IN FERNEM LAND

LICEU 2017/2018: UN BALLO IN MASCHERA 2/2 (Sartori-Meoni-Siri-Bardon-Tretyakova;Boussard-Palumbo)


És ben senzill avui, trist però senzill, la darrera representació de les 14 programades d’Un ballo in maschera no ha tingut el nivell que hom desitjaria pel Liceu. Mediocritat, rutina, fredor, veus pocs rellevants, producció penosa….

En el primer repartiment teníem a Beczala i Álvarez, també Sancho, per salvar un conjunt igualment mediocre i rutinari, ells i ella feien que quan intervenien tot prengués una esperançadora volada, però l’òpera mai són individualitats i menys en una òpera tan complexa i intensa, que requereix també d’una soprano i una contralt dalt nivell.

En aquest segon cast hi havia dues veus importants, la de Fabio Sartori i la de María José Siri, però el tenor italià i la soprano uruguaiana no tenen una bona tècnica, si bé ell intenta sense gaire èxit una varietat expressiva a la que ella renuncia des de la primera frase. Ella tendeix al crit i té problemes d’afinació, ell se sent segur en el registre agut en forte i els seus aguts són tan espectaculars com poc efectius. No hi ha cap mena d’emoció en el seu cant. Com és possible doncs, electritzar-nos a “Teco Io sto?” Cap distinció, cap elegància, ni s’intueix aquella alenada verdiana en les grans àries per a tenor i la soprano amb aquells arcs melòdics que en mans de cantants amb legato produeixen calfreds per l’espinada. Ja ho sabíem però una vegada més es demostra que amb un instrument poderós no n’hi ha prou. Sartori en la gran escena del tercer acte ploriqueja

Giovanni Meoni no té ni una bona veu. El color és poc baritonal, però tampoc és un tenor curt, ja que en la zona aguda pateix molt, la veu perd cos i sovint s’introdueix en el terrenys poc adequats del crit. No té un legato que atorgui força i bellesa al seu mediocre “Eri tu”, que intenta salvar amb cops i efectes de veu del tot inadequats. la zona central i greu no són distingides. Portar aquest senyor quan a tenim a Juan Jesús Rodríguez en l’oblit em sembla un escàndol.

Qui ha enredat a Patricia Bardon a cantar Ulrica? la contralt anglesa es dintingeix en el repertori barroc, però Verdi és tot un altre món i necessita d’una projecció i emissió que ella no té. Canta bé, això és prou conegut, però no Ulrica, per Déu!

Katerina Tretyakova és un Oscar correcte però no llueix perquè no té l’agilitat espurnejant que Verdi demana al patge. La veu es projecta bé, assoleix l’agut amb determinació i té un abona tècnica, però el rol d’Oscar és complicat, necessita d’una lleugeresa desenfadada, entre la inconsciència d’una joiosa adolescència i la picardia de qui se sap un “influencer” com diríem ara i Tretyakova no ho assoleix amb naturalitat o facilitat. La veu sembla més propicia per altres rols. En qualsevol cas ella ha estat la millor de les tres cantants femenines.

La resta repetien els rols ja vist el dia 10, tret del servent d’Amelia que ahir va ser cantat per Emili Rosés.

No em va acabar de convèncer Renato Palumbo, ja que com el dia 10 hi va haver en la seva direcció uns contrasts de tempo i intensitats poc intel·ligibles, si bé és veritat que també va saber crear moments de qualitat en una orquestra no del tot implicada. El cor va estar millor que el dia 10, amb  una sonoritat més compacte, equilibrada i de qualitat.

I què dir de la producció? Dons que des del quart pis és encara més lletja i evidència la inconsistència del no res i un vestuari que hauria d’avergonyir a un suposat dissenyador de nivell. Vergonyós i vergonyant qui lloga una bunyol com aquest.

Que el Liceu ha perdut pistonada fa temps que ho sabem, que ens prenen el pel amb uns repartiments de teatre provincià però a preu de les millors produccions a les millors cases operístiques, ja fa temps que ho venim denunciant, però el que em sap més greu de tot, és la tristor que produeix veure com el públic, en altres temps actiu i crític protagonista del “Feedback” que sempre s’ha de produir entre l’escenari i la sala, ahir i amb una òpera intensa farcida de amb grans àries, duos i escenes,  la sala no va acabar de despagar mai d’una letàrgica migdiada no del tot ben aprofitada per culpa de veuarres mal utilitzades, crits i volums orquestrals excessius en mig d’un no res teatral que sobrepassava la mediocritat per esdevenir sense embuts, un producte de mala qualitat.

Els que no han pogut veure a Beczala o Álvarez no s’ho mereixen, però tots, inclosos el que hem gaudit d’aquest dos grans artistes no ens mereixem una inauguració tan galdosa.

Giuseppe Verdi
UN BALLO IN MASCHERA

Renato Giovanni Meoni
Amelia Mara José Siri
Ulrica Patricia Bardon
Oscar Katerina Tretyakova
Silvano Damián del Castillo
Samuel Roman Ialcic
Tom Antonio Di Matteo
Un jutge José Luis Casanova
Un servent d’Amelia Emili Rosés

Cor i Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Direcció del cor: Conxita García
Direcció musical Renato Palumbo

Direcció d’escena Vincent Boussard
Escenografia Vincent Lemaire
Disseny de vestuari Christian Lacroix
Disseny de llums Guido Levi

Gran Teatre del Liceu, Barcelona 29 d’octubre de 2017

L’apunt del primer cast:

46 comments

  1. Retroenllaç: Noticias de octubre 2017 | Beckmesser

  2. Abel

    És impossible explicar millor el que va succeir, Joaquim. Nosaltres varem anar el dia 23. El problema és que, quan vaig mirar a principi de temporada les dates de l’abonament H, em vaig equivocar de dia i pensava que teníem el Beczala, amb qui em volia reconciliar després d’un Werther on no em va agradar. Però no, sembla que el Liceu deixa els seus abonats de costat quan creu que ja té les entrades venudes amb bons noms al cartell. Ens sentim maltractats.
    Per sort, vam poder veure el Carlos Álvarez a Perelada perquè ens van regalar entrades del meravellòs l’assaig general. Ja veieu, els amics ens tracten molt millor que el Liceu. Espero que no facin el mateix amb Tristan i Isolde (sobre el paper, sembla que no).
    Quo vadis, Liceu?

    M'agrada

  3. Montse Casabó Masip

    A mi no em va emocionar, però no em va desagradar. Estic abonada al torn T (diumenges a la tarda) i ja vaig veure que el Liceu ens va encolomar el segon repartiment, tot i que això no hauria d’ésser. Per tant, ni Beczala ni Ávarez.També ens han canviat la Garifullina a Roméo et Juliette per Tretyakova. Vaig escriure al Liceu queixant-me i dient que el torn T era molt desgraciat perquè sovint passen coses com aquestes. Em van oferir canviar de dia sense cap cost per veure Garifullina… Però, no és això… Estic desil·lusionada i empipada, perquè a l’hora de pagar ben bé que s’ho cobren!

    M'agrada

  4. alex

    Me temo que la temporada prevista va a ir a peor en cuanto a cancelaciones artísticas que se avecinan, una vez filtrada a la prensa las pérdidas por taquillajes ( y quizás de alguna sponsorización ) debidas a la difícil situación social que estamos viviendo
    A mi en la función del pasado día 16 , Sartori me pareció de largo el mejor solista de la función ( recuerdo que ese estilo piangiante, era muy propio de los grandes tenores del pasado y brillantes Riccardo, tales como Gigli, Tucker, etc…)

    M'agrada

    • Vamos a ver Alex, la situación nada tiene que ver con una temporada que no ha suscitado interés previo.
      No será que la gente ya no está fidelizada al teatro porqué el teatro ha pasado del público fiel y abonado, con sus cambios y descuentos ultrajantes para todos los que han comprado con antelación, para intentar convencer a otros menos exigente sin haber obtenido el objetivo propuesto?.
      Si el ANdrea Chénier de Kaufmann hubiera coincidido en Octubre, seguro que el Liceu se hubiera llenado de público, quizás con estelada, pero llenado.

      M'agrada

  5. colbran

    Para mí fue una tarde desastrosa, mejor me hubiera quedado en casa. No me gustó ningún solista, pero tengo que destacar la descomunal voz de Fabio Sartori, tan voluminosa como mal administrada. Me recordó a un tenor poco recordado que poseía la voz más enorme de tenor que he escuchado en mi vida: Ruggero Bondino que en 1967 nos cantó el Edgardo de “Lucia di Lammermoor” con una falta de estilo tan grande como su voz, mientras Margherita Rinaldi nos ofreció una Lucia más dramática de lo habitual y muy interesante.

    Por lo que respecta a María José Siri no canta, más bien grita con un vozarrón que sería aprovechable si supiera cantar bien. Del barítono mejor no hablar. Y la Ulrica -mi personaje favorito de la ópera- una pifia, una seudo contralto sin graves nunca puede ser Ulrica.

    La escena: abominable y la dirección escénica espantosa. Las “hierbitas” en manojo como un “bouquet” de novia en el “orrido campo” era para morirse de risa. Y el comienzo del duo “Teco io stó” moviéndose tenor y soprano en círculos distantes cuatro o cinco veces me lo tendrían que explicar.

    El vestuario del “baile de máscaras-sin máscaras” un despropósito, feo feo y parecía super usado y arrugado.

    El coro estuvo muy acertado y los papeles secundarios cumplieron. Después de haber escuchado el brillo y transparencia de la orquesta de la Opera Bastille hace dos semanas, la orquesta del Liceu me sonó pobre, empastada, seca y sin brillo. Sólo me agradó la cuerda aguda en el preludio y el metal en su intervención más destacada. A mi Renato Palumbo nunca me ha gustado. Cambía constantemente de dinámicas y sube y baja el volumen de la orquesta sin ninguna o escasa justificación.

    Vaya desastre!!! Uno más. A dónde vas Liceu?

    M'agrada

    • La culpa es del procés, no ho sabies? Estem tan capficats en les nostres cabòries que no ens adonem de les meravelles que ens porten. ÉS clar que sense Beczala i la caduca Zajick els del torn de diumenge, si atenem a la promo del teatre, només podiem gaudior del meravellós vestuari de Lacroix. Si se’n foten no ho poden fer més malament

      M'agrada

  6. Rai

    No afegiré gaire cosa al que ja s’ha dit aquí… jo hi vaig anar el dia 23 (fa just una setmana ) i no tinc ganes de tornar-me a escalfar. L’únic que es mereix de ser anomenat és Sartori, tot i que això no vol dir res. Una cosa és fer un McDuff o un Gabriele Adorno i poder donar-ho tot en una ària, però el Riccardo li va mooolt gran… hi posa molta voluntat, això sí, però no n’hi ha prou. Va fer un intent de pianíssim a la frase “un sol detto…un sol detto” del duet, que li va sortir horrorós. Aquest meravellós duet que simplement va passar i ni me’n vaig adonar perquè a la meitat vaig desconectar i em vaig trobar admirant els detalls arquitectònics del teatre. Els trios dels actes I i II van ser lamentables. Semblaven nens al festival de nadal o de fi de curs de l’escola… cadascú a la seva bola…
    Palumbo hauria d’haver adaptat la seva direcció als cantants que tenia sobre l’escenari. Un bon director hauria de ser capaç de fer música amb el que té a la seva disposició… Si els cantants no donen prou de si, mira d’ajudar-los i no ofegar-los!… tot i que potser era millor que no els escoltéssim?

    Una verdadera llàstima i un espectacle (en el pitjor sentit de la paraula) indigne d’un teatre no diré “com el Liceu”, perquè fa un parell d’anys que hi vinc i no puc apropiar-me d’expressions de Liceístes de tota la vida, però sí indigne d’un teatre tant car. No puc evitar pensar que a la sala hi havia gent que havia pagat 200€ per veure aquesta MERDA!

    Duríssim!!!

    Liked by 1 person

    • Pep2

      Una cosa clara es que ens hagim d anar acontentant amb unes prestacions de teatre de provincies com a la resta de l Estat espanyol; una altra diferent és que ens vulguin cobrar mées que a París….. i els actuals directius sembla que ho tene molt clar.

      M'agrada

      • Rai

        El problema és que al Liceu, de moment, li funciona perquè s’està nodrint d’un públic copròfag. Al costat (em vaig colar al 3er pis perquè no hi havia ni cristu) hi tenia unes dones super ben vestides que ho aplaudien tot. Després d’aquell primer primer acte de festival de nadal d’escola primària els hi vaig preguntar (en anglès) si els hi havia agradat i em van contestar que era “worderfull”. A l’altra banda tenia un imbècil que no parava de fer fotos amb el mòvil i que es va posar a riure quan l’Amèlia es va treure el vel i el Renato va veure que era la seva dona… perquè a l’òpera s’ha de riure!
        De veritat és el públic que interessa? Ben mirat sí. No es queixen… o portem al Liceu la revolució que s’està veient al carrer o ens donaran merda per sopar durant molts anys…
        Això sí! Vindrà el Kaufmann i el podrem veure! Si s’escolta des del 5è pis encara és un misteri.

        M'agrada

      • Però aquest públic no li garanteix la venda imprescindible per fer-lo sostenible, i ara es queixen que han perdut el 30%, segons ells per culpa de la situació política. Ves que no marxi la seu social a Madrid

        M'agrada

    • Exacta, estic una mica tip de salvar a Sartori.
      Sartori serveix pel que serveix, però el Riccardo del ballo és un rol molt difícil i donar-lo a un senyor amb veu i només veu, és tan arriscat com donar Violetta a una soprano amb veu i només veu.

      M'agrada

  7. Esteve de cal manyà

    Decebut i trist és l’estat d’ànim en sortir ahir al vespre del nostre Liceu. Estic molt d’acord amb les opinions que avui tots expresseu i l’anàlisi que fas Joaquim. No veig comentaris de l’orquestra, durant el primer acte vaig patir força, després dins la mediocritat del conjunt no va brillar ni va ser contundent com Verdi ho va escriure. El cor el vaig trobar en el seu punt, sobretot la part femenina de l’últim acte.

    M'agrada

  8. Salvamolins

    Quanta raó tens. He vist els dos repartiment, l’Alvarez no le vist en els dos i el Renato sempre el Meoni. Verdi que podriem que estimava als barítons fa temps que no en semtim al GTl, molt trist que no ho veu la DA.?quant li venç el contracta?.Una de les òperes de Verdi què més m’agraden i l’únic que salva els mobles em escreix un magnífic Beczala.

    M'agrada

  9. bocachete

    Hola! Em sap greu haver de tornar a comentar (que feia temps que no ho feia: ho sento, que no ha passat res, però ha anat així i, malgrat anar llegint amb continuïtat els apunts, no m’he animat a comentar res) en ocasió d’una representació tan poc lluïda. Val a dir que Un ballo in maschera no és una òpera que m’entusiasmi: li trobo moments molt bonics, alguns de brillants i intensos, una orquestració més que interessant…, però en conjunt, no sé com dir-ho, hi ha alguna cosa que no em fa el pes. La forza del destino, que ve després, malgrat tenir alguns fragments de jutjat de guàrdia, m’agrada, en el seu conjunt i li trobo totes les gràcies que no sé veure en el Ballo. A banda de sentir l’excel·lent apunt de preparació del Joaquim, vaig sentir (com a “bibliografia recomanada”) Il reggente de Mercadante i Gustave III d’Auber. Si la primera em va semblar correcta, però com tantes d’altres de similars, vaig trobar la d’Auber interessantíssima i digna de fer-se en algun teatre nostrat, algun dia. Suposo que serà d’aquells desitjos que mai no s’acompliran, però valdria la pena poder fer la comparació en sengles representacions, properes en el temps i l’espai, de les òperes de Verdi i Auber.

    Sense arribar a dir que fos un desastre, la sensació que em va quedar era de mediocritat i ensopiment. De mera correcció en alguns casos. Sartori no queda malament, però li falta alguna cosa que entusiasmi. No sé si en altres papers llueix més o ho faria si l’orquestra no fos tan abassegadora. En la resta, en general, necessitaven més volum o més veu o més no sé què per a arribar a fer sentir alguna cosa, especialment Ulrica i Renato, que haurien d’imposar-se molt més o arribar a fer estremir en algun moment. I no… Potser n’esperem massa? Ens hem acostumat en un passat no tan llunyà a gaudir de veus molt millors que ens fan empal·lidir les veus correctes però res més d’ara? Divendres, en un concert en un lloc petit, amb dues veus nostrades que, en principi, no són dolentes pensava sobre això: els costava tant d’arribar amunt, de fer segons quines notes (en un teatre petit, cantant òpera) que sortien una mica d’aquella manera que pensava “realment, és difícil i els cantants que sentim al Liceu són molt millors; aquests no hi podrien cantar i té molt mèrit fer-se sentir bé i col·locant tot on toca en un teatre gran”. Però no és només això: potser aquest Sartori o la Siri col·loquen i se senten, però hi continua mancant “allò”, aquella màgia, aquell saber fer, aquell no sé què que fa que un sigui un cantant gran (Sartori, que petit no és) i l’altra un gran cantant. Entenc que, sovint, part del públic compara massa amb aquests grans del passat, però hi ha moments que tampoc no és això: ahir, jo mateix, que no tinc grans referents del Ballo (parlo de referents vistos en teatre), que no comparava amb ningú, no vaig poder sortir-ne mitjanament satisfet. Va ser rutinari, més aviat.

    L’escena no és discutible ni opinable: és simplement dolenta, sense cap idea imaginativa, a més de rutinària i, sovint, lletja. El vestuari, encara més. No té cap mèrit “lluir-se” (que tampoc ho fa) en un ball de màscares i deixar els altres tres actes en mans del fill petit de l’ajudant del becari de primer curs (i és que un becari ho faria millor, i fins i tot el seu ajudant). Gairebé qualsevol de les espectadores (no dic totes perquè, realment, s’hi veu de tot) portava un vestit més digne i apropiat per a l’escena que el de la pobra Amelia en la seva visita ca la bruixa o cal penjat. Si no calia ni això: surt la Siri vestida de carrer i hi quedaria millor. De debò, caldria plantejar-se contractar una assegurança de produccions escèniques, que en cas de desastre absolut en el lliurament del producte, permeti reclamar la devolució del pagament. El senyor Lacroix s’ho podria permetre. Al seu web no en diu res, no sé si perquè realment és conscient que el resultat no li fa bona propaganda o perquè, simplement, ni considera que sigui digne d’incloure-ho. Bieito tenia escenes discutibles, certament (i no pas la primera dels lavabos), però tenia un sentit teatral i estètic, en el seu conjunt, que en aquesta no existeix. O Gas, en el seu Ballo de fa més anys, que segur que va sortir tres cops més barat que aquest i era vint cops millor.

    En fi… que, realment, era millor no comentar-ho, potser, perquè si la crònica és gris tirant a fosc i els altres comentaris bastant negres, acabarem el dia en una depressió profunda… Ens animarà el Tristan, suposo, que sempre va bé. O el Romeu de Prokof’ev, que és difícil fer-ho malament. Però els últims Verdi… no acaben de sortir bé, no.

    Liked by 1 person

    • colbran

      Me alegra volver a verte por aquí, Jesús. Dices verdades como templos. De este hecho histórico a mi me gusta más la versión de Auber que la de Verdi.

      Aprovecho esta ocasión para decirte que aún conservo aquella edición en miniatura -dentro de una cajita de plástico- que me regalaste hace más de 30 años de la “Declaración Universal de Derechos Humanos”. En este momento la tengo a mi lado ya que es conveniente, dados los acontecimientos, saber lo que todos tendríamos que saber de memoria.

      M'agrada

      • bocachete

        És que ja són anys, si ens posem a pensar-hi… No m’esperava que la d’Auber estigués tan bé. En general, cada cop m’agraden més les òperes d’aquesta escola francesa tan característica i que tan poc podem veure aquí (Meyerbeer, Gounod, Auber, els Bizet altres que Carmen, etc., però no Massenet, en canvi), com els Rossini o Donizetti “francesos” (o el mateix Don Carlos en versió original) o les alemanyes prewagnerianes (Lortzing i companyia). Realment, el gust canvia amb el temps i no saps ben bé per què.

        M'agrada

      • colbran

        Por si no la tienes aquí está la única versión completa disponible y es la que yo siempre he escuchado de “Gustave III ou le bal masqué”. Laurence Dale fue un buen tenor lírico-ligero que cantó roles super-difíciles hace ya bastantes años. En la actualidads no sé nada de él.

        M'agrada

      • bocachete

        Aquesta és, justament, la que vaig sentir. No coneixia el senyor Dale, però se’n surt molt bé. Espero que en les posades en escena, recordi quan era cantant… Pitjor que Lacroix no ho farà, això segur.

        M'agrada

    • colbran

      Como grabaciones más conocidas, aparte de este “Gustave III ou le bal masqué”, yo también dispongo del DVD de “La cenerentola” (es el príncipe), al lado de Kathleen Kuhlmann, en una buena versión de Glyndebourne de 1983, la poco frecuentada -y muy interesante- ópera de Mèhul “Josepgh en Egypte” que tengo en cassette comercial y también tiene grabada para Erato la ópera inacabada “Rodrigue et Chimène” de Debussy que él estrenó en la inauguración del nuevo teatro de Opera de Lyon en 1993. Tiene otras grabaciones no tan difundidas: recitales, misas, etc.

      M'agrada

    • M’estranyava el silenci, fins i tot volia preguntar a amics comuns si sabien alguna cosa de tu. Per sort ens varem veure al teatre i sense entrar en detalls, fem una pinta estupenda.
      Ara bé, el ballo va ser tota una altra cosa, definitivament depressiva que no ajuda gens a començar una setmana com la aquesta que acabem, que no cal dir que amb un bon Verdi hagués estat més passadora.
      Gràcies per tornar-hi i fer-ho com saps fer-ho, aportant tant i tan bé.

      M'agrada

  10. OLYMPIA

    Els esdeveniments m’afecten prou com per minvar la meva il·lusió d’anar a veure espectacles…però m’hauria agradat veure el Beczala i l’Álvarez, tan bons!. Entre el que dius tu, Joaquim i Mr. Colbran, respectant sempre els altres comentaristes, feu que no em penedeixi gens d’haver-me perdut aquest Ballo.

    M'agrada

  11. dandini

    Una obra maravellosa amb un repartiment que no passa de correcta malgrat la voluntat d’un cantant no menystenible com és el cas de Fabio Sartori.
    El cas de Maria Jose Siri també evidència unes bones facultats pero està lluny d’asssolir l’excel·lència.No puc entendre que fos la cantant escollida per fer la Butterfly que va inaugurar la passada temporada de La Scala.
    Renato Palumbo és un bon director pero acostuma a passar dels temps morosos a apretar l’acclerador sense massa sentit donant l’impressió de precipitació inexpressiva.
    Si volèu gaudir de la part orquestral de l’obra us aconsello aquesta versió dirigida per Riccardo Chailly malgrat un equip de cantants només correctes.
    Un gran interpret del Riccardo és sense dubte Ramón Vargas.Aquí el teniu.

    M'agrada

    • No tan sols que cantés la Butterfly de l’estrena, sinó que obtingués un éxilt considerable, però aquest any passará el mateix amb el Chénier del Sr Netrebko. Estem perduts malgrat que tu ens vulguis fer creure el contrari amb youtubtes de les promeses de les noves fornades.
      Pel que fa a la versió de Chailly, orquestralment brillant, però vocalment quasi indecent. Millor parlar de Toscanini, la segona de Solti, la de Muti per la EMi o sobretot Abbado a la Scala amb Verrett, Obraztsova, Pavarotti i Cappuccilli

      M'agrada

  12. Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2017 | Beckmesser

  13. Jo vaig anar el 15, amb Beczala però sense Álvarez . El millor per mi es descobrir una òpera que coneixia poc i que em sembla molt interessant. Del vist al Liceu , ja esta tot dit, em va agradar sobretot Beczala i la Alkema em quedarà el dubte de con hagués actuat sense l’esquinç, la direcció musical no em va desagradar, encara que amb alguns excessos i de la posada en escena , sense comentaris. Tinc ganes de tornar a gaudir d’aquesta òpera però amb uns altres “ingredients”. Ara, a esperar pel Tristan i Isolda, la òpera que més espero aquesta temporada….

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: