You Will Meet A Tall Dark Stranger, (Coneixeràs l’home dels teus somnis) és la pel·lícula del 2010 de Woody Allen.
Segona col·laboració amb el MEDIAPRO de Jaume Roures, després del desencís de Wicky Cristina Barcelona.
Un repartiment de luxe, com és habitual i un guió en aparença de comèdia lleugera, que amaga un agre desencís de la condició humana, les relacions, la por a la soledat i una amoralitat, cada cop més patent en les pel·lícules de Allen, que deixa al crim sense castig i els finals sense concloure, no sé si per incapacitat o per manca de compromís i risc.
No us diré que no m’hagi agradat, ja que m’ho he passat bé i a moments he pensat que allò agafaria una volada mestrívola, que finalment no agafa, malgrat algun indici tan encertat com el de Brolin a casa de la seva amant, observant a la seva ex dona despullant-se. Un moment cinematogràfic excel·lent, un veritable contraplà del que a la primera part feia també ell mateix des de casa seva, però observant a l’amant.
Aquest moment de brillant i efímer gran cinema, hagués pogut ser constant en una pel·lícula que ho permetia i que en canvi dona la impresió que s’hagi quedat en un mig camí complaent, com si Allen hagués perdut l’interès a la meitat de la filmació.
Totes les interpretacions m’ha semblat excel·lents, tret de Banderas (Greg), que sembla que s’hagi capficat en voler ser mes Actors Studio que aquell vailet fresc i espontani de fa uns quants anys, abans de americanitza-se i adoptar les típiques i tòpiques postures gestuals tan estandarditzades per la legió de secundaris del cinema nord-americà més tronat. Esperem que Almodovar el retorni als seus orígens i sàpiga extreure tot allò que creiem que podia oferir-nos.
Allen si que encerta amb l’elecció de la estupenda Gemma Jones com a Helena, Anthony Hopkins (Alfie) el seu marit, Naomi Watts (Sally) la filla, Josh Brolin (Roy) el gendre, Freida Pinto (Dia) la veïna, Lucy Punch (Charmaine) la puta, Roger Ashton-Griffiths (Jonathan) el llibreter i tota la llarga llista de petits rols.
Ara bé, l’estupenda Watts sembla més preocupada en semblar-se a la Johansson, no sé pas si per ordre expressa d’Allen, o per encaterinar al director i usurpar a la Scarlet el tro de la musa. Son petits retrets a una bona, però no excel·lent interpretació, que qui sap si amb una mica més de cura per part del director, en fer d’aquesta pel·lícula alguna cosa més que un petit exercici cinematogràfic, ens hagués proporcionat una interpretació molt més brillant.
Com sempre, una banda sonora d’exquisida elegància, acompanya les imatges i també com sempre, una cuidada fotografia i localitzacions, acaba un producte de consum ràpid, una més d’Allen i mira que aquest cop tenia ingredients bons i suficients per fer quelcom més, o així m’ho ha semblat en a mi.
Veurem que ens oferirà a la propera.
Trailer en català O el crim del doblatge.
IN FERNEM LAND 
Después del patinazo de “Vicky, Christina, Barcelona”, creo que Woody Allen se ha repuesto y nos ofrece una buena película, aunque no extraordinaria, con seres vivos y no autómatas, como acostumbran a circular por el cine actual, con reacciones humanas llenas en este caso de deseos y mezquindades y dominadas por el egocentrismo, muy propio del mundo actual. Todos los personajes piensan sólo en sí mismos y en su bienestar, sin preocuparse de si ello favorece o no a quien está a su alrededor, quizás porque ese “tall dark stranger”, que tanto puede ser la persona de tus sueños como la muerte, no tardará en llegar.
Película simpática pero bastante amarga si profundizas en ella y fruto de un creador que aún sigue pensando en el sexo, pero que ve próxima la despedida de este mundo, por esta razón yo creo que no concluye las historias, excepto la principal (que es la que amalgama el resto), a cargo de la sorprendente Gemma Jones (posible Oscar del año proximo) en su personaje de Helena. El resto de historias queda con su resolución en el aire para que cada espectador las concluya como quiera, o, como dice Joaquim, por incapacidad o carencia de compromiso por parte de Woody Allen.
Antonio Banderas tiene a su cargo el personaje más débil del film, cinematográficamente hablando, y quizás por ello no saca ninún partido del mismo. Por otra parte, los retoques faciales que parece tener no le han favorecido físicamente. Josh Brolin, el hijo del famoso actor James Brolin (actual esposo de Barbra Streisand desde hace años) es la sorpresa del film, por lo menos para mí, pues es la primera vez que le veo actuar y me ha convencido, con su aspecto brutote pero con un punto de debilidad, ideal para el Stanley Kovalsky de “Un tranvía llamado deseo”, personaje que ya ha interpretado en la escena.
Pero el gran hallazgo es esta gran actríz que acabo de descubrir (y no obstante debe tener un bagaje artístico extraordinario dada su edad) que es Gemma Jones. De un rol que puede caer fácilmente en la caricatura hace una creación extraordinaria digna de ser premiada con un Oscar, como ya he dicho antes.
La película discurre con suavidad, sin altibajos y aunque se dispersa un poco (en esto coincide Allen con el hacer de Almodóvar) no deja demasiados cabos sueltos, excepto los desenlaces de las historias, excepción hecha de la de Helena (Gemma Jones).
La banda sonora, como siempre en los films de Woody Allen, está repleta de temas archiconocidos y comienza y acaba con esa delicia de “Pinnocchio”, la celebérrima canción “When you wish upon star”, Oscar de 1940 (felíz fruto de la colaboración del compositor Leigh Harline y del letrista Ned Washington) y entre los variados extractos musicales se encuentra “Tu che a Dio spiegasti l´ali” a cargo, creo, de Luciano Pavarotti, si no me ha fallado el oído, ya que los créditos pasan tan rápidos que no logré comprobarlo.
M'agradaM'agrada
Ai, Colbran sort que ho menciones, pensava que el tema “When you wish..era de Blancanieves, ara mateix canvio el meu post d’aquesta peli.
Veig que us ha agradat força el cast, en canvi a mi només m’agraden la Jones i la Collins (vident), actrius angleses molt conegudes per sèries de tv. La resta em decepciona, inclús en Hopkins, exagerats en els gestos. Les històries són plenes de tòpics exceptuant la de l’escriptor que enganxa, encara que com bé expliqueu, no es resol bé. Amb l’obsessió de fer peli anual, crec que a Allen li manca madurar el guió i treballar més les interpretacions, perquè el material de partida acostuma a ser bo. Ja veurem si millora la cosa amb la propera entrega, tinc els meus dubtes amb els Sakozys pel mig.
M'agradaM'agrada
Sí, Kalamar, “When you wish upon a star” (antes me he comido una “a”) es de “Pinocho” (antes a “Pinocchio”, título original, le he puesto una “n” de más) y la cantaba la voz que hacía de “Pepito Grillo” .
M'agradaM'agrada
Joaquim, com tu dius, la pel·lícula té un plantejament interessant i un bon repartiment. Desafortunadament, li falta un bull a tot plegat. Es contempla sense problemes, però s’oblida a l’instant.
M'agradaM'agrada
Dolenta amb ganes.
El senyor Woody Allen és una de les estafes més grans de l’art actual. Té, no cal dir-ho, obres mestres; però em fa l’efecte que és un senyor que té “patente de corso” per a fer les bestiesses més grans (“Poderosa Afrodita” per exemple) i, com que és ell, tot hom li ha de riure les gràcies. L’Almodóvar és un altre cas semblant.
La pel·lícula no s’aguanta per enlloc; el personatge del jove és increïble per definició. La Watts (m’encanta com actriu i com a dona) no sé jo si va de Johansonn, però és prou creïble. La vident desapareix a mitja peli; el pare sembla com si estigués a punt de fer reneixer l’Annibal Lecter; la meuca no és gens creïble, els amics jugant a poker tampoc, l’escriptor tampoc, el Banderas ja ho heu dit, etc.
@Colbran:
l’Emma Jones, a part de ser el millor del film, la recordaràs per que era la mare de les tres filles de “Sentido y Sensibilidad” de l’Ang Lee; per cert, enorme director a l’igual que ALGUNES pel·lícules de l’Allen.
“Accepto estar equivocat com animal de companyia”, però és de debò el que penso.
I aquesta peli és directament horrorosa. Reconeixem-ho.
M'agradaM'agrada
Jo m’ho vaig passar bé ,es una pelicula distreta amb forçes “tocs Allen” però res a veure amb el Allent d’anys enrere, es clar que en certa manera i després de la Viki i Cristina no esperaba gaire més….
Els actors que més em van sorpendre per bé van ser ,J. Brolin i G.Jones, la N.Wats sempre la veig molt creible,però no em vaig creure gaire al Banderas i encara menys al Hopkins per a mí el més fluig del que l’he vist, tot i aixó no vaig sortir dessabuda del Renoir perque no esperaba gaire més… el millor moment el de la finestra observant a la seva dona,crèc que ja ho ha dit algú i segur que ho pensan molts més…….
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb tots vosaltres, jo vaig sortir del cine com que hem faltaba aclarir moltes coses.L’actriu extraordinaria es la Jones que ha protagonitzat moltes series de TV angleses i efectivament era la mare en Sentido i Sensibilidad . La peli hem va deixar asturada i pensan que el Allen es creu que no més posant la seva firma ja val.Bon dia i adéu.
M'agradaM'agrada
No creo que a estar alturas tengamos que decidir si Woody Allen es un maestro o sólo tiene patente de corso. ¿Alguien ve las películas que se exhiben actualmente? La mayoría, salvando contadas excepciones, no le llega a la suela de los zapatos a la naturalidad que se respira en muchas de las escenas y en la mayoría de los actores y actrices del film. No es su mejor película, desde luego, pero ya la quisieran para sí muchos directores que no aciertan ni una a la hora de hacer productos infumables. El final es abierto, cosa que no gusta a la mayoría de los espectadores que quieren las cosas bien masticadas y explicadas, pero creo que cada uno tiene que sacar sus propias conclusiones sobre el quid de la película, que es, creo yo, el no querer aceptar la edad que tenemos, ya seas viejo o joven. El papel de Lucy Punch estaba en un principio pensado para Nicole Kidman, y la verdad, me hubiera gustado ver lo que hubiera dado de sí el personaje en ese caso. Colbran, ya sé que no vas demasiado al cine últimamente, pero entre Vicky y esta película, Allen estrenó el año pasado, “Si la cosa funciona” que a pesar de pasar sin pena ni gloria, no era en absoluto desdeñable. En el caso de Josh Brolin, me extraña que no lo hayas visto nunca antes en “Mi nombre es Harvey Milk”, “No es país para viejos”, “American ganster”, “El valle de Elah” o incluso en otra película de Allen, “Melinda y Melinda”.
M'agradaM'agrada
Roberto, efectivamente voy muy poco al cine. No me gusta el cine actual, demasiados tiros, explosiones y todo tipo de efectos especiales y …pocos guiones de interés. Por esa razón descubro ahora a Josh Brolin. La película anterior de Allen que tu citas nadie me la mencionó y escamado como quedé con “Vicky, Christina, Barcelona” ni insinué ir a verla.
Yo soy seguramente de los pocos ciudadanos que no ven la tele, pero es absolutamente cierto que sólo veo los telediarios de la 3/24. El aparato de televisión me sirve como monitor para ver mis películas preferidas, óperas y conciertos y, muy especialmente, títulos de films de aquellos tiempos que nunca se estrenaron en España y que ahora llevo unos 10 años consiguiendo de Amazon y últimamente de la “mula” (aquellos que no salen a la venta).
Por la citada razón Gemma Jones ha sido un descubrimiento para mí, pues aunque la ví en “Sentido y sensibilidad” (doy las gracias a “El pitjor pianista del mòn”), sinceramente no me quedó presente y yo no he seguido ninguna serie televisiva desde “Las chicas de oro” originales.
M'agradaM'agrada
Muy de acuerdo con el planteamiento general de Roberto, se me ocurren un par de preguntas para debate: ¿Está en decadencia Woody Allen? ¿Tan malo es el cine actual?
M'agradaM'agrada
José Luis voy poco al cine pero creo que en el cine, como en otras manifestaciones artísticas, podemos encontrar de todo.
La ventaja del momento actual es que tenemos ocasión de ver películas procedentes de culturas lejanas a la nuestra y que nos ofrecen, en muchas ocasiones, trabajos muy interesantes y que nos presentan miradas yo diría necesarias.
Estamos demasiado influenciados por las factorías norteamericanas. Sucede a menudo que cuando hablamos de cine nos hagamos referencia exclusivamente a ellos.
Generalizar no es bueno .
Woody Allen tiene trabajos mejores y peores, como todos los directores.
No he visto la película que se menciona, pero estoy de acuerdo con Roberto en que, generalmente, los finales abiertos no gustan.
M'agradaM'agrada
Allen m’interessa perquè centre els seus guions en les persones, cosa poc habitual en la majoria del cinema actual, bastant abocat a l’acció, els efectes especials i virgueries digitalitzades i a productes de consum ràpid i efímer.
Òbviament al cinema actual hi ha de tot, com sempre, però pateix de manca de originalitat.
Allen és un dels grans, però potser si es dediqués a treure una pel·licula cada dos o tres anys, segurament ens sorprendria més i l’esperaríem amb més ganes.
Tan de bo, totes les pel·lícules que s’estrenen fossin com les dolentes d’Allen i Almodovar.
M'agradaM'agrada
Estic d’acord amb en Joaquim i penso que Woody Allen és molt poc exigent amb ell mateix. Escriu i filma esborranys que necessatarien nombroses revisions -parlo dels esborranys, és clar- abans de passar a ser filmats. El seu és un geni barroer i compulsiu. De vegades penso que sempre fa la mateixa pel·lícula amb moments descartables, dolents, bons i millors. Per descomptat que l’opinió d’El millor pianista…és d’un radical que millor no qüestionar. No veig semblança entre Watts i Johansson. Watts és una actriu excel·lent que no necessita imitar a ningú i a més té edat per ser la mare de l’Scarlett.
Bona crònica Joaquim!
M'agradaM'agrada
Doncs, per el que fa a en Allen, coincideixo amb en Joaquim, “Tan de bo, totes les pel•lícules que s’estrenen fossin com les dolentes d’Allen” (però aquí poso el punt, perquè Almodovar es per a mí harina de otro costal). De quan en quan, amb la obligació terapèutica (o pecuniària) de fer una peli per any fa algun bodrio, però encara ara en fa de molt interessants, i sempre, parlant de persones o problemes reals i de sentiments amb minúscula. A mí em sembla que es una persona que encara es fa preguntes i un molt bon cronista del nostre temps.
També coincideixo amb Nati amb l’interès de moltes pel•lícules d’altres cultures que fan un altre cinema, o les de gent de noves generació , com aquest turc-alemany, Fatih Akin, que ha fet ja quatre o cinc de boníssimes. Cada any es fan un grapat de pelis bones i mitja dotzena d’obres mestres, encara que, i això si que ha canviat, no son precisament les mes taquilleres.
M'agradaM'agrada
Manoel de Oliveira, Martin Scorsese, Terrence Malick, Abbas Kiarostami, Wong Kar-wai, David Mamet, Michael Winterbottom, Wim Wenders, Francis Ford Coppola i filla, Steven Soderbergh, Alejandro Amenábar, M. Night Shyamalan…
Hi ha vida més enllà d’Stallone.
PS: El final no és que sigui obert; és directament dolent.
M'agradaM'agrada
El Cine, así con mayúscula, hoy está de duelo. Ha muerto Claude Chabrol, uno de los grandes, sin lugar a dudas, que también nos tenía acostumbrados a que cada uno o dos años se estrenara una película suya. Desde “Le beau Serge” hasta “La fille coupee en deux” casi podría decir que he visto toda su producción, y como en el caso de Allen, unas obras maestras y otras no tanto, por supuesto. Esperemos que ahora se estrene por fin ” Inspector Bellamy” su, lamentablemente, última película.
M'agradaM'agrada
ufff, pitjor pianista¡, fulminas a W.Allen y de paso a todos a los que nos gusta su obra en general… se pueden discutir muchos aspectos de esta última película y de otras anteriores, pero tildarle de “estafa del arte actual” me parece absolutamente desproporcionado e injusto…
M'agradaM'agrada
Jo, en plan pianista podria dir-li que no aguanto a Manoel de Oliveira, que el trobo un pesat integral, però no ho diré, de la mateixa li diria que Coppola pare fa anys i panys que no ens deixa res i que posar a la filla a l’alçada de obres mestres, em sembla prematur. també podria dir que el malaurat Chabrol, que ha mort com ens ha anunciat Roberto, no era el meu director predilecte del cinema francès i que….
I és clar que hi ha més vida a part de Stallone, però no sovintegen les bones pel·lícules i hi ha setmanes que vols anar al cinema i no pots.
És evident que tants caps, tants barrets, però em sembla que quasi tots estem d’acord que Allen és un dels grans i també que caldria que espaiés més les seves produccions, per tal d’arrodonir les brillantissimes idees que continuen barrinant per aquell caparró prodigiós.
Pel que fa a la Kidman fent el paper de Charmaine, segur que ho faria de conya. Trobo que fer de puta ben ordinària, és el rol més fàcil i agraït del món.
Finalment, jo no estic d’acord que al final d’aquesta pel·lícula sigui obert, més aviat penso que sobrepassava els 90 minuts establerts de metratge auto imposat per Allen i ho ha deixat així, que és el mateix que dir que no ho ha acabat d’arrodonir.
Jo no vull que m’ho donin tot ben mastegat, però en aquest cas dubto que les històries que conflueixen a l’entorn de la vida de la Helen, siguin anecdòtiques, per acabar amb aquell petó al banc del parc i si es decididament volgut, donaria la raó al pitjor pianista i pensaria que és un final, decididament dolent. No pas la pel·lícula. Esperava més compromís. Això no és Match Point
M'agradaM'agrada
Joaquim,
Ahir vam anar a veure aquest darrer film d’Allen, en versió catalana (doblar per doblar, que al menys sigui en el meu idioma). Estic pràcticament d’acord amb tot el que dius.
Jo no analitzo tan profundament el film, simplement vaig a veure l’Allen perquè (exceptuant la horrorosa Vicky,Cristina,BCN), es dels pocs cineastes d’avui dia que m’interessen. Odio la violència, els efectes especials, les històries pseudo-intelectualoides, etc. Ja sé que soc un bitxo “raro”, però que hi farem?. A mi la pel·li em va agradar força i les intèrpretacions força bones exceptuant el Banderas i el seu fluixet personatge. No és de les millors pel·lis de l’Allen, però feia mesos que no anava al cine (bé si, hi vaig darrerament a veure òpera) i m’ho vaig passar força bé. Colbran, efectivament era el Pavarotti, ho vaig caçar en els crèdits que van passar a cent per hora.
M'agradaM'agrada
Acabo de ver la peli, y en mi linea habitual, ahora tendría que decir, que para ser de Hitchkock, le falta algo del suspense que caracterizaba al maestro, y quedar bien retratado otra vez. Y luego explicar que se me ha ido la olla porque Naomi Watts me ha recordado la Eva Maria Saint de “Con la muerte en los talones” (que es verdad)
Bueno. La peli, para mí, mala, mala, mala. Dejando aparte la de Vicky Barcelona que es de las pocas de W. Allen que me olí y me evité, es de lo peorcito que ha hecho. Me he aburrido y me he hartado, a pesar del prometedor arranque, con Pepito Grillo en una versión muy curiosa y la secuencia de Gemma Jones y la medium, la (y las) mejor(es) de la pelicula.
Joaquim, leida ahora, tu crónica me parece sin embargo espléndida pero naturalemente bondadosa con un autor que ha hecho cosas estupendas. Para mí, lo único bueno de esta es que es de él y reconocemos sus hechuras y sus tópicos, pero le falta intención, pulso, humor, tensión, y sobre todo, ilusión. Cuatro momentos fugaces marca de la casa, y el resto, una pesadez. Hasta en los personajes, basta comparar la “amiguita” de Hopkins con la Sorvino de “poderosa Afrodita”. Una pelicula alimenticia hecha por alguién que ya no tiene tanto empuje, y esa combinación es mortal.
M'agradaM'agrada