IN FERNEM LAND

EL VÍDEO DE IL TROVATORE A MUNICH (Kaufmann-Harteros-Markov-Manistina-Youn;Py-Carignani)


Kaufmann, la mare de la criatura amb la llonganissa (cordó umbilical) i Minastina (Azucena) a Il Trovatore segons (mai més ben dit) Olivier Py

Kaufmann, la mare de la criatura amb la llonganissa (cordó umbilical) i Minastina (Azucena) a Il Trovatore segons (mai més ben dit) Olivier Py

El primer Trovatore per a Kaufmann i Harteros era una de les les produccions més esperades de l’any, la cita era a Munich i allà ja sabem que les produccions escèniques no és que voregin el risc permanent, és que van sempre a la recerca del koncep com si això fos un dogma de fe.

Hi ha òperes que accepten o fins i tot demanen a crits interpretacions actuals, segones o terceres lectures, deconstruccions i dramatúrgies diverses, acostumen però, a ser aquelles que tenen en el llibret o en les situacions dramàtiques i en els seus personatges prou elements i fonaments per resistir, sense grinyolar gaire, la corresponen manipulació, tot i que poques acaben sortint triomfants, ja que la llibertat absoluta que existeix en aquest camp ens ha fet veure i patir coses veritablement indigeribles.

Hi ha teatres i directors d’escena que s’entossudeixen en aplicar la “transgressió” a qualsevol títol, sobretot els més populars, que són en els que poden alterar més la psique dels espectadors i així motivar el rebombori mediàtic i posterior augment del catxet gràcies a la venda d’entrades que aquests cracks aconsegueixen, i per tant acaben fent un negoci rodó.

Il Trovatore, una de les òperes d’argument més impossible, potser fent de parella de ball amb La forza del destino, és una de les preferides d’aquests directors, que davant del desgavell del propi  Antonio Gutiérrez, autor del drama original i posteriorment de Salvatore Cammarano en el llibret operístic, que desconec si el millora o no, opten per voler “millorar” o el que és pitjor encara, donar transcendència a un bunyol de dimensions siderals.

Si  Dmitri Tcherniakov a La Monnaie convertia l’acció de l’òpera verdiana en un joc de rol en mig del pis burgès de la senyora Azucena, on convidava a tots els protagonistes implicats a fer el perillós joc, ara el senyor Py sense anar tan lluny i conservant l’essència original impossible, organitza un festival escènic que s’ha de veure per creure.

Com que la bellesa o lletjor de les coses és quelcom molt personal i de ben segur hi haurà qui ho trobi fabulós o fins i tot com ja he llegit en diverses persones, la mar de divertit, com si Il Trovatore fos l’inefable Elisir, jo us deixo el vídeo i que cadascú faci amb les imatges allò que cregui més oportú, jo després de la primera mitja hora vaig decidir que no era per a mi, ja que el Sr Py lluny d’un treball intel·ligent ha intentat trobar tres o quatre coses que donessin un cert sentit a quatre frases (que Azucena es fiqui al llit on “dorm” Manrico, per tal de que ell pugui iniciar el duo dient “Madre?…non dormi?” quan se n’adona en despertar-se que dins el llit hi ha algú, és si més no un acudit dolent, grotesc i infanti) i com aquesta vàries que anireu descobrint bocabadats de com és pot ser tan cretí i creure’s el rei dem mambo.

Dit de manera ràpida, m’estimo més que Herheim s’inventi una historia nova encara que res del que diuen tingui sentit amb el que veiem, que el que fa Py buscant trobar sentit literal a moltes frases o accions dramàtiques (Leonora es cega i per això confòn Manrico i el Comte de Luna), cosa que després la condiciona en la resta de l’òpera fins a situacions ridícules, encara que la barreja sigui tragicòmica.

Ja veurem que hi ha un cordó umbilical del part que narra Fernando (incomprensible tota la primera escena) i que veiem representat, tot i que la partera com a mínim és nonagenària i va nua (un nu fictici molt real). Aquest cordò és com el leitmotiv de l’obra i acaba semblant un botifarró (ho podria patrocinar casa Terradellas) que serveix per  atot, té moltes utilitats. Hi ha moltes coses i molts detalls inenarrables, i al cap i la fi resulta que d’aquest Trovatore tan esperat parlem més d’això que de les veus, símptoma perillós que denota que ai las! de moment ni Kaufmann ni Harteros han guanyat la partida. Jo auguro que un cop s’alliberin de la cotilla que la producció de Py representa, poden fer-ho molt millor.

La producció condiciona tant, fins i tot els aspectes musicals/vocals, que el criteri del director d’escena ha prevalgut sobre la direcció musical i per això Manrico és tan tou i fleuma. Fins que no veus l’acció no ho entens. No és que Kaufmann sigui un actoràs, però em sorprenia que escoltat, donés tan poc èmfasi a algunes frases “tradicionalment” enèrgiques o heroiques. Aquí no, com que és un gitanet acomplexat per la seva presumptiva mare dominatrix/castradora (accepto que el noi té un passat per traumatitzar a qualsevol, però…), el vailet està com un llum, ple de dubtes, temors i remordiments, vaja carn de psiquiatre i per tant a la mínima és col·loca en posició fetal (també al Lohengrin de la Scala) o treu una veu de trastornat.

Per tant confio que en properes produccions on canti el Manrico, Kaufmann es pugui desempallegar d’aquest acomplexat personatge i pugui lluir amb més empenta la seva passió amorosa. Sigui com sigui aquest Manrico no passarà a la història malgrat que molts ja signarien poder cantar-lo així, però no deixa de ser una enganyifa. El dia de la transmissió vídeo no va millorar la impressió de la transmissió radiofònica que ja us vaig deixar, potser la va empitjorar.

No m’atreveixo a dir el mateix de Harteros, soprano magnífica que trobo que amb el temps està adoptant uns manierismes estilístics i sobretot té unes dificultats d’afinació que l’allunyen d’aquella promesa verdiana que semblava que havia de ser. Té molta classe, però una classe més propera a Strauss que no pas a les heroïnes verdianes.

La resta del repartiment és massa discreta per defensar tres rols de tanta rellevància. Youn no ho hauria de cantar tot i tant Manistina com Markov em semblen cantants per el que en temps feliços al Liceu anomenaven abonaments populars.

Carignani s’arreplega diria que indignament al concepte Py i així, seguint la dictadura dels directors escènics, no anem bé com ja vaig dir no fa gaire.

Confio que sota les mans de Pappano, Levine, Mehta, Muti o Chailly, Kaufmann pugui enterrar aquest Manrico. No crec o m’agradaria creure-ho així, que el senyor Py pogués condicionar la direcció d’aquests i altres directors musicals amb prou personalitat per dir “fins aquí podíem arribar nano”.

Us deixo dos únics enllaços que us permetran baixar les dues parts sense necessitat d’ajuntar res. la qualitat és òptima.

IL TROVATORE
Giuseppe Verdi

Conductor Paolo Carignani
Producció Olivier Py
Escenografia i vestuari Pierre-André Weitz
Disseny de llums Bertrand Killy
Direcció del Cor Sören Eckhoff

Conte di Luna Alexey Markov
Leonora Anja Harteros
Azucena Elena Manistina
Manrico Jonas Kaufmann
Ferrando Kwangchul Youn
Ines Golda Schultz
Ruiz Francesco Petrozzi
Un vecchio zingaro Rafał Pawnuk
Un Messo Joshua Stewart

Cor i Orquestra de l’Estat Bavarès

ENLLAÇOS VÍDEO:

http://rapidshare.com/files/38489815/Trovatore_Munich_2013_1.mp4

http://rapidshare.com/files/2062903818/Trovatore_Munich_2013_2.mp4

Un Youtube per ambientar, d’acord?

Bona setmana a tothom

62 comments

  1. Assisti ontem ao vídeo dessa produção totalmente absurda. Aliás, ã outra encenação mais recente (La Monnaie) também se encaixa a meu ver nesta minha observação.
    Concordo plenamente com você e essa foi sempre a minha visão. De modo geral, as óperas de Verdi, pelo seu entrecho, não admitem modernizações, poucas, pouquíssimas são as que se permitem uma transposição para épocas posteriores.
    O que o senhor Py fez inconcebível.
    Ambos, Kaufmann e Harteros, não são verdianos , mas dão de modo geral conta do recado,. Acho que Harteros foi feliz em alguns momentos.
    A mezzo e o barítono estão longe do esperado nessa bela ópera.
    O regente pouco acrescentou na sua leitura.
    Uma ´produção a se esquecer.
    ]Abraço.

    M'agrada

  2. Un dia, als empollons de la classe ens van dir d´anar a l´aula del costat a fer el mural de Sant Jordi. La resta es van quedar fent exercicis de mates 😕 . Per poder fer un drac amb cara i ulls ens van donar un llibre de Dragui, el drac de la Història de Catalunya. Deixar com model un drac rosa a un munt de nanos, potser no és una bona idea. Un va començar a dir que ja posats li podíem posar arracades…, i un pentinat punk…, i una bateria, i… Però el pitjor era que l´Edu, ceres Dacs en mà, anava dient “ah… sí… bona idea!”, i anava fent totes les animalades que l´altre deia. Us podeu imaginar com va acabar el mural. Jo estava escandalitzat del tot. Una hora després, qualsevol semblança d´aquell mural amb el concepte que tots tenim de la llegenda de Sant Jordi era pura coincidència. Quan vam tornar a classe a presentar el mural jo estava espantadíssim. Pensava que ens suspenien a tots i anàvem directes al despatx del director per la gamberrada. Podeu comptar la cara que em va quedar quan, en veure´l, la professora va dir “ah… què divertit!, per fi un Sant Jordi diferent…” i ens va felicitar a tots 😕 Aquestes coses, de petit, marquen. Crec que és des de llavors que a més idiota sigui la proposta, més m´agrada. Miro de baixar-me-la tant aviat com pugui. Ja us diré si m´ha agradat molt o moltíssim…

    M'agrada

  3. ma tezeta

    muchísimas gracias. lo estuve escuchando en transmisión radiofónica. tengo mucho interés en ver el vídeo para tener una base para un juicio sobre la puesta…veré.

    M'agrada

  4. Son tantos ya los despropósitos que se han perpretado en los escenarios operísticos que uno más no me sorprende. Sí me sorprendería que algunas puestas en escena tuvieran en cuenta en qué se basó el compositor para crear su música y su canto. Eso no significa volver a los “papeles” tipo “Aida” -del por otra parte ilustre Mestres Cabanes-, pero sí a la coherencia y al respeto al texto y a las situaciones subrayadas en el mismo y (si se quiere) “actualizar” aquellas que pueden ser modernizadas, sin traicionar la historia que se narra y respetar aquellas otras que no, escenificándolas con todas las posibilidades que la inmensidad de medios actuales proporcionan y procurando -dadas las vacas flacas que padecemos- evitar el despilfarro y las producciones caras y alejar de los escenarios muy especialmente a esos “genios” de directores que estamos convirtiendo en millonarios con sus increíbles “cachets” y escaso o nulo rigor en sus propuestas.

    M'agrada

    • alex

      Totalmente de acuerdo con lo manifestado por Colbran.
      Supongo que a Kauffmann y a Harteros, les habrán pagado cachets “extra” por aceptar cantar esa imbecilidad de producción de Py ( lo de imbecilidad no es un insulto, sino un diagnóstico!)

      M'agrada

      • Si fuera por imbecilidades ya se habrían retirado, principalmente ambos hacen su carrera en teatros alemanes esos que tú acostubras a poner como ejemplos de gestión y es que la perfección no existe, mon ami.

        M'agrada

      • alex

        Mis ejemplos de gestión ( teatros de ópera alemanes, austriacos, de USA, etc..), van referidos casi siempre a la gestión global del teatro y no a la exclusivamente artística: allá, ni has EROs, ni burocrátas/políticos al frente de los teatros y las cuentas allá ( no pasa ni en España ni en Italia), deben cuadrar. Y además, allá precios de las localidades más baratas que en España e Italia y encima diversificados en función a la visibilidad/comodidad de la localidad.
        Como bien sabes, en el Liceu pagas el mismo precio por una platea o un anfiteatro estés en el centro fila 1 que torcido o esquinado. En Berlín o París por ej. tienes 3 o 4 precios distintos en plateas o primeros pisos, según ubicación o visibilidad de la localidad

        Y así podemos seguir. Tenemos mucho todavía que aprender por aquí, desgraciadamente!

        M'agrada

      • La gestión económica es ejemplar, pero no sólo de gestion económica vive el hombre y si yo viviera en Munich (por ejemplo) tendria que gastar lo que me ahorraría en el precio de las entradas o abono (la administración invierte mucho en cultura, “como aquí”) en sesiones al psicoanalista. Estan altamente enfermos :-), pero fíjate que cuando escenifican a Richard Strauss se vuelven repentinamente clásicos. Curioso, ¿no?

        M'agrada

      • Los de la grisi…TELA, lo último que leí se refería a Il Turco del Liceu y la crónica me pareció que faltaba a la verdad, que era tendenciosa e injusta, con lo cual todo lo que escriban de lo que no he visto o escuchado ya no lo pongo ni en cuarentena.

        M'agrada

    • No és el pitjor que has vist, però en a mi em sembla un trovatore ben poca cosa i la prova és que acabem parlant d’una escena absurda com la majoria de les produccions d’aquesta òpera.

      M'agrada

  5. Vaig “veure-la” en el streaming que van fer divendres passat en directe des de Múnic. La veritat es que vaig començar amb interès, ja que es una òpera que m’agrada , però quan portava una estona, vaig preferir escoltar-la i fer altres coses més profitoses. Crec que el drac rosa del Xavi es queda mooooolt curt.

    M'agrada

    • Potser també influencia que l’ordinador no és el millor suport per veure una òpera, però aviat em va deixar de interessar i com que les veus tampoc es que fossin per llençar coets…
      Això no és ni sargantana

      M'agrada

  6. Concep

    Moltes gràcies Joaquim. No vaig poder veure la transmissió divendres i en tenia moltes ganes. M’imaginava que no fallaries com així ha estat.
    Per tot el que dieu no pinta gaire bé però la curiositat pot més que qualsevol altre cosa, encara que sé que m’enrabiaré.

    M'agrada

  7. Pues a mi me gustó mucho… A Harteros la encontré corta de voz en varios momentos (no llegaba a las notas ni de chiste), pero en otros cantó con mucho gusto. Kaufmann también me gustó, aunque fuese un Manrico un tanto extraño. El resto bastante digno; mejor que muchos Verdis que escuchamos en el Liceu últimamente, que son de echarse a llorar.
    La puesta en escena rara, pero estéticamente me gustó el juego del blanco-negro-gris y el rojo de la cuerda-cordón umbilical. Y la relación entre los personajes: madre de Azucena, Azucena y Manrico, con la cuerda de por medio simbolizando una venganza obligada por los lazos de sangre.
    No será Il trovatore de mi vida, pero lo encontré interesante y disfrutable.

    M'agrada

    • Me alegro Marga, me alegro, para mi es una decepción enorme, más vocal que escénica, ya que cuando anuncian una producción muniquesa ya me lo espero todo, pero de las voces si que esperaba mucho más. Harteros claramente insuficiente, no me basta con cosas bonitas y la señora cala que es un portento. En cuanto al Manrico de Kafmann espero que funcione con otros directores que permitan al menos que luzca lo que aquí queda en carne de frenopático. El resto, como dice un buen amigo, palgato

      M'agrada

  8. Niklaus Vogel

    A mi la producció no em va desagradar del tot, me l’esperava pitjor, per lo que havia vist en el clip del web de Munic. L’única cosa que em sobrava eren els elements “clarificadors” del passat que anaven explicant els relats, sense aquella indivídua tipus “niña medeiros” i aquells duelistes amb cap de cabra rodolant pel fons de l’escena, la cosa hauria guanyat molt. Em va agradar l’estètica industrial i l’us del blanc i negre, la il·luminació i el vestuari. No oblidem que l’argument en sí de l’òpera és de traca i no hi ha per on agafar-ho…Des d’un punt de vista musical crec que la millor va estar la Harteros.
    Bon dia

    M'agrada

  9. Jan

    Doncs jo m’ho vaig passar pipa! jajaja! És una proposta escènica imbècil? Doncs SÍ! I molt! Però… no vaig poder treure els ulls de l’ordinador, no em vaig avorrir gens i era molt visual. Em va agradar molt tot el tema de que fos una fàbrica, que l’escenari rodés, els colors, … Però hi ha algo que “flaquea” com la vella despullada, els del cap de cabra, … però la veritat és que no em van molestar, era com si expliquessin el passat.
    Vocalment la millor l’Harteros, malgrat que els aguts són una mica desastre, calats, i molt curts.
    En JK no m’agrada com a Manrico, definitivament. Ni els aguts ni el fraseig, ni el color de veu, ni res. Però com a personatge dibuixat per Py, m’agrada.
    La resta mediocres.

    En resum, m’ho vaig passar pipa!!! 😀 jajajajajajaja!

    M'agrada

    • No saps com m’agrada que tu passis pipa malgrat que el teu admirat Kaufmann no t’agradés, que els aguts d’Harteros fossin una mica desastre (amb altres no ets tan generós, i la mediocritat de la resta. Digues com m’ho haig de fer per gaudir de l’òpera en aquestes condicions 🙂

      M'agrada

  10. Tosca

    M’hi vaig posar amb ganes i vaig veure la primera mitja hora ( i per veure en JK, ho confesso).
    Em va distreure tant de moviment en escena. Per mi no tenia cap mena de sentit tot el que s’hi movia. No em deia res i trobo que, si no et diu res, no et mou cap sentiment ni emoció, no val la pena, al menys a mi, entrentenir-me a buscar cap simbolisme. Em cansa, vaja!

    M'agrada

    • Tots ens vam posar a mirar aquesta representació per Kaufmann, apa que si arriba a cantar en Berti tos els que lloen la producció ho haguessin suportat, ni harto vino com diuen allà

      M'agrada

  11. Montserrat Tur

    Crec que en quedaré amb el audio d’aquest Trovatore, doncs vist el que comente-ho ja en tinc prou .
    Joaquím , seria molt dificil de conseguir els enllaços del Romeo et Juliette qué darrerament a cantat Beczala amb la Yoncheva, en faria moltissima il-lusió , doncs tinc el cort repartit entre Kaufmann i Beczala, de Kaufmann ens deixas cosetes molt sovint , no tant de Beczala, ep que no és cap retret . Moltes gàcies

    M'agrada

    • De moment no tinc la gravació, que estic esperant amb candeletes, sempre que puc porto a Beczala, que és un tenor que m’interessa moltíssim.
      No t’amoïnis que la persegueixo ja que la Yoncheva és molt interessant.

      M'agrada

  12. dandini

    Vaig poder veure només uns quants bocins. Espero veure-ho tot en breu.
    Al pas que anem d’aqui uns anys els teatre d’Òpera es quedaran buits i la culpa no serà del Sr Olivier Py.

    Si els missatges que sovint llancem els vells afeccionats són:
    – Els cantants d’ara són per norma general pitjors (o molt pitjors que els d’abans). Gairebé mai gaudeixo com abans…
    – Les produccions que es fan són irrespectuoses, traïdores i suposen l’enriquiment d’una colla de desgraciats i poca vergonyes. Al davant d’aquest aspecte hi ha gent que demana versions concert (jo no). És a dir que pot més l’odi a aquestes propostes que no el respecte a la gent que opina diferent. “La Ópera es como yo la entiendo o no será…”

    La reacció més probable es trobarà dins les següents:
    – Si m’agrada molt l’Òpera he nascut a l’època equivocada (versió operística de “con Franco vivíamos mejor”), això pesarà damunt meu la resta de la meva vida i tinc assegurada la frustració crònica.
    – Si encara no m’agrada però tinc certa curiositat doncs ho deixo estar perquè sembla ser que tot plegat els comentaris són tant negatius que no val la pena perdre el temps.
    – Si no m’agrada ni tinc interès doncs segueixo escoltant a Justin Bieber o Metallica que en el seu camp entusiasmen i si em demanen per l’opera contesto allò de: “Ah però si ja va desaparèixer….

    En fi ja som pocs i no quedarem ni quatre.

    M'agrada

    • En Jan és el més jove de tots i s´ho va passar pipa 🙂 Tenim futur. No podemos decir que va bien, pero sí que va mejor. 😆

      [P.S.: M´ha fet gràcia lo de versió operística de “con Franco vivíamos mejor”. Apunta´t un gallifante]

      M'agrada

    • Del que entès del teu comentari, confesso que m’he perdut en més d’un moment vull dir-te:
      Ara com abans i com serà demà, hi ha cantants de tot, però Verdi avui es canta molt pitjor ara que fa uns anys, potser no t’agradarà que sigui així, però ho és, com també ho és que Rossini és canta millor ara que fa 40 anys.
      De les produccions, com tot, n’hi de bones, regulars, mediocres i horroroses, i per a mi aquesta és de les últimes, i com que ja t’he repetit moltes vegades al blog dic el que penso, no puc dir per fer-me el modernet, ni tan sols que és interessant. És un nyap monumental, això si amb moltes pretensions. Jo sóc anti versions de concert, ja veus que coincidim. Aquí no es tracta de respecte o no, es tracta de barra
      A partir d’aquí em perdo Dandini.
      L’òpera té un problema i és que hi ha molt poca creació nova, per tant els experiments es fan amb les obres escrites fa molts anys, sota uns paràmetres que moltes vegades ni amb calçador admeten relectures. El públic jove hauria d’entrar a l’òpera amb obres de nova creació, amb música actual i problemes actuals. El que passa al Trovatore ni en el seu temps era actual, però agradava veure aquestes coses sobre l’escenari, avui és ridícul per tant el millor, sempre sota el meu punt de vista és pocs experiments escènics amb una obra com aquesta i tots els esforços per resoldre les dificultats vocals, que no són poques.
      Només faltaria que la culpa de la mort del gènere operístic fos d’aquells que no combreguen amb el Sr Py, com diria aquell, és que això és es colmo!!!. Potser l’òpera l’estan matant altres aspectes o és que és un gènere impossible de rejovenir més si l’únic material que tenim són obres que la més moderna voreja els cents anys. Tan difícil és entendre-ho. De la mateixa manera que hi ha obres teatrals del segles XVIII, XIX o XX que ja no es poden representar, i tan sols han quedat les grans obres mestres, a l’òpera li succeeix teatralment el mateix i l’únic fet diferencial que les fa representables és la música i el cant. Per tant de la mateixa manera que ja ningú programa obres del Marqués de Rivas o de Tamayo y Baus, per impossibles, voler explicar-nos Il Trovatore com si fos un Shakespeare o un Brecht, és senzillament una boutade.
      El que em preocupa més és que dos dels excel·lents i millors cantants del moment no hagin pogut estar a l’alçada de les circumstàncies. Kaugfmann ho pot estar com ja he dit, ella m’agradaria però ho dubto, els altres, començant per el meu admiradíssim Youn fora de context, són d’una mediocritat alarmant. És el que hi ha, però tu i jo sabem que actualment hi ha qui ho pot fer millor, per tant no t’amoïnis, és qüestió de ser rigorós i exigent, ja que si ho donem tot per bo si que correm el perill que això encara duri menys del que durarà.
      No crec, i parlo molt seriosament, que mab les meves limitadísimes possibilitats hi hagi algú que faci més per l’òpera del que faig jo des de IFL, o sigui que continuaré donant la meva opinió amb vehemència si cal, i això si, cediré com fins ara he fet, la possibilitat de que els que discrepeu també tingueu l’oportunitat de dir-hi la vostra, tan de bo tothom fos tan generós i condescendent a casa seva. Si no ho dic rebento 🙂

      M'agrada

  13. Gràcies Jaoquim per aquest Trovador.

    El vaig estar seguint el divendres en directe com molts de vosaltres. Vocalement, quan vaig fer l´ascolta de l´audio que ens vas deixar fa uns dies, no em va entusiasmar.

    La posta en escena, realment horrorosa, ara bé, crec que per internet, malgrat ser un xurro tot plegat, almenys podiem gaudir de primers plànols dels cantants i ens permetia una mica distreu-re´ns d´una cosa tant grollera i fora de context.

    Algú em pot dir què significa l´Azucena i el Kaufmann a l´entre acte “fent màgia”… tot just em va enganxar aquest tros al moment de parar taula i de sobte em veig al Jonas trossejat per la meitat… En fi…
    Altres detalls com la Leonora cega??? Quina llàstima, no? Tenint al Kaufmann davant…

    No em va agradar gens, malgrat tot l´estic baixant per tornar a veure els trossos del JK que per cert, no el vaig trobar tant fora de context com en el dia de l´estrena, de fet, continuo pensant el mateix del seu Manrico tot i que penso que en la funció del divendres va estar un pèl més fi, fins i tot em va semblar que ja en la seva entrada “Deserto sulla terra” la veu no em sonava tant fosca com en el dia de l´estrena, pot ser?

    Tot i així vaig aguantar fins al final, evidentment motivada pel Kaufmann, i sobre l´Anja Harteros, ja no em va agradar el primer dia, però divendres menys.

    De totes maneres, t´agraeixo que ens l´hagis portat a IFL.

    M'agrada

    • Efectivament és important veure les interpretacions en detall, tot i que et diré que en el meu cas he gaudit més de l’àudio (amb moltes limitacions) que del vídeo.
      No crec que sigui un vídeo que em miri gaire vegades, sincerament penso que tu tampoc ho faràs i encara diria més, la majoria dels que l’han baixat penso que el veuran poques vegades, és clar que hi poden haver excepcions.

      M'agrada

  14. Quienes se están cargando la Opera como género no somos los que no aceptamos según qué “adaptaciones” -no todas, por supuesto-, sino por un lado los músicos que no consiguen crear títulos que “agarren” y se ha de recurrir a las obras de los grandes de siempre -con muy pocas novedades destacables de los coetáneos nuestros- y los directores de escena que pretenden actualizar lo arcaico porque apenas pueden demostrar su talento… con los nuevos títulos ya que la mayoría de ellos están condenados al fracaso y al olvido.

    Llevo mucho tiempo diciendo que a la Opera le quedan 25 años, ahora ya son sólo 20 a este paso porque se conseguirá el agotamiento del público aficionado y no sólo del viejo sino también del joven. Que una ópera absolutamente melodramática y terrible te lo haga pasar pipa por el cúmulo de absurdos de la escena ya es el principio del fin. Si nos tomamos a chunga el drama lírico qué haremos con las óperas “bufas”, llorar?

    M'agrada

    • Jan

      Home Fede, no és això… Jo sols vaig dir que a mí de fet el trovatore ja és una història que em sembla un xurro (per molt lleig que sigui dir-ho) A mí hi van haver moments que em van arribar, el “Ah si, ben mio” o “d’amor sull’ali rosee” gràcies a la genialitat de Verdi. Però per altre cantó l’escena em va semblar que tenia coses interessants. No dic que m’agradés molt, però em va semblar que dins del desgavell del llibret d’aquesta òpera, ja estava bé un desgavell escènic. No et dic que no m’agradin les propostes a la antiga, sí i molt. Però tant La bohème de Salzburg, com el Rigoletto del Met, com aquest trovatore, com la Carment de Bieito sí que els trobo moltes virtuts. I penso que ja està bé donar-li un gir o si més no una visió més moderna de l’òpera (sense passar-se) perquè si no s’intenta mo0dernitzar algo, llavors sí que la òpera morirà. No dic però a arribar a extrems com la Rusalka del Liceu, que em va semblar una verdadera porqueria, ho sento pels que els va agradar.
      Si sempre es veu el mateix: La torre, el castell, el jardí, la presó, … doncs potser acabariem cansats. Mentre es parli de l’espectacle operístic (no sols de veus) vol dir que la òpera no ha mort. Ah i si no estem cansats de veure sempre el mateix, em sembla que a tu l’Aida del Mestres Cabanes que aquesta sí que és una meravella, la vols en un museu oi??? Doncs Fede, no t’entenc. 🙂

      Sí que et donc la raó en el tema de que s’haurien de seguir escribint òperes, que musicalment s’assemblessin coma molt a l’Elektra de Straus jajaja Perquè últimament fan coses que no es poden escoltar.

      També he de dir que en l’òpera no sols predomina l’escena, també la part musical, que pels que ens agrada tant a òpera, és el més important. Però també s’ha de reconéixer que l’escena forma part de l’òpera. El que sí que t’asseguro és que el problema no és d’Olivier py, sino de’n JK i l’Harteros, perquè es parla més de’n Py que d’ells. Perquè tot el públic que hi havia allà anava a veure els seus cantants, i la proposta escènica els importava un rabe! Si hi haguessin anat per l’escena llavors sí que tindriem un problema, però…

      M'agrada

      • Jan

        No em va agradar gens. No vaig entendre res. Em va semblar que em prenien el pèl, i mira que la idea era bona, però…

        PD: Vaig sortir tan indignat (ja saps que sóc d’extrems jaja) que quan penso amb algun espectacle provocador penso en Rusalka… jaja ara en contes de posar porqueria anava a posar… m**** jeje sóc d’extrems… ho sento jajaja O surto molt content o surto decepcionat o surto que en 5 minuts no m’enrecordo del que he vist o surto dient-li de tot al cantant de torn o el director d’escena… pobre Marcello Giordani… Ah per cert, que ja se sap qui serà el Cavaradossi del Liceu, serà Riccardo Massi, ho poso perquè ara que dic que tant havia criticat al Giordani, em temia que tornés amb Tosca, però per sort no! 🙂 No tornarà més, va dir que no l’estimavem (millor, tu!)
        Perdona Joaquim que hagi canviat de tema, però és perquè ho sàpiga la gent lo del Riccardo Massi…
        Crec que m’estic fent un embolic, bé, deixem-ho aquí, que quan estic cansat…. Jajajajajajajaja 😀

        M'agrada

  15. Leonor

    Horroroso; sin pies ni cabeza, vamos. Prefiero ver anime japonés (al menos se inventan sus propias historias). Que se atrevan a crear una ópera con otra historia y otra música y así, la firme el señor Py, en este caso.

    M'agrada

  16. dandini

    No era un comentari personal dirigit a tú sino més aviat genèric i t’agraeixo que permetis (sempre) comentaris discrepants en el teu blog.

    Dit aixó s’ha de reconeixer que en el món dels comentaris operístics i sota l’anonimat de la xarxa hi ha una nivell d’intolerància i de conservadurisme digne d’estudi absent en altres manifestacions artístiques.De fet el Sr Olivier Py ( que igual que el Bieito,Herheim,Lepage,etc també contribueix a omplir teatres) té una molt bona reputació a nivell teatral pero mira per ón una part del públic operístic aplaudiria veient-lo cremar-se a “la Pira”.

    M'agrada

    • D’acord, però com que jo sóc tan contrari a aquestes produccions que no aporten res i més aviat serveixen per tapar la mediocritat vocal, em sentia perfectament identificat amb aquells que que creuen que abans (no dic quan, però si abans) es cantava millor Il Trovatore.

      M'agrada

  17. willy

    Les hablo desde el país más austral del mundo: Chile, donde también disfrutamos de este blog, la producción es horrible, pero hay que verla para poder tener una opinión, pienso que las puestas en escena son en estos días oníricas o pesadillas propiamente tal. Hace unos 25 años ví la Norma de Rosalind Plowright en mi país que terminaba con una especie de tíovivo donde se iban los hijitos de Norma con unos abriguitos como los de John John.
    Gracias por la difusión de la ópera.

    M'agrada

    • Mientras hablamos de la producción no hablamos de las voces y eso es más grave, al fin y al cabo la produccíon sirve para vestir una interpretación, en este caso, poco relevante.
      Gracias por comentar willy

      M'agrada

  18. Nina

    Gracias por el vídeo, lo voy a bajar para mis momentos de bajón porque desde el momento que salió la madre de Azucena con la butifarra al cuello no paré de encontrar la producción desternillante.

    Musicalmente un poco de decepción con Harteros; Kaufmann hizo más o menos lo que le esperaba. No es el peor Trovatore que he escuchado en estos tiempos, pero…

    M'agrada

  19. katia

    M’he llegit tos els comentaris atentament.Per baixar la primera part el meu Max (ordinador) s’hi va estar dues hores llargues.El miraré perqué Trovatore m’agrada moltissim peró la carátula de presentació ja m’esgarrifat.La senyora velleta m’ha semblat francament denigrant.

    M'agrada

    • Si katia, has d’anar preparada, per això vaig deixar aquesta declaració de intencions amb la foto que encapçala l’apunt. Més que denigrant, què també, és innecessària, però ja és normal que la provocació sigui una de les armes que de manera reiterativa utilitzen aquests xicots “tan necessaris” per la supervivència del gènere. 😦

      M'agrada

  20. dandini

    La senyora velleta, de la que es parla en diverses ocasions al llarg del libreto, és la mare d’Azucena i ella és l’origen de tota la trama argumental.La van descobrir al costat d’un dels fills del vell comte di Luna i seguidament el nen es va posar malat.Els Di Luna van fer responsable d’aquest fet en aquella dona i la van cremar viva.Ella per intentar demostrar que estimava els nens es va dirigir fins a la pira amb el seu propi net als braços.
    Aquest història del periode romàntic carregada de sentiment viscerals i extrems pot ser una merda desde el punt de vista literari pero va seduir a Verdi per la seva carrega de denúncia social i de lluita per les llibertats i per la justícia.
    Convertir-la en un drama aburgesat que no fereixi a ningú seria un contrasentit perque estaria a les antípodes de les intencions.
    Verdi li va posar una música plena de foc i de passió desbordant i Olivier Py vol que veiem la imatge denigrant d’aquella dona que va passar per un estat encara més denigrant que el que veiem a la foto.La van cremar viva mentre cridava ” mi vendica”.
    M’ha intessat molt la producció i el fet de fer sortir en escena aquest personatge em sembla un gran encert força aclaridor.

    M'agrada

  21. Fernando S.T.

    Ayer lo vimos cómodamente instalados en el salón, después de bajar los archivos que tan amablemente nos ofreces, de otro modo no hubiera sido posible, puesto que el día que la pasaron por streaming no pude y si he de ser sincero, en la pantalla del ordenador una ópera entera me fatiga.
    Es un Trovatore carente de emociones, seguramente la escena no ayuda, pero tampoco los cantantes tienen el arrojo que deberían o se le supone que deberían para este título.
    La escenografía un tanto artificiosa y el vestuario un tanto incongruente, quizás desmerezcan una producción con ideas pero finalmente fallidas, por inconexas y distantes, algunas ridículas, todo hay que decirlo.
    En Alemania quizás sea una producción entretenida, pero en los países latinos creo que la ópera se entiende por fortuna de forma distinta, aunque cuando no hay voces determinantes nuestro entendimiento se desmorone más fácilmente.

    M'agrada

    • Me n’alegro Fernando.
      A mi també em costa veure òpera a l’ordinador, al menys tal i com tinc la meva infraestructura. Ja qui te lórdinador connectat a una pantalla de televisió notable, jo no.
      Estic bastant d’acord amb la teva interessant apreciació, per a nosaltres quan en obres d’aquest repertori, sobretot aquest, no hi ha veus, la producció esdevé una nosa.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: