IN FERNEM LAND

CARTA A CASA


Abans d’ahir a l’hora de dinar, feia unes gestions pel centre de Mataró. Sense adonar-me’n em vaig quedar mirant un home jove que assegut a un banc de la Plaça Santa Anna parlava per telèfon.

No em pregunteu el motiu per el qual vaig imaginar que parlava amb algú del seu llunyà país, qui sap si la seva parella, una dona jove, potser ja mare, que esperava amb ànsia el seu retorn o aquella esperada invitació a reunir-se amb ell.

Potser ella encara no sap que ell s’ha quedat sense feina i ell no sap com dir-li que les coses aquí ja no són el que eren i que dintre de pocs mesos se li acabarà l’ajuda que rep i que aleshores ja no els podrà enviar res.

Ben bé la conversa podia ser aquesta, és clar que no vaig estar atent al que deia, ni segurament tampoc l’hagués entès i qui sap si parlaven de coses de tarannà ben diferent al que jo vaig suposar. Va ser un moment, impossible saber-ho, ell distret en la conversa amb va mirar i en aquell moment furtiu vaig copsar en aquells ulls una profunda tristesa i una amarga enyorança.  La resta és  una fantasia particular, fantasia que em va portar a un poema que Ovidi Montllor va escriure al 1973 i que s’anomena “Carta a casa“:

Estimada Antònia,
T’escric des d’ací,
molt lluny de casa.
La pluja va mullant
els vidres bruts
del bar estrany
on ara em trobe
esperant un got de vi
i un poc d’engany.
No tinc més solució,
ja ho saps.
L’engany.
I m’ompliré tot d’ell
per anar vivint,
per anar aguantant,
per anar estimant.
T’he enviat els diners,
com tots els mesos.
Per ara no hi ha augment,
paciència,
tot arriba.
Me n’he guardat uns quants,
per comprar-me un abric.
L’hivern, sense el teu cos,
és molt més cru.
Diuen que em passaran
a una secció
més descansada.
I, si Déu vol,
molt prompte,
trobaré casa,
i vindreu tu
i la nena.
El company del meu quarto
ha estat malalt,
la grip,
coses d’ara, ja saps, l’hivern
Fa més d’una setmana
que espere carta.
Esteu malalts?
Em feu patir moltíssim,
tan lluny de casa.
L’any que ve, potser,
tindrem un cotxe,
qui ho havia de dir?
I escola per la nena,
sense pagar,
i diners suficients
per no plorar.
Tot això, però,
ja saps,
lluny de la casa:
allò que no s’oblida
ni tan sols amb el vi,
aquell que tinc jo ara,
posat a taula.
Encara plou, Antònia.
Demà serà diumenge
i no passejarem tots tres junts
per la plaça del poble.
Cuideu-vos molt,
besades,
escriu-me més sovint.

Han passat molts anys i moltes coses, però les situacions i sobretot els sentiments són idèntics. Ara potser no hi hauran cartes, qui sap si e-mails o converses a locutoris o des d’un mòbil, impensables l’any 1973, però poca cosa més, la resta…

Us deixo l’impressionant versió que l’Ovidi va gravar l’any 1973 en el LP que portava per títol Crònica d’un temps.

Demà tornarem a Bach

16 comments

    • Escriure el comentari des de el llit tot just despertar i utilitzant el telèfon mòbil…te els seus riscos. Volia dir “sensibilitat” i “extraordinari”…. i es que no havia ni pres el got de llet encara. Excuses !!!

      M'agrada

  1. branca

    Joaquim feia anys que no havia tornat a llegir i escoltar aquest poema, tinc molts discs de vinil de l’Ovidi però actualment ja no tinc l’aparell per a poder-los escoltar. Així és que avui la seva veu ha estat tot un regal.
    Un poema que fa reflexionar. Anys enrere els inmigrants venien de més a prop i la seva cultura i els seus costums s’assemblaven als nostres. Avui venen de més lluny i per diferents motius la seva cultura i els seus costums no s’assemblen tant. Però tots són iguals, persones que volen viure i tirar endavant amb una feina digna i així aconseguir el millor per ells i els seus. I això és el que volem tots.
    Cordialment,

    M'agrada

  2. Damià

    Hem oblidat amb molta facilitat que molts d’ací van marxar lluny per enviar diners a la família. No hem estat solsament un País d’acollida.
    Magníca reflexió i merescut record a l’Ovidi

    M'agrada

  3. Que gran era Ovidi!, cantant, recitant, actuant. Un poema realment colpidor que il·lustra perfectament la possible conversa de l’immigrant que tu vas veure a Mataró.
    Una abraçada

    M'agrada

  4. OLYMPIA

    He vist l’escena que tan bé descrius a la Plaça Santa Anna de Mataró, Joaquim. I la veig molt sovint en altres llocs. Per desgràcia ha esdevingut un clàssic trist i sense cap remei.
    El poema és perfecte per acompanyar el que ens has explicat.
    Gràcies per ser tan sensible.

    M'agrada

  5. Marta B

    Joaquim:

    Sempre em sorprens! Aquest matí quan he mirat que havies penjat al bloc m’he quedat parada. Fas una bona descripció de tants milers de persones d’altres països i cultures que han vingut aquí a buscar una vida millor i ara només troben misèria, és molt trist, però és la realitat.

    M'agrada

  6. Molts no s’enrecorden que ells també varen marxar i no van ser massa ben rebuts. Els mateixos que ara canten cançons poc amistoses.
    Joaquim, coincideixo amb JL, m’agrada molt més la teva prosa!

    M'agrada

  7. Xavier

    Cada dia envio un mail a un grup d´amics i companys de feina. Quan he llegit aquest matí la teva entrada, Joaquim, m´ha agradat tant que -ja em perdonaràs- els hi he dit que llegeixo un blog on avui el bloggaire ens havia fet un regal (i tot seguit, la teva entrada d´avui). Amb els comentaris que han anat fent, ho podem dir sense dubtes: els hi has arribat més tu avui del que jo ho he pogut fer en mesos. Ben sincerament, moltes gràcies.

    M'agrada

  8. Pink

    Sempre hi haurà emigrans gent lluny de casa seva,sempre és repeteix la mateixa historia, anar a cercar millor vida, pro no hi haurà un altre Ovidi.

    M'agrada

  9. No será perfecte ,però está plé de veritat i de sentiments. ¿quantes cartes de aquestes es deurian haber escrit,?en aquells temps en que els de aqui també habíen de emigrar.Ja va bé que hi pensem.Gracies i una abraçada

    M'agrada

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: