IN FERNEM LAND

TNC: AGOST de Tracy Letts


AGOST AL TNC, Direcció Sergi Belbel. Foto David Ruano TNC

Ahir, per fi, vaig retornar al teatre després de no sé quants mesos sense anar. No entrarem ara a analitzar els motius, però el acs és que de les obres possibles, quasi totes atractives, de la cartellera barcelonina, l’escollida va ser aquest Agost de Tracy Letts, premi Pulitzer del 2008 i de la que tothom en parla meravelles i que quasi té exhaurides les localitats i que ja han hagut de prorrogar una setmana mes, davant la demanda d’entrades.

Si parlem primer de l’obra de teatre, del text mereixedor del prestigiós premi Pulitzer en l’edició del 2008, el desencís ha sigut enorme.

Jo no em compraré mai el tex d’Agost, no la llegiré mai, no m’interessa aquesta literatura, ni aquests diàlegs, ni aquestes situacions, ho he vist i ja està.

Per fer-ho curt us diré que aquest text m’ha semblat talment un culebrot televisiu, on les situacions es porten al límit, on els personatges esdevenen estereotips i on s’utilitza un llenguatge ben planer i groller, per “captivar” la gran audiència, més acostumada als diàlegs i situacions televisives, que no pas als grans texts literaris del teatre universal.

M’ha costat trobar algun fragment amb cert interès literari i això que l’obra s’inicia, en aquest aspecte, amb un excel·lent monòleg del pare que semblava presagiar quelcom molt important, però o la meva percepció és errònia o el que s’ha dit després i sobretot, com ho escriu Tracy Letts és d’una vulgar quotidianitat alarmant.

Per què doncs aquest Agost ens manté enganxats a les incòmodes butaques bofillesques del TNC durant més de tres hores i mitja?

Primer perquè el senyor Letts és molt hàbil i sap com dominar l’espectador, amb cops de teatre, dosificant molt bé les emocions i alternant, amb una manipulació descarada, les escenes més recargolades, amb una comicitat, a vegades molt fàcil i previsible.

Un cop enduts per les recargolades vivències que amaga la casa dels Weston, sembla com si el públic mateix fos el que demanés més carnassa, en aquest espiral de despropòsits i desgràcies que envolta la vida d’aquesta família i personatges propparents.

Els melodrames o “dramons” més estantissos estaven plegats de situacions extremes, que vistos amb ulls d’ara ens ferien riure o això criem ja que Agost és el mateix, a part de fer-nos riure quan el Sr. Letts i el Sr. belbel volen, fa riure un cop ho has paït tornant cap a casa. Això si, ara actualitzat i insisteixo que amb un bagatge literari força pobre, tot i que efectiu, que enganxa fàcilment a un públic àvid d’emocions i esbudellades sentimentals i emocionals, acompanyades en els moments més àlgids, d’una bona allau de paraules malsonants, imprescindibles en la modernor televisiva i també teatral, cinematogràfica i literària. Òbviament jo estic equivocat, és clar.

Tot això en mans d’un director poc expert podria esdevenir directament insoportable, però aquest no és el cas i Sergi Belbel, que es mostre entusiasmat amb aquest text (segons vaig escoltar en una entrevista radiofònica) vesteix l’espectacle de manera luxosa (a lo Nacional), amb una escenografia esplèndida de Max Glaenzel i una il·luminació sensible de Kiko Planas, desplega la seva provada experiència en la direcció d’actors, traient d’aquestes situacions al límit, quasi risibles de tant forçades, veritable or i diamants. No supera la seva màxima direcció, segons el meu entendre (Dissabte, Diumenge i Dilluns), però quasi, amb detalls i picades d’ullet al espectador, que s’agreixen, tot i saber que això és trampa, però al teatre tot ho és.

L’excel·lent equip d’actors, encapçalant per la immensa Anna Lizarán fan un veritable esforç per fer creïbles situacions forçades, tot i abusant d’efectes excessivament teatrals, sobretot amb alguna que altre emissió massa crispada i excessivament teatralitzada dels diàlegs.

Tret de Lizarán, que es menga quan vol a qui vol (entre les moltes escenes memorables, la del sopar és per guardar a la memòria) a tot aquell que gosi fer-li ombre, la resta amb Emma Vilarasau com a principal opositora a la gran actriu, tenen moments molt i molt bons.

Vilarasau comença excessivament crispada, però sembla que després vagi agafant el punt, acabant l’obra amb una autoritat fora de tot dubte. També m’ha agradat Rosa Renom i no tant Montse German, és clar el personatge de Karen, m’ha semblat molt fluix i per tant poc agrait i difícilment assumible de tant estereotip com porta a les seves espatlles.

Maife Gil té unes intervencions molt agraïdes, amb aquelles petites frases, més aviat sentències que dites amb gràcia, en altres temps treien una ovació del públic. La veritat és que està magnífica durant tota la representació, també en el sobtat canvi de registre en la seva darrera intervenció (l’enèsim  cop d’efecte) .

Almudena Lomba, en el rol de l’assistent domèstica, sembla que hagi de tenir el seu gran moment i sí, el té, però no tant de text com d’intervenció escènica. No és pot lluir gaire, tot i que la seva presència es fa notar.

Per tancar el cercle femení, Clara De Ramon vesteix força bé l’adolescent impertinent, però la seva dicció és dificultosa i l’acústica, fins i tot lleugerament amplificada (què trist!!!) de les veus al TNC, continua sent problemàtica.

Els rols masculins són menys rellevants, però igualment importants en algunes escenes.

Tots ells es situen a un bon nivell, però no arriben a les excel·lències de les actrius. Aprofita el seu gran moment al sopar, en Jordi Banacolocha que aquest si que s’ha endut una ovació a escena oberta i també és qui s’ha endut l’ovació més gran del apartat masculí en les salutacions finals. Bé, sense apassionar-me Abel Foch i correctes sense més Albert Triola en un rol difícil, Oscar Molina, en un rol definitivament impossible, o al menys aquesta caracterització que li ha donat ell sota el beneplàcit de Belbel, m’ha semblat desencertada (a moments em semblava en Tomás Molina de Polònia) i Manuel Veiga en el rol més anecdòtic.

Pel final em deixo a Carles Velat, que m’ha costat molt entendre’l. Jo segurament no estava situat en el lloc idoni, ja que la butaca estava al lateral on ell actua i per tant la projecció segurament afavoria a la banda contraria i la particular dicció alcoholitzada del personatge tampoc ho afavoria. És una llàstima, ja que ell té el monòleg més interessant, que m’ha agafa en fred i que amb els esforços que he hagut de fer per entendre el que deia, segurament m’he perdut part de la seva actuació.

Aquest Agost és un espectacle important, que ens gaudeix mentre es veu i que cal veure, és clar que si, però insisteixo que l’obra, per a mi, és un autèntic “culebrot” de migdia.

Per escoltar com els matrimonis es maten a cops de frases enginyoses ja teníem Qui te por a Virginia Wolf, i per veure i escoltar enfrontaments matern filials, portats  al llindar del paroxisme, amb mares possessives, filles reprimides i acomplexades, tenim milers d’obres, començant per La Casa de Bernarda Alba (en alguns moments he vist filles comunes). Potser és que ja està tot escrit, però m’estranya que aquest “Déjà vu”, hagi causat tant rebombori.

Fins el 30 de gener al TNC.

53 comments

  1. El pitjor pianista del món

    Wolf era anglesa i García Lorca espanyol.
    Ho tenien que fer ells; per això ens sembla déjà vu.
    Anna Lizaran és un troç d’actriu.
    Canviant algunes coses de la teva crònica, subscribeixo tot el que has dit: no n’hi havia per tant.
    PS: a l’època d’avui en dia, la majoria som fills de la tele i els nostres fills ho són de l’internet, el “procés actoral” al teatre sembla com si… mmm… patina una mica. Una certa “impostura” que a Londres, per part meva, no ho sé notar tant. Trobo els actors més “naturals”.

    M'agrada

  2. Para mi es una obra maestra.

    Será que me deben gustar los culebrones….
    Recuerdo con cariño Cristal y La Dama de Rosa…será por esto….
    O será que La Riera me ameniza mis cafés con un trocito de chocolate buenisimo que me tomo cuando acabo de fregar los platos, después de una dura jornada de trabajo…..Será por esto……
    Claro que Muerte de un Viajante no es culebrón…..
    O será que no entiendo que significa la palabra culebrón?……
    Nuestra vida diaria no es un culebrón???
    No conocemos a nadie que su vida es un culebrón???
    Todos no estamos inmersos en un gran y esperpentico culebrón??
    Bueno me voy con mi culebrón a otra parte….
    Besos de culebrón a todos/as

    M'agrada

  3. Con lo que te alineas con los que creen que se ha hecho un vodevil de esa obra, y seguramente algo o mucha razón teneis, pero creo que te ha sucedido eso tan habitual de que ante tantas alabanzas ha aparecido el desencanto y luego las cosas se ven peor de lo que son. Creo que tu critica es excesiva. No ví más culebrón que en Albee o Tennesee Williams, es decir poco o nada, ni me pareció que se usase lenguaje grosero ni recursos fáciles para engatusar al personal. Teatro, sí, claro. Demasiada risa, puede, pero que no desdibuja los personajes ni los problemas. ¿Nada nuevo? Seguramente, desde Adan y Eva todo se repite, pero Agost subraya lo suyo, para mi, la soledad del naufrago con el agua al cuello, por más que viajase en un bote con toda la familia. Y lo hace bien.

    Lo curioso del caso es que creo tener cierta fobia a todo lo que suene de lejos a culebrón. Y veo dificil hablar de culebrón cuando la anécdota es mínima, pero en fín. También es verdad que voy muy poco al teatro como para que mi opinión pese mucho. No pongo el texto en un pedestal (sí a la producción, a Maife Gil, a Banacolocha y a Lizarán), pero lo único que puedo afirmar rotundamente es que se me hizo corta.

    M'agrada

  4. imma

    També penso Joaquim, que la teva crònica es el resultat d’unes expectatives no complertes però no puc estar d’acord amb el que dius que la obra es un culebró, per a mi culebrons son els “novelons” sud-americans que veu la meva mare o series d’aquí allargades fins a la sacietat. Es una obra plena d’estereotips i que tracta temes “de sempre”, això si però per a mi Agost es una obra que em va agradar molt, amb moments extraordinaris, i no parlo solament de les intervencions parlades sinó de situacions que es van succeint als diferents escenaris de la casa simultàniament. Que estem manipulats per l’autor ?? pot ser si, però quan no estem manipulats d’una forma o altra ??

    M'agrada

  5. Kucharón

    La semana pasada ví la obra y estoy de acuerdo en practicamente todo lo que dices, Joaquim. El argumento no se coge ni con pinzas, no te crees nada de lo que ves y lo único que te mantiene atento durante tanto tiempo (¿hace falta tantas horas de teatro para decir tan poco?) es la magnífica interpretación de, sobre todo, las actrices. Pero no sé por qué razón de vez en cuando aparece alguna obra que parece que estás como obligado a verla, con gran éxito de crítica y público, y sólo por esto a mí ya me da repelús. Me pasó algo parecido con La gata del Lliure, una gran decepción con un error de casting en algún caso y de concepción global de la misma y cuya única virtud es que a los 85 minutos ya estás en la calle, no quiero ni imaginarme el horror que hubiese sido verla con el texto íntegro. Tanto una como la otra son perfectamente olvidables. Os podeis ahorrar las entradas. Tengo ganas, eso sí, de ver esas Tres Germanes anunciadas en Montjuïc, y es que la final siempre tenemos que volver a los clásicos…
    Saludos.

    M'agrada

  6. Roberto

    Hace unos seis meses ví “Agosto” en Buenos Aires con Norma Aleandro en el papel principal y salí decepcionado porque no habían sabido encontrar el justo término entre drama y comedia y no acababa de entener si lo que había visto era un vodevil, un culebrón o un drama. Habían aligerado el texto, el prólogo lo habían reducido a una corta escena dentro de la casa con el padre leyendo el poema de T.S. Elliot y por supuesto la respresentación no duraba las 4 horas y cuarto que dura aquí. Ya desde el momento del porche con Carles Velat vislumbré que lo que estaba viendo no tenía nada, o poco, que ver con lo que había visto. “Agost”, tal como la he podido disfrutar en el TNC, me parece una gran metáfora de la decadencia de la sociedad matriarcal y en esta representación sí han sabido encontrar el justo término entre drama y comedia sin caer, creo yo, en el estereotipo. Es verdad que yo tampoco compraría el texto de Tracy Letts y que todas las comparaciones son odiosas, pero pienso que es lo bastante inteligente como para que al espectador se le pasen volando las horas que dura el espectáculo. De las interpretaciones, lógicamente sobresalen Anna Lizarán y Emma Vilarasau, y el resto del reparto cumple dignamente. El final, con la casa que vuelve a quedar cerrada y aislada con sólo dos personajes dentro, me pareció espléndido. Tuvimos la suerte de verla en la fila 12 y al centro, y realmente no sé como el teatro vende entradas laterales desde las que se deben perder situaciones (como la del prólogo), que son importantes para la buena comprensión de lo que viene después.

    M'agrada

  7. Es curiós que el mateix dia tu, Joaquim i jo fem un post sobre AGOST. Menys mal que jo el vaig publicar unes quanta hores abans, perquè sinó hauria semblant una replica al teu.

    Pensem radicalment diferent. No veig el culebró per enlloc i l’obra de Tracy Letts em sembla absolutament perfecte, mil·limetrada en tot, gens excessiva, ni en diàlegs ni en situacions.

    Per el meu gust (i jo si que acudeixo al Teatre molt sovint, com saps) es de lo millor que hem pogut gaudir aquest últims anys.

    No em vull allargar per tornar a repetir el que he posat a “Voltar i Voltar”, que pots llegir si et dones una volta per casa meva, tal i com ho fas força sovint.

    Jo crec que a tu t’ha passat quelcom semblant a lo que a mi em va passar ahir…. i es que esperes molt mes d’un obra teatral que tothom diu que es l’hostia… i la veus i et decep absolutament… i no entens res.

    Ahir vaig anar al Lliure a veure el “premio Nacional de Teatro 2010” a la companya La Zaranda, per veure FUTUROS DIFUNTOS i menys mal que va durar 80 minuts, perquè a la mig hora ja tenia ganes de sortir. Per mi insuportable. Segurament ahir no tenia “el dia” jo, perquè les critiques l’han deixat molt i molt be.

    M’alegro que tornis al TEATRE, Joaquim. Encara que aquest cop no ha sigut del teu gust l’obra, veig que les interpretacions t’han agradat, sobretot la de l’Ana Lizarán …. i es que aquesta dona es una fora de serie.

    Continua insistint en aquestes sortides “teatreres” perquè actualment a Catalunya s’estan representa’n coses dignes de veure… el TEATRE per sort, segons el meu punt de vista, actualment a casa nostre, esta molt VIU . Et dic això tot sàpiguen que a tu ja t’agradaria anar mes sovint i la crisi poder no t’ho permet. Creu-me que molts cops veig Teatre a Barcelona per 6 o 9 euros i a vegades inclús gratis. Una abraçada Quim

    M'agrada

  8. Concep

    Em sembla que t’entenc una mica Joaquim, em va passar el mateix. El gran atractiu, a part d’un espai escenic molt pel Nacional i que no es pot portar de gira i per tant rendibilitzar, és la direcció i les interpretacions, i en això si que vaig quedar-me absolutament enganxada, però cap ni un dels personatges que surten en aquesta obra me’l enduria a casa. Són una colla de tarats.
    Ja que s’ha anomenat La mort d’un viatjant i La gata, crec que la gran diferència d’aquelles amb aquest Agost, és la qualitat literaria del text i la qulaitat humana dels personatges, en aquesta, tots són deixalles i per sort al món, no tot és així.
    La Lizaran està per sucar-hi pa

    M'agrada

  9. colbran

    Decepción absoluta respecto a la trama y el texto y entusiasmo respecto a la interpretación, dirección de actores y escenificación. Así resumiría yo una crítica sobre esta obra, pero a mí me gusta alargarme más.

    A los que hemos visto: “El zoo de cristal”, “Un tranvía llamado deso”, “La gata sobre el tejado de cinc caliente”, “Panorama desde el puente”,”Muerte de un viajante”, “Requiem por una mujer”, “Sábado, domingo y lunes”, “Quién teme a Virginia Woolf”, etc… “Agost” no es ni más ni menos que una mezcla de extractos de cada una de ellas, efectuando el “mix” a lo culebrón televisvo, con un sinfín de tacos para estar al día con lo que se puede escuchar en los “reality shows” televisivos.

    Yo comprendo que al público que desconoce esas obras que he mencionado, le sorprenda la cantidad de temas mezclados que ya habían sido tratados con anterioridad por separado y aquí aparecen todos reunidos y a ver qué personaje la dice o la hace más gorda.

    El texto me ha parecido muy barato y algunas situaciones metidas con calzador. Lo mejor de toda la obra, en cuanto a texto, es el prólogo en boca del personaje clave y por otra parte el más corto, en presencia de la futura criada india, siempre contemplativa, como si fuera el público que ve la obra, y con una única escena de participación y algunas frases sueltas a lo largo de los tres actos.

    Con qué facilidad se otorgan ahora los premios Pulitzer! Y los demás premios también…

    Pero otra cosa es el provecho que los intérpretes, especialmente las actrices, extraen de sus roles. Anna Lizarán está extraordinaria, como siempre, aunque ésta no es su mejor interpretación. Emma Vilarasau está muy gritona en el primer acto y muy convincente en los dos actos restantes y Maife Gil compone un personaje muy simpático en la primera parte y muy patético después. El resto de los interpretes va de fomidables (Benacolocha) a discretos, pero en conjunto la interpretacion supera al texto.

    La dirección de actores a cargo de Sergi Belbel me ha gustado muchísimo y la escenografía me ha parecido excelente.

    Hay que agradecer al Teatre Nacional de Catalunya que haya programado esta pieza teatral, tan sólo tres años después de su estreno en EEUU, y el posible público no se la debe perder, pero que no confíe en ver la mejor comedia dramática de todos los tiempos porque únicamente es una más y muy larga, aunque la hayan reducido de su duración normal, y además es en tres actos, cosa poco habitual en las obras actuales.

    Por cierto ya hay proyecto cinematográfico en período de preproducción, o ya en rodaje, con Meryl Streep y Julia Roberts en los roles principales. A pesar de contar con estas buenas actrices, no creo yo que vaya a ser un acierto cinematográfico. Lo hubiera sido en los años 50s y 60s del siglo pasado, aunque hubiera tenido que competir con los títulos que he citado y a Tracy Letts se le hubiera visto el plumero de dónde se había
    “inspirado”. Eso evidentemente es pura especulación porque Tracy Letts sólo cuenta 45 años.

    Por cierto, es muy curioso que habiendo tocado tántos temas y revolviéndolos todos juntos, no se haya incluído en este gazpacho cómico-dramático el tema de la homosexualiad sea femenina o masculina porque creo que es el único que falta en “Agost”.

    M'agrada

    • “A los que hemos visto: “El zoo de cristal”, “Un tranvía llamado deso”, “La gata sobre el tejado de cinc caliente”, “Panorama desde el puente”,”Muerte de un viajante”, “Requiem por una mujer”, “Sábado, domingo y lunes”, “Quién teme a Virginia Woolf”, etc… “Agost” no es ni más ni menos que una mezcla de extractos de cada una de ellas, efectuando el “mix” a lo culebrón televisvo, con un sinfín de tacos para estar al día con lo que se puede escuchar en los “reality shows” televisivos.
      Yo comprendo que al público que desconoce esas obras que he mencionado, le sorprenda la cantidad de temas mezclados que ya habían sido tratados con anterioridad por separado y aquí aparecen todos reunidos y a ver qué personaje la dice o la hace más gorda”.

      Collbran, t’aseguro que jo he vist totes les obres que fas referencia en la teva nota, i no un cop sinó varies vegades.

      Es per això, que estic en total desacord amb el que opineu tu i en Joaquim, sincerament, respecte al texte de l’obra AGOST, que a mi em sembla meravellós. Evidentment tots aquests temes en la historia de la literatura s’han utilitzat fins a l’infinitat… i no per això un escriptor actual te que evitar utilitzar-los.

      A mi no em sobren els crits ni els insults, ni les paraules “malsonants” perquè volguem o no, la vida real es aixi i mes del que ens asembla a qualsevol família normal, ens agradi o no.

      En el que SI estic d’acord amb vosaltres es en la posada en escena i en les interpretacions. Segurament intentaré treure entrades per les noves funcions per gaudir un altre cop d’AGOST abans de que desapareix-hi del TNC.

      M'agrada

    • Roberto

      Me parece Colbran que te has pasado un poco. No creo que el público que está llenando el TNC no haya visto o al menos conozca de oídas las obras que mencionas, ya que sinceramente no creo que estén agotando las entradas con público joven, como sería el caso. Si merecía o no el Pulitzer eso ya es otra cosa, porque sin lugar a dudas estamos ante una obra comercial a más no poder, y si vamos por ese lado tendríamos que discutir si todos los Oscar o Pulitzer han sido justificados desde tiempos inmemorables. Otra cosa, ¿como puedes saber que no será un acierto cinematográfico, si de momento sólo está en fase de producción?

      M'agrada

      • colbran

        Roberto, he dicho “no creo que vaya a ser…”. De eso a decir que no será un acierto hay algún matíz de diferencia. Me refiero a la versión cinematográica,por supuesto.

        Por otra parte el público que llenaba el teatro era de toda las edades, pero quizás haya quien no asocie lo que ocurre en el escenario con las obras que yo cito, mientras que yo cuando la iba viendo me iba acordando de cada uno de los títulos que la escena esta o aquella me recordaba a esa o aquella obra.

        Sobre los Oscars y otros premios siempre ha habido injusticias, pero tú mismo me has criticado algunos entregados en las últimas ediiciones.

        Yo no me he pasado nada, es mi opinión y punto. Algunos comentaristas la comparten conmigo y otros no, lo cual es sanísimo. Sin ir más lejos una pareja de mediana edad que estaba delante de nosotros y que nos abordaron al escuchar que hablábamos de ópera (qué raro no?) opoinaban exactamente lo mismo que nosotros.

        M'agrada

  10. bocachete

    HOla,

    Jo la vaig veure la setmana passada. Penso que l’espectacle és realment bo, amb unes actuacions esplèndides i una gran posada en escena, molt ben dirigida, en general. Ara bé, l’obra és un pitafi: no és que sigui un culebrot (que ho és), sinó que vol ser-ho i no té intenció de fer res més. És una obra que calca les d’Albee o Williams sense aportar-hi res més que un registre més groller, més “televisiu”, com si el teatre als EUA no hagués canviat des de fa seixanta anys. En aquest sentit, penso el mateix: mai me’nllegiria el text, que no val la pena, i que a mida que avança es va recargolant excessivament. És una obra que val el que valen els actors que la fan: amb un repartiment on falli algú (com la mare o les filles amb més pes), l’espectacle s’ensorraria. Ara bé, amb un repartiment i una direcció com aquests, és un espectacle que pot enganxar: efectista, impactant… La Lizaran fa un paperàs i, tenint en compte que es presta a excedir-se, trobo que no ho fa; la Vilarasau ho brodava; els altres, Déu n’hi do… Jo estava ben situat, la veritat: el Velat ho va fer molt, molt bé… És veritat que pel seu monòleg inicial sembla que l’obra hagi d’anar per altres viaranys més “elevats”, però en marxar ell, queda “la tele”. Realment, el paper del cosí és el més forçat i ell ho fa massa… “inquiet”, en permanent estat d’intranquil·litat.
    El cas és que, a partir d’un text mediocre (no sé jo si cap altre mereix el Pullitzer, que se suposa que va al text, no a l’espectacle fet sobre ell), hi ha un espectacle molt bo, i interpreto que les crítiques positives valoren això, l’excel·lència d’un muntatge i d’unes grandíssimes actuacions que fan creïble un text tirant a dolent.
    Per exemple, i sense ànim d’entrar en polèmica, la recent Gata a la teulada de zinc calenta del Llirure, amb un text infinitament millor i adequat al moment que s’escriu, i una escenografia potser més refinada que la del Belbel, no aconsegueix, ni de lluny, la veritat teatral d’aquest Agost. No és una interpretació dolenta, ho fan bé, però hi ha una distància, una fredor… que en Agost no es donen (el fred i l’agost no lliguen…) i que fan que en un cas funcioni i en una altre no. Senzillament, és això., i en aquest cas, penso que val la pena anar a veure Agost, sense esperar res de l’obra, però sí de l’espectacle com a tot.

    M'agrada

  11. tristany

    Prenc nota de tot el que dius/dieu. Jo no la veuré fins l’any vinent (!). Sí que vull dir que em sembla una enganyifa això de la cada cop més freqüent amplificació (lleu o no tant) als nostres teatres. M’allunya completament de l’espectacle, elimina bona part de la intenció en la dicció dels actors i tot sona igual, tant si estan de cara al públic, d’esquena, per terra o fent tombarelles. Ja sé que l’acústica del TNC és pèssima, que ja té delicte, però ho trobo intolerable. Prego als déus que no acabem igual al Liceu…

    M'agrada

  12. Esto se parece a…
    Esto me suena a…..
    Esto está hecho como……
    Esto lo he visto ya…..
    Todo se repite, todo esta inventado ya,
    Todo con los años o muchos años vividos, ya lo hemos visto y sentido ya……
    Pero cuando una obra de teatro está genial, guste o no guste el tema, está genial.
    Lo del tema gay, me suena a cuota Queer, y lo digo yo que de Queer soy un rato.

    Sabeis que os quiero, besos

    M'agrada

  13. Si és per veure un culebrot amb paraules vulgars, jo em quedo amb els cuiners de can Riera, que s’està ben còmode a caseta. Em sap greu pel cast, que sembla de primera, però per mi el text és capital. A part, la Vilarasau sempre m’ha carregat, si a sobre s’ha afegit botox i crida, ja no et dic..I amb l’escenografia de casa seccionada tan “original”, em temo que trobaré, a més de crits, uns quants cops de porta, no?

    M'agrada

  14. Ja sabia que no habia de llegir el teu posst si tinc en compte que veuré l’obra a primers de l’any vinent però…no me n’he sabut estar. Per sort els comentaris m’han ajudat a equilibrar la teva opinió, Joaquim així com la teva, Colbran. Les obres i autors que citeu pertanyen a un altra temps -ja són clàssics- i cada època requereix d’una actualització. Williams titllava de reprimit a Txekhov -que d’altra banda era el seu màxim referent- i ara seríen Williams i Miller, per exemple, els que ens semblarien reprimits si els treiessim del temps que reflecteixen on l’homosexualitat, la sexualitat mateixa i l’incest es tractaven anant amb molt de compte per causa de censures i públics puritans. Avui dia “La gata…” s’escriuria de forma molt diferent.
    De totes formes, gràcies per totes les opinions. Hi aniré esperant uns mínims dignes i crec que aixì serà, sobretot pels actors tot i que Emma Vilarassau és una actriu mol desigual i amb una dicció, per a mi, molesta.
    Salutacions!

    M'agrada

  15. Martí

    Tothom crida. Potser la sala del TNC ho propicia, però els espectacles de la sala gran, cada cop m’agraden menys i quasi sempre és pel mateix, molta llaçada i poc regal.
    Tot és rebuscat i encaixat amb calçador.
    Efectivament l’escena del policia és penosa, però també ho són les del cosí.
    No imagino que més es podia dir amb 6 hores, si de les 4 jo ja n’hagués retallat 3.
    Aquell teatre d’alta qualitat que es feia a Catalunya, hereu d’Adrià Gual i aquella febre iniciada amb el primer festival democràtic del GREC, que va seguir amb la fundació del Lliure de Gràcia, fins la mort de Fabià, s’ha perdut i ara tenim el que tenim, ja em permetreu generalitzar, conseqüència directa de Poble Nou, Nissaga de Poder i el Cor de la ciutat.
    Moltes de les actrius i molts dels actors, surten d’aquesta factoria televisiva, que amb l’esquer de la popularitat dels seus mediocres actors, omplen els escenaris de gent inexperta, però popular, que fan omplir les platees.
    Abans els grans actors es forjaven en els teatres d’aficionats, per passar a fer el perfeccionament al Institut o a les companyies estables, ara debuten a la TV i ja passen al TNC o al Romea i no saben ni declamar un text, sense cridar. Molt millor fora a la inversa.
    Qui recordi la Lizaran de El matrimoni de Boston, Escenes d’una execució, el recent El Ball o les inoblidables interpretacions amb la primitiva companyia del Lliure, veurà com aquesta Violet és una exagerada caricatura de si mateixa.
    La Vilarasau fa temps que a perdut el nord i la culpa, com no, de la TV i aquell vent del pla d’inefable record.
    Belbel responsable directa d’aquest èxit, també ho és de la impotència per fer que aquest grup de bons actors (la nena està per fer) actuïn amb una naturalitat que en aquest muntatge no existeix.
    Anomenes el Dissabte, Diumenge i Dilluns i allò va ser un gran encert, però és que l’obra ja era un gran encert.
    Al TNC el bon teatre s’acostuma a veure a la sala petita.
    Felicitats per aquest fantàstic bloc

    M'agrada

    • El pitjor pianista del món

      “… Al TNC el bon teatre s’acostuma a veure a la sala petita…” Arquitectonicament son igual de lamentables ambdues; parafrasejant l’Oriol Bohigas amb la Sagrada Familia, hauriem d’enderrocar tot el TNC i fer-ne un de nou.
      Respecte a tot el que has apuntat, com a (humil) afeccionat al teatre vull donar-te la raó en moltes coses, però fer-te veure que, a la cap i a la fí, la gent també ha de fer bullir l’olla, no siguem tant puristes. Si no vaig errat, l’altre dia em va semblar veure a un gran amic del Puigserver fent de tribú romà per a una tele dels veïns.

      M'agrada

    • imma

      es cert que la televisió es una palanca de llançament prou important, però la majoria d’aquests actors han passat per l’institut del teatre, porten anys d’estudis a las seves esquenes i molts bolos a petits teatres abans d’aconseguir fer.se un lloc.
      s’han fet també altres obres amb actors “televisius” que han estat un gran fracàs de públic, sense anar molt lluny en el temps tenim un gran clàssic, l’Hort dels cireres en el Lliure.

      M'agrada

  16. Marti

    Opinar sobre la Vilarasau si que es deu poder, no us sembla?, ara, fer-ho d’aquesta obra, sense haver-la vist, em penso que no.
    La Vilarasau ha perdut el nord i en tot el que l’he vist darrerament, veig la Teresa de vent del pla, on em va acabar els quartos.

    M'agrada

    • Evidentment que es pot opinar sobre la Vilarasau…faltaria mes !!!!.

      Però el que em sembla injust es insinuar que ella es de la factoria televisiva …perquè ha “mamat” el Teatre molt abans de les series a les que fas referencia. El public que no acostuma anar al Teatre evidentment que l’ha descobert poder una mica tard.

      El que a mi em fa una mica de llastima es que tirem pedres a les nostres actrius, sense cap respecte a la seva capacitat i sobretot al seu currículum que no te cap discussió.

      Mira el seu currículum i diga’m en quina de les propostes segons tu ha fracassat.

      http://www.emmavilarasau.net/trajectoria/teatral.php

      Des-de el 1982 esta a sobre dels escenaris…aixó vol dir 28 anys d’experiència. NO es el resultat d’una factoria televisiva.

      M'agrada

      • Marti

        Ep! què jo no he dit pas que la Vilarasau sigui de la factoria televisiva, de on ho has tret?.
        Ella no, ella s’ha anat adotzenant en els darrers anys, però havia fet coses magnífiques des de que vaig veure-la en la Susanna de Les Noces de Figaro al Lliure.
        Jo tampoc dic que hagi fracassat, dic que ha perdut el nord, o potser et va semblar que aquella Blanche del Tramvia del Romea era una actuació bona? És clar que si em contestes que si, no puc pas rebatre la teva opinió ja que a mi em va semblar horrorosa.
        De la factoria televisiva són molts dels jovenets que inunden les sèries i després veiem al teatre, i abans això era a l’inrevés. Primer et feies un nom al teatre, et feies actor i després et cridaven a la TV. Êr això ara no saben dir en un espai gran.
        Fixat quina diferència d’impostació té Maife Gil o la Renom i aquesta nena que s’estrena. Tot i ser jove algú li hauria de dir que ha d’obrir la boca i vocalitzar, que està a la sala gran del Nacional i no al menjador de casa seva.

        M'agrada

  17. imma

    Marti, tothom es lliure d’opinar evidentment, i per tant crec que puc “defensar” a la Vilarasau en aquesta obra tot i que a mi tampoc m’agradava a Vent del Pla fins al punt que vaig deixar de seguirla fa un parell de temporades. El que si crec es que per valorar una obra en el seu conjunt s’ha de veure.

    M'agrada

    • Marti

      Si, si, en això estem d’acord, per parlar d’Agost s’ha d’haver vist.
      Jo no vaig poder apreciar des de la meva butaca, si la Vilarasau portava el maleït botox i si això li treia expressivitat facial, però que crida i fa la ploramiques com la Teresa, si que m’ho va semblar. Després canvia de registre i està molt millor, això per a mi és una relliscada de la Vilarasu i també d’en Belbel.
      Jo li recomanaria a Kalamar que vagi al TNC, tot i que a mi em va semblar, com ja us he dit, un globus enorme, però bastant buit.

      M'agrada

  18. Me sorprende la unanimidad del bando anti en criticar el texto por hueco. Pasan pocas cosas en la obra, y por eso es dificil que sea un culebrón, pero hay un buen retrato de soledades desesperadas que con el paso de generacion han cambiado de letra pero no de música. Y todo observado por la indigena que permanece y no entiende nada.

    Estoy de acuerdo en que es comercial y hecha a medida para gustar, pero ojala todos los productos comerciales tuvieran esa calidad. Y también en que el texto recuerda a cosas conocidas, pero eso tampoco invalida la obra que, en el peor de los casos, sirve para ver excelentes interpretaciones.

    M'agrada

    • Marti

      Tu creus que passen poques coses a l’obra?, ho dius seriosament?.
      No vull fer una llista per no esgarrar el factor sorpresa als lectors del bloc, però cada personatge és una historieta, que per la meva desesperació, m’interessaven ben poc.
      Potser és que ja està tot dit i altres ho han escrit millor que Tracy Letts, us ho heu parat a pensar?

      M'agrada

    • colbran

      José Luis, que no pasa nada? Si pasa casi TODO!!! Pero muy mal pasado porque el texto pretende ser importante i es absolutamente sabido y resabido. Interiormente yo predecía con 10 minutos de antelación lo que se iba a decir y lo que iba a suceder. Sólo me equivoqué en una cosa: pensaba que alguien no había muerto y me sorprendió lo de la hermana soltera porque yo creía que era otra cosa y es que en aquél momento debiera haber tenido presente otra obra de Tennessee Williams que antes ya he citado.

      El numerito de la “vagina” hace reir, obviamente, pero es absolutamente imbécil. Y es que el texto no hay por donde agarrarlo, afortunadamente los intérpretes se rompen los cuernos para hacer creíble un dramón siciliano trasladado al Deep South americano. Gracias a los artistas (a la mayoría de ellos, pues la “nena” debiera haber procedido de un mejor” casting”) se hacen soportables esas interminables horas en el asiento. No sé cómo hubiera podido soportar las 6 horas originales, pero sólo de pensarlo ya me duelen los riñones…

      Coincido con Marti en que la obra con 90 minutos ya era suficiente y para mí larga porque el texto, repito, es muy poco reflexionado y demasiado obvio y directo.

      M'agrada

    • Pues no lo digo en broma, y es una pena no poder entrar en detalles por no fastidiar a los que (aún) tengan la intención de ir a verla. Hay un sólo golpe de efecto “culebronesco”, que para los personajes que hay no me parece nada exagerado y además, no resulta nada trascendente ni imprescindible para la obra. La historia de Velat, la de Lizaran, la de su hermana y cuñado, salvo lo dicho, la de las tres hermanas y parejas, la de la nieta… nada que no sea corriente. La anécdota es mínima, se explica en un minuto y es prescindible, porque sólo sirve de vehículo para expresar las múltiples variedades de soledad que sumadas hacen a veces lo que llaman una familia.

      Estoy pensando que esto es como una ópera, en la que la letra no siempre está a la altura de la emoción de la música. Puede que a algunos nos haya atrapado la música de Agost y a otros no. El texto en sí, la historia no es mucho ni creo que lo pretenda. La sensación que transmite, el argumento coral más alla de las anécdotas, para mi resultó muy satisfactorio. Y si encima nos sirve para polemizar… 😉

      M'agrada

  19. Renoi! quina feinada em doneu.
    Un culebrot, si, continuo pensant que aquestes escenes de la família Weston és un culebrot de qualitat, però un culebrot al cap i a la fi, on les situacions s’allargassen per fer-nos saber les misèries d’uns personatges mancats de qualsevol èpica, quotidians en la seves desgràcies i misèries, amb uns diàlegs també ben normals, no fos cas que un excés de literatura acabés per espentar al gran públic.
    Per a mi el desencís repeteixo que es produeix en l’obra, en aquest Pulitzer que no sé pas amb quin altres texts es disputava l’honor, però que segurament va ser tan injust com qualsevol dels premis Oscar que s’entreguen tots els anys i que tant hem discutit a In Fernem Land.
    Per a mi els culebrots són els que ens passa TV3, els altres son de las otras, i ni els uns ni els altres, acostumen a treure’m la son, però conec perfectament la maquinària, que acostuma a ser sempre la mateixa, amb una lleu trama argumental, s’esdevenen un seguit de fets, ben vistosos que fan bullir l’olla, però no acaben de desenvolupar la història, això si, milimètricament calculats, hi han moments, situacions i diàlegs, que prenen un cert interès, una certa volada, que ens fa mantenir-nos atents a les vicissituds dels personatges.
    La mort d’un viatjant, està tan lluny d’aquest concepte, amic Emilio, que no vull ni a entrar a debatre-hpo, ja em perdonaràs. Qualsevol dels grans monòlegs de Willy Loman, la seva esposa o els fills, valen segons la meva opinió, les 4 o les 6 hores originals d’aquest Agost.
    José Luis, jo no m’adhereixo a cap club, i menys als que considereb¡n, si és que hi ha algú que si ho pensa, que aquesta obra sigui un vodevil. És un culebrot, amb escenes tràgiques i còmiques, com tots els culebrots, escenes familiars, pero no un vodevil, gènere molt característic.
    Insisteixo que Albee o Williams, com Miller, Mamet o Kushner, fan teatre que pots llegir a casa, fruint del text i el subtext, allò que es situa en un segon nivell de lectura i que ahir al TNC no vaig saber copsar, ja que tot és tan evident i planer, que tan sols el poema d’Elliot i el monòleg que l’envolta em va semblar del nivell que jo esperava.
    Imma, els moments no parlats, són obra i gràcia del Sr. Belbel, per tant em limito a parlar del meu desencís per l’obra literària, la resta si que em va agradar, sinó, no tinguis cap dubte que no hagués suportat la durada excessiva d’una trama tan feble.
    Kucharón cuidado con las germanes, pánico me dan y aun tengo en la memoria aquellas del Lliure, con menos de una cuarta parte del escenario del TNC y unas interpretaciones antológicas. Más tarde y en el Poiorama de flotats, otra producción ya no llegó a superar aquello. Desearía que esta nueva se aproximara a aquella magia del talento creativo de aquellos años.
    La gata es un clásico y por lo que dices (no la he visto) no te ha gustado, o sea que volver a los clásicos sólo es garantia de calidad en el texto, no en los resultados.
    Miquel, ja qui diu que després dels clàssics grecs, el teatre no ha fet altre cosa que repetir-se. És clar que si el que feia el remake s’anomenava Shakespeare, la cosa evolucionava. Jo voldria trobar la categoria que tu li atorgues al text de Letts, però sincerament, no vaig trobar-la per enlloc. I t’asseguro que en la meva família, i en el meu entorn, fins i tot en moments de tensió màxima, no utilitzem el llenguatge groller que si ens mostren les pel·lícules, les obres de teatre o els serials televisius i si ho penses bé, estic segur que a tu també et passa el mateix, però ja hem assumit que això és general i ho hem d’acceptar.
    Roberto, com a pel·lícula, francament, no ho l’acabo de veure, potser feran com Angels in America, una mini sèrie per estrenar-se a la TV, això ja em quadraria més..
    Kalamar em penso que si, que és millor que vagis a veure.la i després ens dius el què, ara!, el botox de la VIlarasau, ara que l’he vist de ben a prop, amb aquest vídeo que ens has deixat, m’ha deixat bocabadat.
    Ja em diràs el què Olympia, però no sé perquè et sap greu que digui el que penso i busquis de trobar algú que equilibri la meva opinió. Diumenge, un bon amic del Liceu i molt, però molt teatrero ja em va donar la primera pista que em va deixar amb la mosca darrere l’orella quan em va dir, sabent com aprecia un bon text teatral, Joaquim no t’esperis una gran obra. Sort que la direcció i aquestes dones ho representen, diuen i ho defensen com si fos una obra mestra.
    Hola Martí, si no recordo malament vas participar en un altre apunt molt concorregut de caire polític, i ves per on, avui de caire teatral, també promous un interessant debat. No cal que et digui que pots tornar sempre que vulguis, tot i que si a mi em diuen que sóc massa dur amb l’espectacle, tu encara ets molt més demolidor. Tot i compartir moltes de les coses que dius, de la situació teatral, no crec que aquest sigui el cas d’aquest notable muntatge.
    Aclariment: Imma, L’hort dels cirerers és del Romea i la Gata del Lliure.
    Jo també crec que la Vilarasau ens havia ofert interpretacions més excelses i que darrerament s’ha estancat, però en el cas de la Lizarán, també m’havia agradat més en altres interpretacions més “contingudes” que aquesta Violet Weston, sens dubte un rol que les grans actrius voldran fer, mentre aquesta obra es mantingui. Ja veurem si esdevindrà un clàssic.
    José Luis, a mi també m’agradaria esplaiar-me una mica més, però no hem d’esgarrar res a qui encara no l’hagi vist, però a l’obra passen masses cosetes, per acabar explicant aquest no res, que aviat està explicat.

    M'agrada

  20. Pere

    Fa una estona intentava treure entrades però està pleníssim i només queden algunes butaques de les darreres files. He dubtat fins avui ja que no me’n havien parlat massa bé, però aquest matí uns amics m’han dit que no me la podria perdre. Estava realment empipat al no trobar entrades en condicions, però després de llegir els vostres comentaris em quedo més tranquil. M’estalviaré el viatge i el calerons (d’altra banda gastats en una platea pel Falstaff de dimarts que ve. No quedava res en condicions pel de preus populars).

    Salutacions a tots i allò que es diu: bones festes!

    M'agrada

    • Hola Pere.
      No sé si ja es poden treure entrades per la setmana prorrogada (ara acaben el 30 de gener).
      Jo penso que has d’anar a veure Agost. Si més no, les interpretacions i la direcció de Belbel s’ho valen. Pel que fa a l’obra, hi ha divergències, com pots llegir.
      Bones festes!

      M'agrada

    • Pere
      Sería una llastima que et perdesis AGOST per uns determinats comentaris respecte al TEXTE de l’obra. Opino exactament com en Joaquim en aquest aspecte… si realment t’agrada el teatre, no te la pots perdre. La direcció i les interpretacions son per recordar per molt de temps. Unicament han posat a la venda dos dimarts avans de Nadal que ja estan casi exahurides les entrades també. Les entrades per l’ultima setmana de gener encara no les han posat a la venda…. estigat atent i de debó NO TE LA PERDIS !!!!

      M'agrada

  21. No, Joaquim, no és un culebrot. Aquí no enganxa res. Agost és tan pop com els Ferrero Rocher: a tothom els agrada per la dolçor, forma i l’embolcall, però dins només hi ha nocilla i crispies, i a mi m’agraden els bombons de xocolata ben negra.
    Al meu blog, la meva opinió.

    M'agrada

  22. Joaquim,
    La teva opinió em semblava tan negativa que necessitava equilibrar-la per no perdre les ganes d’anar-hi el dia 6. Ja et vaig posar que no havia d’haver llegit el post. Ara, que ja hi he anat, puc dir que signo el que tu dius i també estic d’acord amb en Colbran però amb tots dos hi tinc alguna petita diferència:
    -El text és tan obvi que en cap moment he pogut recordar els clàssics esmentats per vosaltres: Williams, Miller, Mamet etc.
    -Els actors fan un sobresforç per complaure al públic i també a sí mateixos donant enfàsi a monòlegs i diàlegs de factura barata.
    -La nena no vocalitza bé però ho fa molt bé. El so de la seva parla és ben bé el dels joves d’avui.
    -A tots ens perjudica l’acústica nefasta del TNC.
    No en vull parlar més per no xagar la guitarra als que la vulguin anar a veure -sens dubte és un valuós espectacle quan a treball d’actors i posada en escena-i tampoc segueixo perquè no acabaria mai.
    Salutacions al senyor del blog i als seus comentaristes.

    M'agrada

  23. Ferran Lupescu

    El problema d’Agost és l’ÒPTICA de l’obra, manifestament (o militantment) antihumanista, és a dir, alienada. I és que hi ha moltes maneres de presentar uns mateixos esdeveniments. Les obres clàssiques que citeu (Williams, etc.) denuncien situacions socials, subleven, fan reflexionar, etc.; Agost paladeja la pornografia afectiva en què consisteix, i va adreçada a provocar que la gent digui, en neoespanyol, allò de “Es lo que hay”. Que sigui bastida amb elements propis del fulletonisme vuitcentista de tercera és d’una coherència total. És, a més, una obra gratuïtament cruel (vegeu, per exemple, el que passa amb l’única parella que sembla tenir una certa humanitat). Que obres com aquesta tinguin gran èxit internacional de crítica i públic resulta francament inquietant..
    Uep! La posada en escena, molt bona; les actuacions, magnífiques. Per això s’aguanta fins al final. Per això, i perquè penses: donem a l’autor el benefici del dubte, que igual girarà la truita espectacularment; però no. El melodrama postmodern es disfressa d’alta literatura; val tot.

    M'agrada

    • Hola Ferran, benvingut a In Fernem land.
      Gràcies per deixar-nos la teva opinió. Ja veus que no tots pensem el mateix, però la interessant polèmica sembla que tan sols hagi fet més intens l’èxit. Cal anar al teatre, però jo m’estimo més un altre tipus de teatre, sense tantes pretensiós i amb més contingut. Tu ho has dit molt bé i sí, aquesta realitat no deixa de ser molt inquietant.

      M'agrada

  24. Xavier_LH

    Ahir vaig anar a veure Agost al TNC.
    Dues coses només:

    primer – la intolerable mala educació dels concerts de tos a tutti pleni, sense mesura ni ordre. Ai quanta raò té el mestre Josep Maria Pou al respecte…. (just això és el que manca: respecte!).

    segon – senzillament GENIAL! M’ho vaig passar d’allò més bé davant tant de TEATRE! Gràcies Emma V. i Anna L. per col·laborar a fer-me crèixer en el meu humil rol d’espectador…. GRÀCIES!

    M'agrada

    • Gràcies Xavier per deixar el teu parer.
      Em pensava que ja estaves curat d’espants dels concerts col·laterals del public liceista.
      I una darrera cosa, no penso que l’espectador tingui un humil rol. L’espectador ha de ser el receptor de tot allò que succeeix a dalt del escenari i això és quelcom importantíssim que no pot assumir-se des de la humilitat o la petitesa, pensa que pels actors, nosaltres allà baix, som temibles i per nosaltres ells allà dalt, son, quasi sempre, un prodigiós regal.

      M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: