IN FERNEM LAND

OBC 2017/2018: EL 80è ANIVERSARI DEL MESTRE ANTONI ROS-MARBÀ


Aquest passat cap de setmana l’OBC ha celebrat el 80è aniversari de qui va ser el seu director titular durant els períodes 1967-1978 i 1981-1986, el mestre Antoni Ros-Marbà.

Els meus inicis simfònics van associats al mestre Ros-Marbà, quan ell era el titular en la primera de les dues etapes en que va ocupar la direcció de l’orquestra barcelonina i per tant malgrat que els anys m’han fet ser més crític amb la seves direccions, per a  i sempre serà el meu primer director, un referent de quan tot m’agradava i tots els concerts em semblaven meravellosos.

80 anys i encara dirigint amb un aspecte vigorós que no denota els anys que té.

Em penso que els 3 concerts d’aquest cap de setmana el públic no l’hi ha donat el suport que es mereix, per la seva trajectòria i per tot el que ha significat per l’orquestra. Ahir diumenge l’Auditori mostrava una entrada minsa i sembla ser que divendres i dissabte tampoc es vas omplir. Em va saber greu, en primer lloc pel mestre i és clar, per l’orquestra. El programa era bonic, potser no de gran atractiu mediàtic, però si musical.

El concert es va estructurar en quatre obres, dos de Maurice Ravel per encapçalar i tancar la vetllada: Le Tombeau de Couperin i l’imponent Daphnis et Chloé (la suite núm 2) per concloure, mentre que pel final de la primera part es va programar l’obra que m’interessava més de tot el concert, la primera audició amb l’OBC de “Iberian preludes” és adir el concert per a dos pianos i orquestra de Lluís Benejam i Agell, un compositor que cal redescobrir de  manera urgent i per iniciar la segona, l’estrena absoluta dels Tres homenatges: “A Toldrà, a Mompou i a Montsalvatge” del mateix mestre Ros-Marbà.

El concert no es va iniciar de forma brillant perquè jo crec que Ros-Marbà no va saber agafar i controlar Le Tombeau de Couperin com calia. Li va quedar un Ravel tou, sense caràcter, asèptic i mancat de fermesa sonora. L’orquestra es va mostrar imprecisa en algunes entrades dels solistes i la corda no acabava de lligar la sonoritat.

Amb l’arribada de l’obra de Benejam tot va donar sortosament un gir.

Com és possible que a Catalunya no es conegui l’obra d’aquest compositor barceloní nascut l’any 1914 que després de marxar l’any 1959 als Estats Units, on va fer tota la seva important carrera després d’haver fundat a l’Equador l’orquestra nacional del país. Va morir el 28 de març de 1968 a Birmingham, Alabama., deixant una obra important que em consta que s’està recopilant i es vol gravar per iniciativa particular de músics de casa nostra que davant de la discreció dels principals equipaments musicals de Catalunya, opten per fer la feina que s’hauria de fer esperonats per la conselleria de cultura, des dels equipament i institucions musicals del país. Si no son elles qui fan la recerca i difusió dels musics catalans, qui ho farà? I d’això no en té pas la culpa el 155, eh?.

La música de Benejam és oberta, vitalista i brillant, fruit d’influències clarament dels impressionistes francesos i per això s’esqueia tan bé en mig de les obres que l’acompanyaven, però també i com és obvi, de la música simfònica americana i del jazz.

El concert per a dos pianos és una obra massa curta, en prou feines un quart d’hora d’un extraordinari interès, per el tractament melòdic, tímbric i rítmic d’una riquíssima orquestració, fno original ja que l’obra inicialment va ser escrita per a dois pianos, arcida de brillants efectes i constants jocs entre el diàleg dels pianos entre ells i l’orquestra que es desplega amb llibertat i espontaneïtat, sense aferrar-se als dogmes europeus molt més rígids en la creativitat, que la desacomplexada Amèrica, sempre molt més propicia a acceptar la llibertat creativa i el mestissatge de tendències i cultures diverses, que són tan identitaris de l’ADN nacional en qualsevol àmbit. És una obra admirable, amb arrels hispàniques més que folkloristes  que hauria d’esperonar a artistes i programadors a fer-nos conèixer l’opus d’aquest compositor tan injustament oblidat.

Per a interpretar aquest petit/gran concert varem comptar amb dos solistes de categoria, Josep Colom i Albert Guinovart. No calen presentacions, ambdós són el bo i millor d’una terra que es caracteritza per nodrir al món de grans pianistes.

Les particularitats acústiques de l’Auditori segurament varen influir per no rebre el so dels pianos amb la nitidesa necessària, ja que en algun moment orquestral brillant els pianos van quedar una mica esmorteïts i va ser una llàstima perquè el joc meravellós del diàleg entre l’un i l’altre era esplèndid i ambdós pianistes van estar a l’alçada del seu prestigi i de l’obra., amb brillantor i precisió, sobretot en un andante magnètic.

Ros-Marbà va fer brillar l’opulent orquestració, tenint cura com és característic en la seves pulcres direccions, que els equilibris i les intensitats no es desbordessin en una obra propensa, malgrat això no va poder evitar aquesta pèrdua del so que caracteritza la sala simfònica barcelonina, que potser ja va sent hora que es trobi una solució que no sembla gaire difícil.

L’impacte en el públic d’aquesta incomprensible primera audició amb l’OBC després de tants anys de l’estrena, va ser gran i després de la tèbia  acollida de Le Tombeau de Couperin va reaccionar amb calidesa tant per premiar als intèrprets com al director.

Colom i Guinovart van oferir com a propina per agrair els aplaudiments del públic la Malagueña de la Rapsòdia Española de Maurice Ravel, però a quatre mans, quelcom que ofereix una dificultat afegida de coordinació que en cap cas va ser un obstacle per escoltar una deliciosa versió.

La segona part es va obrir amb l’estrena absoluta de l’homenatge que Ros-Marbà ha volgut fer a tres dels compositors catalans que més ha estimat al llarg d’aquests 80 fructífers anys de dedicació a la música: Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge i Frederic Mompou.

L’obra estructurada en tres moviments, A Toldrà, Gloses; A Mompou, De la quietud al silenci… i A Montsalvatge, Rondó calidoscòpic, és com una gegantina deconstrucció de diferents i reconeguts temes dels tres il·lustres compositors, envoltada d’una brillantíssima i rica orquestració que juga amb el tarannà sonor de cadascuna de les tres personalitats, tan diferents de matisos, colors i atmosferes com són: Empúries de Toldrà, el tema de la Simfonia Blava de Mompou que identifica encara a hores d’ara la Cadena SER, o les cançons negres de Montsalvatge i que amagant-se i sorgint amb sorprenent destresa entre la gosadia orquestral de Ros-Marbà, sap recrear l’univers dels estimats compositors i amics. Un homenatge sincer i bell, d’un mestre savi.

Per acabar el concert varem tornar a Ravel, ara amb l’imponent 2ª suite de Daphnis et Chloé, que ben mirat s’hagués pogut oferir sencera, ja que tot plegat no va suposar més d’una hora de música.

L’exuberant, magnètica i orgiàstica partitura raveliana va ser servida, aquest cop si, amb personalitat i vigor, amb lirisme i sensualitat, que el mestre no va desaprofitar oferint una versió lluminosa i apassionada, admirable en un home que malgrat que no ho sembli, celebra el seu 80è aniversari. El públic li va tributar un càlid aplaudiment i l’auditori li va regalar unes paraules d’agraïment i un ram de flors que ell va desfer per entregar-ne una a cada component femenina de l’orquestra.

Entranyable i jo diria que massa auster homenatge per un músic honest i senzill que transmet bonhomia.

Per molts anys mestre!

 

4 comments

  1. colbran

    El homenaje ya lo ha expuesto Joaquim, yo me ceñiré a lo escuchado. Soy un un entusiasta de Ravel y sus sorprendentes orquestaciones, inspiración fabulosa aparte, del que tengo toda su obra, gracias a Ernest Anserment al frente de la Suisse Romande, Lo que más me gustó fue la Suite de “Daphnis et Chloé” que es como un “coitus interruptus” de la maravillosa sinfonía coreográfica (con coro sin texto fuera del escenario), es decir que sabe a muy poco, pero fue lo mejor dirigido por el maestro homenajeado, por el que nunca he sentido ninguna predilección y a quien le debo “Le nozze di Figaro” más aburrida de cuantas he visto y escuchado en toda mi vida. Pero en el global del concierto hubo momentos destacables. Del “Concierto de Benejam” quiero señalar el segundo movimiento (“Andante”) a ritmo de blues, muy inspirado y correctamente servido por director y orquesta. Lógicamente su estreno, en homenaje a Toldrá, Mompou y Montsalvatge fue otro momento destacable aunque no extraordinario, algo ruidoso, en el que me agradó el fragmento dedicado a Mompou y la variedad rítmica y tímbrica que tanto recordaba al inolvidable Montsalvatge. Lo peor “Le tombeau du Couperin”, mejor olvidarlo..

    Deliciosa la interpretació a cuatro manos del fragmento de la “Rapsodie espagnole”, por dos ilustres pianistas catalanes: Colom y Guinovart.

    Considero que un homenaje a un director que cumple 80 años, con 50 de carrera y buen estado físico hubiera merecido un programa más extenso y arriesgado (y más asistencia de público). En este aspecto el estreno del “Concierto de Benejam” considero que fue todo un acierto. Necesitamos conocer más obra de este compositor nuestro del que creo que yo no había escuchado nada hasta el presente. A tiempo estamos de solucionar este “gap”.

    M'agrada

  2. OLYMPIA

    Sempre he sentit a parlar d’ell però no l’he vist dirigir mai. Tenint en compte, com sempre, el comentari de Mr. Colbran, revisaré la música de Ravel que també m’agrada molt. De Benejam no n’he escoltat res. Investigaré. Infernem és un pou de tresors pels qui, com jo, desconeixem tantes coses meravelloses.

    M'agrada

  3. Retroenllaç: Noticias de noviembre de 2017 | Beckmesser

  4. jaumeM

    També per a mi va ser el primer director que vaig veure i sentir (parlar, que no dirigir, era a una xerrada d’estudiants) ara fa ja mes de 50 anys. Tots érem molt joves. No soc prou expert per opinar sobre la seva categoria però a mi sempre m’ha agradat.
    Ara, per youtube, estic escoltant peces de Benejam. Si, es molt interessant i desconegut.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: