IN FERNEM LAND

SOTA L’OMBRA DE…COMBRAY


Combray

Immers en la fascinant lectura de Combray de Marcel Proust, el primer llibre de A la recerca del temps perdut, finalment amb un altre traducció possible, no em puc resistir de deixar-vos aquest petit tast.

“A intervals simètrics, enmig de la inimitable ornamentació de les seves fulles que no es poden confondre amb la fulla de cap altre arbre fruiter, les pomeres obrien els seus amplis pètals de seti blanc d’on penjaven els tímids ramets dels seus botons rogencs. Va ser pel cantó de Méséglise que vaig observar per primera vegada l’ombra rodona que fan les pomeres sobre la terra assolellada, i també aquestes sedes d’or impalpable que la posta teixeix obliquament sota les fulles, i que jo veia com el meu pare interrompia amb el seu bastó sense fer-les desviar mai.”

Combray de Marcel Proust, traducció de Josep Maria Pinto

Per ambientar, res millor que Reynaldo Hahn en la veu de Susan Graham, acompanyada al piano per Roger Vignoles, cantant Paysage, amb text d’André Theuriet.

Us espero demà a la mateixa hora, sota l’ombra de…

25 comments

  1. nati

    Bon gust a l’hora d’escollir el llibre i l’autor : la mostra que ens presentes és una bona demostració de la millor escriptura .
    Lamentablement la música no em pot acompanyar en les meves lectures, però la peça que proposes és, com sempre, magnífica.

    Just ara acabo de llegir “Olor de Colònia”, de la Sílvia Alcàntara. És un llibre molt recomanable que descriu la vida a una colònia tèxtil a Catalunya . Naturalment no té la categoria literària d’en Proust però és tracta d’una obra ben escrita, que es llegeix molt bé i parla de la nostra història.

    M'agrada

  2. José Luis

    Los árboles y las flores de Combray, de una de las páginas memorables de “El Tiempo Perdido”, que he leido fascinado un par de veces a pesar de lo peñazo que se pone el Sr Proust en ocasiones. Justo ahora tengo en empréstito y con opción a compra la edición de Valdemar (Mauro Armiño), que me han recomendado en la libreria de mis penas (monetarias) cuando he preguntado por otra traducción, sospechando que lo (poco) que no me gusta de Proust sea por la edición de Alianza. Lo que he ojeado no me ha parecido muy allá…antes de embarcarme otra vez con los nueve tomitos, ¿puede alguien asesorarme?

    Respecto a la exquistez musical, acabo de comprobar que hace un par de años ya disparastes la bala de oro del disco, el “A Cloris”. Menudo disco.

    M'agrada

  3. Da la casualidad de que el viernes en la casa del pueblo abrí una caja en la que había guardado un montón de libros y apareció En busca de…, en la edición de Alianza, me lo llevé a la cama pero los ojos que leían ya no eran los mismos ojos que lo leyeron, se me atravesó un poquito en el despegue. Cuando vuelva igual lo retomo a ver si finalmente me reencuentro con mi propio yo adolescente.

    M'agrada

  4. “A LA SOMBRA de las muchachas en flor” he començat, traducció Pedro Salinas, Alianza(1920); crec que pot ser garantia, encara que a moments el llenguatge sona encarcarat. La traducció del Pinto em sembla molt propera. Sóc avui una lectora caòtica perquè alterno Proust, Graves i Pahmuk alhora, però m’agrada passar d’un a l’altre per variar, i això només és possible a les vacances.
    –És cert que “Breakfast” és millor que “Charada”, però L’Audrey m’agrada més a la segona.
    –que tingueu bona ombra i bona lectura!

    M'agrada

  5. Roberto

    Excelente elección, y si la traducción dices que es buena, aún mejor. Yo estoy leyendo Como la tentación, de nuestro amigo (que hace tiempo que no escribe) Alberto Mira. Acabo de comenzarlo, pero ya desde las primeras líneas te contagia el buen humor y la ironía, que parece planean en todo el libro. Nos vamos una semanita a Asturias, a beber sidra y buscar un poco de sombra, que nos hace falta. ¡Fins a la tornada!

    M'agrada

  6. Gràcies Nati per la recomanació, no ets la primera persona que me’n parla, el posarem a la llista, això rai. No he dit pas que haguessis d’escoltar el lied mentre llegissis, però és una banda sonora adient.
    José Luis, yo empecé dos veces la versión de Alianza y se me atragantó, pero también me ocurrió con la archi valorada de Jaume Vidal Alcober.La mitad de las palabras no las entendía y tenía que estar con el diccionario al lado, de tan erudita que quiere ser, más incluso que el original, se me atragantó también.
    Al saber de esta nueva traducción, fui a preguntar a una de mis librerías predilectas y su dueño, toda una patum en Barcelona, me dijo que era una traducción estupenda y sin tantas pretensiones. La verdad es que me está gustando mucho. Me temo que no habrá un seguimiento de toda la magna obra y es una lástima.
    maac, ¿no crees que estaría bien leerla con tu yo maduro? Seguramente será distinta, pero quizás mejore.
    kalamar, vols dir que no està bé, viure en aquest caos de lectura? Aquesta traducció tan propera, de moment em fa interessar-me per una obra que sempre se m’havia fet costa amunt. M’agafa una mica maduret, a veure…
    Roberto, a mi me lo parece. Qué tengáis un buen viaje y a la vuelta te repasas los posts, alguno te gustará.

    M'agrada

  7. Per poc francès que sapigueu, és molt millor llegir-ho en la seva llengua original. És una lectura tan lenta que dona temps d’anar pensant en el significat de les paraules. I quan li agafes el “truquillo” et dones compte de la seva musicalitat.

    M'agrada

  8. José Luis

    Ferran: ¿Sabries dir-me si l’abús de subordinades, que fa que a vegades ja no saps ni de que t’està parlant, es propi d’en Proust o cosa dels traductors?

    M'agrada

  9. pfp

    queridos fernemlanderos lectores… yo de Proust nunca he podido terminar nada, y eso que le he puesto mucho interés. Es verdad que las traducciones a veces, “te tiran patrás” pero la verdad es que no creo que sea necesario leerselo todo ,para disfrutar de la belleza literaria de éste autor, parrafos como el que nos ha colgado Joaquim, son para hacer “parada y fonda”, como cuando te quedas escuchando una y otra vez una aria de una ópera, o sólo un movimiento en una sinfonía…

    besos, a la sombra del San Lorenzo, Ezcaray, Rioja.

    M'agrada

  10. Vaig una mica endarrerit, però no vull que se m’escapi l’oportunitat del que tracta aquest post per permetre’m aconsellar a possibles compradors de la “Recherche” en traducció castellana que ni se’ls acudeixi comprar la que Pedro Salinas (que al revés de Vidal Alcover no la va traduir tota, sinó que ara no recordo amb certesa si en van ser dos o tres els volums que va traduir) publicada a la colecció “El libro de bolsillo” d’Alianza Editorial, ja que el primer volum, l’únic que he llegit tant en català com en castellà, està carregat -tot ell!- d’increïbles “laismes”, “leismes” i “loismes”, que converteixen una prosa exquisida com la que vol ser la de Marcel Proust en un text malsonant i vulgar traduït per l’anomenat poeta de l’amor de la Generació del 27.

    Com que recordava que quan el vaig llegir de jovenet vaig marcar-los, he buscat el llibre (la cuarta edició dins la citada col·lecció de butxaca i que data de 1972) i, per fer-ne només un breu tastet, n’apuntaré un de cada:

    Laisme: “Francisca nos comunicó, cuando Swann se hubo marchado, que, según la había dicho su cochero …” (Pàgina 30; línies 6 a 8.)

    Leisme: “Un placer delicioso me invadió, me aisló, sin noción de lo que le causaba.” (Pàgina 61; línia 24.)

    Loisme: “… los hojaldraba, los doraba, los daba arrugas y volumen…” (Pàgina 67 darrera línia.)

    … I així -de debò ho dic!- tot, però és que tot aquest primer llibre.

    A part, també he vist que vaig anotar algunes faltes de puntuació, com per exemple (pàgina 494; línia 12 comptant per sota): “unos los que no la conocían sentían una impresión…”

    Així com també traduccions que imagino literals (pàgina 245; línia 10 comptant per sota): “Swann inspiró a Sainette una viva simpatía que acometer.”

    I ja, per acabar i com a curiositat, una mostra de la poca cura amb què està feta la traducció d’una obra cabdal com ho és aquesta:

    A la pàgina 394, la marquesa de Gallardon comenta a una princesa cosina seva que li agradaria que escoltés un quintet amb clarinet de Mozart… Doncs bé, a la pàgina següent (395), a la línia 7 hi diu: “… necesitaba el parecer de la princesa sobre el cuarteto de Mozart.”

    En fi, m’ha semblat que podia ser útil que ho comentés, oi?

    M'agrada

  11. José Luis

    Si, Assur, tens tota la raó (tot i que no veig clar el loisme que senya-les 🙂 ). He llegit els set volums d’Alianza, que efectivament no tots son traducció d’en Salinas (dos i mig), i vaig quedar-me de pedra al veure que era aquest famós poeta el responsable dels constants i empipadors le-la-loismes. Amb això, ja dono per fet que la prosa d’en Proust pot haver rebut mes maltractaments i que potser no es ell el responsable de que algun tros se’m fes difícil i pesat. La pregunta que torno a fer i per la que molesto amb un nou comentari, es si algú em pot donar opinió sobre la traducció de Mauro Armiño a Valdemar, de la que no soc capaç de trobar cap referència. Es molt complerta i anotada, però no sé si tan bona. I he de decidir-me, perquè encara la puc tornar… ¿es bona la de Vidal Alcover?

    Ferran: Quan em jubili, s’hi arribo, la llegiré en francès, ben assentadet a casa, amb diccionari al costat.

    M'agrada

  12. José Luis:

    És que, ja per començar, escriure “los daba arrugas” per referir-se a l’efecte del foc en uns pastissos que s’estan coent és…, és…. Mira: no ho sé què és, però, com diuen ara: “És molt fort, tiu!” :).

    Una de les accepcions que té el verb castellà “dar”, segons el diccionari que tinc a mà (millor dit, “a pantalla”) :), és: “Transmitir una cualidad o estado a algo o alguien: `la nata da finura al bizcocho´”, però a ningú, menys al senyor Salinas pel que es veu, se li ocorreria dir que “la lumbre daba arrugas al pastel” sinó que, en tot cas, diríem, literalment, eh?, que “la lumbre provocaba arrugas al pastel”.

    Dit això, i suposant -que és de molt mal suposar- que “la lumbre daba arrugas al pastel”, la forma pronominal que utilitzaríem per indicar el complement indirecte hauria de ser “le” (la lumbre le daba arrugas” y no pas, com fa Salinas, “lo”: “la lumbre lo daba arrugas”. Un cas, doncs, de “loisme”.

    No sé si m’he explicat prou bé, però és que “la frasecilla se las trae”, oi?… 🙂

    No tinc cap referència de la traducció de Mauro Armiño, de tota manera i si no trobes a ningú més que el teu llibreter que te’n doni, he vist que, a Barcelona, a la Biblioteca “Francesc Boix” del Poble-sec, la tenen, pel que podries demanar allà el primer volum, i sabries si val la pena o no comprar-te tota l’obra.

    Pel que fa a la traducció de Vidal Alcover, de la qual també només en conec la primera part, jo no en puc dir res més que meravelles, la veritat. Ara bé, s’ha de tenir en compte que Vidal Alcover utilitza molts girs i expressions propis del català insular (ell era manacorí), que si bé a mi, particularment -i no exagero- em fascinen, poden provocar alguna dificultat de lectura pels parlants de les altres formes dialectals.

    De tota manera, però, pots també trobar el primer volum, ja que he vist que el tenen a vàries biblioteques de Barcelona, i fer-ne un tastet. Et garanteixo que la traducció és impecable.

    La raó per la qual no vaig continuar llegint la “Recerca” traduïda per Vidal Alcover és que qui primer la va publicar amb la intenció de posar-la a la venda volum a volum van ser els de les Edicions del Mall, una editorial que va fer fallida i, després d’uns quants anys de negociacions pels drets dels autors de la traducció (ja eren morts Vidal Alcover i Maria Aurèlia Campmany, que va ser qui va acabar d’enllestir la traducció del que fou el seu company setimental quan aquest va morir abans de poder deixar enllestida la traducció sencera del darrer volum), els drets se’ls va quedar Columna Edicions i, en lloc de posar a la venda la Recerca volum a volum, van decidir vendre-la tota sencera, “castigant” així els lectors que ja tinguessin el que havia sortit publicat per les Edicions del Mall, alhora que van convertir aquesta traducció en un luxe, ja que. en l’actualitat i perquè te’n puguis fer una idea de la relació de preu de quan va sortir, els tres toms de què consta l’obra sencera s’enfila a més de 400 euros, tot i que ara he vist que aquests toms es poden adquirir d’un en un al preu de gairebé 140 euros cadascun d’ells.

    Estic segur que si Vidal Alcover hagués aixecat el cap mentre duraven les llargues negociacions amb els hereus pels seus drets d’autor, no ho hauria permès de cap de les maneres, això, ja que estava molt il·lusionat, després de tants anys de feina, que aquesta magna obra estigués, per fi!, a l’abast de tothom en català, ja que ningú l’havia traduït -ni l’ha tornat a traduir- tota sencera a la nostra llengua. (Ah!, i que consti que Columna encara no pertanyia al Grup Planeta, eh?)

    I plego, perquè en Joaquim em pelarà si continuo fent comentaris tan extensos. 🙂

    Ah!… Me’n descuidava (ja acabo, ja acabo, Joaquim!): No et facis mala sang, home, José Luis, que jo, repassant el que havia dit a l’anterior comentari he vist que havia escrit “colecció” per “col·lecció”, i “cuarta” per “quarta”.

    Una abraçada, i me’n vaig a fer el dinar!

    Ah!… I és assenyalar i no senyalar! 😉

    M'agrada

  13. José Luis

    Be, jo m’arrisco a rebré de tots dos: Si “la lumbre dora un pastel”, el pastel es dorado por la lumbre y es complemento directo, ¿no? Espontàniament, jo diria “los hojaldraba, los doraba, les daba arrugas y volumen”. El tercer es indirecte i ara veig que deu ser l’únic que tu assenyales 🙂 com a loisme (i jo pensava que et referies a tots) però si trec el fortíssim “daba”, sería “los arrugaba”…

    El paràgraf es tot ell un desastre, puntuació inclosa, amb unes comes que no sé si son correctes, però no ajuden gens. De fet, jo entenc que el que es couen, son olors… (ens preparava per la magdalena, potser)

    La edició de Valdemar son tres totxos en una capsa. I ja la tinc, en proves i per això dubto. “Du cote de Chez Swan”: “Por el camino de Swan” per Salinas, “De la parte de Swan” per aquest nou. ¿Com ho tradueix Vidal Alcover? ¿”Del costat”? Només a la primera pagina: “apagar de un soplo la luz” es ara “matar mi luz” (no es fort?); “no repugnaba a mi razón” es “no chocaba a mi razón”; “encendía una cerilla” pasa a “rascaba una cerilla”… Me l’han (mig) venut com la millor, però el poc que he llegit em sembla un desastre… je suis desolé.

    El gaspatxo de síndria, molt bé; la paella, millorable (brou de peix de capsa, mai mes, crec)

    Gracies, Assur. Estem al estiu, i espero que en Joaquim ens perdoni, tot i que sabem perfectament el que estem fent. :- ) Però aquestes digressions son la salsa de la vida, ¿no? ¿Has llegit el Tristam Shandy?

    M'agrada

  14. José Luis: El títol de la traducció de Vidal Alcover és “Pel cantó de Swann”, i ara et transcric com resol Vidal Alcover els tres petits fragments que has posat:

    “Apagar de un soplo la luz” o “matar mi luz” (fortíssim, tiu!!!!) 🙂 🙂 🙂 : “apagar el llum”.

    “No repugnaba a mi razón” o “no chocaba a mi razón: “no era gens estranya (parla d’una creença) a la meva raó”.

    “Encendía una cerilla” o “rascaba una cerilla” (déu n’hi do, també!): “encenia un misto”.

    Celebro que t’hagi agradat el gaspatxo de síndria. Jo, avui, n’he tornat a fer. Es prepara en un tres i no res, és molt refrescant i idoni per quan hi ha un plat generós de segon (he fet un rèmol amb patates al forn, d’aquells per sucar-hi pa), i pel que dius del brou de peix que venen ja preparat, només et diré que per la mandra que em fa amb aquesta calor posar-me a la cuina no he fet arròs de peix que, quan fa dos diumenges que no en faig, aquell parell de malcriades que tinc a casa ja em fan morros… Dissimulats, però morros, morros…

    (Joaquim disculpa aquestes intervencions culinàries, però pensa que el fragment més famós de la Recerca és el de la magdalena, amb la qual cosa, bé es pot considerar que Proust també va parlar de gastronomia.) 🙂

    De debò et dic, José Luis, que m’apunto el “Tristram”, ja que n’he buscat informació i m’ha semblat molt interessant.

    M'agrada

  15. Jose Luis

    Assur, ja saps la il•lusió que fa que et facin cas. Estic molt content i tinc la impressió de que el Tristram va amb el teu tarannà, com comento a la Nati al post de “la melodia de arrabal”. No sé si existeix en català, però Javier Marias va ser molt merescudament premiat per la seva traducció al castellà. Té moltissimes anotacions, tantes, que si les segueixes perds el ritme de la novel•la, però si les deixes, et perds coses molt interessants i necessàries. Es un problema real, i jo vaig optar per llegir les notes prèviament a cada capítol (curtíssims, alguns de una sola pàgina) i em va anar prou be. Això de les notes, es molt emprenyador sobre tot si las posen al final del llibre, i no a peu de pàgina. Sempre penso que haurien de indicar al text si es tracta de un comentari per erudits, o de quelcom realment necessari, o inclús més categories, utilitzant números àrabs, romans, o diferents tipus de lletra per las respectives cridas.

    En Joaquím ens disculparà també perquè al amic Tristram li volien dir Tristan, més musical impossible, però es va liar la troca i va quedar en Tristram

    Crec que tornaré aquest Proust de Valdemar, però vull investigar encara una mica més. Un personatge de una de les histories de “Tres vidas de santos” de Mendoza (llibre genial, però “santos” amb minúscula, que no vull confondre) deixar anar que hi ha una nova traducció al castellà molt bona, i no se si es realitat o ficció…

    Soc nouvingut (també) a la cuina, i el teu gaspatxo de síndria ahir em va fer quedar com un rei. La propera, faré els popets Haydn.

    Una abraçada

    M'agrada

  16. Quin gust tornar a casa després de 3000 km de cotxe! us he enyorat molt! i com que he anat llegint el 2n tom de la Recherche, m’he fixat que no surten la-loïsmes. La traducció de Salines, em sembla, és notable tenint en compte la magnitud de l’obra (ja m’agradaria que l’hagués fet en Valverde!) i els seus errors són perdonables.. no,Assur? M’està agradant molt, tot i que hi ha pàgines feixugues. Però n’hi ha de superbes, sobretot aquelles que parlen dels records hipersensibles amb les primeres trobades del jove narrador amb l’art.
    Proust és per llegir poc a poc. No com el “Jo, Claudi” que he devorat amb gust en pocs dies. I ara marxo volant a comprar la sèrie de la BBC que els meus pares no em van deixar veure a la tele.
    Joaquim, ara tornaré a seguir-te amb la fidelitat que demanes; als hotels no sempre hi ha wi-fi!

    M'agrada

  17. José Luis

    kalamar, el Jo Claudio es la única sèrie que vaig comprar i encara tinc en VHS, i la que mes m’ha agradat de llarg. I el llibre, es devora, sí… aquella Llivia dolentíssima…

    He trobat dos articles molt interessants que parlen de la recherche y les seves traduccions.

    A cada cual su Proust
    http://www.elpais.com/articulo/narrativa/Proust/elpbabnar/20010929elpbabnar_7/Tes

    Nuevo viaje a las entrañas de Marcel Proust
    http://www.elmundo.es/elmundolibro/2000/06/12/anticuario/960809091.html

    M'agrada

  18. Kalamar: Com que em preguntes si els errors que comet Salinas són perdonables, jo et contestaré que, per a mi, no que no ho són, i no ho són per una senzilla raó: perquè n’hi ha molts, i es digui Salinas o es digui Pimienteras el traductor, de cap de les maneres una editorial pot admetre publicar la traducció d’una obra considerada com un dels cims més imponents de la literatura francesa amb llicències que, només que fos per respecte a l’autor, per molt Salinas que es digui el traductor, de cap manera se li poden permetre.

    Els, tal i com encertadament José Luis en diu enllaçant-los en un sol mot, “la-le-loísmes” emprats constantment per Salinas (“me le presentaron”, “mamá la preguntaba”, etc., etc., etc…,) converteixen un text delicadament cuidat per l’autor, en un text vulgar i malsonant.

    La traducció dels noms propis dels personatges, a part de ser una incorrecció, ja que els noms propis, tant de les persones, a excepció dels reis, dels papes (diem Isabel II d’Anglaterra i Pau VI, però no Ricard Nixon ni Francesc Miterrand) o d’alguns personatges universals com ara Miquel Àngel, o Ciceró, o Joana d’Arc…, així com els noms dels personatges de ficció, són intraduïbles, i és una altra manera, en el cas d’aquesta traducció, d’espatllar el refinament de l’ambient, ja que, per exemple, la tia Léonie passa a dir-se la tía Leoncia. Sort, encara, que la senyora no es deia Jacqueline, perquè si Leoncia ja no sona gaire a nom de “dama”, imaginem com ens sonaria si Salinas l’hagués batejat com a Jaimita. 🙂

    Tinc, de quan el vaig llegir en aquesta traducció, marcats alguns fragments com ara aquests:

    “Parecía un lámina del Manual de Medicina para explicar la comprensión de la glotis o de la campanilla por un tumor de la lengua o por el instrumento del operador…” No serà “compresión” i no pas “comprensión”?

    A l’habitació de la tía Leoncia la llum del sol, a aquella hora, hi entrava “filtrada, incrustando trocitos de oro en la madera del limonero de la cómoda”… A la còmoda hi havia un llimoner?… No serà pas que la llum es filtrava “incrustando trocitos de oro en la cómoda de madera de limonero”?

    Aquesta frase la tenia marcada amb un interrogant. Encara és ara que, rellegint-la, no l’entenc:

    “Le brillaban mucho los negros ojos, y como yo no sabía entonces, ni he llegado luego a saberlo, relucir a sus elementos objetivos una impresión fuerte.”

    Potser sí que sóc allò que en diuen un perepunyetes, però de la mateixa manera que critiquem, posem per cas, una orquestra desafinada, podem també criticar el que considerem una mala novel·la o, com en aquest cas, el que, per les raons que he intentat explicar i que de debò et dic que he fet, tal i com diria l’ex-president Felipe González, “sin ninguna acritud”, creiem que és una mala traducció.

    Una abraçada, kalamar, i discucpa la parrafada, eh? 😉

    M'agrada

  19. gràcies Assur, sí són masses errors. El 1r tom el vaig llegir fa temps i no recordava tanta pífia. Oi que al 2n volum no es troben tants? He preguntat al bloc “Papeles Perdidos” per una bona traducció i recomanen les de Armiño i Manzano. A l’enllaç d’El País de José Luís, no les posen massa bé. L’etern problema de les traduccions..he acabat “Jo, Claudi” i entre altres errors apareixen false friends que s’estudien al nivell intermig d’anglès 😯 !

    M'agrada

  20. José Luis

    De acuerdo con Assur, pero buena parte de sus iras 🙂 no debieran recaer en Salinas sino en la editorial, que edición trás edición deja sin corregir lo que, más que errores gramaticales, son deslices. Y lo malo es que eso es lo habitual. En “La marcha Radetzky” de Joseph Roth (que me encanta) leí: “estaba casado con su mujer y tres hijas…”, y luego “fumó el papel…” (por “firmó el papel”) y otras genialidades, perdonables (a medias) en una primera edición, pero no en la séptima.

    Por si alguién sigue interesado en mi problema he llegado a la conclusión de que la edición de Valdemar está muy bien documentada y anotada, y es completísima, pero también definitivamente mala, y con todos sus defectos, en castellano, hoy por hoy, la de Alianza es mucho mejor. Hay otra en marcha (Lumen, Manzano) que dicen que es buena. Pero creo que lo que me carga de Proust (que en algunas parrafadas parece despreocuparse totalmente del lector) es cosa suya.

    Assur: En aquest històrics moments, em disposo a preparar el meu primer arròs amb conill, recepta “Per la sogra i per mi”

    M'agrada

  21. M’he mantingut una mica al marge de les discussions de les diferents traduccions de l’obra de Proust, ja que no estic pas l’alçada, ara bé, discrepo de José Luis en la seva última intervenció.
    És clar que les ires de l’Assur han de recaure en Salinas, ja que és ell qui tradueix de manera maldestra i com has de suposar José Luis, per molta editorial que sigui, qui li esmena la plana a Salinas?, doncs ningú, si ho diu Salinas va a missa. Culpa evident del escriptor i de l’Editorial per acceptar, malgrat vagi signada per qui vagi signada, una traducció pèssima .
    El que tu qualifiques com “deslices” de ben segur serien motiu per suspendre un examen a qualsevol institut, ja no dic universitat.

    M'agrada

  22. José Luis

    Ui, quin perill, una discussió d’aquelles que nomes serveixen per refermar les opinions pròpies… 🙂

    Però en aquest cas crec que hi ha un mal entès, fàcil de resoldre si es rellegeix el que he escrit: He dit “part” de les ires. I quan en lloc de “compressió de la glotis” s’escriu “comprensió de la glotis”, sembla evident que es un “desliz” o un fallo tipogràfic, i no una opció errònia del traductor, que serà el primer a demanar la correcció si se’n adona. El mateix val per “la madera de(l) limonero” y per el dos exemples de Roth. A Salinas li pertoquen els l-x-ismes, l’estil i les mil eleccions que com tots els traductors ha de fer i amb les que la editorial no pot esmenar-li la plana , però no aquestes coses, que, insisteixo, a una editorial com cal no haurían de passar mai.

    Kalamar: En Efecte, crec recordar que els ismes son especialment aparents al primer llibre.

    Assur: He (i m’he) quedat com un senyor amb el teu arròs de conill per tu i per la sogre! Gracies! (Només m’he passat una mica de farigola, perque alló que fan els cuiners de posar-se una copeta mentre van fent o he aprés molt rapit, i per quan ha arribat la farigola, estaba ja una mica content…)

    Tothom: Barça 4 – Sevilla 0 = “Decíamos ayer…”

    M'agrada

  23. Ei, parella de dos!: Hi hagi pau, eh?…

    Estic d’acord amb tu, José Luis, amb el que dius respecte als errors de tipografia, dels quals n’és culpable l’editor per no haver-ne fet, com és més que evident, una bona corecció de galerades ni cap altra correcció després d’una primera edició, en les quals -em refereixo a les primeres edicions- i fins a cert punt, entren dins la normalitat els errors tipogràfics. Ara bé:

    El Copyright de la traducció pertany al hereus de Salinas i, per tant, vol dir que, en el seu moment, Pedro Salinas, concretament l’any 1920, que va ser quan la va publicar per primera vegada Espasa Calpe, va donar-hi el vist-i-plau, i si bé el Copyright serveix als autors per cobrar, mentre visquin, els drets que tenen estipulats amb les editorials segons la venda de les obres publicades, i que, a més a més, aquests mateixos drets els puguin continuar cobrant durant no sé si són setanta o vuitanta anys els seus hereus a partir del moment en què l’autor és mort, aquest mateix Copyright fa responsable a l’autor, i en aquest cas en concret, als seus hereus, de la publicació de totes les edicions que se’n puguin fer, edicions que, en el cas d’aquesta “Recerca”, que tants rius de tinta ha fet ja vessar (o potser hauríem de dir que tantes pantalles, copies i enganxes ha provocat) :)) sense cap mena de dubte hauríem de denominar reimpressions perquè, posaria la mà al foc que no s’ha tocat ni una sola coma des de la primera edició d’aquesta, no me’n cansaré de dir-ho perquè és tal com ho penso, descuradíssima traducció.

    ***

    Pel que fa a la traducció que, precisament de Philip Roth, esmentes, José Luis, i com suposo que recordaràs molt bé, Joaquim, ja vaig dir el que en pensava arel de parlar d’aquest escriptor, no ja de la poca cura, sinó de les impresentables traduccions amb què surten al mercat les obres de grans escriptors, fins i tot, com aquest, proposats pel Nobel de Literatura, la lectura de les quals em provoquen una mena d’incontrolable rebuig que fan que molts d’aquests llibres em caiguin de les mans. No hi puc fer més: jo pago un producte que se’m ven com a Literatura, i la Literatura, per a mi, és l’art d’escriure i no pas escriure de qualsevol manera mentre s’entengui. I el mateix en penso de les traduccions:

    Traduir una obra literària no és només traspassar d’una llengua a una altra tota un sèrie de vocables, sinó que és l’art d’acostar una obra literària a una llengua sense que el lector s’adoni que l’original estava escrit en una altra.

    ***
    I ja arribo, José Luis, per fi, a l’arròs de conill!: Com celebro que, malgrat l’abús de la farigola, hagis quedat com un autèntic xef!… Si et val el consell, et donaré el que em va donar la meva mare: “els aromatitzants, ja bé siguin herbes o espècies, i això val també -molt important!- per la pell de la llimona (no la “del limonero de la cómoda de la tía Leoncia”, eh?) :)… Què t’estava dient jo, ara?… Ah, sí: Que la meva mare sempre deia que els aromatitzants han d’aportar aroma i no pas gust als guisats.

    Bé, i fins aquí arribo. Disculpeu, un cop més, les llargues parrafades.

    M'agrada

  24. Jose Luis

    Capito, i d’acord: Els autors o els seus hereus també podrien mirar i repassar una mica com va sortint el producte. Altre cosa es que les editorials els hi facin cas.

    Pel que fá a Roth, es igual, però jo no parlava de Philip, del que no he llegit res, sinó de Joseph Roth, autor de “La marcha Radetzky” y de “La cripta de los capuchinos”, dos llibres molt més que recomanables. I encara hi ha un altre Roth, Henry, genial autor de una sola obra, “Llámalo sueño”, de impossible traducció (ja hi som) perquè la va escriure amb una llengua barreja de yiddish i angles.

    Això que dius de que les herbes i els aromatitzants son per aromar es com l’ou de colon, una idea amb mes molla del que sembla i bàsica per els que volem aprendre a cuinar amb fonament 🙂 però també m’ho has deixat a ou (que no sé si es una expressió correcte, però “pintiparat” tampoc em sona gaire bé), m’ho has deixat a ou, deia, per demanar disculpes i retornar als orígens de aquesta ombra del bosc de Joaquim, al poder de evocació dels olors i al de la magdalena d’en Proust, que el pobre, deu estar maleint-la a la tomba.

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: