IN FERNEM LAND

La Gencer i el Poliuto del Liceu: In memoriam


El gener del any 1975 Juan Antonio Pamias va programar un Macbeth amb una soprano americana anomenada Marisa Galvany. L’èxit assolit va ser molt important i quan s’escolta la gravació sorprèn l’extraordinària força i les facultats d’aquella veu. Pamias, que era molt murri, la va contractar per la propera temporada, la 1975-76 per cantar la Paolina del Poliuto de Gaetano Donizetti, una òpera mítica per l’exhumació que en varen fer a la Scala, la Callas, Corelli i el Bastianini, i que al Liceu feia molts anys que no es programava.

El rol de Paolina, exigent per la vocalitat i la tessitura ample de tota la partitura, requereix una típica soprano donizettiana, una dramàtic coloratura i la Galvany podia perfectament amb les exigències vocals.

Marisa Galvany, degut a problemes familiars amb un filla, va fer molt poca carrera a Europa i la temporada 1975-1976 no va venir. Pamias es va treure un as, i quin as, renoi.

Contractar a Leyla Gencer, la soprano turca que va fer quasi tota la seva carrera a Itàlia i a la Scala, havent fet tots els rols imaginables, era una proesa. Si la Galvany era bona, que ho era, la Gencer era millor, sobretot tenint en compte la carrera que portava a les espatlles i la categoria de les seves interpretacions.

El 7,11 i 13 de desembre varen tenir lloc les representacions del Poliuto.

Dirigia un habitual per aquells anys, el mestre Giuseppe Morelli i la preciosa escena era de Renzo Frusca (a l’època recordo que em va impactar molt, acostumats com estàvem als papers més rancis, al vell ciclorama dels festivals Wagner, aquell que els germans Wagner van obligar a fer per tal de que pugues venir el festival de Bayreuth en la mítica visita del 55 i aquelles dues moquetes que alternaven els interiors i els exteriors, una verda i l’altre vermella). L’escena del Poliuto no era comparable al que veiem ara, però al menys hi havia un decorat corpori amb un gran escut i daurats, blancs i vermells, com correspon a una òpera ambientada en l’època del imperi romà. Ara potser la veuria i ho trobaria impossible, però en aquell moment i la meva experiència liceista a penes iniciada, recordo que em va impactar moltíssim.

Els cantants:

Severo: Vicente Sardinero (molts diuen que es la seva millor actuació al Liceu)
Felice: Antoni Lluch (l’amic)
Poliuto: Amadeo Zambon (sorprenent registre)
Paolina: Leyla Gencer
Calliste: Ferruccio Mazzoli
Nearco: José Manzaneda
cristià: Massami Yamamoto (exotisme a tots nivells)

En la cua del carrer Sant Pau i havia un nerviosisme que jo no sabia apreciar, tothom parlava de la Gencer i jo, que quan començava a penes parlava, no com ara que a voltes resulto pesadíssim, parava les orelles doncs ho volia saber tot. Agafava una mica d’aquí i una mica d’allà i amb la il·lusió dels ignorants vaig apropar-me a una òpera que no coneixia de res, bé pràcticament no en coneixia cap i fixeu-se en les meves eleccions d’adolescent despitat: Estrena amb Billy Budd de Britten (per una foto que vaig veure al diari del muntatge de la Welhs National Opera que amb va deixar bocabadat. Després Lohengrin (la meva vida estava predestinada) i després una cosa més aviat “exòtica” com Rondalla d’Esparvers, la Clemenza de Tito i Poliuto. Per tant, la primera òpera italiana que vaig veure va ser aquesta i la primera soprano “italiana”, la Gencer. D’això me’n he adonat ara, al hora de fer aquest record emocionat a la soprano turca que ens acaba de deixar.

Con que tot era nou jo no acabava mai de tancar la boca, però si recordo alguna cosa és el concertant “La sacrílega parola” i la stretta final “Lasciami in pace morire” on la Gencer acabava amb un re espectacular, d’un impacte que encara em dura, 35 anys després. Digueu-me pinyolaire, que no en sóc gaire (gens és mentida, a qui no li agrada un pinyol ben donat en el moment just i precís?)

No hem de jutjar el fragment que us deixaré, ni tota l’òpera (si us la voleu baixar us deixo els enllaços), per la qualitat del so o el cor i l’orquestra del teatre o per escoltar més al debutant mestre Tribó (si no vaig errat va debutar com a mestre apuntador a l’any 1975) que al cantant, per la claca o per tants detalls que avui trobaríem inimaginables hores d’ara. Per a mi com per molta gent que varem viure aquells anys de penúries, l’òpera era això i és més, encara és això, doncs si hi ha veritat vocal i interpretativa, si l’emoció et recorre l’espinada descarregant constants mostres d’electricitat emotiva i si en acabar un acte el teatre s’enfonsa, és que allò ha funcionat. Potser al Amadeo Zambon avui el xiularíem, però us asseguro que aquell tenor em va deixar clavat a la cadira. Ara el poso en discussió, és clar, però l’emoció d’aquells anys allà està, per la història del teatre.

Escoltant la stretta del concertant, que tant recorda l’Aida verdiana, no em queda més remei que cridar VISCA L’ÒPERA, VISCA LA GENCER. La gravació és la de Radio Nacional del dia 13 de desembre de 1975

Ara, escoltant una vegada més aquesta gravació, m’he emocionat. Per la Gencer, perquè han passat com si res 35 anys, perquè dins a les parets del Liceu he conegut a moltes persones increïbles i una absolutament imprescindible a la meva vida. Perquè en aquests 35 anys he aprés tot el que sé de l’òpera i perquè no hi ha teatre d’òpera millor en tot el món, em sabreu perdonar tots els que opineu d’altre manera, oi?.

Què un gaudiu ni que sigui una mil·lèsima part del que ho he gaudit jo.

Acte 1, primera part Acte 2on: https://rapidshare.com/files/3543190799/CD1_Poliuto.mp3

Acte 2on final i acte 3er: https://rapidshare.com/files/1062181413/CD2_Poliuto.mp3

10 comments

  1. Retroenllaç: HA MORT LEYLA GENCER « IN FERNEM LAND

  2. Baixarem l’ópera com homenatge a la Gencer i per gaudir d’aquest concertant i d’aquest pinyol, que no cal ser pinyolaire per apreciar un agut com aquest. Gràcies pels enllaços.

    M'agrada

  3. Isolda

    Soc una admiradora de la seva veu. Malauradement en el Liceu sols la vàrem poder gaudir en dues òperes, Norma i Poliuto, estant fantàstica en les dues, però si haig de triar em quedo amb la Norma.
    Amb una veu rodona vellutada,sense cap estridència i uns aguts fàcils. En tinc un record maravellós d’aquesta Norma.
    Gràcies Leyla!!!

    M'agrada

  4. Golaud

    ¡Visca y visca!. Afortunado tú que pudiste escucharle en el teatro. Supongo que aplaudrías tan enloquecidamente como el público que se escucha en el fragmento. Gracias por la grabación 🙂

    M'agrada

  5. dandini

    Va esser una funció molt excitant.Zambon valent i entregat,Sardinero en absoluta plenitud vocal i Gencer amb el seu habitual domini del bel canto, pianissims,coloratura i sobreagut surant sobre la massa orquestral que feia enfolli el públic tot i no figurar a la partitura.

    M'agrada

  6. Qué fantastico post!
    Sería increíble, sobre todo para mi, que llevo meses devanándome los sesos para encontrar el fantástico Poliuto de la Gencer, que pudieras ofrecernos de nuevo los enlaces. Es una de las pocas interpretaciones de la sultana que me faltan 😉

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: