor Fleming) y que estuvo a punto de ser eliminada en la sala de montaje.

    Sara Montiel es el ícono gay más importante y universal que ha dado España y lo es no sólo aquí, sino en muchos otros países sudamericanos, como también lo fue en Francia, Italia, Grecia, Rusia, Japón y Egipto, entre otros. Quizás ahora ha perdido fuelle, pero en esos países lo ha sido hasta hace bien poco y, probablemnte, para muchos gays entrados en años sigue siéndolo, como también lo son Marlyn Monroe, Marlene Dietrich, Zarah Leander, Carmen Miranda, María Montez y, en menor medida Mae West, Greta Gargo y Marika Rökk, entre bastantes otras
    .
    Del mundo de la ópera Maria Callas es el ícono principal adoptado por el mundo gay y si no lo sabías ya lo sabes.

    Y “Der Rosenkavalier” es la ópera con la que el mundo gay se siente más identificado, por lo que, repetidamente, os ha explicado Joaquim: el paso de los años (es decir la pérdida de la belleza y, como consecuencia, del atractivo sexual); el cambio de pareja por una más joven, etc. Es cierto que también es aplicable al universo femenino, pero lo cierto es que el mundo gay amante de la ópera ha escogido este título y no “Il trovatore, con cuya temática no se identifica para nada.

    Que además sean tres mujeres las protagonistas del triángulo amoroso, aunque una lo sea en travestí, propicia que el mundo lésbico se identifique plenamente con la obra.

    Si no lo queréis entender estáis en vuestro pleno derecho, pero las cosas son así, no hay que darle más vueltas.

    M'agrada

  22. Yo me desayuno ahora con lo de Rosenkavalier como icono gay, si se ha escogido por el mundo gay para que sea así no tengo nada que objetar, pero de ahí a ser un “monumento gay” va un trecho bastante largo porque las obras de arte son lo que son y no lo que queremos que sean, y Rosenkavalier no es gay. De hecho, frivolizando un poco la cuestión, me parece una ópera muy morbosa para los heteros, eso de dos señoras acariciándose pone bastante. Muerte en Venecia sí que es gay, igual no es icono gay -igual lo es- pero es gay a tope, lo quieran o no lo quieran los gays.

    M'agrada

    • Pues macc, con un ejemplo tan hetero como el acabas de facilitarnos, no haces nada más ni nada menos que darnos la razón.
      La morbosidad hetero está en ver a dos mujeres haciendo el amor, ni más ni menos. Por eso y solo por eso, las lesbianas ya han levantado su monumento particular a esa ópera. Es difícil ver una pareja hetero en la cama de las estancias de la Mariscala o en la presentación de la rosa, y no te digo nada del terceto, donde la Mariscala cede, en un acto de amor magnífico, a su joven amante a Sophie.
      No recuerdo quien, quizás alguna mariscala anónima, me dijo en mi primer Rosenkavalier liceísta, “si te fijas bien, verás entre el público a muchas parejas femeninas no habituales”. De eso hace muchísimos años, pero ya me habían advertido del submundo que encerraba esa ópera. Yo era un aprendiz y como una esponja absorbía todo lo que oía. Al cabo de los años, como sucede siempre, entendí casi todo lo que nos dicen los mayores.
      Por lo que se refiere a Death in Venice, la temática es gay y creada por un a gay, sin duda, pero tengo mis dudas que sea un monumento, la película si, pero la opera….
      A esa música extraordinariamente cerebral, le falta un poco de genitales para convertirse en monumento. Sabiamente o no, Visconti utilizó a Gustav Mahler para recrearla en el cine y claro, acertó tan de lleno, que casi a él se debe la popularidad de este compositor en muchos ambientes, incluso el gay.
      No le deis más vueltas, los monumentos los erige quien quiere, para su use y disfrute, pero existen, están allí. Los monumentos gays, que yo sepa, y al menos hasta ahora, son un privilegio de la comunidad gay. Faltaría más.

      M'agrada

  23. Los monumentos los erige quien puede hacerlo y no quien quiere, Joaquim. Y este monumento lo erigieron Hofmansthal y Strauss y no la comunidad gay, que se lo puede apropiar como imagen gay si quiere, pero sólo eso.

    M'agrada

  24. colbran

    Y qué es lo que estamos diciendo todo el tiempo, si no.?

    La creación se debe a Strauss y Hofmansthal, pero la conversión en monumento (en sentido figurado, claro)
    de iconografía gay se debe a esta comunidad.

    M'agrada

  25. Que siga l’última vegada que s’acaba una polèmica abans de que jo arribe, ja sabeu el que m’agrada a mi portar la contrària.

    Al final queda clar. Jo venia a dir el mateix que diu maac sobre Mort a Venècia i Der Rosenkavalier, però ara ja no cal.

    M'agrada

  26. José Luis

    Collbran: Todos acabamos diciendo lo mismo, pero os resistís (je-je) a aceptar que hay una diferencia entre escojer un icono y crear un monumento. Y lo que creó Strauss no fue un monumento gai, sino una estupenda obra de la que algunos hacen una lectura que puede entenderse fácilmente, pero que no es necesaria ni aporta nada, y eso es lo que más debiera interesar. O si acaso, aporta un poco de morbo, que seguramente distrae más que otra cosa de lo fundamental. Como Sara Montiel, que desde luego es un conocido icono de los homosexuales (o de un grupo de ellos, mejor dicho), pero que no por eso va a tener mayor o menor valor artístico. Y en su caso, escogida precisamente por exaltar ese tipo de feminidad digamos que excesiva que algunos gais imitan, y no por una conducta homosexual que nadie conoce.

    Joaquim: Me encanta poder llevarte la contraria por una vez… Sensualidad, transgresión, decadencia, vitalismo… ¿a quien le importa la orientación sexual de los protagonistas? Nadie discute las elecciones de la comunidad gai. Son un dato objetivable, pero ¿de verdad creeis que los autores trataban de hacer un monumento o un homenaje encubierto a una forma de sexualidad? A lo sumo, un guiño, para que discutiéramos…

    Pero en lo de Muerte en Venecia, aún discrepo más: No me parece una película de temática gay. Para nada. Y ya sé que me meto en un buen jardín, pero una vez más, el asunto es la decadencia y la belleza, la vejez y la juventud. Y el anhelo. El enamorado es un efebo, la belleza, la juventud, la vida, el ideal. ¿Masculino? Vale. Casi mejor que femenino, para hacer mayor abstracción, porque la cuestión no es sexual, y menos, genital. Claro que en la lectura explicita, en la época en que conocimos la peli, la homosexualidad cegaba y se imponía como sucede siempre con lo prohibido, pero hoy es una pena reducir cualquier obra de arte a esa circunstancia.

    En fin. Que somos “nosotros” los que tenemos la razón. Y toda (je-je-je). Basta con que retireis la palabra monumento: Nos quedamos con icono, y firmamos la paz. Yo, para celebrarlo (y dar un poco de envidia) me voy a oir la novena de Mahler. Y por unas horas, creo que podré pasar de sexo. 🙂

    M'agrada

  27. colbran

    José Luis, mi “alias” es COLBRAN, en honor a la cantante (esposa de Rossini) de quien más he leído y me he informado, no “collbran” que me suena como “collblanc”, famoso barrio de Barcelona.

    Dicho esto, tu dale que dale con lo del monumento. No he dicho que es en sentido figurado y para un sector de una comunidad? Nadie te ha dicho que lo pretendieran sus autores, aunque hoy me he enterado por Joaquim de una anécdota en la vida íntima de Hofmansthal, que entronca un poco con la despedida que la “Marschallin” hace a Octavian al final del primer acto. Coincidencias?

    Y lo de Sara Montiel, vamos José Luis que esto lo sabe hasta el Papa…, no es de un grupo, es de un grupazo a nivel internacional.

    M'agrada

  28. Joaquim, Colbran,
    La mort a Venècia va ser escollida ja fa anys com la novel·la més gai que mai s’hagi escrit.
    Si l’interessantíssim món gai ha triat El cavaller de la rosa com a icona o monument es pot acceptar, ara bè, el pas del temps, la perdua de la joventud i l’atractiu sexual etc. són patrimoni de tota la humanitat mínimament sensible. Sí que reconec que el col·lectiu gai, des de sempre, ha donat grans artistes en tots els camps i grans sensibilitats per poder-los gaudir però també una bona part del col·lectiu heterosexual és refinat i sensible i gaudeix de les obres que han creat. Jo sempre dic que és una llàstima que no s’enamorin de les dones atès que del món gai surten els millors modistes i això és només una modalitat de l’art. Què seria de nosaltres les dones sense els patrons que ha creat Armani? Qui hauria filmat tan acuradament dones com Silvana Mangano o Alida Valli si en Visconti no hagués existit? Aquestas sensibilitats meravellosament creatives -i solament he posat un parell d’exemples-són gay i, alhora són, les que a mi em fascinen. De vegades penso que hi ha heterosexuals amb sensibilitat molt gay. Com ara la meva.
    Un petó Joaquim i Colbran!

    M'agrada

    • Estimada Glòria. Jo crec que com més estirem la pol·lèmica més l’emboliquem.
      Mort a Venècia de Thomas Mann mai m’ha semblat gai. No va ser fins que Visconti hi va posar el seu toc personal, jo crec que fins i tot traint a Mann, que allò va esdevenir un altre monument. No sé pas qui va escollir-la com la novel·la més gai que s’hagi escrit mai, però de ben segur els que ho van fer, no han passat per les llibreries especialitzades.
      Els gais, a part de les virtuts tan estereotipades i certes, que anomenes en fan gal·la de moltes altres, no tan vistoses, però igualment vàlides, com qualsevol personeta que et puguis trobar asseguda al autobús, ben hetero. Això si a vegades erigeixen monuments (deixem-nos estar de semàntiques) per a l’ús intern, que els fan esser més feliços.

      M'agrada

  29. José Luis

    CoLbran: Disculpas por la LL. Por lo demás, iba a decir que creo que no me explico, pero sin eufemismos, creo que no me entiendes. No voy a insistir más y abandono está discusión que hasta ahora me había divertido e ilustrado mucho.

    M'agrada

  30. pfp

    Joaquim, extraordinarias todas las entradas que estas dedicando a esta formidable ópera de Strauss/Hofmannsthal.
    Esta claro que en este Templo que es Der Rosenkavalier , cada uno encuentra lo que quizá busca… Nos dejas claro que ha sido adoptada como icono gay, vale, lo acepto y punto, me parecen de todas formas, muy subjetivas las razones, como puedan parecer las mías con respectos al sentimiento más general que me queda a mí, tras, leer el texto del libreto… también yo he pensado en Zweig, en “El mundo de ayer” “Las memorias de un europeo”, en las viejas y decrépitas costumbres que nos relata, de una sociedad rancia y abusiva contra la mujer, cuando no era nada raro casar a una niña con un Buey, eso sí aristócrata…

    Ahí va él, el sujeto fatuo y malo
    y agarra a la linda jovencita
    y además la pasta.
    Como si tuviera que ser así.
    Y aún se imagina que él es
    el que concede algo.
    ¿que me enoja pues?
    Es el curso del mundo.
    También puedo yo recordar a una muchachita,
    que desde el convento ha sido
    directamente mandada
    al sagrado estado matrimonial.

    (Mariscala 1º acto)

    hay muchas visiones en este Templo, cada cual escoja la suya, de todas formas para ponernos de acuerdo, siempre nos queda la música.

    M'agrada

  31. Rex

    Excel.lent article, Joaquim; ha estat un plaer llegir-lo.

    El que resulta molt cridaner és el canvi que es produeix en l’obra d’ Strauss amb aquesta òpera després de Salomé i Elektra. M’interessa tot Strauss: òpera, poemes simfònics, lied… Sense dubte estem davant d’un compositor excepcional que, partint i conservant molt de Wagner, va assolir un estil propi.

    Una abraçada.

    Rex.

    M'agrada

  32. Jaume

    Caram, no sé què és més interessant si l’entrada (ja saps, Joaquim, que es recomanen entrades breus; m’agradaria saber qui ha establert aquesta convenció) o el debat.

    No voldria ofendre ningú, però és ben veritat que “tants caps, tants barrets”. Tinc per casa un assaig sobre la vinculació del món gai i l’òpera. No sé si hi buscava morbo, però no en vaig treure l’aigua clara, igual que en aquest debat.

    No ho hagués dit mai que “Der Rosenkavalier” fos una òpera gai o que la comunitat gai s’hi sentís tan reflectida. hi veig Lampedussa, no només en el personatge de Sophie sinó en la trama. Em sembla un homenatge a un passat i els efectes del pas del temps. Em sembla que el compositor i el llibretista van jugant amb dicotomies: els dos madurs, la parella jove, les classes socials (una aristocràcia que té el dies comptats i una burgesia puixant). Són obres que testimonien el pas d’un segle XIX en què finalitzaran els gran imperis (l’austrohongarès, per exemple). Així doncs, que cadascú en faci la lectura que vulgui. També podríem preguntar-nos si hi ha un perfil determinant de gai, no? El pas del temps, l’amor platònic (madur-jove), la solitud després del trencament d’una relació no és patrimoni exclusiu d’una comunitat, d’una forma d’estimar sinó són valors propis de qualsevol persona humana.

    Jo no volia parlar d’orientacions i art, sinó de memòria històrica.( Si Strauss dóna per tant, què passara quan ens facis una introducció a una obra més dramàtica i transcendental? Què hi trobarem en la Tetralogia?) No sé per què però començant a llegir la teva reflexió em va venir l’entrada que vas escriure quan va morir Juan Antonio Samaranch.

    Com és que podem perdonar la vida d’un artista mentre jutgem la d’altres personalitats. No vull ser carca ni fer una defensa reaccionària. Només ho apunto perquè estic una mica confús. Coneixia l’anècdota que relates; vés a saber si hauria tingut la mateixa sort si els soldats haguessin estat russos. Em sembla que depurava tota persona amb qui es topaven.

    Aquests judicis que es fan són gairees objectius?No ens arriben distorsionats des del punt de vista del vencedor? La Schwarzkorpf i Karajan van estar depurats, oi? Em sembla que hi ha una escena a “Vencedores y vencidos” que el personatge de Marlene Dietrich explica això al jutge Spencer Tracy. S’ha de jutjar la persona, però no pas l’artista. Bé, però bé que n’hi ha que ens els carreguem perquè han donat suport a règims o n’elogiem d’altres perquè han mantingut una actitud alliçonadora i ètica.

    És clar, Samaranch podia ser un fatxa, però vam tenir les Olimpíades!

    perdona, si desbarro. S’hi barregen motius personals. El meu avi és un desaparegut de la batalla de l’Ebre. Esperem que algun dia aclarim on va ser enterrat, gràcies al personal tenaç del Memorial Democràtic. No sé si va morir defensant la República. No ho crec. Més aviat va morir perquè el van enviar represaliat. Compto que per no voler comprometre’s i ser com la majoria de masovers: tradicionalistes.

    M'agrada

  33. Joaquim,
    Vaig llegir a la revista ¿Qué leer? això de que La mort a Venècia estava considerada la novel·la mes gay de totes les novel·les gay. No crec que ho posis en dubte -tot i que ho sembla- quan t’je fet saber unes quantes entrades més amunt el “number one” que ostenta i que li ve atorgat per diversos col·lectius de diferents països però tots gay.
    No sento que Visconti traís a Mann. Ja saps que un cop mort, a través dels seus diaris, es va saber que li agradaven els noiets. Com ara Tadzio.
    Em sap greu que d’una forma tan taxativa em diguis que els gay o gai tenen altres virtuts a més de les esteoripades que jo he citat com a exemple. Sé de sobres que defectes i virtuts en tenim tots. He esmentat el món de la moda i podria anar molt més enllà: No s’entendria l’art sense la força de la petjada gai. L’art o les arts hi serien igual però haurien donat diferents manifestacions. Un sol exemple: Un tramvia anomenat desig solament pot estar escrita per un gai. No m’imagino un hetero, per bon dramaturg que fora, bregant amb tanta brillantor per resoldre caràcter del tot contraposats. Mentre Kowalsky és un mascle bàsic, Blanche és tota l’estona la noia que va estimar un gai, cosa que tampoc pot fer tothom.
    Un petó.

    M'agrada

  34. Com ja vaig deixar escrit al principi d’aquesta apassionant, i divertida, polèmica, em costa fer una lectura gai del Rosenkavalier (i m’emprenya una mica que algun comentarista em qualifiqui d’armaritzat per no combregar amb la seva visió). Aquesta nit he estat veient el Rufus Wainwright a aquest Liceu dels nostres pecats, això sí que és gai t’ho miris com t’ho miris.

    M'agrada

  35. Sé que me vais a llamar pesado pero me llama la atención una cosa que no acabo de comprender y me gustaría comentarla por si alguien desea explicarmelo. Todas las características supuestamente gays parece que se atribuyen al personaje de la Mariscala, que da la casualidad que es una soprano que interpreta una mujer: “el paso de los años (es decir la pérdida de la belleza y, como consecuencia, del atractivo sexual); el cambio de pareja por una más joven, etc.”
    Mientras que Octavian, que es la mujer que interpreta a un joven, mantendría características masculinas. ¿No os parece que el círculo, por muchas piruetas que querais darle, no se acaba de cerrar?
    Además, esta visión gay, además de reduccionista, parece que hace la trama mucho menos atractiva y sugerente, la vanaliza.
    Con la llegada del hombre heterosexual la visión de Der Rosenkavalier, como ópera gay, se viene definitivamente a pique.
    Sin embargo, Tristán…

    M'agrada

  36. colbran

    Maac, yo creo que nadie atribuye características gays al personaje de la Marschallin, sino que este personaje da pie (con su distinción, elegancia, esplendor, belleza, su comportamiento frente al amor…) a que la comunidad gay que asiste a la ópera se identifique con él, que es otra cosa muy distinta. Del mismo modo que el personaje de Octavian, que no tiene características gays como tal personaje, da pie a que la comunidad lesbiana pueda identificarse con el mismo, al ser una mujer que interpreta un rol masculino. El enredo Octavian/Ochs también puede dar pie a otro tipo de identificaciones.

    “Der Rosenkavalier” no es una ópera gay en sí misma, pero permite que el mundo gay la ADOPTE como ícono, dados los comportamientos de los personajes y las situaciones en las que intervienen en escena. No utilizo la palabra monumento porque no he sido yo quien la ha empleado en ningún momento Ya he dicho en otro comentario que nunca “Il trovatore”, por ejemplo, llegará a ser un ícono gay

    Hay, sin embargo, relaciones en otras óperas claramente de tipo homosexual, como por ejemplo el amor de Kurwenal por Tristan o el de Rodrigo por Don Carlos y, sin embargo, la comunidad gay no ha adoptado ni “Tristan und Isolde” ni “Don Carlos” como íconos propios.

    Esta ha sido siempre mi visión sobre este tema que tanto follón ha armado.

    M'agrada

  37. José Luis

    Lo mismo diría yo, si no fuera porque la cosa está trascendiendo. Ya se habla de iconos y monumentos en otros blogs, y la red entera será pronto un hervidero… Sin ir más lejos, el ayuntamiento de Barcelona se reunió anoche para cambiar las papeletas de votación sobre la Diagonal, que ahora quedarán así:

    – Opción A. Rambla. Un nuevo ICONO de Barcelona
    – Opción B. Bulevar. Un MONUMENTO a la ciudadanía
    – Opción C. Quietos paraos. Viva el Alcalde

    (No sé muy bien con que intención, pero creo que esta última opción tiene algún mensaje subliminal. Por lo demás fijarse: Icono “DE” y Monumento “A”.)

    En fin. Para acabar de liarla, me he ido al diccionario. Y en “icono”, la primera entrada habla de “imagen de la iglesia ortodoxa…” pero aqui el comportamiento sexual que ocupa es el, en principio, heterodoxo; lo ortodoxo es ser hetero… un lio. Suerte que “monumento” tiene una acepción bastante más clara: “Persona de tipo muy proporcionado y apariencia física llamativa”, que nos demuestra al menos que mi tocayo Lopez-Vazquez hablaba con toda propiedad.

    También yo prometo dejar de dar la vara con este aspecto del asunto, porque hay otros para los que me reservo el derecho a seguir mareando, siempre que nuestro querido jefe (que se ha quedado sólo ante el peligro, je-je) no me lo desaconseje. 😉

    M'agrada

  38. José Luis

    Leo lo que acabo de escribir tan contento y me recuerda el repelente y chabacano humor de mi otro tocayo, el Moreno…. Joaquín, por favor ¿porqué no pones un boton para arrepentidos, que permita editar o poder eliminar lo que cada uno ha escrito, al menos en los primeros cinco minutos?

    M'agrada

    • Esta tarde he votado la cosa esta de la Diagonal. Por Internet, sin ninguna seguridad de nada. Mañana lo intentaré votar otra vez ya que he oído que alguien ya lo ha hecho tres veces. Si es así ya tengo post para mañana “EL MONUMENT DE LA DIAGONAL”
      El queridísimo jefe no conseja ni desaconseja, aguanta estoicamente lo que le echen, pero cuidadín, de no se ha quedado solo, no se de donde deduces que estoy como el corredor de fondo.
      Por último, lo que pides no es posible en wordpress, a no ser que yo este pendiente de las pifias y me lo solicites por correo, pero wordpress a diferencia de blogger, no da esa opción. I’m sorry

      M'agrada

  39. José Luis

    Pues nada. Pondré mis comentarios en remojo antes de darle al fatídico botoncito, queridísimo jefe.

    Deduzco lo que deduzco porque en caso contrario habrias replicado a Colbran, que reniega explícitamente de la tesis monumento. Y porque con lo que te quiere everybody, everybody se habría precipitado a apoyarte, que se mueren de ganas de no poder hacerlo, porque, lamentablemente, El Caballero no es un monumento gai. Así son las cosas, que le vamos a hacer. Y a lo mejor te viene bien aceptarlo, que corres el peligro de crecerte demasiado y echarte a perder con tantos agradecimientos y parabienes.

    Me sentiría muy feliz si fuese mi JL-chorrada (*) la que te ha dado la idea para el título de tu futuro post, aunque me temo que la razón principal es que estás decidido a seguir dando puntadas con hilo, porque estoico, no sé, pero tozudo, tela.

    Respecto a lo de desaconsejar, nunca digas de este agua no beberé, que puedo ser muy, pero que muy pesado, y no sabes a donde puede llegar este post. Y ya sabes: A disponer. 🙂

    (*) Que nadie se pierda la la última y genial maac-chorrada de maac.

    http://cantanellas.blogspot.com/2010/05/undecima-maac-chorrada-visiones-de-un.html

    M'agrada

    • José Luís supongo que la finalidad principal de colocar el emoticón sonriendo, es dar a entender que la cosa va de buen rollete, ya que por las perlas que me regalas en este comentario me darías a entender lo contrario. La verdad es que a veces me cuesta pillar el tono de tus siempre interesantes aportaciones.
      ¿Quizás crees que quiero manipular a la gente que comenta en el blog, para que me apoyen en lo que escribo? Pruebas suficientes hay a lo largo de los más de tres años de existencia del blog, de que no es así y no me cortaré un pelo si lo que toca es defender aquello que he escrito, de la misma manera que cuando me he equivocado en algo lo he reconocido, pero el tema que nos ocupa no es una equivocación o un error, es un convencimiento.
      No presupongas lo que yo quiero, ya que si pretendiera simplemente parabienes, con no hablar de según qué, sería suficiente, pero In Fernem Land no es eso, como todo blog es algo personal y como tal me expreso, opino, y comento tal como soy, con la misma tozudez y vehemencia que me caracteriza cuando lo hago en persona. Los agradecimientos serán por algo que doy, ¿no?, material o inmaterial, que de todo hay. No es una obligación agradecer nada, de hecho, muchos, muchísimos bajan a diario archivos de audio, vídeo o fotos que dejo para todo el mundo y no recibo ni unas tristes gracias, ya lo sé, lo tengo asumido, pero por favor, no intentes convencerme que estoy equivocado, amenazándome con perder el agradecimiento y los parabienes de los infernemlandaires, a los cuales valoro muchísimo más y no dudo que dejen de visitarme y comentar por un monumento más o menos en su vida.

      Las cosas no son como tu o yo decidamos, por lo tanto no voy a crecerme por eso, me crezco con la respuesta diaria de las visitas, los comentarios (a punto de cumplir los 12000), el debate que se suscita a veces y las grandes aportaciones que se depositan en esta casa. Es un orgullo, una satisfacción y por eso me dejo las horas de sueño que me dejo, ya que la satisfacción es enorme. No creo que todo eso se eche a perder por un monumento, los infernemlandaires son infinitamente inteligentes y comprensivos con mis limitaciones y paranoias y muy respetuosos con mis ideas, aunque no las compartan.
      Hace muchos años me enseñaron que con las cosas de comer no se jugaba.
      Otro infernemlandaire muy activo durante un breve período de tiempo y que luego se lo tragó la tierra, o no, vete tu a saber, me dejó un comentario con el mismo e idéntico argumento, corres el peligro de crecerte demasiado y echarte a perder con tantos agradecimientos y parabienes. Ese comentario nunca lo publiqué por otros motivos que ahora no vienen al caso, pero nunca comprendí si eran celos o qué, pero la verdad es que me mantengo con los pies en el suelo, no te preocupes, vosotros ya os encargáis de bajarme de vez en cuando a la realidad.

      M'agrada

  40. José Luis

    Por favor…………. en absoluto, para nada, ni de lejos, tenía la menor intención de decir lo que has entendido. Nada, nada, nada. Ni una. Estoy negro con esto de que al escribir no se vea la cara ni se oiga el tono de voz, con lo que una broma que pretende ser un halago se convierte en todo lo contrario. Para mí, es demasiado obvio que te mereces todos los agradecimientos y parabienes que recibes, y a los que me he sumado siempre. Por tu inmenso trabajo, por su calidad, por tu generosidad. Yo no siempre he sido oportuno (mi aparición con Oué fue de traca) y sin embargo me has tratado afectuosamente y con todo respeto . Y por lo que respecta a este blog, nadie te puede bajar a la realidad, porque a esta realidad se sube. Quizás es que, además, eres tan exigente contigo mismo que no acabas de creerte lo mucho que de verdad agradecemos lo que haces. De hecho, mira que bien me viene, un día escribiste que te parecia paranormal tener tantos seguidores. Y, mira que bien me viene también, hace cuatro días te pedí que empezases a pensar en editar estos posts para un libro… Esa es la realidad a la que te pedimos que… subas.

    Lo mismo para lo de llamarte tozudo. Porque, por muchos años. Y bueno soy yo. Te he visto felicitar a discrepantes en asuntos espinosos, te he visto tratar de juzgar imparcialmente cuestiones en las que era dificil ser objetivo y hasta ponerte del lado contrario por tratar de no ser injusto, como en lo de la dirección de la OBC. En fin. Quizá porque no tengo dudas, ni se me ha ocurrido que pudiera ser mal interpretado. Y eso te lo aseguro: Esta vez te has equivocado. La culpa será mía, te habré inducido yo, no me habré sabido explicar, soy horriblemente malo escribiendo (ya no sé como decirlo…) pero la intención era la diametralmente opuesta.

    Vuelvo a leer tu mensaje, y es que no me lo explico. ¿Amenazarte? Pero bueno, si soy el último que ha llegado aqui… ¿Que tu quieres manipular a la gente para que te apoye? Tonto serías, y no lo eres. También yo sé que con las cosas de comer no se juega, y a pesar de haber cumplido con mi propósito de releer las cosas antes de enviarlas, ni se me pasó por la cabeza que pudiera ser interpretado como lo has hecho. Pero lo leo otra vez ahora. Y vaya, esto parece una comedia de enredo. Se cayo una silaba: “porque con lo que te quiere” (como si fuese Colbran) debíaa ser “porque con lo que SE te quiere” incluyéndome a mi. Lee el resto del parrafo a partir de ahi, con tono irónico-amigable, y verás que estoy vacilando, porque creo que estas defendiendo tu opción más por seguir el juego que por otra cosa y yo trato de seguirlo, como en la partida de dominó en la que pones verde a tu pareja de juego, precisamente porque es tu amigo. (Pero, como ni aun ahora puedo dejar de ser el tozudo que soy, te diré que sigo esperando tus ar-gu-men-tos) 🙂 😉 …aunque mejor otro día)

    Seguimos con los enredos. Si la frase “corres el peligro de crecerte demasiado y echarte a perder con tantos agradecimientos y parabienes”, tal cual, te la ha dirigido alguien antes, creere en las meigas, que no creo. En todo caso, rechazo que algo ni siquiera parecido te lo diga seriamente nadie que no sea tu director espiritual, y no es ese mi oficio. Entiendo tu alusión. No soy ningún reaparecido, y lamentaría mucho recordarte a quien te hubiera dicho (seriamente!) algo tan patético.

    La expresión “no te crezcas”, sólo la uso en plan jocoso, cariñosamente, cuando quiero felicitar a alguien sin que se crea que le estoy haciendo la pelota. No he querido jugar con las cosas de comer, pero ya veo que tendré que procurar ser más lineal y claro. Porque pienso seguir disfrutando de este blog.

    Disculpas por enésima vez, a tí y a todos los que me hayan entendido como tu: Ni creo que quieras manipular a nadie, ni que persigas halagos, ni que seas incapaz de rectificar cuando te convencen (pero tampoco ni un minuto antes), ni a este pobrecito se le va a ocurrir amenazarte con perder tus amistades por mantener tu postura… Lamento en todo caso el disgusto que te haya podido causar, y espero de verdad, que este serial lacrimógeno que quizás me ha salido (ya tiemblo) exprese todo lo que con una simple mirada estoy seguro entenderías. (y esto último ya me ha salido de un cursi penoso, pero es lo que hay, y estoy ya agotado)

    😉 😉 😉 😉 😉 😉 😉 ;-);-) 😉 😉 😉 😉 😉 😉 😉 😉 😉 😉 ;-);-) 😉 😉

    (Una imagen vale más que cien palabras… al menos, que cien palabras de las mias… espero que estas también)

    Doy al botón y que sea lo que Dios quiera…

    M'agrada

    • José Luís, sabía que no podía ser de otra manera y te agradezco este parabién por otro lado innecesario, aunque a nadie le amarga un dulce.
      Yo también necesité mi dosis de Handel cuando lo leí, pero era muy tarde y me fui a dormir con el monumento, que te aseguro que pesa un montón y los dos no cabíamos en la cama.
      Ni se te ocurra, aunque la entrada y salida del blog es absolutamente libre, dejar de dar la vara, aunque ya sabes con quien estás tratando y el brazo no lo doy a torcer.
      😉 😉

      M'agrada

  41. José Luis

    P.S. Esta mañana, afortunadamente, tengo libre. Estoy oyendo Handel, porque me he quedado hecho polvo (que muchos pensarán que me lo tengo merecido), y ni así…

    M'agrada

  42. José Luis

    Menudo alivio (monigote resoplando). Moraleja para servidor: Si no eres un buen escritor, mejor no andarse con ironias (monigote debajo de la silla), ni contando con la ayuda de los monigotes (por cierto, tambien conocidos como emotICONOS). 🙂 Y muchas gracias, pero por hoy no voy a dar más la vara, ni con monumentos ni con nada, que tiempo habrá para demostrarte que en eso estás equivocado, porque lo estás. 😉 Y me voy a oir un poco de Handel, que ahora seguro que sí que sí. : -)

    M'agrada

    • Bendita equivocación.
      Por cierto, estoy escuchando el monumento por la radio y suena de maravilla, señal inequívoca de que es una buena función, ya que por la radio casi nunca me gusta nada de lo que se retransmite del Liceu. Esta si.

      M'agrada

  43. José Luis

    pfp: Me la estaba esperando, de modo que no me ha pillado de sorpresa. Ya te invitaremos, pero no esperes encontratrte con nada monumental, al menos por mi parte: Es más la imagen que doy que otra cosa.

    Titus: Eso es argumentar, y lo demás pamplinas 🙂 Claro que si mi postura se corresponde con el tono de las vísperas, lo tengo crudo ante el Terfel. En el fondo, estás a favor del jefe, se te nota.

    Joaquim: “I tan que es un monument, una icona, un símbol i una por soterrada dins l’anima, com diuen els meus companys d’in fernem land”. Muy cuidadosamente, no tercia sino que incluye las dos lecturas, pero icono y simbolo, tienen aquí el mismo significado, o sea que, si acaso, 2 a 1. 😉 (No dais ni un dia de respiro)

    M'agrada

  44. Marie Thérèse von Werdenberg

    Mai hagués pensat que les meves misèries haguessin estat motiu per una òpera i menys per un debat tan encès i monumental.

    Ningú com un gai pot entendre el que em passa, ells acostumen a tenir amics més jovenets que tan aviat com troben una Mariscala més jove, ens deixen plantades.
    Per a nosaltres, les dones, aquest meu procedir no és gaire habitual i sobretot mol mal vist. Com més habitual i acceptat és en el món masculí, menys admès i mes rebutjat és, encara avui. Potser les riques i famoses si, però digueu-me totes les que us mireu aquest blog, si de trobar-vos amb el goig de distreure-us amb un Rofrano, en faríeu gran ostentació. Mes aviat no.

    Doncs nenes, aquesta colla d’alliberats ho han fet sempre i per això no m’estranya gens que em vulguin erigir un monument.

    No volia parlar-ne en públic, però penso que el meu punt de vista pot ajudar-vos a entendre lo desgraciades que som les que tenim la sort de compartir llit amb un bombonet de 17 anyets i que ens facin una òpera.

    M'agrada

  45. José Luis

    pfp: Si de esta empiezo a salir con besos, ahora sí que habrá valido la pena. Besos para tí también. (y a ver si ahora también aparece alguien más que quiere ir a boda)

    Joaquim: Teatral y espléndida irrupcion de la mariscala. Felicidades por la parte que te toca, pero me parece tan sospechosa como Marlene Dietrich en “Testigo de cargo” y de todas formas, ningún tribunal acepta testimonios de ultratumba. Por contra, pfp, viva y coleando como acaba de demostrar, apoya a Rachmaninov: Otro puntito a favor de los iconistas. 😉

    Del debate serio, creo que voy a abandonar… está todo ya dicho.

    M'agrada

  46. Estava per donar-li la benvinguda a la jgnota Mariscala, com és norma a la casa, sorprés, tot i que em penso flairà de qui es tracta, quan el José Luis sembla llençar, en aquesta creuada particular que s’ha imposat, la sospita que jo tinc alguna cosa a veure. Res més lluny de la meva intenció, la de convocar a tan digne dama, però noble. Les meves profundes creences republicanes mai utilitzarien un personatge d’aquest llinatge.
    Jo crec que fa temps que el debat seriós s’ha esgotat, però mira, l’olla encara bull, en qualsevol cas, què vols!, en 64 comentaris s’ha dit quasi tot.
    L’egrègia Mariscala no estaria gens malament que es descobrís, per foragitar qualsevol sospita.

    M'agrada

  47. colbran

    Me da la impresión que estamos trivializando una cuestión que en principio es seria, aunque podamos darle un toque irónico si queremos, para convertirla en algo que puede rozar la banalidad, algo que es totalmente ajeno a mi forma de ser, sentir y expresar y que puede herir susceptibilidades si no se mesuran bien las palabras.

    Considero que el tema está ya concluído, pero si lo queréis alargar más estáis en vuestro derecho; no obstante, podéis fatigar al personal que entra en “In fernem land” con ánimo de participar del entusiasmo y dedicación de su titular y, al propio tiempo, tener acceso a temas que puede desconocer, o quiera ampliar. Yo ya estoy fatigado.

    El comentario más ingenioso, hasta el presente, ha sido el de esta/este Marschallin fantasma que creo conocer y que frecuenta habitualmente este esforzado blog, aunque hacía bastante tiempo que no había
    comentado en él porque así se lo había propuesto.
    Me alegra que lo haya hecho porque, con sus palabras, ha proporcionado un auténtico toque de humor a un tema que se estaba enquilosando.

    M'agrada

  48. José Luis

    Pues sí, Joaquim, pensaba que la mariscala podías ser tú, lo cual, desconocedor de tus convicciones republicanas, no me parecía muy descabellado ni en cualquier caso criticable. Aun así, reitero mis felicitaciones por la parte que te toca, es decir, por tener seguidores tan ingeniosos y simpáticos como la princesa Maria Thérèse.

    Como ya he dicho, también para mi el debate parece acabado, o más exactamente, va a acabar con la paciencia de los que todavía lo sigan, porque, perdón por la cita pedante, pero viene muy al pelo y es buena, creo que de Ramon y Cajal: “No hay temas agotados, sino hombres agotados en los temas”.

    Pero también coincido en solicitar la comparecencia de la mariscala, no por disipar dudas que por lo que a mi respecta ya no existen, sino pidiendola que nos haga el honor de poner epílogo a la historia con otro “Doncs nenes…”

    M'agrada

  49. Félix Hangelini

    Voy a añadir un poco de leña a la polémica: la Mariscala fue el personaje que mi adorada Lehmann popularizó y convirtió en paradigmático (con el permiso de la también respetable Lisa della Casa), aunque no estrenó, porque por aquel entonces (1911) aún debía adaptar su tesitura a las complejidades de la interpretación straussiana. Sin embargo, fue una de las pocas elegidas que pudo cantar Octavian, Sophie y la Mariscala a lo largo de su carrera, que no es moco de pavo.
    Lehmann (Lotte, no Lili) fue una de las primeras de las grandes divas operísticas bisexuales (y al final de su vida abiertamente homosexual) más apreciadas y respetadas. Os recomiendo la espléndida biografía “Never Sang to Hitler” donde cuenta además con detalle su relación con Strauss (en su tumba hay una frase de Strauss… Richard, no Johann), y con su amante de sus últimos 38 años de vida, Frances Holden. ¿Es casual la elección de Lehmann para este tipo de roles, y su propia popularidad en un personaje como la Mariscala? Dejo ahí la reflexión.
    Yo no sé si Der Rosenkavalier es el icono gay operístico por excelencia (hombre, teniendo La Traviata, por ejemplo, o muchas de las óperas de Britten o la mismísima L’incoronazione di Poppea), aunque en realidad lo de iconos se fomenta con las lecturas actuales, muchas veces descontextualizadas, así que en eso comparto opinión con Joaquim y Colbran. Cada cual que convierta en icono o monumento lo que quiera y cada comunidad que plante su templo donde lo necesite. El arte por regla general es algo democrático. Tampoco sé si el icono gay más famoso de la historia literaria es Der Tod in Venedig, o si en ópera es Death in Venice, o si lo es el ballet. Toda la obra de Mann está atravesada por una acentuada ambigüedad, pero basada en sutilezas y no en pornografía (sirva también para La montaña mágica). Podría mencionarse grandes obras que son iconos gays, aunque supongo que sean menos populares pero no por ello menos importantes: obras de Genet como Querelle de Brest, los Sonetos de Shakespeare… o los de Michellangelo; el Corydon de Gide basado en la famosa égloga de Virgilio… las Memorias de Adriano de Yourcenar o el Orlando de Virginia Woolf. No sé, se me ocurren muchísimos títulos, incluyendo alguno que otro de Zweig o poemas de Kavafis o Whitman, y claro, Safo de Lesbos en el fondo de todo. Incluso me atrevería a decir que más que Mann, el verdadero icono de la cultura gay fue, es y seguirá siendo Oscar Wilde. Pero pienso que este tipo de lecturas tan sesgadas empobrecen las obras.
    Ahora, que cada cual se sienta libre de leer, asimilar, digerir y adoptar como le plazca cada texto (en su más amplio sentido), que para eso existe el arte. Esa complicidad que genera es una ganancia de la obra.

    M'agrada

    • Gracias Félix, aunque ya ves que la cosa se ha agotado. Lástima que no intervinieras en pleno apogeo.
      En cualquier caso tu reflexión, como es habitual, es muy interesante y ofrece puntos de interés al debate.
      Un abrazo

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: