Ahir es va estrenar al Gran Teatre del Liceu, la genial òpera de Francis Poulenc, Les mamelles de Tirésias i va ser una festa, que hagués pogut obtenir un qualificatiu d’excepcional, si l’elenc hagués estat a l’alçada.

Fa més d’un any vaig fer una entrada dedicada a aquesta òpera, quan vaig saber que es programava aquesta temporada, tot aprofitant una gravació del MET amb una excel·lent Ainhoa Arteta de protagonista. Si voleu recuperar-la tan sols heu de prémer AQUÍ.

Per l’ocasió, el Liceu ha coproduït l’espectacle amb el Teatro Arriaga de Bilbao, on ja es va presentar, obtenint l’aprovació generalitzada de la crítica i el públic.

Que aquesta perla d’una hora de durada, s’hagi presentat com a obra única, em sembla una mica enganyifa i penso que s’hagués pogut tornar a programar la intensa La voix humaine, per tal d’observar el polifacètic univers de Francis Poulenc, o bé, seguint el caire festiu del muntatge d’Emilio Sagi, s’hagués pogut combinar amb un altre títol de caire còmic. Esperem que en la propera reposició, dintre d’un parell d’anys, l’acompanyin amb alguna altre perleta, que ens faci un bon c0mplement.

Al capdavant de la part musical, hem comptat amb el mestre Josep Vicent, que també es va fer càrrec del darrer Poulenc al Liceu, aquella inoblidable Voix humaine amb Ángeles Blancas. El mestre Vicent sap extraure les sonoritats adients a la rica, variada i dinàmica partitura, que neda entre les varietés o el music hall, el jazz i l’opereta d’Offenbach, tot creant un llenguatge personalíssim que l’allunya de Debussy i Ravel, els dos grans musics de principis del XX a França.

L’Orquestra del Liceu ja sabeu tots el que és, però ha estat més atenta i entonada que altres vegades, tot i que a la sonoritat una mica apagada, li ha mancat la guspira incandescent, que tan bé s’escau a aquesta obra.

Les mamelles de Tirésias segons la proposta d'Emilio Sagi

Maria Bayo ha estat, musical i vocalment esplèndida. No és una cantant que m’estimi gaire, més aviat m’ha donat sempre més disgustos que alegries, però ahir va estar especialment acurada en l’afinació, brillant en les agilitats i amb una projecció, marca de la casa, enlluernadora. A l’inici de l’obra em va semblar que la veu no corria gaire bé, però després va esclatar, deixant a la resta del extens cast, molt per sota. El que no acaba de fer bé la Bayo, és l’escena. La soprano navarresa no està dotada amb la gràcia escènica que aquest muntatge requereix i ni es mou prou àgil, ni balla, ni té la picardia que aquest rol i aquesta escenificació permetrien a un animal escènic (penso amb la Blancas), fer-ne una creació. En qualsevol cas Maria Bayo ha signat una de les millors prestacions liceistes que jo recordi.

El rol del marit l’ha cantat el baríton Gabriel Bermúdez. És un rol quer tant l’assumeixen els tenor com els barítons, si bé quan l’assoleixen aquests, es veuen obligats a cantar en falset, ja que el pas de la veu i els aguts, els posen al límit. Ja està admès que sigui així, però Bermúdez m’ha decebut bastant. És un rol quasi omnipresent en escena i comprenc que sigui una mica esgotador, malgrat la curta durada de l’obra, però ni la veu, ni la línia de cant, ni tampoc l’actuació escènica (molt exigent i difícil en aquest muntatge on ha d’anar transvestit, tot atorgant una feminitat estereotipada) m’ha fet el pes. Va tenir algun problema en la zona aguda, fins i tot amb el falset, que s’ha de saber fer molt bé, i quan la veu baritonejava una mica, em va semblar que no acabava de trobar el color adient.  Tinc ganes d’escoltar-lo amb un altre rol i donar la raó a tots aquells que en parlen meravelles.

Una mica millor, però sense gaires alegries David Menéndez en el doble rol del gendarme i el Director, ja que la vocalitat aquí centrada per a baríton, li ha permès de lluir un centre més sonor que al seu company de corda.

En rols més petits han complert i poca cosa més, vull dir que no hi ha hagut ningú que ho fes malament, però tampoc cap veu a l’alçada de la Bayo i ha estat una veritable llàstima, doncs la part escènica d’aquest espectacle és un encert total i amb un elenc musical més brillant, estic segur que la festa hagués esdevingut revetlla i de les sonades.

Sense embuts: Emilio Sagi, gran home de teatre i amb molts anys i molts tics personals, mil vegades repetits en els seus espectacles més desenfrenats i celebrats, ha ideat una gran farsa, surrealista i fallera, deixant anar tota la iconografia gai (ja hi tornem a ser!), que us pugueu imaginar i que sempre que pot, treu a relluir.

El rosa cridaner inunda els decorats (Ricardo Sanchéz Cuerda)i vestits (Gabriela Salaverri), els amaneraments gestuals del cor de boy’s que acompanyen la majoria de les accions escèniques, estan més aprop de El Molino que d’altre cosa. Inoblidables quan fan la coreografia (Diniz Sánchez) amb sabates de tacó (roses of course) que inicia el segon acte. Picades d’ullet constants a la ambigüitat sexual dels personatges, tan adients a l’esbojarrat i absurd argument tot i que potser arriben a despistar una mica. Si la finalitat és procrear, amb el personal que es mou per l’escenari, no sé jo si…

La proposta escènica és molt àgil i passa molt bé, però no estic segur que el públic del Liceu hagi acabat d’entrar en el joc que Sagi proposa.

El decorat és senzill i esta dividit en dues parts. La de sota ens mostra en un esquemàtic minimalisme, un espai multi utilitats, que tant pot ser la casa del matrimoni, amb el dormitori, la sala de bany que es permetrà veure la dutxa del marit (nu integral per davant i per darrer absolutament gratuït) mentre l’esposa es prepara per cantar la seva escena més celebrada i una part superior, molt menys concreta on passen coses que no acabes ben bé de saber el què, però que dona un aire de somni surrealista a tot el que passa allà dalt.

No estic gaire segur que l’acció escènica sigui gaire entenedora, si no s’ha llegit prèviament l’argument, però el que és innegable, és que Emilio Sagi, sap captar l’atenció del públic i el porta allà on ell vol, amb una sapiència escènica i una originalitat molt refrescant. Ens trobem a les antípodes de les concepcions escèniques germanitzants, tan habituals al Liceu i que voleu que us digui, una mica d’oxigenació és molt saludable.

Al final, amb el cor, bona actuació del Cor Madrigal que substituïa al titular de la casa, envoltant la platea inundada dels colors de l’arc de Sant Martí (més iconografia explícita),  amb un disseny luminotècnic (Eduardo Bravo) molt acurat, tot incitant al public a fer l’amor per tal de procrear i portar criatures al món, que és el missatge final de l’obra d’Apollinaire, ha suposat un fi de festa prou celebrat, però potser mancat de l’esclat que hom podia esperar.

Crec que al públic en general, l’ha desconcertat l’obra musical i pel que fa a la proposta escènica, qui sap si tanta imaginació escènica ha acabat per despistar a la majoria,  acontentant tan sols a aquells que s’han deixat seduir per Poulenc i les esbojarrades ocurrències d’un genial Sagi.

Aplaudiments per tothom, molts bravos per l’esplèndida Bayo i poca cosa més.

Dissabte teniu un altre oportunitat de veure-la. 2 úniques funcions, 2! és ben poca cosa.