Aquest mes d’octubre han tingut lloc a la ROH Covent Garden de Londres, dos funcions de Les Pêcheurs de perles, la quarta òpera que Georges Bizet va estrenar al Théâtre Lyrique de Paris el 30 de setembre de 1863.
Les funcions de Londres han estat en forma de concert i si hem de fer cas a algunes crítiques que he llegit, sembla ser que l’orquestra i el cor acabaven de venir d’una gira pel Japó i estaven una mica cansats i que el mestre Pappano no va acabar de trobar-li el punt a l’òpera, però en qualsevol cas, els anglesos, sempre tan seus, s’han encarregat de desqualificar l’obra, que si bé és cert que té una trama banal i amb molt poca grapa dramàtica, en la seva partitura s’amaguen algunes perles delicades, típiques per altre part en l’òpera francesa, sempre elegant i encisadora i qui sap si no pescades per Nadir, un dels tres protagonistes de la història. Avui vull aprofitar per deixar-vos-les i així sereu vosaltres els que acabareu per decidir si val la pena o no.
Aquesta òpera plena d’elegant sensualitat, en el delicat tractament melòdic i orquestral, va ser pràcticament oblidada després de les 18 funcions de l’estrena, per els propis francesos, que varen tenir que avergonyir-se quan Itàlia va presentar l’òpera en la traducció italiana I pescatori di perle, a l’exposició universal de Paris de 1889, en una hàbil maniobra del empresari Sonzogno, que va contribuir que aquesta òpera es conegués més en la versió italiana, que en l’original. També és cert que els grans tenors italians de principi del segle XX, De Lucia, Caruso, Schipa, Gigli o Tagliavini, van contribuir al coneixement de l’obra, protagonitzant a Nadir, sempre en italià.
No seria fins que tenors com Simoneau, Vanzo, Gedda o Kraus (aquest més en italià que francès), que imposarien de mica en mica, la versió original als escenaris.
L’òpera, la primera en obtenir malgrat tot, el reconeixement de Bizet com a compositor operístic, va ser un projecte que l’empresari León Carvallo va oferir-li pel Teatre Líric, de substanciosos beneficis, després que el compositor guanyés el prestigiós Premi de Roma, que oferia al compositor entre d’altres oportunitats la d’estrenar una òpera en un acte a l’Ópera de Paris.
Bizet va desestimar finalment escriure La guzla del Emir per l’Ópera, per acollir-se a la avantatjosa oferta de Carvallo, que el permetria estrenar una òpera en tres actes i quantiosos ingressos.
L’òpera es va ambientar a Ceilan, seguint els criteris d’exotisme imperants en aquells moments, on el públic apreciava molt que els arguments transcorreguessin a països llunyans i que les melodies i orquestracions, estiguessin farcides d’orientalismes, més o menys fidedignes.
Antonio Pappano
Ara la ROH ha aplegat sota la direcció del seu titular Antonio Pappano al següent equip:
Les pêcheurs de perles
música de Georges Bizet
llibret d’Eugène Cormon i Michael Carré
Léïla: Nicole Cabell (soprano)
Nadir: John Osborn (tenor)
Zurga: Gerald Finley (baríton)
Nourabad: Raymond Aceto (baix)
Orchestra de la Royal Opera House, Covent Garden
Royal Opera Chorus.
Director: Antonio Pappano
10 d’octubre de 2010
La tria de perles començarà pel famós duo entre Nadir i Zurga, que sovint s’ha maltractat i s’ha interpretat com si d’un duo verdià es tractes, i en realitat ni les vocalitats dels personatges, ni la delicadesa de la melodia, haurien d’oferir cap dubte.
Aquí teniu el celebèrrim “Au fond du Temple Saint”, interpretat per Osborn i Finley. Es tracta d’un himne a l’amistat similar als de La Forza del Destino o Don Carlo de Verdi, i un leitmotiv que anirà apareixent durant tota l’òpera, recordant l’amistat que uneix als dos homes.
Seguidament escoltarem l’ària de Nadir, on el tenor haurà de ser capaç de combinar les mitges veus, amb l’elegància del fraseig i el romanticisme quasi eteri. És una perla, sens dubte perillosa, però que proporciona al tenor l’èxit absolut de la representació si és capaç de captivar al públic.
John Osborn
“Je crois entendre encore” per John Osborn
El rol de Léïla està escrit per a una soprano lírica, amb facilitat en el registre agut, fet que ha propiciat que sovint estigués interpretat per a sopranos líric-lleugeres.
A Londres ha estat interpretat per Nicole Cabell, la soprano que va guanyar el Gran Premi del Concurs de Cardiff l’any 2005 i que ha estat llançada com una gran cantant i que fins ara no m’havia emocionat gaire. En aquest ocasió si que m’ha agradat, tot i que com és habitual en ella, a vegades obra en excés l’agut i el so s’enlletgeix. Us deixo la seva cavatina del segon acte, “Me voilà seule dans la nuit…”
Nicole Cabell
Finalment, per tenir un fragment en solitari de cadascun dels protagonistes, us oferiré l’ària de Zurga que inicia el tercer acte “L’orage s’est calmé”, on l’exquisit baríton anglès Gerald Finley, ens fa tota una demostració d’elegant cant francès i de registre vocal
Gerald Finley
Evidentment us deixaré el enllaços per tal de que si us ve de gust, us baixeu tota l’òpera.
Espero que gaudiu d’aquesta òpera poc freqüent i de la gravació que us proposo, amb cantants i direcció d’interès.
IN FERNEM LAND 
Si el resto es como lo que nos has puesto, vaya preciosidad de ópera. Solo conocía el “Je crois” (Domingo, Vanzo!) y quizá por eso me ha gustado más todo lo otro, especialmente el “celebérrimo” 🙄 “Au fond du Temple Saint”, que si no es porque al final se ponen un poco guerreros, podría perfectamente ser otro monumento… 🙂
M'agradaM'agrada
La òpera és magnífica, hi ha dos duos més, el primer sensacional amb Nadir i Léïla, i l’altre al tercer acte, entre Léïla i Zurga. També hi ha al tercer acte, un tercet (Léïla, Nadir i Zurga) molt notable, a part del cors exòtics i els passatges concertants, en fi, una delícia.
No és una òpera monumental José Luis, malgrat que l’ària del tercer acte de Zurga, és molt i molt ambigua, ja que no acabes de saber a qui estima realment aquest baríton turmentat. És una òpera molt francesa, això si.
M'agradaM'agrada
Les Pecheurs de Perles, es una de las maravillas de la opera. Guardo un personal recuerdo, pues fue el primer regalo del que para mi es el mejor regalo.
Os recomiendo que cuando esteis estresados o un problema os turbe , escuchad “Au fond du Temple Saint” .
Es para mí un bálsamo, ni gelocatyles, ni valerianas……palabra.
De reclinatorio perpetuo…
M'agradaM'agrada
M’han agradat molt aquests fragment de l’ òpera “Les Pêcheurs de perles”, de Bizet . Potser el que més, ha estat el “Je crois entendre encore” per John Osborn, que he trobat d’una interpretación molt recollida, molt íntima .
Com suggereix l’Emili-Bcn em poso al teu reclinatori .
Gràcies .
M'agradaM'agrada
Escuché algo en directo la semana pasada y me ratifico que Osborn es un magnífico tenor lírico ligero, con una gran facilidad en la coloratura.
Quizá por fraseo e incluso dicción, está más estratosférico en el repertorio francés que italiano ( aunque su Arturo de I PURITANI en Mahón hace como dos años atrás, fue excelente).
Osborn fue uno de los dos Léopold ( se turnó con Colin Lee) en LA JUIVE parisina del 2007 y allí ya estuvo francamente bien.
Finley es un barítono cantábile con mucha clase y gusto; ya destacó y estuvo excelente también como Athanael de la THAIS junto a Renée Fleming, en versión concierto que se cantó en varios teatros europeos hace unos años.
Nicole Cabell, para mi gusto, correcta pero algo monótona en su línea de canto.
Pappano, como siempre, demostrando que es uno de los más grandes Maestros del momento.
M'agradaM'agrada
Realment tònic i exquisit en Finley.
M'agradaM'agrada
Es curioso -nunca me había fijado- que la segunda parte del duo “Au fond du temple saint” me recuerde tanto a Meyerbeer.
John Osborn ya me causó muy buena impresión en “La juive” de París y desde entonces me ha gustado en todo lo que le he escuchado. El aria de Nadir la canta con muy buen gusto y a la francesa, lo mismo que el duo con Gerard Finley. El aria del barítono no creo que esté a la altura melodica del resto de fragmentos que nos ha facilitado Joaquim, pero me encanta la pastosidad vocal del inglés.
Nicole Cabell, es una señora poco interesante que aquí canta bien un aria de melodía muy sutíl.
Los tempi de Pappano no me han entusiasmado en esta ocasión, demasiado morosos, pero acompaña muy bien a las voces y esto es de agradecer, además la orquesta suena muy bien.
M'agradaM'agrada
El Je crois entendre encore… és meravellosa. La vaig arribar a escoltar molt per Alfredo Kraus i me’n vaig fer un referent. També m’agrada la versió enregistrada de Rolando Villazón i, per descomptat, la que acabo d’escoltar de John Osborn.
Vaig veure cantar a la Cabell aquesta òpera en directa. Em va semblar delicada però molt oblidable.
Gràcies Joaquim!
M'agradaM'agrada
Quina Òpera més maca ! Els cantants m`han agradat molt els 3.Començant per Gerald Finley que llueix una veu preciosa i un cant noble de molts quilats.Nicole Cabell també té un so bell,vellutat(una mica Fleming) que fuig del so xisclat o de gallina.El que m`ha agradat menys ,tot i estar esplèndid,és John Osborn.Crec que Pappano i ell han fet una versió minuciosa i molt ben estudiada .Magnífics els principis de frase en pianíssim.Pero segons el meu parer abusa una mica massa del falset(al final hi ha un espectador despistat que li crida :Brava) i la veu té un so una mica ingrat.(i ens queixavem de que Rolando Villazón feia massa falset….)
M'agradaM'agrada
Encara no he escoltat res d’aquest blog però vull preguntar-vos si algú de vosaltres va anar ahir al cine Verdi pel visionat de La Boheme amb Villazon i Netrepko.Ho patricinaven els Amics del Liceu.Encara no sé qué dir d’aquesta “peli”.A banda de que era play-back,només eran de veritat Rolando i Anna,els altres eran actors que doblàven les veus de Marcello,Colline i companyia.La que sí vaig veure es Nicole Cabell fén Musetta.Es una senyora amb una fisonomia extranya peró la veu bonica,em recordava Maria Ewing.Les veus de Anna i Rolando em van agradar molt sobretot ella que des de que ha estat mare té una veu espesa i gruixuda que agrada escoltar,al menys a mi.
M'agradaM'agrada