IN FERNEM LAND

TRUCA UN INSPECTOR


Truca un Inspoector (Direcció Josep M Pou, escenografia Pep Duran) Teatre Goya 2011

Haig d’anar en compte amb l’apunt d’avui, puc rebre per totes bandes.

Truca un inspector, la coneguda, valorada i clàssica obra teatral de J.B.Priestley ha estat l’escollida per l’actor i director del Teatre Goya, Josep Maria Pou, per omplir de gom a gom, durant les properes setmanes i mesos l’aforament del teatre, amb el envejable i desitjat cartell a la taquilla, d’esgotades les localitats.

El teatre de Prietley, no descobreixo res, és un teatre de gran qualitat, molt comercial i un clàssic modern d’aquells que mai trontolla. L’arquitectura dramàtica és perfecte i malgrat que en aquesta obra quasi tot és molt previsible, perquè l’autor ja ho vol així, també amaga els perfectament mesurats cops escènics, per tal de sobtar-nos en un desenllaç tan genial com moralista.

Alguns podran dir que és teatre d’abans i jo diré que depèn de com és faci, si, i si així fos, i què?. Estic segur que hi haurà moltíssima gent que al sortir del teatre diran, ja era hora que veiéssim una obra com cal, on tot s’entén, amb vestits d’època i un decorat corpori d’aquells que en segons quines ciutats i públics, arranca un aplaudiment d’admirada i enlluernada satisfacció. Tot s’ha de despatxar i hi ha d’haver una oferta per a tothom.

Però la meva visió teatral discrepa una mica, tot i que no em molesta veure de tant en tant, muntatges tan convencionals com aquests, malgrat que fins i tot en aquests, jo demano quelcom que m’acabi enganxant.

Ara ja tinc prou bagatge per afirmar que Josep Maria Pou, és un director que aposta pel teatre comercial més convencional, sigui el darrer gran èxit estrenat a Broadway, Londres o Paris, sigui tornant a portar en escena un clàssic, cercant sempre grans èxits de taquilla i assegurant en temps tan perillosos com aquests, que el seu public fidel no l’abandoni. Ell va fer el seu gran aprenentatge a Madrid, on s’en va fer un tip d’interpretar rols de caràcter, aprenent ofici, per finalment retornar a Barcelona i fer-se un lloc important, amb èxits molt més que notables, tant com a director, com actor i per a mi, tant en la seva direcció, com en la seva actuació i posada en escena, denota una escola molt madrilenya, una mica allunyada de la manera de fer el teatre a Catalunya, al menys d’ençà els darrers 50 anys. No diré que sigui millor o pitjor, és diferent i a mi m’agrada més la d’aquí.

Dit això, cada cop comparteixo menys la manera de fer de Pou i si actua i dirigeix a la vegada, encara menys. Deu ser molt difícil fer les dues coses sense caure en perilloses temptacions.

El gran problema d’aquest nou muntatge és precisament la direcció d’actors.

Josep Maria Pou, Carles canut i Victòria Pagés. Fotografia david Ruano

Aquesta obra , és ideal per tenir-la en repertori tots els teatres d’aficionats, de fet la primera vegada que la vaig veure, fa molts, molts i molts anys, va ser a la Societat Coral La Lira del carrer Coroleu de Sant Andreu. Pocs personatges, situacions dramàtiques amb un clima detectivesc que la fan prou distreta com per entretenir a un públic no gaire exigent i on els actors més emèrits d’aquestes lloables companyies, poden demostrar les seves àmplies aptituds pel teatre.

No us diré pas que la interpretació m’hagi semblat de teatre d’aficionats, però els bons actors del teatre d’aficionats actuen així i alguns, millor.

No és una direcció especialment treballada, ni tan sols aconseguida en moments claus. M’ha donat la sensació que era una interpretació molt previsible i adotzenada, sempre correcta, però molt clàssica d’entonació, gestualitat i disposició escènica, com potser la mateixa obra indica. Jo el que hagués volgut és quelcom més arriscat, més treballat, més sorprenent. El que vaig veure ahir al Goya, sense el magnífic decorat de Pep Duran, ho podrien fer i en algun cas millor, en moltes de les boníssimes companyies que inunden Catalunya i que han estat en molt casos, un planter d’actrius i actors esdevinguts professionals.

Ni el to, ni la presencia de Pou, ni la quasi monòtona entonació xiuxiuejada del seu interrogatori, m’han semblat estimulants. Ell hauria d’anar creant un misteri, a mida que l’entrellat és va evidenciant i en canvi a mi no m’ho ha semblat. Potser si la resta de la companyia o algun dels seus correctes actors i actrius, li fessin ombra, com va passar en algun muntatge anterior, potser aleshores Josep Maria Pou creixeria, però ni Carles Canut, que fa de Canut, ni Paula Blanco (com pot Pou fer-li fer aquells saltironets quan el promès li regala l’anell de prometatge, tan impropis de l’època que se suposa que passa l’acció?), ni Ruben Ametllé, ni David Marcé, ofereixen res especialment rellevant, que faci inquietar al propi Pou. M’he deixat a Victòria Pagés expressament, doncs ella té en alguns moments, una lleu espurna que sembla intuir  quelcom que sobrepassa l’acomodada i lineal interpretació de la companyia, però són indicis, que o bé no s’atreveix a passar el llindar establert, o ha estat decididament marcat així per la direcció.

Un disseny de llums elegantíssim i sobri d’Albert Faura, dona l’atmosfera adequada a un espai escènic implacable, elegant i corpori, que és el que el distancia d’aquells salons pintats sobre paper, dels entranyables decorats de les companyies de fa uns quants anys. També el vestuari de Nina Pawlowsky no defrauda gens en aquest embolcall de teatre de qualitat i tan sols feria un retret pel que fa a l’imatge del Inspector Goole, una mica en la línia de tinent Colombo televisiu (he dit imatge, no pas actuació)

A l’excel·lent treball de Pep Duran també li faré un retret. En una casa elegant com la de la família Birling, que hom suposa com la mansió d’un industrial, ex alcalde de la ciutat, la porta d’entrada no pot estar tan enganxada al menjador i al gran saló que s’intueix a segon pla. Petites foteses que grinyolen en un decorat que té les pretensions que té.

Estic segur que moltes senyores de Barcelona, passaran una tarda molt agradable, prèvia xocolatada amb melindros a qualsevol de les granges de reconegut prestigi que encara queden a la ciutat.

Jo li donaré un aprovat, que ja és molt, després del darrer i celebradíssim muntatge que vaig veure de Josep Maria Pou i que en a mi, em va provocar una reacció visceral d’aquelles que us agraden “tant”.

Recordeu aquell Priestley al Teatre Condal, dirigit per Gas?, s’anomenava el Temps i els Conways, doncs aquest inspector, no té res a veure. Ho dic per aquells que posin en dubte la validesa de l’autor. L’autor és vigent, si la direcció és vigent.

Demà tornarem a Parsifal

23 comments

  1. El pitjor pianista del món

    Un 10 per la teva crítica, i et diré per què: com tu no deus estar en el “system” endogàmic de les arts escèniques, pots reflexar la teva opinió sense lligams.
    A qualsevol diari o revista actual, pels motius que acabo d’exposar, em fa l’efecte que el crític va amb el fré de mà posat, no sigui què…
    Desprès de tota la vida gastant un determinat diari, m’acabo de pasar a un de nou que, de moment, cumpleix bastant el que acabo de dir; veurem quant dura això.

    M'agrada

  2. Jordi Calsina

    Jo reconec que potser sigui un espectador poc exigent, i ho dic sincerament i amb honestedat, però ja sigui pel decorat o pel missatge de l’obra se’m va fer molt agradable i interessant. Precisament vaig pensar això que comentes, quin gust veure una obra tradicional i entendedora, que no cal anar pensant si el què has entès té alguna cosa a veure amb el que ralment volia dir l’autor. Llàstima que abans no em vaig poder menjar una xocolata amb melindros :-)); si hagués tingut temps també ho hagués fet.

    M'agrada

  3. Primer de tot, no es la meva intenció “donar-te per totes bandes”, encara que ja saps per avançat la meva opinió d’aquesta producció.

    En el comentari que vas deixar en el meu Bloc “Voltar i Voltar”, ja estaves predisposat a que no t’agradés aquesta representació, ja que l’ultima obra d’en Pou “La vida por delante” no et va agradar gens ni mica … i abans de veure “Truca un inspector”, ja et feia “por” segons deies. Et vaig deixar escrit, posteriorment, que estava segur de que canviaries d’opinió un cop vista, però veig que m’he tornat a equivocar.

    Desprès de llegir el teu post, l’únic que em quedar clar, es que Josep Maria Pou no es el teu referent en el mon del teatre. A mi si m’agrada, com ja vaig esposar, encara que se que la seva “escola de teatre” es la que es fa a Madrid, i fins fa poc a mi també em passava quelcom semblant….. però Joaquim , crec que les coses han canviat força en aquets últims anys. El teatre madrileny d’abans.. per exemple el de Arturo Fernandez i altres “amics”, encara existeix (es evident), però en l’actualitat també existeixen a Madrid molt bones companyes que fan teatre del “bo” i que dissortadament poques vegades actuen a Catalunya, a no ser en festivals esporàdics o en el Teatre lliure per exemple…. i per pocs dies. A Catalunya tenim molt bon teatre i es un altre manera de fer en general, tens raó, però no es pot generalitzar perquè en el teatre “exclusivament comercial”, per posar-te un exemple… el de Joan Pere i d’altres, també es català i ja m’explicaràs.

    A mi “Truca un inspector” com ja saps tampoc em va entusiasmar, però en el meu cas va ser perquè la pròpia obra literària no em va dir “res” de nou, independentment que el escriptor sigui “consagrat” en el mon del teatre i que l’obra estigui molt ben escrita . Vaig trobar que en l’actualitat aquests arguments policíacs estan mes que cremats i ja hem vist masses pel•lícules i series de TV com les del inspector Colombo al que tu fas referència. Per posar-te un exemple em va provocar millors sensacions “teatreres” l’obra ÍNCUBO de la La Villarroel, fa poques setmanes i això que es evident que el text no li arriba a la sola de les sabates a la de “Truca un inspector”.

    La direcció i actuació d’en Josep Maria Pou i de la resta d’actors em va semblar correcta, sense mes.

    En referència a la escenografia, el comentari que fas en el teu escrit, de la porta del rebedor, em sembla un pel massa critica, ja que el espai teatral es el que es i la caixa escènica del Goya es mes aviat petita. Crec que es injust amb el magnífic treball que ha realitzat en Pep Duran. Se que no es el cas, perquè estem parlant de l’època Victoriana i d’Anglaterra, però per exemple a moltes de les llars italianes els rebedors no existeixen i s’entra directament al Saló. (en puc donar fe ).

    L’important es que ens agrada el Teatre, encara que per sort, tenim diferents punts de vista i podem exposar la nostra opinió.

    VISCA EL TEATRE !!!!

    M'agrada

  4. Joaquim,
    Com sempre una molt bona crònica. La manera que tens d’exposar les coses em sembla magnífica (per això soc un assidu seguidor del teu bloc). Però quan jo vaig al teatre vull passar-m’ho bé i si ho faig, no tinc la teva capacitat de treure tantes conclusions sobre el que he vist (confesso que a vegades m’agradaria). Aquest “Inspector…” em va agradar tant la interpretació general com la posada en escena, i crec que hi ajuda el fet que no es facin “interpretacions lliures” sobre el text original. Jo prefereixo que les coses es diguin tal i com van ser escrites, es a dir que si vaig a veure una obra clàssica el que espero veure es això. Ja saps el que en penso d’aquests “genis” que ens canvien les coses de lloc i de temps.
    Una abraçada

    M'agrada

    • Damiá !!!! això no te res a veure.

      A mi m’agrada en Josep Maria Pou, però encara m’agraden mes… els directors que has anomenat ….. i fixat, si ara tingues que posar un ordre de prioritats primer aniria RIGOLA, desprès BIEITO, desprès MANRIQUE i al final dels quatre, en POU.

      Per el que sembla tens una concepció del Teatre força clàssica i en canvi per la forma que parles sembles mes aviat un adolescent.. Crec que deuries respectar totes les opinions sense necessitat de anomenar “nano” a una persona que expressa raonadament la seva visió d’un fet teatral.

      M'agrada

      • Damià

        Veig que tu també vas de guais i a més a més, ets militant dels modernets.
        Mira Miquel, feia molts anys, per tant no sóc l’adolescent que et penses, que no veia un espectacle tan lamentable com L’hort dels cirerers que acaba de dirigir en Manrique.
        Tres espectacles dirigits i ja li donen la direcció del Romea, però això que és?, quins mèrits a fet aquest noi?
        M’agrada Pou i ha dirigit coses extraordinàries com Celobert o La Cabra, encara que l’autor d’aquest bloc ho ignori. Aquest teatre si que m’interessa, però les direccions contemporànies, actualitzades i provocadores, les trobo buides de forma i contingut.
        L’arquitecte, per exemple, de veritat interessa a algú el que allà passa o és diu?, i encara pitjor l’incubo, que és literalment una pèrdua de temps i de diners imperdonable.
        Respecto l’opinió, però discrepo i lo de nano, és una forma de parlar guais, que és el que us agrada als modernets que ja heu passat la cinquantena. Jo també l’he passat, però no em vull fer el jovenàs.

        M'agrada

        • No saps el que m’afalaga que algú a aquestes alçades em digui que soc “modernet”. Agraït Damià.

          Les teves rederes paraules em confirmen la teva visió clàssica del teatre (cosa que no dic en to pejoratiu, com pots arribar a pensar). L’Arquitecte e Incubo, per dir les que tu mateix has anomenat, m’han agradat força.

          A mi m’agrada el TEATRE, el “clasiquet” i el “modernet”.

          Veus Damià, tu i jo tenim diferents visions en la nostra afició compartida i no per això ens tenim que faltar el respecte.

          Si el conseller de Cultura algun cop, em consulta per veure a qui pot donar la responsabilitat de la direcció d’un Teatre public a Barcelona, no et preocupis que ja me’n recordaré de tu.

          Sempre a la teva disposició Damià.

          M'agrada

  5. Pianista, intento dir el que penso i avui haig de reconèixer que m’he controlat, potser en excés.
    Emilio, fins el 27 doncs.
    Jordi, potser hagués hagut de dir senyores i senyores, per lo de la xocolatada, però penso que estàs en tot el teu dret de reivindicar aquesta manera de fer teatre, és clar que si. Me’n alegro que hagis tornat a comentar.
    T’equivoques Miquel, jo no estic predisposat contra en Pou, si així fos no em gastaria ni un €uro, amb lo necessitat que n’estic, ja que haig de mirar-me molt a on i com em gasto els diners del lleure. Confiava un cop més, però m’ha tornat a sortir aquell Pou, per a mi poc interessant, acomodat en l’èxit segur. Potser el temps no estan per prendre riscos i l’empresa privada és l’empresa privada. Tenint en compte que el mateix TNC ja fa temps que aposta per les obres més comercials, és normal que les empreses privades també vulguin oferir èxits segurs.
    Penso que Pou està més valorat del que es mereix en realitat i no cal que et digui que aquí també es fa teatre a la “madrilenya”, com a Madrid també fan un teatre de molta qualitat que s’ha emmirallat amb les companyies, els directors, actors i actrius que han sortit de Catalunya per fer les espanyes. Catalunya ha estat capdavantera i ha creat escola.
    Efectivament en Joan Pera, abans amb en Paco Moran i ara amb qui calgui, fa teatre (del dolentot) propi de la Gran Via madrilenya, però traduït al català, tot i així té el seu públic fidel que s’ho passa d’allò més bé i mentre el tingui, fa ben fet d’ocupar la seva part del pastís teatral.
    Miquel, Truca un inspector va molt més enllà de l’obra detectivesca tipus Agatha Christie. El pretext si que ho és, però el text i de manera ben subtil amaga molts aspectes dignes de reflexió. Si vols tu, els pots trobar conservadors, però caram! quina manera de dir-les, tot revestint l’obra d’un pur entreteniment detectivesc.
    Jo lo de la porta del rebador ho hagués fet fora d’escena, donant la sensació de més amplitud. Insisteixo que allò és una mansió i si hem de fer cas al que estem tips de veure a les pel·lícules, aquest tipus de casa anglesa no fa la pinta d’un apartament. Ja et dic que són ganes de filar prim, però és que les pretensions i l’esplèndid resultat aconseguit ho permeten.
    Josep, jo hagués volgut, fins i tot amb la mateixa posada en escena, que el treball amb els actors hagués estat més original, buscant els matisos més intensos de cada personatge. Sobretot cuidar certes cantilenes, pròpies del teatre més estereotipat que em fan un cert mal d’orella quan les escolto i que no haurien de ser pròpies d’un teatre professional. També la gestualitat és molt important i si estem a l’època victoriana, cal estudiar-la per saber que els comportaments gestuals i de aquesta classe alta amb moltes pretensions, res tenen a veure amb les actituds i gestualitat actual. Aquest és el treball fi i meticulós que jo esperava d’un director com encara penso que és Pou. Si opta per deixar l’obra en l’època inicialment prevista per l’autor (una genialitat a hores d’ara), has de cuidar molt de fer-ho creïble. Potser per això molts directors ho actualitzen tot, incapaços de fer aquest estudi en profunditat.
    Damià, benvingut i sento dir-te que t’equivoques. Si amb tot en que he escrit fins arribar a la teva benvinguda, no en tens prou, fes una visita per In Fernem Land i veuràs com m’agrada consumir-ho tot, però ben fet, és clar que sota els meus paràmetres, que no han de ser els teus i ,malgrat que no em coneixes (crec jo), la meva mida sobrepassa la d’un nano.

    M'agrada

  6. Una crònica que em decideix definitivament a no veure aquesta obra de teatre. Gràcies, Joaquim.
    En Pou sempre m’ha semblat un gran actor -de vegades massa i tot, tan segur que acaba traient humanitat al personatge- però és segur que Pou m’agrada més dirigit per altri. Grans obres de teatre com “La Gavina” o “Ángels a Amèrica” o més petites com “Cel Obert” m’han donat la mesura del Pou que m’interessa.
    Salutacions!

    M'agrada

  7. colbran

    Bueno, veo el patio muy “caliente” y ahora voy a exponer mi opinión.

    “An inspector calls” (“Truca un inspector”) data de 1945 y yo creo que no ha perdido el mínimo interés, pues el texto es superlativo y las situaciones muy ingeniosas, por no mencionar el extraordinario final. Que varios momentos sean predecibles se debe a que posteriormente muchas obras se han inspirado en esta y no al revés. El mérito pues lo tiene la obra que nos ocupa, no los sucedáneos, por más válidos que estos sean.

    No se trata de una obra de detectives o de policías y ladrones, sino de una vitriólica crítica social de la alta burguesía anterior a la Primera Guerra Mundial y que también era aplicable a la Segunda, vista desde la visión socialista de Priestley, auténtico paladín de este pensamiento político y que en la obra está personificada por el inspector que no es otra cosa que el “alter ego” del autor.

    Una vez más Priestley juega con la relatividad del tiempo y el resultado es magnífico. Qué voy a descubrir yo ahora de una obra maestra con 66 años de vida y que se sigue representando intermitentemente por todas partes!

    Cuando voy al teatro (y lamentablemente voy poco, por motivos pecuniarios) lo que quiero ver es una obra que me sorprenda, con un texto inteligente que me mantenga atento y me haga pensar. No quiero obras con textos mascados y fusilados de textos anteriores. Y “Truca un inspector” (en realidad “Un inspector visita”), para quien no la conozca, por no haberla visto o leído -o visto el film de 1954 con el genial Alastair Sim-, sorprende por lo atrevido del texto tan anti-burgués y por el genial desenlace y corresponde a una época (repito 1945) en que casi nadie exponía críticas contra la clase dominante. Esta es la importancia y vigencia de esta obra.

    Ahora bien esta puesta en escena es espléndida en cuanto a montaje, pero que muy mejorable en cuanto a dirección de actores y resultados de interpretación. José María Pou dice su texto en un “xiu-xiu” monótono y apenas comprensible y este excelente actor dispone de una voz teatral poderosa y de una presencia escénica notable. Quizás el ve así el personaje, yo no. Creo que el “inspector” debiera ser más paternal y “decirlas” sin levantar la voz pero haciéndose totalmente audible y más crítico que “riñon” (de reñir). Al resto de intérpretes se les entiende perfectamente, pero en general las voces carecen de carácter -mal endémico de los actores y actrices de hoy día-, no disponen de voces autenticamente teatrales y en cuanto a movimiento escénico sólo resulta aprobada (quizás con notable) Victoria Pagés.

    No sé cuál era la pieza que se escuchaba originalmente en el estreno inglés, pero es probable que fuera el propio “Three o’clock in the morning” que suena en esta producción. Y es importante saberlo porque Priestley era un auténtico melómano, incluso escribió el libretto para una ópera de Arthur Bliss estrenada en 1949, y debió escoger un título que hicera furor entre la “high class” en 1912/1914 y el vals mencionado fue un “hit” en esa época.

    Considero que la obra merece ser vista por su calidad intrínseca, la crítica social, su excelente texto y su lógico desarrollo, tan vinculado a la relatividad del tiempo, recurrencia “priestleyana” de toda su obra.

    Sobre la interpretación, dirección y puesta en escena que cada espectador juzgue lo que crea conveniente.

    M'agrada

  8. KÀTIA

    Tinc localitats per anar-hi dissabte però estic amb una pre-neumonia i un virus gastrointestinal que m’està deixant absolutament fora de joc.M’he venut l’entrada però hi anirè quàn em surtin les orelles,agraeixo la crònica,Joaquim,ja estarè preparada.M’en vaig a la couchè que es l’unic lloc que em sento còmode.
    Fins aviat

    M'agrada

  9. He anat veure “Truca un inspector”, dirigida magistrament per J.M.Pou, i interpretada per ell i cinc actors més, d¨una manera excepcional sense destacar-ne cap ja que tots ho han fet per fecte. De la escenografia , de la il·luminació i el vestuari Han estat a l´altura de l´espectacle.Lamento que en obres d´aquesta qualitat tinguin crítiques tant negatives, que semblen d´un director fracassat

    M'agrada

    • Hola Pere, benvingut al blog.
      Ho sento, tenim percepcions diferents del teatre i t’asseguro que no tinc cap pretensió de dirigir-ne, sent espectador en tinc ben bé prou i molt sovint en gaudeixo moltíssim, però aquest no ha estat el cas,. ho lamento molt i la meva butxaca més.

      M'agrada

  10. Xavier_LH

    Ahir vaig veure aquesta obra al Teatre Joventut de L’Hospitalet.
    Només desitjo fer tres observacions sense entrar en les polémiques d’aquest pati:
    – manifestar el meu agraïment més sincer al Josep Maria Pou per transmetre’m la seva passió per les Arts,
    – denunciar el lamentable concert acústic d’estossecs d’ahir nit i la violació acústica de 3 mòbils durant la funció… genial, oi?
    – demanar que reubiquin aquest teatre al Centre de L’Hospitalet.

    M'agrada

  11. Hola Xavier_LH, que l’han traslladat a un altre lloc?
    Avui aniré a un concert del Cor Vivaldi on s’entregarà al públic una especie de mocador, més o menys de disseny, per cridar l’atenció d’aquest aspecte tan molest dels estossecs, però que abraça també tots els sorolls que tant i tant molestes en una sala de concert o un teatre.
    Cal educar, malauradament.
    Pel que fa al pati, és plural, ja ho saps i com ja t’he comentat alguna que altre vegada, Josep Maria Pou, que em mereix tots els meus respectes, no m’agrada com fa teatre, però sé que com tu, té molts seguidors. El més important és que tots hi tinguem cabuda.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: