Robert Schumann al 1839, l'època en que va composar el Frauenliebe und Leben, op. 42. Litografia de Joseph Kriehuber
Avui es commemoren els dos-cents anys del naixement de Robert Schumann.
Estic segur que els blogs s’ompliran de les seves obres i ens explicaran aspectes de la seva atzarosa vida, que clou amb la reclusió al sanatori d’Endenich, on moriria, després del intent de suïcidi.
Un dels grans exponents del romanticisme musical alemany va haver d’esperar que la seva estimada Clara Wieck (Clara Schumann d’ençà el matrimoni al 1839), influís de manera decisiva a mostrar al món la gran obra de Robert, després de la seva mort als 46 anys (29 de juliol 1856). Ella el va sobreviure 40 anys i va passejar en la seva respectada carrera musical, l’obra del seu estimat.
Avui jo us proposo Frauenliebe und Leben, literalment La vida d’una dona i el amor, tot i que és conegut com Amor i vida d’una dona, escrit l’any 1840 amb poemes de Adelbert von Chamisso, que porta el opus 42.
Els 8 poemes ens descriuen la història amorosa d’una dona, des de el dia que coneix al que serà el seu marit, fins el dia que aquest mort.
Els vuit poemes porten per títol:
- “Seit ich ihn gesehen” (“Des de que el vaig veure”)
- “Er, der Herrlichste von allen” (“Ell, el més noble de tots”)
- “Ich kann’s nicht fassen, nicht glauben” (“No ho puc creure”)
- “Du Ring an meinem Finger” (“El teu anell a la meva mà”)
- “Helft mir, ihr Schwestern” (“Ajudeu-me germanes”)
- “Süßer Freund, du blickest mich verwundert an” (“La teva mirada, dolç amic”)
- “An meinem Herzen, an meiner Brust” (“En el meu cor, al meu pit”)
- “Nun hast du mir den ersten Schmerz getan” (“Ara hora me has causado el primer dolor”)
La versió que us proposo és la de la mezzo-soprano Magdalena Kožená i el pianista Malcolm Martineau que va tenir lloc el 3 de setembre de 2006 a Schwarzenberg.
1 Seit ich ihn gesehen
Seit ich ihn gesehen,
Glaub ich blind zu sein;
Wo ich hin nur blicke,
Seh ich ihn allein;
Wie im wachen Traume
Schwebt sein Bild mir vor,
Taucht aus tiefstem Dunkel,
Heller nur empor.
Sonst ist licht- und farblos
Alles um mich her,
Nach der Schwestern Spiele
Nicht begehr ich mehr,
Möchte lieber weinen,
Still im Kämmerlein;
Seit ich ihn gesehen,
Glaub ich blind zu sein.
2 Er, der herrlichste von allen
Er, der Herrlichste von allen,
Wie so milde, wie so gut!
Holde Lippen, klares Auge,
Heller Sinn und fester Mut.
So wie dort in blauer Tiefe,
Hell und herrlich, jener Stern,
Also er an meinem Himmel,
Hell und herrlich, hehr und fern.
Wandle, wandle deine Bahnen,
Nur betrachten deinen Schein,
Nur in Demut ihn betrachten,
Selig nur und traurig sein!
Höre nicht mein stilles Beten,
Deinem Glücke nur geweiht;
Darfst mich niedre Magd nicht kennen,
Hoher Stern der Herrlichkeit!
Nur die Würdigste von allen
Darf beglücken deine Wahl,
Und ich will die Hohe segnen,
Segnen viele tausendmal.
Will mich freuen dann und weinen,
Selig, selig bin ich dann;
Sollte mir das Herz auch brechen,
Brich, o Herz, was liegt daran?
3 Ich kanns nicht fassen, nicht glauben
Ich kann's nicht fassen, nicht glauben,
Es hat ein Traum mich berückt;
Wie hätt er doch unter allen
Mich Arme erhöht und beglückt?
Mir war's, er habe gesprochen:
"Ich bin auf ewig dein,"
Mir war's - ich träume noch immer,
Es kann ja nimmer so sein.
O laß im Traume mich sterben,
Gewieget an seiner Brust,
Den seligsten Tod mich schlürfen
In Tränen unendlicher Lust.
4 Du Ring an meinem Finger
Du Ring an meinem Finger,
Mein goldenes Ringelein,
Ich drücke dich fromm an die Lippen,
Dich fromm an das Herze mein.
Ich hatt ihn ausgeträumet,
Der Kindheit friedlich schönen Traum,
Ich fand allein mich, verloren
Im öden, unendlichen Raum.
Du Ring an meinem Finger
Da hast du mich erst belehrt,
Hast meinem Blick erschlossen
Des Lebens unendlichen, tiefen Wert.
Ich will ihm dienen, ihm leben,
Ihm angehören ganz,
Hin selber mich geben und finden
Verklärt mich in seinem Glanz.
Du Ring an meinem Finger,
Mein goldenes Ringelein,
Ich drücke dich fromm an die Lippen
Dich fromm an das Herze mein.
5 Helft mir, ihr Schwestern
Helft mir, ihr Schwestern,
Freundlich mich schmücken,
Dient der Glücklichen heute mir,
Windet geschäftig
Mir um die Stirne
Noch der blühenden Myrte Zier.
Als ich befriedigt,
Freudigen Herzens,
Sonst dem Geliebten im Arme lag,
Immer noch rief er,
Sehnsucht im Herzen,
Ungeduldig den heutigen Tag.
Helft mir, ihr Schwestern,
Helft mir verscheuchen
Eine törichte Bangigkeit,
Daß ich mit klarem
Aug ihn empfange,
Ihn, die Quelle der Freudigkeit.
Bist, mein Geliebter,
Du mir erschienen,
Giebst du mir, Sonne, deinen Schein?
Laß mich in Andacht,
Laß mich in Demut,
Laß mich verneigen dem Herren mein.
Streuet ihm, Schwestern,
Streuet ihm Blumen,
bringet ihm knospende Rosen dar,
Aber euch, Schwestern,
Grüß ich mit Wehmut
Freudig scheidend aus eurer Schar.
6 Süßer Freund, du blickest mich
Süßer Freund, du blickest
Mich verwundert an,
Kannst es nicht begreifen,
Wie ich weinen kann;
Laß der feuchten Perlen
Ungewohnte Zier
Freudig hell erzittern
In dem Auge mir.
Wie so bang mein Busen,
Wie so wonnevoll!
Wüßt ich nur mit Worten,
Wie ich's sagen soll;
Komm und birg dein Antlitz
Hier an meiner Brust,
Will in's Ohr dir flüstern
Alle meine Lust.
Weißt du nun die Tränen,
Die ich weinen kann?
Sollst du nicht sie sehen,
Du geliebter Mann?
Bleib an meinem Herzen,
Fühle dessen Schlag,
Daß ich fest und fester
Nur dich drücken mag.
Hier an meinem Bette
Hat die Wiege Raum,
Wo sie still verberge
Meinen holden Traum;
Kommen wird der Morgen,
Wo der Traum erwacht,
Und daraus dein Bildnis
Mir entgegen lacht.
7 An meinem Herzen, an meiner Brust
An meinem Herzen, an meiner Brust,
Du meine Wonne, du meine Lust!
Das Glück ist die Liebe, die Lieb ist das Glück,
Ich hab's gesagt und nehm's nicht zurück.
Hab überglücklich mich geschätzt
Bin überglücklich aber jetzt.
Nur die da säugt, nur die da liebt
Das Kind, dem sie die Nahrung giebt;
Nur eine Mutter weiß allein
Was lieben heißt und glücklich sein.
O, wie bedaur' ich doch den Mann,
Der Mutterglück nicht fühlen kann!
Du lieber, lieber Engel, du!
Du schauest mich an und lächelst dazu,
An meinem Herzen, an meiner Brust,
Du meine Wonne, du meine Lust!
8 Nun hast du mir den ersten Schmerz getan
Nun hast du mir den ersten Schmerz getan,
Der aber traf.
Du schläfst, du harter, unbarmherz'ger Mann,
Den Todesschlaf.
Es blicket die Verlaßne vor sich hin,
Die Welt is leer.
Geliebet hab ich und gelebt, ich bin
Nicht lebend mehr.
Ich zieh mich in mein Innres still zurück,
Der Schleier fällt,
Da hab ich dich und mein verlornes Glück,
Du meine Welt!
Si voleu baixar-vos l’arxiu:
Feliç i romàntic aniversari Infernemlandaires.
IN FERNEM LAND 
És un bonic record. Trobo que Schumann és un dels músics, en el piano i la cançó, que més m’agraden; el Dichterliebe és una de les expressions màximes dels sentiments que acompanyen l’enamorament, la decepció, etc. I aquest Frauenliebe und Leben mostra una sensibilitat extremada. Els quartets, el quartet amb piano… l’obra de cambra en general, són excepcionals. I peces com les Escenes del Faust o Manfred tenen un tractament vocal i coral, i una força dramàtica, que revela un gran operista en potència; llàstima que, com de vegades diem, “mai no veurem” la Genoveva al Liceu.
Recordo, fa molts anys, la pel·lícula aquella de Pasión de amor o Canción de primavera o alguna cosa per l’estil, un “biopic” d’aquells de vida i amor desgraciats i un Brahms enamorat que composava la cançó de bressol per a un dels nens Schumann. La buscarem en alguna biblioteca per treure-la en préstec, per revisar aquests records… (Quina por!).
M'agradaM'agrada
Avui tots ens rendim a Schumann 🙂 Ja que estem amb cançó, recordaria a més del Frauenliebe und Leben que estem escoltant i el Dichterliebe que esmentaba el bocachete, que m’apassiona, els Kerner Lieder, que potser passen més desapercebuts però trobo que són una joia.
Feliç aniversari schumannià (això existeix?) a tothom.
M'agradaM'agrada
Moltes gracies Joaquim ,de bon matí he rebut un bonic regal d’aniversari, aquestes cançons son delicioses, i casualment les vaig escoltar no fa gaires dies per Catalunya Música ,les tornaré a escoltar amb gran plaer mentres faig els deures de casa, t’estimo,una abraçada.
M'agradaM'agrada
Muchas gracias por estas preciosidades. Acabo de decidir que cuando me jubile (o en mi próxima reencarnación, que a este paso va a ser antes), aprenderé alemán.
M'agradaM'agrada
Glòria: He oblidat aprofitar per saludar-te, i recordar-te que vagis amb compte amb els esparracs, que aquest Schumann es molt maco. 🙂 Em va agradar molt el que vas escriure sobre l’Oue: de fet, mes que un escrit, era música.
M'agradaM'agrada
Bocachete, la película que citas en España llevó el título de “Canción inmortal” y la interpretaban Paul Henreid (Schumann), Katharine Hepburn (Clara Wieck) y Robert Walker, Sr. (Brahms). Su título original era “Song of love” y la dirigió Clarence Brown en 1947.
Aún no está a la venta en DVD en España, en USA lo estuvo, pero está descatalogada tanto en DVD como en VHS. Quizás puedas conseguirla en Amazon a través de los “sellers”, que son coleccionistas que adquieren múltiples ejemplares cuando un título aparece en el mercado y luego los venden a precios astronómicos cuando está descatalogado.
A pesar de ser una biografía discutible, la esencia de la vida y música de Schumann, y la labor de su esposa después de su muerte, están bien reflejadas y los tres protagonistas están convincentes, dramáticamente hablando, pero el maquillaje y peinados de Schumann y Brahms, no tienen nada que ver con los originales que conocemos por fotos, dibujos y retratos.
M'agradaM'agrada
Bocachete, rectifico (me ha venido de golpe el verdadero título castellano), en España “Song of love” se titulaba “Pasión inmortal”. Perdona el lapsus.
M'agradaM'agrada
Gràcies. Home, al meu títol he barrejat l’original, el traduït i un de la pel·lícula alemanya que es diu “Simfonia de primavera”… No recordava que Clara Schumann era la Hepburn: ai, no me la veig… no dubto que ho faci bé, però no sé, se’m fa estranya en el paper. Això del canvi de pentinat deu ser perquè el Henreid i el Walker amb mitja melena tampoc no deuen resultar convincents.
Nova, a Amazon: 79.95 dòlars!!!!!! (per un DVD???). Usada, 10.99, que tampoc no és barat tenint en compte que no és una estrena. Déu n’hi do com es cotitza Schumann.
M'agradaM'agrada
Hi ha una altra pel·lícula sobre Schumann, una alemanya amb Natassja Kinski com Clara Wieck i Herbert Grönemeyer com Robert Schumann (i, com a curiositat, gidon Kremer fent de Paganini) que es diu Frühlingssinfonie, ací es va estrenar com Sinfonía de Primavera. Jo la tinc en DVD, és prou avorrida.
M'agradaM'agrada
Vaja, havia escrit el meu comentari abans de l’últim de Bocachete, ara ja no té sentit. Obvieu-lo, per favor.
M'agradaM'agrada
Gràcies per aquest romàntic regal. El de lieder i cambrístic és el Schumann que més m’agrada. Jo us proposo aquesta delícia de fantasía per piano i cello, encara que està escrita per clarinet, i que vaig sentir a l’Esmuc, en versió contrabaix fa uns dies (va ser un amor a primera vista, perdó, sentida).
Feliç aniversari!
M'agradaM'agrada
Kalamar, veritablement la melodia és encisadora
M'agradaM'agrada
“Tinc un amic” que troba que el Schumann és un pelma sobrevalorat; és greu?
El més curiós de tot és que la “seva” melodia al mòbil és una del “Kinderszenen”.
PS: Estic molt impressionat amb tots els esdeveniments d’aquest cap de setmana a l’Auditori; en especial les riquíssimes confrontacions al teu blog.
PS2: He llegit aquest matí l’article del JdP; quina barra!
PS3: Joaquim: a mi l’edifici de l’Auditori no em desagrada gens; el trobo pràctic, útil, senzill i discret. Sobre tot si ho enfrontem amb l’andròmina del costat. En essència, “molt català”, com una mena de Santa Maria del Mar de la cultura. La metàfora dels “contenidors” apilats un sobre l’altre que emmagatzemenen el coneixement musical la trobo encertada.. Altra cosa és que tingui errades tècniques o constructives.
Però és només una opinió.
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Schumann és un d’aquells músics que sé que és important però que frecuento poc. Sóc una enamorada dels seus Dichterlieber així com de les Escenes d’Infantesa però, la seva música, no m’ha empresonat mai i tinc pensat treballar-hi perquè, haver escoltat un dels seus concerts de piano en viu i en directe per la Martha Argerich, i no haver sentit res em fa pensar que no era el meu dia o que em calia preparar la peça.
Una abraçada!
M'agradaM'agrada
Ja sé que semblaré aquells que diuen “Si jo sabés escriure, escriuria una novel·la explicant la meva vida. Ja veuries si en tindria, d’èxit!”…
Res, tu: “Només” els falta saber escriure ja que, si se’n sap, escriure una novel·la -i que tingui èxit- es veu que per a ells és com bufar i fer ampolles.
Et dic això, Joaquim, perquè quantes vegades no he pensat que si jo sabés alemany publicaria un llibre on hi hauria traduït tots els lieds de l’”Eschumann” i de l’”Eschubert”, ja que una de les causes que siguin aquestes unes composicions musicals que no escolti amb massa freqüència és perquè no entenc el que diuen.
O sigui que a la propera reencarnació, a no ser que ja neixi alemany, prometo que n’estudiaré.
M'agradaM'agrada