IN FERNEM LAND

ARMIDA de Rossini o l’esplendor de la Colbran, Fleming al MET


Renée Fleming (Armida al MET – 2010)

L’Armida de Gioachino Rossini és la quarta òpera escrita per a Nàpols. Es va estrenar el 9 de novembre de 1817 al Teatro San Carlo, renovat després del incendi del 13 de febrer de 1816. És un Dramma per musica amb text de Giovanni Schmidt, extret del poema “La Gerusalemme Liberata” escrit l’any 1575 per Torquato Tasso.

Armida va ser escrita immediatament després de La Cenerentola, estrenada a Roma el 25 de gener del mateix any i de La Gazza Ladra, estrenada a la Scala de Milà el 31 de maig. Any intens el 1817, doncs encara estrenaria una altre obra, el 27 de desembre al Teatro Argentina de la capital italiana, Adelaida di Borgogna. 4 òperes en un any, supera la capacitat creativa de Woody Allen, que ens fa una pel·licula a l’any i no sempre a l’alçada del que esperem.

Sembla ser que l’empresari Barbaja, després del grandiós èxit que va assolir a Nàpols el ballet pantomima, Armida e Rinaldo de Louis Nenry (1811), va decidir insistir amb l’argument extret de la Gerusalemme liberata, que en el passat havia sigut font inesgotable d’inspiració de compositors com  Handel, Lully, Gluck o Jommelli, entre molts d’altres, per convèncer al geni pesarès, que aquest argument tan estimat, popular i reconegut, podia ser un motiu de gran lluïment per a Isabella Colbran, en aquell moment al zenit de la seva carrera.

L’òpera representa un gir inesperat en la carrera de Rossini, si més no, per la incorporació significativa en el desenvolupament dramàtic d’elements fantàstics en el segon i tercer acte, li van fer incloure uns ballets. Les coreografies, al menys fins aquell moment, no havien estat presents en les òperes rossinianes, si exceptuem les danses camperoles emprades per a La Gazza Ladra, l’òpera immediatament anterior a Armida.

Efectivament l’òpera gira entorn de la maga Armida, veritable protagonista absoluta i rol de lluïment per l’eximia Colbran, en el moment més esplendorós de la carrera. Al seu entorn, Rossini hi fa girar, ni més ni menys que sis tenors. Rinaldo, que va estrenar el famós Andrea Nozzari; Goffredo, estrenat per Giuseppe Ciccimarra) que també es va fer càrrec del rol de Carlo; Gernando, estrenat per Claudio Bonoldi, que també va cantar la part de Ubaldo i Eustazio, estrenat per Gaetano Chizzola. També hi han dos petits rols per  a baix, el mag Idraote, rei de Damasc i el dimoni Astarotte, tots dos estrenats per Michele Benedetti.

Potser el fet que la nòmina dels tenors fos tan amplia, va fer minvar les possibilitats de representació en altres teatres. La veritat és que després de l’estrena amb cinc representacions, l’òpera es va tornar a representar amb talls i versions abreujades. El mateix San Carlo  es va tornar a representar una versió en dos actes, autoritzada pel propi Rossini, on la part d’Armida es va reduir notablement, per no esgotar a la Colbran, tant, que van tallar el moment més famós de l’òpera “D’amor al dolce impero”.

L’òpera va desaparèixer dels escenaris fins que l’any 1952 el Maggio Musicale Fiorentino va reposar-la sota la direcció de Tullio Serafin i amb l’esplendorosa i inigualable Callas en estat total de gràcia, acompanyada per uns tenors més valents que estilistes, tot sorprenent al món i sobretot als amants del florit belcanto rossinià, amb aquesta joia. Aquelles representacions varen servir perquè de tant en tant, alguna diva valenta i un empresari o director artístic suïcida, hagin decidit provar sort.

Renée Fleming ho va fer a Pesaro en el ROF de 1993 al costat del Rinaldo de Gregory Kunde, sota la direcció de Daniele Gatti, i ara, 17 anys més tard, ha tornat a posar-se en la pell de la maga Armida al MET, en el que suposa l’estrena d’aquesta òpera al teatre novaiorquès.

Aquelles representacions varen tenir el seu ressò a In Fernem Land, amb una estupenda crònica del nostre corresponsal Amfortas (premeu aquí) i ara, un cop visionada la representació, m’he decidit a fer aquest post, tot esperant que YouTube, no em cancel·li els vídeos per qüestions de drets (creuem el dits).

Així doncs disposem-nos a seure a la platea del MET per veure fragments de la funció del dia 1 de maig de 2010.

Començarem per la introducció amb l’escena de Goffredo, cantada pel tenor americà John Osborn, que ja he lloat més d’una vegada a In Fernem Land.

Seguirem amb l’entrada de Gernando. temible ària plena de paranys que el tenor anglès Barry Banks (excel·lent Don Ramiro del segon repartiment de La Cenerentola del Liceu) resolt de manera brillantíssima.

vídeo gentilesa de coloraturafan

Del primer acte també he escollit el famós i extens duet entre Armida i Rinaldo, aquí interpretats per Renée Fleming i l’exuberant tenor Lawrencw Bronwlee. Renée Fleming, malgrat els 17 anys transcorreguts des de l’Armida de Pesaro, continua fent coses de molt interès, tot i que el seu belcanto i més concretament el cant purament rossinià són aproximatius. El registre encara hi és, no tant la frescor vocal, però potser li manca la precisió, que sacrifica per la constant preocupació en fer coses boniques. Brownlee en canvi, està pletòric per registre, estil i tècnica. No és un baritenor com ho era Nazzari, però s’esforça per treure el registre greu, tot i que és veritat, que sense la presència necessària. Malgrat això, són tantes les coses importants en el cant d’aquest artista, que es perdona aquesta mancança.

vídeo gentilesa de coloraturafan

Del fantasiós segon acte, he escollit, com no podia ser d’altre manera, “D’amor al dolce impero”, la gran ària d’Armida, plena de coloratures, salts intervàlics i demostracions de fiato i expressivitat vocal, que la Fleming, resolt amb més encant i glamur sonor, que veritable tremp. És clar que la producció no ajuda gens a fer creïble un rol tan de cartró pedra.

Del tercer acte us deixaré dos fragments. En primer lloc el tercet “In quale aspetto imbelle”entre Rinaldo, Carlo i Ubaldo, és a dir, Lawrence Brownlee, Barry Banks i Kobie van Rensburg. En realitat sembla més una ària de Rinaldo amb acompanyament (ben cert que destacat) dels altres dos tenors. El Rinaldo de Brownlee és superlatiu.

I finalment l’escena final d’Armida, “Dove son Io”. La Fleming es permet alguna llicència que no aporta res de nou i que més aviat embruta una mica la bona i valenta prestació. Tot i no ser una rossiniana consumada, treu relleu, d’una part extenuant i el que és més important, és l’única soprano que s’atreveix en l’actualitat a fer-la.

vídeo gentilesa de coloraturafan

La fitxa complerta d’aquesta representació és:

Gioachino Rossini
ARMIDA

Armida : Renée Fleming
Rinaldo: John Osborn
Gernando: Barry Banks
Ubaldo: Kobie van Rensburg
Carlo: Barry Banks
Eustazio: Yeghishe Manucharyan
Astarotte: Keith Miller
Idraote: Peter Volpe
Love: Teele Ude
Revenge: Isaac Scranton
Ballet Rinaldo: Aaron Loux

Violí solista, David Chan
Cello solista, Rafael Figueroa

Director musical: Riccardo Frizza
Direcció escènica: Mary Zimmerman
Metropolitan Opera House
1 de maig de 2010

Lawrence Brownlee (Rinaldo) – Renée Fleming (Armida) MET 2010

OFF TOPIC

Aprofito aquesta representació del MET, per dir-vos que els cinemes Yelmo Icaria de Barcelona, malgrat anunciar els abonaments per les transmissions de 12 títols de la temporada d’òpera de Nova York, que comencen el proper 9 d’octubre amb Das Rheingold i acaba el mes de maig amb l’esperada Die Walküre, no en saben res. Sort que a les taquilles hi tenen una empleada gentilíssima i més assabentada que la resta d’ineptes i ens va informar que si volíem treure entrades per les quatre primeres òperes, amb un descompte addicional, si ens trèiem el carnet de la cadena de cinemes, ja ho podíem fer. No és l’abonament, però…

Per treure l’abonament, fins la darrera setmana de setembre, sembla que res de res. La noia, per si hi ha algú interessat en ser informat i ben atès, és de faccions orientals i parla un català perfecte.

12 comments

  1. colbran

    Tenía mucho interés en comprobar cómo Renèe Fleming retornaba al personaje que la lanzó mundialmente a la fama, después de 17 años de su debut en este rol en el ROF de Pésaro. La voz ha perdido esmalte y belleza, pero ha ganado expresión y graves y si no hubiera interpolado el agudo/grito casi al final de la ópera (que no está escrito) su interpretación hubiera sido irreprochable.

    La “Armida” de Rossini es uno de los tíulos más difíciles del bel canto y con él, en 1952, María Callas consiguió la función más descollante del siglo (hasta entonces), en opinión de críticos y público. Las versiones que circulan, todas incompletas, dan pálido reflejo de lo que fue, pero la intensidad del canto y la valentía de la gran soprano están patentes, aunque no el estricto rigor rossiniano que hoy se intenta conseguir, ya que interpoló varios Fa como cañones que no figuran en la partitura y los tenores que la acompañaron, todos buenos, pero poco rossinianos.

    En el siglo pasado “Armida” quedó olvidada hasta 1952. Después de Callas pocas cantantes se han arriesgado con este rol. En este momento recuerdo a Christina Deutekom, Cecilia Gasdia, Adelaida Negri, Katia Ricciarelli June Anderson, Nelly Miricioiu y Christine Weidinger, pero Renèe Fleming está a la altura de ellas y por encima de varias.

    Isabel (o Isabella como la llamaba Rossini) Colbran
    se encontraba en la plenitud de facultades cuando asumió este rol, pero también de caprichos. Puso como condición de interpretarlo que no hubiera otra cantante femenina en la ópera, con lo que tenía que confeccionarse un libretto y una partitura sin la indispensable contralto en travestí, razón por la cual se crearon roles para tantos tenores, aunque uno de ellos era (Nozzari) un baritenor, más barítono que tenor.

    La expectación del estreno fue extraordinaria pues el público aficionado conocía el argumento de la ópera que había inspirado a tantos músicos anteriores a Rossini y sabía que giraba alrededor de una maga “comehombres” y como la Colbran podía considerarse otro tanto, el morbo fue in crescendo. Al estreno asistió el empresario Domenico Barbaja (amante oficial de la española), el rey Fernando de Nápoles (amante ocasional de la cantante) y Gioacchino Rossini (su nuevo amante y futuro esposo). Es decir que los tres amantes estaban en el teatro el día del estreno, como ya cité en un post anterior.

    El éxito fue apoteósico, pero, a pesar de su reposición y de ocasionales interpretaciones, a cargo de Francesca Festa Mattei, Josephine Fodor Mainville y Eugenia Tadolini, a partir de 1836 dejó de representarse hasta que la interpretara Maria Callas en 1952, durante el Maggio Musicale Fiorentino.

    Como se puede comprobar en estos fragmentos Lawrence Brownlee no es ningún baritenor pero está francamente impresionante, musical y valiente, como también lo están John Osborn y, sobretodo, Barry Banks. De todas formas Renèe Fleming brilla con luz propia y defiende el personaje con arrestos y con medios suficientes. Riccardo Frizza, además efectúa una lectura muy interesante de la partitura completa.

    Una gran velada para los rossininos de pro, entre los que me cuento, y un aburrimiento, supongo, para los que no lo son, pero una función memorable, a pesar de todo.

    M'agrada

  2. alex

    El muy buen tenor que es Barry Banks, ya me impresionó en el 2º cast -D.Ramiro- de La Cenerentola liceistica, donde para mi gusto estuvo mejor y más implicado que J.D.Flórez en el primer cast.

    M'agrada

  3. Concep

    Molt interessant l’entrada i els comentaris de Colbran. M’ho haig de mirar amb calma, hi ha molta teca.
    Hagués estat millor que ho haguessis publicat durant el cap de setmana, d’aquesta manera teníem més temps per escoltar i mirar aquests vídeos, però suposo que també tu, tens més temps per preparar-ho

    M'agrada

  4. José Luis

    Gracias Joaquim; horas extras en fin de semana… Me han gustado mucho Osborn y Brownlee, más que Banks, pero Renne Flemming juega en otra categoria y me parece un prodigio de la naturaleza. El final, coreografia incluida, tremendo, y en cuanto al grito desaforado, imagino que aún lo estará lamentando ella misma… pero se le puede perdonar, no?

    M'agrada

  5. OLYMPIA

    Gràcies Joaquim i Colbran. Els meus comentaris són repetitius però és que si tu, Joaquim, aportes molta informació, Mr. Colbran la complementa amb els seus detalls sempre erudits. ai no em queda, doncs, cap altra remei que dir-vos això: GRÀCIES.

    M'agrada

  6. Preciosa lliçó ens heu fet d’Armida. Rossini calant poc a poc a In Fernem Land..al final ens fareu del club. M’han agradat molt tots incloent-hi a en Banks en el seu paper tan compromès. Però no entenc com al Met es monta aquesta escena de fireta, només faltava el Batman i la Catwoman! 👿

    M'agrada

  7. nati

    Joaquim eres un hacha!

    Gràcies per la proposta i per la feina que hi ha al darrere.
    M’afegeixo al comentari de la Olimpia en el sentit de que tant el teu post com les apreciacions del Colbran són molt aleccionadors, sobre tot per a una ignorant musical, com soc jo.

    .

    M'agrada

  8. dandini

    La Renée Fleming amb una frescor vocal enveijable,51 anyets amb look de 38, torna a donar una lliçó de profesionalitat incontestable al posar-se a la pell d’Armida 17 anys després i en surt absolutament victoriosa per una empenta i una facilitat vocal insòlites,malgrat no posseir l`habilitat de per exemple Marilyn Horne en el terreny de la coloratura.Al seu costat un dels cantants més rellevants de l’actualitat :Lawrence Brownlee(amb uns kilos de menys) llueix un estil rossinià perfecte, i una veu preciosa i extensa (Sr Matabosc si os plau contracti-l ràpid).En darrer lloc (but not least) Barry Banks amb una veu menys atractiva també ens enlluverna amb un cant molt intencionat i una habilitat per la coloratura fabulosa(a la Blake).Aquest cantant que hem tingut la sort de veure al Liceu va substituir al Met a Juan Diego Flórez en la premiere de Don Pasquale fa uns anys obtenint un èxit clamorós al costat de l’Anna Netrebko.

    M'agrada

  9. Ei, nen!: Mira per on vaig, encara i, en canvi, tots ja aneu pel post d’en Kaufmann!, i és que fins ahir no vaig poder llegir aquest post i, com era d’esperar, els posteriors apunts d’en Colbran i tots els altres comentaris amb la tranquil·litat que requereixo, i és que mira que sóc de vida, eh?, però és que, també, mira que hi ha teca en gairebé tots els blogs operísitcs que intento, com puc, seguir!

    Però, va, que no em vull enrotllar, i aniré al gra:

    En primer lloc i utilitzant el teu argot, diré que Armida = Reclinatori…

    (Has vist quina manera d’estalviar-me feina???: En lloc d’escriure “és igual a”, he posat el símbol d’igual (=), i és que, nen, si no m’empesco truquets com aquest, m’eternitzo escrivint.)

    Sí, sí; volia dir-te que Armida = Reclinatori, una d’aquelles òperes que se’m fan curtes, i dir-te que l’altre dia, a corre-cuita, vaig escoltar el fantàstic trio “In quale aspetto imbelle”, i que, com ja et vaig deixar dit en un SMS d’emergència, Brownlee em va impactar, tant és així que penso memoritzar el nom (com que es deu pronunciar Brounli, pensaré en John Brown, el petit indi, i d’aquí faré Broun l’indi, i d’aquí Broun li).

    Pel que fa a la Fleming, et dono tota la raó quan dius que el “D’amore il dolce impero” està cantada amb més glamour que no pas amb tremp rossinià, i el que em resulta curiós és que un dels fragments que més m’agraden d’aquesta òpera, i que el trobo d’una sensualitat exquisida, el “Dove son io?”, però no el del final, eh?, sinó el que canta Rinaldo quan es desperta, i ella li diu “Al fianco mio” (OHHHHH, com m’agrada aquest “tros”!!!), no hi sigui al “yutub”, ja que només hi ha el que canta ella amb el Kundera. M’hauria agradat sentir-lo cantat pel “petit indi”… En fi…

    A veure si demà, que és festa pels qui treballem a Barcelona (tu no hi treballes, oi?…) em poso una mica al dia.

    Una abraçada!

    M'agrada

  10. Josep Maria Rebés

    Hola Joaquim. Segons el propi Teatre l’incendi que indiques al començament del text va ser “Nella notte del 13 febbraio del 1816 un incendio devasta l’edificio del Massimo napoletano.” i la re-inauguració el 12 de gener de 1817.

    Una abraçada!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: